21:54 Per saber si la desobediéncia és o no legítima, hem de conèixer què és el que hem d’obeir, si es que realment hem d’obeir alguna cosa.
Obeim alló que comporta una instància superior a nosaltres. En una societat com la nostra, “democràtica”, l’única cosa que crec que pot trobar-se per sobre d’un individu (en termes no religiosos) és la llei. La llei recull tots els drets, deures i llibertats dels qui conviuen en una mateixa regió. Podem dir que es troba per sobre de l’ésser humà perquè es la única que dicta de manera clara i, per què no dir-ho, lògica, tot i que no necessàriament justa, el que es pot o no fer. Amb això, em sorgeix una nova pregunta:
Perquè no podem fer segons quines coses, si se suposa que som uns ésser lliures, i sobretot en democràcia? Doncs perquè afortunadament no vivim sols en el món. Hi ha d’altres individus que, al igual que nosaltres, precisen del respecte pels seus drets, que es troben per sobre de les nostres llibertats. És a dir, si volem ser lliures hem d’acceptar que no som els únics que ho volen, i que si la resta no té llibertats, tenint en compte que tots els éssers humans som iguals, nosaltres tampoc tenim dret a tenir-ne.
Amb això estem afirmant que la limitació de les nostres llibertats és beneficiosa per tothom, fins i tot per a nosaltres mateixos. Llavors, es pot considerar correcte que hi hagi una moral dictada que les limiti, però no de manera indefinida.
El més important a l’hora de promulgar una llei o de votar-hi a favor és que garantitzi la protecció dels nostres drets, com ara ho són les llibertats d’expressió, ideológiques, de protesta, etc. Amb això vull dir que hi ha drets que es troben per sobre de la llei. En el moment que aquesta atempti contra ells, la desobediència serà legítima.
Si observem els fets més destacats de la historia, ens trobem amb les revolucions, que són moviment en massa de desobediéncia civil. La gent que hi participà es manifestà en contra d’una legislació que consideraven injusta (i avui dia pocs en dirien el contrari). Per tant, gràcies a aquest moviment d’oposició a les normes avui vivim en millors condicions.
I si ens centrem en l’actualitat, també trobem actes de desobediéncia civil (o com a mínim és el que se’ns fa entendre), justament al nostre territori. Les accions dutes a terme pels grups independentistes mesos enrere constitueixen per alguns un atemptat contra la justícia (o més ben dit, la constitució, que podria debatir-se si es tracta o no del mateix concepte), l’única instància que determina el que està bé o malament.
Però per d’altres (i m’hi incloc) és totalment legítim saltar-se aquesta justícia si es considera injusta, per dues raons; la primera, potser més insignificant, és que s’ha d’acceptar que la nostra constitució no és perfecta, per les condicions en la que s’ha redactat (el règim de procedència dels seus redactors, per exemple, avui dia no es considera precisament just). La segona i última, però més important és, com hem dit abans, que la societat té un conjunt de drets inalienables, entre els que es comprèn el dret a decidir sobre el seu propi futur.