Canales
22264 temas (22072 sin leer) en 44 canales
-
Adhoc. Filosofia a secundària
(25 sin leer) -
Associació filosófica de les Illes Balears (99 sin leer)
-
telèmac
(1025 sin leer)
-
A l'ombra de Zadig.
(165 sin leer)
-
Aprender a Pensar
(181 sin leer)
-
aprendre a pensar (70 sin leer)
-
ÁPEIRON (16 sin leer)
-
Blog de Filosofía - Filosóficamente - Blog de Filosofía - Filosóficamente (23 sin leer)
-
Boulé (267 sin leer)
-
carbonilla
(45 sin leer)
-
Comunitat Virtual de Filosofia
(739 sin leer)
-
CONTRA LA NECIESA
(31 sin leer)
-
CREACIÓ FILOSÒFICA II (28 sin leer)
-
DE SOFISTA A SAVI
(10 sin leer)
-
DIDÁCTICA de la FILOSOFÍA
(41 sin leer)
-
Educación y filosofía
(229 sin leer)
-
El café de Ocata (4655 sin leer)
-
El club de los filósofos muertos (88 sin leer)
-
El Pi de la Filosofia
-
EN-RAONAR
(489 sin leer)
-
ESTÈTICA DE L'EXISTÈNCIA. (570 sin leer)
-
Filolaberinto bachillerato (209 sin leer)
-
FILOPONTOS (10 sin leer)
-
Filosofía para cavernícolas
(598 sin leer)
-
FILOSOFIA A LES TERMES
(164 sin leer)
-
Filosofia avui
-
FILOSOFIA I NOVES TECNOLOGIES (36 sin leer)
-
Filosofia para todos
(134 sin leer)
-
Filosofia per a joves
(11 sin leer)
-
L'home que mira
(74 sin leer)
-
La lechuza de Minerva (26 sin leer)
-
La pitxa un lio (9381 sin leer)
-
LAS RAMAS DEL ÁRBOL (78 sin leer)
-
Materiales para pensar
(1017 sin leer)
-
Meditacions des de l'esfera
(13 sin leer)
-
-
Minervagigia (24 sin leer)
-
No només filo
(61 sin leer)
-
Orelles de burro (498 sin leer)
-
SAPERE AUDERE
(566 sin leer)
-
satiàgraha (25 sin leer)
-
UN LUGAR PARA APRENDER FILOSOFÍA
(69 sin leer)
-
UNA CAIXA D´EINES PER PENSAR
(40 sin leer)
-
Vida de profesor
(212 sin leer)
«
Expand/Collapse
(5 sin leer)
-
22:02 Chamanismo
» Educación y filosofíaNormal 0 21 false false false ES X-NONE X-NONE /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Tabla normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-priority:99; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin-top:0cm; mso-para-margin-right:0cm; mso-para-margin-bottom:10.0pt; mso-para-margin-left:0cm; line-height:115%; mso-pagination:widow-orphan; font-size:11.0pt; font-family:"Calibri","sans-serif"; mso-ascii-font-family:Calibri; mso-ascii-theme-font:minor-latin; mso-hansi-font-family:Calibri; mso-hansi-theme-font:minor-latin; mso-fareast-language:EN-US;}
Chamanismo
Aquella mujer sobre la cama que miraba al techo con gran calma y ojos muy abiertos, inmóvil, me pareció un cadáver que ni se inmutó cuando entré por equivocación. Tumbado bocarriba su cuerpo menudo, extrañamente vestida y acicalada, parecía soñar despierta o estar alucinando. Fue ella quien más tarde, con insólita naturalidad me leyó el alma en un instante de vértigo. Se me quedó mirando sentada. Vestía su viejo cuerpo con coquetería y se maquillaba los ojos como india o gitana. Entonces, me dijo lo que había sabido en su selva remota, lo que en aquel momento también vio escrito en mi alma. Y con sencillez me lo contó...
Marcos Santos
-
NUESTRA INSOPORTABLE LEVEDAD COMO SERES ..
