BLOCS DE FILOSOFIA » febrero 22, 2014

Canales

22264 temas (22072 sin leer) en 44 canales

Associacions

• Adhoc. Filosofia a secundària (25 sin leer)
• Associació filosófica de les Illes Balears (99 sin leer)

Estudiants

• telèmac (1025 sin leer)

Professors

• A l'ombra de Zadig. (165 sin leer)
• Aprender a Pensar (181 sin leer)
• aprendre a pensar (70 sin leer)
• ÁPEIRON (16 sin leer)
• Blog de Filosofía - Filosóficamente - Blog de Filosofía - Filosóficamente (23 sin leer)
• Boulé (267 sin leer)
• carbonilla (45 sin leer)
• Comunitat Virtual de Filosofia (739 sin leer)
• CONTRA LA NECIESA (31 sin leer)
• CREACIÓ FILOSÒFICA II (28 sin leer)
• DE SOFISTA A SAVI (10 sin leer)
• DIDÁCTICA de la FILOSOFÍA (41 sin leer)
• Educación y filosofía (229 sin leer)
• El café de Ocata (4655 sin leer)
• El club de los filósofos muertos (88 sin leer)
• El Pi de la Filosofia
• EN-RAONAR (489 sin leer)
• ESTÈTICA DE L'EXISTÈNCIA. (570 sin leer)
• Filolaberinto bachillerato (209 sin leer)
• FILOPONTOS (10 sin leer)
• Filosofía para cavernícolas (598 sin leer)
• FILOSOFIA A LES TERMES (164 sin leer)
• Filosofia avui
• FILOSOFIA I NOVES TECNOLOGIES (36 sin leer)
• Filosofia para todos (134 sin leer)
• Filosofia per a joves (11 sin leer)
• L'home que mira (74 sin leer)
• La lechuza de Minerva (26 sin leer)
• La pitxa un lio (9381 sin leer)
• LAS RAMAS DEL ÁRBOL (78 sin leer)
• Materiales para pensar (1017 sin leer)
• Meditacions des de l'esfera (13 sin leer)
• Menja't el coco! (30 sin leer)
• Minervagigia (24 sin leer)
• No només filo (61 sin leer)
• Orelles de burro (498 sin leer)
• SAPERE AUDERE (566 sin leer)
• satiàgraha (25 sin leer)
• UN LUGAR PARA APRENDER FILOSOFÍA (69 sin leer)
• UNA CAIXA D´EINES PER PENSAR (40 sin leer)
• Vida de profesor (212 sin leer)

(5 sin leer)

• febrero 22, 2014
• 19:50

  Som realment lliures?

   » ‎ aprendre a pensar
  Fa uns dies vaig rebre una carta de un ex-alumne, Jeroni Mestre, que fa unes reflexions molt interessants sobre el tema de la llibertat. A partir dels seus estudis de mecànica quàntica explica com es fa plausible la tesi de l'indeterminisme de la nostra consciència. M'ha semblat que pagava la pena compartir els seus pensaments amb las seves pròpies paraules. A continuació podeu llegir la seva carta:
  
