L’educació ha estat sempre, per definició, la conducció més o menys amable dels éssers encara no formats cap a un quadre de costums i unes possibilitats de discerniment que fan possible una relativa constitució de la benentesa social i la capacitat de sortir-se de tots els paranys i les complicacions que porta la vida. A l’inici, no hi havia més educació que la dels pares; després, a l’Orient, va arribar la dels mestres religiosos —encara passa entre els jueus, per als quals rabí i mestre són una sola cosa—, i, finalment, va venir l’educació pública, de vegades més laica —a Grècia i Roma—, de vegades amb predomini eclesiàstic, com va passar a l’edat mitjana europea... i encara passa a certes institucions espanyoles.Però si hi ha una constant en tota la història de l’educació, aquesta és, ras i curt, la transmissió dels coneixements i dels valors que té una persona a unes personetes que encara no els tenen. L’edat de l’humanisme ho va tenir molt clar, com es llegeix en els tractats sobre educació de Vittorino da Feltre, Vergerius (De ingenuis moribus), Leonardo Bruni (De studiis et literis), de Battista Guarino (De ordine docendi et studendi), o dels més moderns Lluís Vives i Erasme: cal ensenyar pensant en la futura vida activa dels estudiants, cal ensenyar matemàtiques i coses d’aquelles que anomenem “pràctiques”, cal fer deport sense exagerar, les noies també han d’anar a l’escola, i moltes altres comeses. Ara bé: als segles XV i XVI hi havia un consens general —fins i tot entre laics i eclesiàstics— en això: l’ideal de l’educació és la perfecció dels homes com a futurs ciutadans de la república. Per això va quedar clar, llavors i també en les propostes educatives dels il·lustrats, també segons els grans reformadors de l’educació a Alemanya, com Humboldt i Pestalozzi, que l’element més important per aconseguir el propòsit que hem dit es trobava en dos elements que s’articulen entre si: el domini de la paraula —així, en abstracte—, i, per ell mateix, la capacitat de dialogar amb l’altre i amb els altres. Per a tal fi, no van trobar eines més eficaces que aquestes dues: la lectura i comentari dels clàssics, i el diàleg permanent entre el professor i l’alumne; així ho definia William H. Woodward, oxfordià i autor d’un llibre impagable: Vittorino da Feltre and other Humanist Educators(Cambridge, 1897; es pot comprar a Iberlibro.com), glosant la doctrina de Guarino.I l’última cosa, igualment desapareguda: la disciplina i el sentit de la responsabilitat amb què un alumne ha de sotmetre’s a l’estudi. Això ho deia Piccolomini, que va arribar a Papa, rebentant avant la lettre les doctrines anàrquiques de Rousseau i de John Dewey, que per cert tornen a presidir determinats corrents de la pedagogia actual: Natura sine disciplina caeca: per moltes aptituds amb què es neixi, no s’arriba enlloc si no s’hi posa una mica o molt d’esforç. Aquesta és una altra premissa que ha desaparegut de l’ideari de l’ensenyament. Per això va ser una insensatesa fora del comú que Zuckerberg i la seva dona inventessin un mètode pedagògic en què la llengua importa poc, no hi ha diàleg, no hi ha professor i, en comptes de disciplina, hi ha un esbarjo alegroi i pueril que durarà tota la vida. És la fal·làcia de suposar que, si els ordinadors entusiasmen els nens, llavors els hem de fer servir com a instrument didàctic.Els temps canvien, direu. Llavors recordaré el dictum de Diderot: “Tot allò que té a veure amb l’educació pública no té res de variable, res que depengui essencialment de les circumstàncies. El fi de l’educació sempre serà el mateix, en qualsevol segle: formar homes virtuosos i il·lustrats”.Jordi Llovet, L'educació automàtica, El País 07/07/2019 [https:]]