» ESTÈTICA DE L'EXISTÈNCIA.
Milan Kundera en una novela con no muy acierto llevada al cine con el título "La insoportable levedad del ser" nos hablaba de las relaciones humanas como autopercepción de las identidades. ¿Quienes somos? Pregunta que sitúa en la novela un relato de destrucción, despojo, de desapego, de deterioro , de límite y desgarro. Quizás en esta historia de Kundera lo más significativo sea la levedad como concepto metafísico . La levedad como ligereza, como inconstancia, como de poca importancia y peso. Concepto que podría pensarse como algo cercano a lo que Zygman Bauman decía con "líquidez" entendido como vida líquida o vida leve . Esta derivación que hago me parece suficiente para situarnos en la otra idea de mi post : la insoportabilidad como personas. La situación con los otros nos configura socialmente porque nos confiere una cierta identidad dentro de las conexiones con los demás . Sin embargo en esa relación nos establecemos como yoes con un relato que no resulta del todo propio y a veces acaba siendo ajeno a lo que deseamos ser. En esa fuente del deseo que diria Lacan esta el meollo de la cuestión puesto que la insatisfacción del mismo con nosotros y con los otros sin alcanzar del todo plenamente el deseo puro nos convierte en seres en constante desacuerdo con nuestras identidades. La máscara que nos ponemos puede sustituir en ciertos momentos los mecanismos de supervivencia social y personal pero esa levedad que nos sostiene no es garante suficiente para ser aquello que no podemos desear del todo y que jamás conseguiremos. Por eso Kundera con su idea de " insoportabilidad" relacional nos hace digerirnos entre nosotros con relaciones inestables, inconsistentes, incoherentes e incapaces de definir aquello que somos.
-
13:41
ROBERT CASTEL, MICHEL FOUCAULT Y LA SOCIALDEMOCRACIA
» Materiales para pensar
Escrito por Luis Roca Jusmet
Robert Castel ( 1933-2013) es un sociólogo francés muy interesante que estuvo muy vinculado por sus intereses y trabajos con Michel Foucault, Del 3 al 22 de marzo del año 2004 participó en unas conferencias patrocinadas por el Círculo de Bellas Artes de Madrid tituladas "La sociología crítica después de Foucault". ( el libro que transcribe las intervenciones fue editado por la misma institución el mismo año).
Me parece interesante su artículo en relación a Foucault y la política porque plantea la heterogeneidad entre los análisis políticos de Foucault y sus posiciones políticas. Es decir, que para Robert Castel, Michel Foucault es un pensador con un gran potencial crítico del que no puede deducirse una determinada práctica política. O mejor dicho, para Robert Castel, sí que hay en Foucault una crítica muy lúcida del entramado de poder y las relaciones de dominio en la sociedad actual que solo puede derivar en propuestas de cambio. Es decir, para Robert Castel, lo que no puede derivarse de Foucault es una política conservadora. ¿ Quiere decir que Castel rechaza la lectura neoliberal del último Foucault ? No trata el tema explícitamente, pero podemos dedudir que sí. De hecho Castel habla de la reforma neoliberal ( que podría parecer que el neoliberalismo es reformista y no conservador ) pero en un debate que aparece después de la conferencia Castel admite que la "reforma neoliberal" es una contrarreforma en sentido preciso. De hecho, Castel plantea que Foucault apuesta por una postura revolucionaria.
El hilo conductor del discurso de Robert Castel es que los escritos de Foucault tienen un gran potencial crítico pero que la propuesta que se deriva de sus análisis puede ser revolucionaria o reformista. Y que él, Robert Castel, que valora enormemente la aportación de Foucault, apuesta por la reforma y no por la revolución. Castel está de acuerdo con Foucault en que pensar es resistir. Que detrás de sus análisis hay una voluntad de cambio. Su caja de herramientas teórica está al servicio de una transformación del mundo, como planteaba Marx.