  Aquesta vegada t’escric per despertar-te cert interès en un enfocament de l’indeterminisme, ja que freqüentment quan hi penso em vens al cap pels debats que sorgien a classe.
  Per això, crec que t’interessaria una teoria o més bé intuïció ben fonamentada que he estat elaborant, i que realment obri una porta molt clara cap a la resposta de: som realment lliures? És a dir, la nostra consciència està totalment determinada o tenim la capacitat d’elegir?
  Cal dir que la següent explicació és simplement una relació de propietats o lleis, que pareixen destacar de manera clara l’indeterminisme sobre el determinisme.
  Pot ser recordis que a 2n de batxillerat la meva intuïció era totalment determinista, i em va sorprendre que l’indeterminisme es consagrés com una estructura lògica. Però tot això era degut a què la meva comprensió del món es basava en la física clàssica. Per això, després de 4 anys d’intentar comprendre la mecànica quàntica i les repercussions que té aquesta sobre la nostra consciència, veig que realment els més notables descobriments de la física recent, apunten totalment cap a l’indeterminisme de la nostra consciència.
  Explicar-te clarament tot el conjunt de coneixements que m’impulsen indubtablement cap a aquesta conclusió de manera senzilla i sintetitzada no és gens fàcil, però ho intentaré sent el més breu possible.
  Tot comença amb el principi d’incertesa de Heisenberg, el qual afirma que la posició i velocitat d’una partícula no poden saber-se simultàniament. Per molt sorprenent que pareixi, això no és degut a un error en la mesura, sinó que realment la partícula no adquireix velocitat i posició fins que és observada.
  Per altra banda, també sabem que les entitats físiques de molt petita mida (de l’ordre d’àtoms) poden actuar tant com partícula com ona; i aquesta dualitat depèn totalment de l’experiment que realitzem. Per exemple, la llum actuarà com a partícula en l’experiment A però com a ona en l’experiment B. Aquesta característica intrínseca de la matèria ens fa arribar a la conclusió de què necessàriament hi ha d’haver una altra realitat que es pugui representar com a partícula o com a ona depenent de l’entorn. La pregunta immediata que pot esdevenir d’aquesta explicació és: d’acord, si això passa al món microscòpic, perquè no passa al macroscòpic? Doncs bé, per sort també hi ha resposta per aquest enunciat: Com hem dit abans, una partícula està a dos llocs al mateix temps (com afirma el principi d’incertesa de Heisenberg) i en dos estats diferents al mateix temps (dualitat partícula-ona). Aquesta partícula només es mostrarà en un estat i en un lloc quan sigui observada. Ara anem a definir el que és observar: una observació perquè sigui com a tal, requereix de què posem una altra partícula interaccionant amb la primera i recollim la informació resultant. Per exemple, per observar una pilota en una habitació obscura hem d’enviar fotons que rebotin a la seva superfície i arribin a la nostra retina. Així doncs, apreciarem el contorn de la pilota gràcies a la interacció (o desviació) dels fotons degut a la pilota. D’aquesta manera, una partícula es configura en un estat i en un lloc per entrar en coherència amb la partícula que estem introduint. És a dir, no és només la pilota que farà canviar la direcció dels fotons, sinó que els fotons provocaran l’existència de la pilota tal i com la coneixem.
