Les dades del primer semestre de l'any 2015 indiquen que a Espanya hi ha hagut més defuncions que naixements, i en conseqüència, la població espanyola disminueix. Aquesta tendència podria haver estat modificada per les migracions que es poden produir ja sigui cap a l'interior o cap a l'exterior; però amb la crisi la gent que emigra és més que la que s'incorpora a l'Estat espanyol. Les reaccions davant d'aquest fenomen, que no és nou a casa nostra, són contradictòries. Ens podem preguntar si hem de preferir que la població augmenti o bé disminueixi.
La qüestió pot ser considerada des de diferents punts de vista. Potser el més antic prové dels inicis mateixos de la nostra espècie. En els seus orígens el nombre d'humans podria ser molt reduït vista l'homogeneïtat dels nostres gens. També devien ser pocs els que van sortir de l'Àfrica per poblar la resta del planeta. La tendència ha estat sempre la d'ocupar més territori i anar creixent tant com es podia. En el primer llibre de la Bíblia es diu: «Creixeu i multipliqueu-vos». Ho hem fet amb èxit. Disminueix la mortalitat infantil, la higiene i la medicina ens allarguen la vida, mengem molt millor, en conjunt les guerres maten menys gent, i per tant som més.
A més de la nostra tendència a multiplicar-nos hem considerat que l'economia havia de créixer de forma indefinida i això fins ara necessitava mà d'obra. Alguns països amb economies dinàmiques com l'alemanya tenen també una natalitat baixa i reaccionen amb polítiques de foment de la natalitat. França ho fa amb èxit des de fa temps i la seva població augmenta. D'altra banda, els països de tradició europea han desenvolupat sistemes de protecció a la jubilació que impliquen que els que treballen paguin pels que han treballat. Fins ara els joves que entraven al mercat del treball han anat pagant pels que ja no ho fan i que, a més, allarguen cada cop més la seva vida. Una societat en la qual una proporció creixent de gent envelleix i no treballa es troba amb un problema per mantenir el sistema i se'n dedueix que la població ha d'augmentar.
Però si ens mirem el planeta en el seu conjunt, la població humana ha anat creixent, ho ha fet de forma exponencial en el darrer segle i ja ha arribat als 7.000 milions. Afirmar que aquest creixement no pot continuar indefinidament hauria de ser una obvietat. És difícil calcular el màxim d'humans que pot aguantar el planeta, però que hi ha un màxim és evident. I a més el nostre estil de vida demana per persona uns recursos que, per ells mateixos, són limitats. Les projeccions que es fan ens diuen que el procés es pot estar autoregulant i que la població podria arribar a un màxim d'uns 9.000 milions d'humans cap a l'any 2050 però que es fa de manera irregular. Preveuen, per exemple, que la població disminuirà a Europa, a Amèrica del Nord o al Japó, els països amb més activitat econòmica, i que seguirà creixent en països del sud de l'Àsia i sobretot a l'Àfrica, on hi ha els països amb menys riquesa. Per tant, hi pot haver un cert període en el qual falti població als països on hi ha més recursos i que en sobri allà on en falta. La conseqüència seria que es produeixin emigracions, que és el que ja està passant en aquest moment.
Si extrapolem les actuals tendències es pot preveure, d'una banda, una extensió de la medicina actual a més indrets del món i que el seu desenvolupament contribuirà a fer que la nostra vida se segueixi allargant. També podem preveure que l'ús cada vegada més extensiu de maquinària i els sistemes robotitzats anirà permetent, diguin el que diguin, que es necessiti menys mà d'obra i que les feines les pugui fer gent de més edat. En algun moment, per tant, que hi hagi menys naixements que defuncions pot arribar a ser una bona notícia.
Dins d'aquests escenaris és possible que hàgim de recuperar les velles idees del repartiment del treball i d'un increment del temps d'oci, per gaudir del qual el nivell d'educació és essencial. En les societats madures que estem construint, les parelles, i sobretot les dones, decideixen quan volen tenir descendència i algunes fins i tot decideixen no tenir-ne. El nivell d'educació i de riquesa, i sobretot d'educació femenina, són elements essencials en aquesta estabilització que portarà progressivament a una societat més envellida a la qual ens haurem d'enfrontar. Mentrestant, però, el nostre és un món en el qual allà on hi ha més riquesa disminueix la població, i allà on hi ha més pobresa la població creix. Semblaria raonable pensar que la solució seria tendir cap a un món amb menys desigualtats i on nivells de riquesa i d'educació raonables arribessin a tothom amb la conseqüència d'una població que s'estabilitza per tot arreu. Mentre hi arribem, les desigualtats que existeixen no deixaran de produir conflictes com els que estem veient actualment.
Pere Puigdomènec,
¿És bo o no qur la població minvi?, El periodico.cat 19/12/2015
21:52 
* * * 
Adhoc. Filosofia a secundària
(25 sin leer)Associació filosófica de les Illes Balears (101 sin leer)
aprendre a pensar (70 sin leer)
ÁPEIRON (16 sin leer)
Blog de Filosofía - Filosóficamente - Blog de Filosofía - Filosóficamente (23 sin leer)
Boulé (267 sin leer)
CREACIÓ FILOSÒFICA II (28 sin leer)
El café de Ocata (4695 sin leer)
El club de los filósofos muertos (88 sin leer)
ESTÈTICA DE L'EXISTÈNCIA. (570 sin leer)
Filolaberinto bachillerato (209 sin leer)
FILOPONTOS (10 sin leer)
Filosofia avui
FILOSOFIA I NOVES TECNOLOGIES (36 sin leer)
La lechuza de Minerva (26 sin leer)
La pitxa un lio (9437 sin leer)
LAS RAMAS DEL ÁRBOL (78 sin leer)
Minervagigia (24 sin leer)
Orelles de burro (498 sin leer)
satiàgraha (25 sin leer)
(9 sin leer)