Para Castel las revoluciones las han hecho siempre los proletarios que no tienen nada que perder ( "solos sus cadenas" como dijo Marx ). Hoy este proletariado no existe. No hay fuerzas para hacer una revolución. Se combina el descrédito de las revoluciones con la marginalidad de las opciones políticas revolucionarias.
Aquí habría que plantear una reserva. Lo que dice Castel puede aplicarse a las sociedades liberales o incluso a alguna dictadura. Pero existen hoy países en las que los desfavorecidos no tienen nada que ver, lo cual no quiere decir que tengan la fuerza y la voluntad de cambiar.
El reformismo se opone a una política entendida como lucha de clases. En cambio propone el pacto ( aquí habría que concretar, y castel no lo hace) que excluir la lucha de clases quiere decir hacerlo como "lucha a muerte" entre las clases, no como una lucha que busque negociar y conseguir cambios. El reformismo no se propone la eliminación del mercado ni la dictadura del proletariado, incluso entendiéndola como "dictadora de la clase obrera".
Lo que propone Castel es poner límites al capitalismo y a la hegemonía del mercado. Esto pasa básicamente por "desmercantilizar" el trabajo asalariado, por entender a estos trabajadores no solo como "mercancía2 sino también como sujeto de derecho. Y no únicamente de derechos civiles sino también laborales y sociales. El estado tiene aquí un papel fundamental, que es el de redistribuir la riqueza en forma de garantía de derechos sociales y de proteger al tranajo en su relación desigual con el capitalista. El reformismo de izquierdas debe defender una seguridad social básica ( en forma de educación y sanidad gratuita y universal, de acceso a la vivienda, de una renta mínima garantizada, de condiciones laborales y un salario mínimo digno).
El dilema es entonces entre recortar y eliminar los derechos o consolidarlos y ampliarlos.
La discusión es interesante. Robert Castel nos muestra que el camino hacia la socialdemocracia, que es lo que está defendiendo, y no la marxista de Bernstein sino la no marxista de Willy Brandt) puede ser muy lúcido y crítico. No me vale el "para este camino no hacían falta estas alforjas". Porque es la manera como se llega a la socialdemocracia ( que es la mía por cierto) es la que determinará si es consecuente o puramente retórica. En este sentido vale la pena recordar a Tony Judt como una referencia imprescindible.
Foucault no fue un socialdemócrata. Su trayectoria política es algo errática, aunque siempre defendió los derechos de los gobernados ( lo cual excluye la lectura neoliberal) y siguió una trayectoria que le llevó al antiestatismo ( lo cual excluye una opción socialdemócrata). Se afilió más por conveniencia que por convicción al partido comunista, fue compañero de viaje de los maoistas post-68 y al final se interesó por la tercera vía en el PSF, representada por Michel Rocard. Políticamente nunca se casó con nadie. Me parece interesante que la discusión se situe en el terreno de lo político y no de lo personal. En qué es lo que puede aportar el pensamiento de Foucault para la izquierda. Siempre partiendo de la base de que la socialdemocracia ( consecuente, no socialliberal) es una opción de izquierdas.
-
0:08
Parade's End (#204)
» telèmac
No pot escriure una carta perquè no pot fer-ho sense començar dient "Estimada Sylvia" i acabar-la amb "Atentament" o "Cordialment" o "Amb afecte"... És així de precís, aquest imbècil. Li dic que és tan formal que no pot prescindir de les convencions que hi ha, i tan sincer que la meitat d'elles no les pot utilitzar.