  Encara per rissar més el ris, hem de tenir en compte que el fotó que nosaltres llancem, com que no estarà “observat” estarà en tots els estats i posicions possibles! Per tant, el que realment determina la realitat és la interacció de cada un dels seus components; és a dir, els components de la realitat per separat són totalment indeterminats, mentre que en conjunt es presentaran determinats en certa manera. Aquesta darrera afirmació pareix impossibilitar l’indeterminisme, i realment seria així si no fos per una altra propietat física: Resulta que podem afirmar que una partícula A es presentarà com a A quan interaccioni amb una partícula B, que al mateix temps es presentarà com a tal quan es trobi juntament amb la A. Per tant, de manera informal podríem dir que les dues es posen d’acord per mostrar-se d’una manera determinada. Ara imaginem que es va introduint una partícula C, que afegirà una “opinió” que canviarà l’estat de les partícules A i B, i llavors una D, que canviarà la opinió de les tres anteriors, i una E, i una F, etc. Fins que hi hagi tantes partícules que formin la pilota. Doncs ara bé, si afegim una altra partícula, canviarà les opinions de totes les altres, i per tant, la pilota tindria tantes possibilitats d’estar dins l’habitació com en qualsevol altre lloc. Però està clar que la realitat no es mostra així, sinó que sabem que la pilota la gran majoria de temps es trobarà dins l’habitació, ja que si no fos així la nostra experiència seria que els objectes apareixen i desapareixen de manera indeterminada. Això és degut a què la partícula A té 51% de probabilitats de mostrar-se com a “ part de la pilota dins l’habitació” i 49% (nombres inventats però que reflecteixen el que vull fer entendre) de probabilitats de mostrar-se com a pilota en un altre lloc. D’aquesta manera, si la partícula B també té el mateix nombre de probabilitats, les dues es posaran d’acord en mostrar-se com a pilota dins l’habitació més probablement que de no mostrar’s-hi. A mesura que anem afegint partícules, la probabilitat alta creix i la baixa va disminuint i per tant, el resultat final és que la pilota es troba la gran majoria de temps dins l’habitació.
  Tota aquesta explicació és fidelment aplicable a les substàncies químiques del nostre cervell, vistes com a conjunt de partícules. Per tant, a nivells macroscòpics aquestes substàncies estan determinades, mentre que en nivells microscòpics es troben totalment indeterminades. Així doncs, en certes condicions (les propietats de les quals són per ara massa complexes com perquè et pugui explicar els seus fonaments físics), les partícules que formen part de les substàncies del nostre cervell tendiran en major mesura a actuar d’una manera en concret; però sempre quedarà un interval (que dependrà de les condicions i característiques de la substància, com la seva funció d’ona, mal•leabilitat, etc.) en el qual la substància podrà actuar d’una manera diferent que l’estat final esperat.
  Així doncs, després d’aquesta introducció exprés de la mecànica quàntica; si t’he despertat certa curiositat entorn a la relació entre física quàntica i filosofia, et recomano llegir: “Introducció al Món Quàntic, de la Dansa de les Partícules a les Llavors de les Galàxies”. Aquest llibre descriu de manera senzilla i planera els principis bàsics de la física quàntica, i comenta temes com l’indeterminisme, l’art, la literatura, la consciència, etc. des d’un punt de vista físic. Està escrit per David Jou, un físic catedràtic de la UAB, el qual també és poeta; i per tant, representa la persona adequada per realitzar el lligam de manera físicament fidedigna entre filosofia i física. A més, els temes són independents i per tant podràs indagar en els que et pareixin més interessants, en cas que t’animis a llegir-ho.                                    

