Calia renunciar, ser capaç d'anul·lar-se un mateix, si es volia tirar endavant amb Hendrik Höfgen. Perquè evidentment un home com aquell pensava sobretot en ell mateix. Barbara, en canvi, exigia i esperava d'ell alguna cosa. Reclamava felicitat. (...) No ho entenia l'orgullosa Barbara? L'única felicitat que podien oferir homes com Hendrik Höfgen era la de la seva presència excitant i la seva proximitat fascinadora...
Mefisto (1936) de Klaus Mann (1906-1949) és una novel·la enlluernadora. Jo la vaig llegir per primera vegada d'adolescent, i la vaig entendre a mitges, una mica com vaig poder. Em faltava context i moltes lectures encara per copsar-la en la seva totalitat, i tot i així no devia anar tan desencaminada quan la vaig recordar durant molt de temps com una de les millors novel·les que havia llegit mai. Tanmateix, molts anys després, em desconcertava trobar la majoria de crítics que la qualificaven de sàtira. Ara que l'he rellegida he entès per què.
Mefisto és una sàtira per les seves descripcions de tipus psicològics i, a la vegada, és una novel·la de pacte faustià a l'estil de
El mestre i Margarida de Bulgakov, tot i que, a l'hora de deixar anar bilis, Bulgakov potser ho fa d'una forma més elegant, fins i tot dins del desenfrenament. Entre les línies de
Mefisto, en canvi,
hi ha molt més dolor i patiment del que possiblement el seu autor volia donar a conèixer, i el seu enuig traspua a través de cadascuna de les seves línies, àcid fins a un punt quasi corrosiu. Mann no escriu per agradar a ningú, i sí per assenyalar els vicis i defectes que percebia en la societat corrupta i decadent que l'havia expulsat, a ell i a tants d'altres, de les elits artístiques i intel·lectuals de l'Alemanya d'entreguerres. I potser aquesta és una lectura fins i tot massa estreta, perquè rere aquest greuge cap a l'artista i l'intel·lectual, també hi ha el dolor humà davant de les atrocitats comeses contra els oprimits. En aquest sentit la novel·la distingeix entre un grup de personatges que són capaços de sentir pels seus semblants, i un altre grup que aconsegueix esmorteir la veu de la consciència rere el plaer immediat de l'èxit social. Ara bé, de vegades l'èxit social i professional en determinats contextos requerirà un pacte amb les autoritats del pis de baix. Llegiu aquesta novel·la si voleu copsar les complexitats d'una lluita ideològica que no va estar a l'alçada de la situació política imperant davant la imminent fallida de la república de Weimar. Els extrems, el nacionalsocialisme i el comunisme, estiraven pels cantons, però en realitat els qui hi van quedar atrapats al mig, i potser retratats també segons com, van ser les classes burgeses. I dic les classes burgeses perquè potser un dels conflictes socials més impactants de la novel·la és com, al mig de l'espectre social, la tensió entre la petita burgesia vinguda a més i l'alta burgesia vinguda a menys ocupa més espai del que podria semblar necessari per a la imatge de conjunt. El relat té dues parts molt marcades, una primera meitat caracteritzada per traços molt gruixuts i colors molt cridaners, on Mann és especialment punyent amb el seu protagonista, l'actor Hendrik Höfgen, i amb tothom qui, com ell, aplana el pensament rere l'agradable sensació de deixar-se endur pel que vol, i crida, i riu, i desitja la gent. Höfgen és un seductor nat i, com la novel·la acaba descrivint en la seva evolució, la seva subjectivitat és buida fins a extrems, potser, psicopàtics. Això ens podria fer sospitar de la capacitat d'anàlisi de l'autor, però en realitat el que Mann fa és oferir-nos el model d'un tipus en concret de l'època, i a la vegada aprofita per negar, amb la proximitat cronològica dels fets que descriu, l'eterna justificació que els pobres ciutadans ordinaris desconeixien l'abast de les atrocitats que estaven per cometre, i van arribar a cometre efectivament, els nazis un cop arribats al poder. I això que l'acció s'atura el 1936, punt àlgid de l'esplendor i l'èxit de la carrera del protagonista. En aquest sentit, la segona part de la novel·la canvia el to lleugerament, es torna més política, quan el pacte de Höfgen amb la jerarquia nazi representa l'inici del seu ascens. En aquest sentit, la novel·la és una escalada de tensió que se sosté en el seu moment àlgid, un ascens sense davallada final, i que ens recorda, amb l'èxit del seu protagonista, que la realitat sempre acaba desmereixent la justícia poètica.
Sinopsi: En un teatre de províncies d'Hamburg, l'actor Hendrik Höfgen inicia la seva carrera de forma prometedora, i coqueteja amb els moviments d'esquerres sense arribar a comprometre-s'hi en cap moment. Tot i que és un artista brillant i ple de talent, la seva carrera es mou més gràcies a algun cop de sort que no tant pel seu esforç. Es casa per obtenir més prestigi i accedir a determinats cercles socials. Finalment es trasllada a Berlín on comença a conrear èxits més importants. L'ascens de Hitler al poder l'agafa fora del país, on es debat entre quedar-se a l'exili amb les seves amistats de tota la vida o provar de tornar a Berlín i congraciar-se amb les autoritats nazis.
M'agrada: La profunditat de dissecció de Mann amb els seus personatges i situacions, que en tot moment prova de fer entenedors, tot i que no en comparteixi les motivacions.
23:09 
Ayer miércoles celebramos nuestra 4ª sesión del Taller de Filosofía del Ateneo de Cáceres. Nos empeñamos en saber qué es saber y cómo podemos estar seguros de algo. Es decir, nos preguntamos qué es, de verdad, la Verdad. Para tratar un tema con tan mala fama (de pretencioso que es) tuvimos que desmontar primero (o intentarlo) las tesis que niegan la validez objetiva de toda tesis (el escepticismo, el relativismo, el pragmatismo). Una vez probada la posibilidad de la verdad, nos dimos a investigar si esta era una cuestión de correspondencia con los hechos o de consistencia lógica con otros pensamientos verdaderos. Nos preguntamos, en suma, si el conocimiento depende de la experiencia o de la razón. ¿Vemos según pensamos o pensamos según vemos? Tras comprobar que el empirismo (y el método de la mayoría de las ciencias) es una teoría muy poco de fiar, y que el racionalismo (al menos, el que conocemos, tan ligado a las matemáticas) no descansa tanto en la lógica como él cree, nos volvimos a casa (algunos a la Feria de Cáceres) con la clarísima impresión o idea de que, sobre el conocimiento y la verdad, no tenemos casi nada claro. Más no se puede pedir a un taller de filosofía. O eso me parece a mi.