Aquesta és una novel·la monumental de la literatura britànica, que va gaudir de cert èxit en el moment de publicar-se però que més endavant va anar quedant oblidada. El seu autor, Ford Madox Ford (1873-1939) és principalment conegut per aquesta novel·la i també per El bon soldat, publicada el 1915 i que es quedava a les portes del modernisme sense a arribar-hi a entrar de ple. Un fet decisiu, però, va marcar la vida de Ford i va provocar un canvi també en l'estil literari: la seva experiència al front durant la primera guerra mundial i la seva aposta pel modernisme es posen de manifest a la vegada, a Parade's End. Aquesta obra de Ford és, en realitat, un conjunt de quatre novel·les que es van publicar al llarg dels anys 20: Some Do Not . . . (1924), No More Parades (1925), A Man Could Stand Up (1926) i Last Post (1928). Aquestes quatre novel·les segueixen el relat dels personatges principals de forma cronològica, tot i que saltant constantment entre els seus respectius punts de vista i les seves visions sobre els mateixos esdeveniments. Parade's End manté un aire de família amb El bon soldat: totes dues novel·les retraten l'espai íntim d'una parella de l'alta societat britànica, amb les seves infidelitats i escàndols xafardejats a mitja veu pels seus cercles socials. Ara bé, mentre El bon soldat em va deixar amb la impressió d'haver a assistit a un interessant melodrama que no passava més enllà dels descobriments xocants i els cops d'efecte, Parade's End m'ha deixat amb la satisfacció de veure fins on és possible portar aquesta reflexió social. Aquí els personatges evolucionen, d'una forma lenta però clara, al llarg de les quatre entregues que configuren la novel·la. A través de la lentitud de les seves mil pàgines, assistim a veure com la majoria de personatges principals, especialment Christopher i Valentine, es traslladen del punt A al punt B. I això és més del que els passava als personatges estàtics de El bon soldat, per més que les seves anades i vingudes i múltiples perspectives desplegués un joc de miralls fascinador. A Parade's End, la forma en què la guerra irromp a les vides dels personatges esdevé un factor crucial del seu aprenentatge, i també és un element fonamental per transmetre el missatge central del relat: aquest ens presenta la desaparició del món antic i deixa els personatges despullats de totes les seves certeses passades a l'hora d'encarar el món nou que se'ls presenta després de la guerra. La imatge principal que ens parla d'aquest canvi és la de la fi de la desfilada que dóna títol a l'obra. La desfilada ens remet a un món on la respectabilitat, especialment en l'aparença externa, és tot el que les classes altes poden oferir: lliures de fer el que vulguin de nit i en privat, el dia següent tenen l'obligació de presentar-se a passar revista. Muntar una escena davant dels criats és el pitjor que poden fer, perquè el servei equival al gran públic. El matrimoni protagonista, Christopher i Sylvia Tietjens, aviat es troben desbordats per les expectatives que aquest sistema els imposa. Sylvia començarà a manipular aquestes preconcepcions amb una habilitat que operarà sempre en contra del seu marit: essent ella la part infidel, aconseguirà la compassió i commiseració de tots els seus coneguts, mentre que el seu marit, innocent d'adulteri, acabarà amb la reputació tacada davant del gran públic. Els retrats psicològics fan molt per ajudar-nos comprendre les seves motivacions, especialment durant el primer volum, i que Christopher sigui innocent d'adulteri, després de conèixer i enamorar-se de la jove sufragista Valentine Wannop, no vol dir que sigui innocent de molts altres defectes que es presenten al principi de la novel·la, com la fredor, la despreocupació i la desídia. Part d'aquest caràcter de cavaller obsolet és també la seva relació amb la propietat ancestral dels seus avantpassats i amb els diners: el seu honor l'obliga a prestar a diners a tots aquells que l'envolten, més desafavorits que ell, mentre que a la vegada aquest mateix sentit de l'honor li impedeix cobrar-los els deutes. A la vegada, Sylvia Tietjens se'ns presenta com a femme fatale sense pal·liatius: tot i que al principi se'ns ofereix el seu punt de vista i entreveiem part de les seves motivacions, a mesura que va avançant el relat