• 19:42

  Manipular el cervell.Redes nº 449.

   » ‎ La pitxa un lio
  Manipular el cervell.Redes nº 449.
• 10:42

  L'ètica, entre la universalitat i la prudència.

   » ‎ La pitxa un lio
  
  
  
  Totes les persones del món. Quan pensem en termes ètics, ho fem de manera universal. Així està construïda la nostra moral: reciprocitat, coherència i inclusió de tothom. Els estats són divisions contingents que proven de contenir les consideracions ètiques. L’ètica és intolerància del que no és mai permissible, és intransigència i, per tant, no respecta les fronteres dels països.
  Però l’ètica és també prudència. Ho trobem a Aristòtil. Per copsar la humanitat cal jutjar a partir del context, els costums, la ciutat. Si ens atenim al que podem observar, constatem que la definició de ciutadà pressuposa, en part, que hi ha persones que no són ciutadans. No tothom és ciutadà de Sant Cugat del Vallès o de Barcelona. Els turistes, per exemple, no són ciutadans: vénen, es dutxen als hotels de la ciutat, mengen en restaurants qualssevol, passegen i se’n van. No tenen dret a vot i molts tampoc no podrien treballar sense el permís corresponent. Els turistes són forasters, gent que no és d’aquí i que, encara que s’hi quedés, no ho seria immediatament.
  La ciutat conté alhora tot el cosmos. Hi ha molts barris en què el color local és d’origen forà. L’urbs és indret de diversitat. I la resistència a la barreja és expressió d’un desig que la realitat ja no pot satisfer, és estretor de mires. Qui es nega a incloure la diversitat perquè la tem és poc realista i menys idealista encara. Els seus ideals s’arrosseguen per les fronteres nacionals. La seva justícia és només política.
  La ciutat, però, no té potestat per governar les seves fronteres. Ho fa l’Estat, que percep els nostres veïns del sud com a amenaça. La premsa, fins i tot la que mai no ho hauria fet, ens prevé del perill que s’apilona als peus de la gegantina i perillosíssima reixa. Per acabar de reblar el clau, el govern admet haver disparat contra persones il·legals, com si fos un acte legítim i acceptable.
  Avui, però, la defensa de la sobirania nacional no pot obviar les consideracions de caràcter ètic. Fins i tot els exèrcits es justifiquen per la seva finalitat humanitària. I, tot i que potser en molts casos sigui una hipocresia, és també un signe dels temps que no poden desconèixer els policies quan impedeixen amb uns mitjans desproporcionats que uns immigrants creuin la frontera.
  Els recents fets a la frontera africana d’Espanya ens fan pensar en l’arbitrarietat de les discriminacions polítiques. El món està (des)organitzat en estats que solen tenir com a preocupació principal el benestar dels seus ciutadans i la defensa de la sobirania. L’ètica, com deia, no es deté necessàriament en la frontera. Diguem que l’ètica és apàtrida i es cola de contraban a través de les duanes més impermeables. L’ètica és internacionalista, cosmopolita, i només la política que li segueixi el pas estarà a l’altura de l’ideal democràtic modern.
  Convé, esclar, no deixar de tocar de peus a terra. Però això no ha de significar per força que esbiaixem el nostre esguard a favor dels interessos nacionals, que ens deshumanitzem. Els crítics de l’humanisme, que són molts, sostenen que la humanitat no existeix, o ja no existeix, que només hi ha dispositius de poder que cal combatre, i que les raons són estèrils si no van acompanyades de la repressió. Els antihumanistes només veuen poder i força, violència emmascarada, que és justificada a posteriori amb raons que són romanços.
  A aquests crítics de la cultura els manca la justificació de la seva indignació. La clau són els drets, i és que la nostra, com va deixar escrit Norberto Bobbio, és l’edat dels drets. Uns drets positius i que, com a tals, han estat referendats per institucions polítiques, nacionals i internacionals. Uns drets que són fruit de lluites. D’aquí que no convingui creure que sobreviuran tant sí com no en contextos crítics, com sembla que està esdevenint el present.
  Uns drets que són un escut que protegeix tots els individus, tant se val d’on vinguin. Un escut que projectem en els altres, que són congèneres nostres. I que, com a ciutadans del país, volem que sigui efectivament tutelat per les institucions que ens representen. Es tracta de la dignitat, fugissera i contundent alhora.
  Sembla com si fos la intenció de l’Estat crear inquietud a propòsit dels immigrants. No és res més que l’habitual finta política consistent a posar l’èmfasi en la seguretat fins a fer repetir als ciutadans que el veritable problema és la inseguretat. El govern sembra les llavors de la xenofòbia per recollir-ne després els brots verds en forma de vots.
  Geogràficament i políticament, a Espanya li ha tocat de ser el bastió d’Europa. Convé que ens demanem si pot ser-ho de manera més digna, i què estem disposats a fer perquè així sigui.
  Daniel Gamper, Totes les persones, Ara, 22/02/2014

• 1:00

  Mi cerebro es mío

   » ‎ El café de Ocata
  Aceptemos que lo de "mi coño es mío" es un buen argumento para proteger el aparato reproductor femenino de cualquier intromisión legal por parte de los poderes públicos. Si es así, entonces aún sería mejor argumento proclamar "mi cerebro es mío" y reclamar ipso facto la derogación de cualquier ley que autorice al Estado a introducir contenidos de cualquier tipo en mi cerebro.
  
  ¿Por qué hay que ser más celoso de los derechos de propiedad sobre el coño que sobre la inteligencia?
  
  Quiero decir con esto que las defensoras del primer eslogan parece que deberían defender también el segundo y, luchar denodadamente contra la escolarización obligatoria, por ejemplo. Si tengo derecho a proteger mi cuerpo de cualquier intromisión de los poderes públicos, más derecho parece que tengo a proteger mi inteligencia. ¿O no?
  En conclusión: Deroguemos la educación pública. ¡Viva la educación libre!
  

• 0:16

  Diccionari Cigne Negre.

   » ‎ La pitxa un lio