20:51 Reseña de Luis Roca Jusmet del llibreEl espinoso sujeto: el centro ausente de la ontologia política. Slajov Žižek Buenos Aires: Editorial Paidós, 2000
Žižek, com bon lacanià, diu a la introducció del llibre que reivindica el subjecte cartesià i que ho fa en un sentit molt precís: el seu cogito el que fa possible tant la ciència moderna com la psicoanàlisi. Però també que els grans errors de Descartes són, en primer lloc considerar que el subjecte és una substància i en segon la seva oposició entre raó i bogeria. Žižek, com deia, afirma la subjectivitat cartesiana en contra de tots els que la critiquen, des de l’organicisme del estructuralisme fins al postmodernisme desconstructivista, passant pel cognitivisme i la New Age. S’ha de mantenir l’aposta de Lacan de mantenir la subjectivitat com el que possibilita pensar la condició humana moderna i també defensar el que cadascú té de més propi. Però no com un sí mateix transparent sinó com el seu contrari : el seu nucli excedent i no reconegut. La raó té una part de bogeria, que és justament la imaginació desbocada i destructiva davant de la qual es replega Kant i que posaran de manifest Schelling o el mateix Hegel. Žižek polemitza amb tots aquells que en algun moment l’han influenciat però que posteriorment ha superat. Al primer capítol d titulat “La noche del mundo” Žižek passarà les comptes amb Heidegger, que cau en la mateixa trampa que ell critica a Kant, que és el de retrocedir davant de la subjectivitat radical anunciada per la imaginació transcendental. Però si Kant ho fa replegant-se en la metafísica, Heidegger ho fa replegant-se en l'historia del ser. Žižek també polemitza amb molts autors actuals.
Žižek defensa a la segona part una política de la veritat i el que critica és la consideració que la política és purament pragmàtica i possibilista i que, en el fons, totes les perspectives són narracions diferents que tenen el mateix valor relatiu. Žižek diu que no, que encara que tot són perspectives hi ha sempre una perspectiva que és la vertadera, que és la de l’homo sacer,la del que és considerat abjecte, l’exclòs. Precisament perquè l’exclòs és la negació de la universalitat la seva perspectiva, que és particular, és la única que representa la universalitat. Per exemple, els ciutadans pobres són els que introdueixen un concepte universal de ciutadania a la Polis; o el Tercer Estat amb la revolució francesa; o els jueus són els portadors de la veritat de l’ holocaust. No hi ha posició cap objectiva però s’ha que prendre posició i sempre hi ha una que és la portadora de la veritat de la situació. Hi ha un dret a la veritat i s’ha saber qui és el que la representa, en contra de la falsedat de la ideologia dominant. Badiou defensa aquest plantejament i reivindica la figura de Sant Pau com a defensar de l'universalitat. Per Žižek és paral·lel a Lenin ( universalisme comunisme) i a Lacan ( universalisme psicoanalítica 9 que igual que el primer amb Jesús són capaços de ampliar l'horitzó de Marx i de Freud. Critica a Rancière el centrar-se en la política i no en l'estructura econòmica. L''ultima part és una polèmica amb Foucualt i amb Judith Butle, encara que podríem potser situar com a referència el "Anti-Edip" de Deleuze i Guatari. Žižek qüestiona el paper emancipador de la transgressió i considera que avui la transgressió s'està transformant en un mandat del superjò : Gaudir com imperatiu.Hi ha al llibre molts suggeriments i debats molt interessants, que posen una vegada més a Žižek com un dels filòsofs vius més estimulants.