Fa força temps vaig parlar de
The Strange Love of Martha Ivers com a pel·lícula infravalorada en la història del cinema, que ens ofereix el retrat d'una
femme fatale que sembla tòpic a simple vista, però que el guió revisita de forma subtil quan tempta els espectadors amb la mera possibilitat d'una redempció per a la Martha Ivers interpretada per Barbara Stanwyck.
Of Human Bondage (1934), dirigida per John Cromwell, ens ofereix una
femme fatale de manual, interpretada de forma original i lleugerament pertorbadora per una jove Bette Davis en una de les seves primeres aparicions a la gran pantalla. El seu personatge no és profund ni elaborat: no en coneixem les motivacions ni els pensaments ni sentiments més íntims. No hi ha cap factor mínimament redemptor en el seu comportament: és dolenta simplement perquè el guió ho diu i, evidentment, la seva història no pot acabar bé de cap de les maneres. El guió és l'adaptació de la novel·la homònima de Somerset Maugham, i m'imagino que es perden coses pel camí quan adaptes una novel·la d'unes set-centes pàgines a una pel·lícula d'una hora i vint minuts. El protagonista de la pel·lícula, Philip Carey (Leslie Howard), és l'únic personatge que té una psicologia un punt més elaborada que la resta. La història està narrada des de la seva òptica i en tot moment dirigeix l'empatia cap a ell; tot i així és un protagonista apàtic i desmenjat, que queda completament eclipsat davant la Mildred de Bette Davis. Carey, un jove estudiant de medicina, estableix una relació amb una cambrera, Mildred Rogers, i de seguida se n'enamora. Tot i així, Mildred deixa ben clar des del principi que Philip no l'atrau, tot i que no té escrúpols en acceptar el seu ajut econòmic en repetides ocasions. La
femme fatale aquí és exagerada, potser fins a un extrem monstruós: només cap al final de la pel·lícula veiem fins a quins extrems pot arribar la seva maldat. Philip Carey és l'ase dels cops des del primer moment: com més el maltracta Mildred, més enganxat sembla a la relació. El poder de Mildred sobre Philip, de fet, no és la seva incapacitat d'estimar-lo, sinó la seva incapacitat de dedicar-li un afecte fals i fingit, com veiem que fa amb la resta d'homes. Davis ens ofereix tot el seu repertori: mirades magnètiques, caigudes d'ulls, una pronúncia i una gesticulació excessivament emfàtiques, que de bon principi destaquen la vulgaritat del seu personatge, fins a la seva gran escena quan confessa a Philip el seu menyspreu. El seu talent i la seva peculiar fotogènia omplen la pantalla, i no costa veure per què es va convertir en una estrella a partir d'aquest moment.
El tema central de l'argument és l'obsessió:
Of Human Bondage ens presenta un univers on l'amor correspost no existeix, ja que cada individu queda encapsulat dins la seva pròpia subjectivitat, sense poder accedir en cap moment a la d'algú altre. En una escena, Philip acusa Mildred de mirar un altre home de la mateixa forma com ell mateix la mira a ella - se sobreentén que amb desig. El metratge de la pel·lícula ens introdueix a una cadena de relacions semblants, en tant que hi ha uns altres dos personatges, Norah i Sally, que miraran Philip de la mateixa forma sense que aquest les pugui correspondre. Ara bé, si el personatge de Mildred, i el de les altres dones indirectament, queda tan maltractat pel guió és precisament perquè la història no és la de Philip amb les dones sinó la de Philip amb ell mateix. Hi ha un element masoquista en la servitud de Philip, perquè no pot perdonar-se el seu peu deformat. Philip sembla molt més obsessionat durant el film amb la seva deformitat física que amb Mildred: la càmera sembla obsessionar-s'hi de la mateixa forma. Quan un grup d'estudiants de medicina observen el peu de Philip com a cas d'estudi, la càmera se centra en el seu rostre i accentua la vergonya que sent. Quan inicia la seva relació amb Mildred, un somni de Philip ens revela que s'imagina correspost per Mildred, i ballant amb ella sense deformitat. És per això, per l'accent en la relació del protagonista amb el seu propi cos, que el desenllaç de Philip em resulta la part més xocant del film. El desenllaç de Mildred no és res més que el pamflet moralista de l'època: un comportament desviat de la norma comporta un càstig terrible. El problema de tot plegat és que el desenllaç de Philip sembla reforçar el missatge amb una variació molt més cruel: abraça la normalitat amb totes les teves forces, encara que hagis de fingir-la, i la recompensa serà espectacular. Philip decideix operar-se el peu i de cop i volta supera el seu complex per l'aspecte físic: ara és un home lliure i segur de si mateix. Tanmateix, el gest veritablement revolucionari per part de Philip hauria estat aprendre a estimar-se a si mateix: la lliçó de l'amor que no podia extreure de la relació amb Mildred perquè aquesta tan sols canalitzava la seva manca d'autoestima. Però enlloc d'aprendre a estimar-se, opta per esdevenir "normal". Precisament per això dubto de si ha après a estimar al final de la pel·lícula: la seva decisió de casar-se amb Sally sembla presa més per inèrcia que per una motivació més sòlida, i crec que forma part d'aquesta aposta del protagonista per normalitzar-se. La deformitat esdevé una metàfora del text sencer: observem tota la pel·lícula esperant que Philip s'alliberi de la seva relació malaltissa - deformada - amb Mildred per tal d'accedir a una relació "normal", i així m'imagino que la devia veure el públic dels anys 30. Tanmateix, la pel·lícula és el relat de la servitud de Philip, no el del seu alliberament.
Of Human Bondage pot no ser una gran pel·lícula, però si un espectacle estrany i fascinant sobre estereotips culturals transmesos a través del cinema.
20:23 
Durante los dos últimos miércoles hemos celebrado las sesiones 6ª y 7ª del Taller de Estética y Filosofía del Arte en el Ateneo de Cáceres. Durante estos días, además de empezar a exponer y discutir las teorías estéticas que desbordan el enfoque "inmanentista", hemos tratado de lo propiamente estético (esto es, de la imagen) en el arte, y hemos comenzado a tratar del tema de la creatividad desde la perspectiva de la psicología filosófica. En los enlaces podéis volver a ver las presentaciones y consultar las referencias. Gracias por asistir.
Adhoc. Filosofia a secundària
(25 sin leer)Associació filosófica de les Illes Balears (101 sin leer)
aprendre a pensar (70 sin leer)
ÁPEIRON (16 sin leer)
Blog de Filosofía - Filosóficamente - Blog de Filosofía - Filosóficamente (23 sin leer)
Boulé (267 sin leer)
CREACIÓ FILOSÒFICA II (28 sin leer)
El café de Ocata (4693 sin leer)
El club de los filósofos muertos (88 sin leer)
ESTÈTICA DE L'EXISTÈNCIA. (570 sin leer)
Filolaberinto bachillerato (209 sin leer)
FILOPONTOS (10 sin leer)
Filosofia avui
FILOSOFIA I NOVES TECNOLOGIES (36 sin leer)
La lechuza de Minerva (26 sin leer)
La pitxa un lio (9417 sin leer)
LAS RAMAS DEL ÁRBOL (78 sin leer)
Minervagigia (24 sin leer)
Orelles de burro (498 sin leer)
satiàgraha (25 sin leer)