les seves decisions es van fent més i més extremes. L'evolució de Sylvia, tot i que sigui la més subtil de la novel·la possiblement, acaba passant per abraçar la seva pròpia infelicitat i, per tant, en la necessitat de procurar la dels altres per tots els mitjans. Ara bé, les cordes es tensaran fins a l'extrem quan aquest panorama de complexes relacions familiars i socials es traslladi fins a l'escenari de la guerra. Aquí la metàfora de la desfilada també representa un món antic en què l'exèrcit com a institució és el màxim exponent de l'honorabilitat, i on el joc brut, precisament, hauria de ser mostra de deshonor. Christopher també es despertarà d'aquesta fantasia per adonar-se que el temps de les desfilades ja ha passat: atrapat dins d'una xarxa d'operacions burocràtiques contradictòries, i de mercadeig amb els càrrecs i les posicions dins de l'exèrcit, acabarà acceptant la primera línia de front per tal d'evitar un consell de guerra que podria exonerar-lo a base d'exposar les maquinacions de la seva esposa. El sentit de l'honor li ho impedeix un cop més, però a la vegada l'incapacita definitivament per seguir abraçant les antigues certeses. A l'altra banda de l'espectre hi ha la jove Valentine, que encarna una innocència que es manté al marge de totes aquestes convencions socials, i una subjectivitat que haurà de ser capaç de passar-les per alt per tal d'aconseguir la felicitat. El relat, per tant, presenta un argument semblant al d'una novel·la cavalleresca: Christopher i Valentine acabaran sotmetent el seu amor a les proves de caràcter més dures i a l'escarni públic. Ara bé, el desenllaç, més que transitar d'un extrem fins a l'altre oposat, acaba explorant tot un espectre de posicions intermèdies i de compromisos amb el món passat. És per això que aquesta llarguíssima lectura acaba fent-se agraïda a la llum del seu desenllaç: els protagonistes acabaran fent sacrificis molt durs, al capdavall, per un cert sentit de justícia poètica.
Sinopsi: El primer volum de la saga, Some Do Not . . ., comença dos anys abans de la guerra i ens planteja els personatges principals i les seves relacions. Sylvia Tietjens ha escapat a Europa amb el seu amant del moment, però de seguida reclama al seu marit que la torni a acceptar. Mentre Christopher prova de reconduir la situació, aconsellat per les seves amistats, coneix fortuïtament Valentine Wannop, per qui sent més curiositat, al principi, que no pas afecte. Amb la guerra ja començada, assistim als infructuosos intents de Sylvia de tornar a reconquerir el seu marit, ja traumatitzat per les experiències al front. Davant de la seva pròpia anestèsia emocional, Christopher li demana a Valentine que es converteixin en amants, però gran part de la tensió de la novel·la es va construint al voltant de si consumaran o no la relació. La segona de les novel·les, No More Parades, té lloc quasi íntegrament al front. Sylvia es presenta a França, on Christopher es troba destacat, i acaba provocant un escàndol que implica el seu marit i altres oficials. Finalment, l'única sortida honorable per a Christopher acaba essent acceptar la primera línia de front, si no vol exposar Sylvia públicament. El tercer volum, A Man Could Stand Up, relata pròpiament l'experiència del front, on Christopher acaba deixant enrere definitivament el món d'abans de la guerra. El retorn a casa el dia de l'armistici, però, representa un desenllaç agredolç: tot i que ha crescut com a home, el preu a pagar ha estat tan alt que torna com a home destrossat. Aquest tercer volum també recorre les vicissituds interiors de Valentine, i tot i que el seu canvi no és tan accentuat, la veurem per primer cop presentar-se obertament com la dona forta que és. Finalment, Last Post és una seqüela que es distancia força més que les anteriors. Anys després de la guerra, assistim al destí dels protagonistes, com si es tractés d'aquells crèdits finals de les pel·lícules que ens informen de què se'n va fer de cadascun. Tanmateix, després de tot el que han passat fins a aquest punt, el desenllaç no es fa sobrer, tot i el seu to marcadament agredolç.
M'agrada: Ford Madox Ford s'hi revela com un mestre a l'hora de descriure subjectivitats, posar-nos a la pell de tots i cadascun dels personatges i mantenir-nos en tensió fins a l'última línia del text.
