BLOCS DE FILOSOFIA » noviembre 2, 2019

Canales

22264 temas (22072 sin leer) en 44 canales

Associacions

• Adhoc. Filosofia a secundària (25 sin leer)
• Associació filosófica de les Illes Balears (99 sin leer)

Estudiants

• telèmac (1025 sin leer)

Professors

• A l'ombra de Zadig. (165 sin leer)
• Aprender a Pensar (181 sin leer)
• aprendre a pensar (70 sin leer)
• ÁPEIRON (16 sin leer)
• Blog de Filosofía - Filosóficamente - Blog de Filosofía - Filosóficamente (23 sin leer)
• Boulé (267 sin leer)
• carbonilla (45 sin leer)
• Comunitat Virtual de Filosofia (739 sin leer)
• CONTRA LA NECIESA (31 sin leer)
• CREACIÓ FILOSÒFICA II (28 sin leer)
• DE SOFISTA A SAVI (10 sin leer)
• DIDÁCTICA de la FILOSOFÍA (41 sin leer)
• Educación y filosofía (229 sin leer)
• El café de Ocata (4655 sin leer)
• El club de los filósofos muertos (88 sin leer)
• El Pi de la Filosofia
• EN-RAONAR (489 sin leer)
• ESTÈTICA DE L'EXISTÈNCIA. (570 sin leer)
• Filolaberinto bachillerato (209 sin leer)
• FILOPONTOS (10 sin leer)
• Filosofía para cavernícolas (598 sin leer)
• FILOSOFIA A LES TERMES (164 sin leer)
• Filosofia avui
• FILOSOFIA I NOVES TECNOLOGIES (36 sin leer)
• Filosofia para todos (134 sin leer)
• Filosofia per a joves (11 sin leer)
• L'home que mira (74 sin leer)
• La lechuza de Minerva (26 sin leer)
• La pitxa un lio (9381 sin leer)
• LAS RAMAS DEL ÁRBOL (78 sin leer)
• Materiales para pensar (1017 sin leer)
• Meditacions des de l'esfera (13 sin leer)
• Menja't el coco! (30 sin leer)
• Minervagigia (24 sin leer)
• No només filo (61 sin leer)
• Orelles de burro (498 sin leer)
• SAPERE AUDERE (566 sin leer)
• satiàgraha (25 sin leer)
• UN LUGAR PARA APRENDER FILOSOFÍA (69 sin leer)
• UNA CAIXA D´EINES PER PENSAR (40 sin leer)
• Vida de profesor (212 sin leer)

(2 sin leer)

• noviembre 02, 2019
• 11:23

  Mañanas de sábado

   » ‎ El café de Ocata
  Las mañanas de sábado son mañanas de compra, que es una tarea gozosa y difícil y, al mismo tiempo, una especie de vicio solitario que me reservo con el celo de una intimidad.
  Es difícil porque estamos en una situación vital en la que nunca sé si comeremos mi mujer y yo solos o nos vendrá toda la familia y, entonces habrá que poner ocho platos. Tengo que hacer, pues, equilibrios culinarios estratégicos, aunque, por experiencia contrastada, bien sé  que, cuanta menos compra haga, más poblada estará la mesa. Pero algo singular sucede en estas ocasiones. Aunque aparentemente no tengo nada para poner sobre el mantel, voy rascando de aquí y de allí y acabo produciendo el milagro de la multiplicación de las migajas. Suelen ser éstas comidas de mil platos en las que cada uno encuentra algo que le gusta.
  Es gozosa porque soy adicto a mis puestos de compra habituales, en los que ya casi no hace falta que pida, comenzando por la cafetería. El fin de semana comienza para mí con el regalo del aroma de ese café, delicioso, espeso, casi untuoso, heraldo de la sacra normalidad. "Estas acelgas están hoy muy bien", me dice la verdulera, y yo obedezco dócilmente. Si pido salmón en la pescadería y veo que el pescatero me pone mala cara, me dejo orientar por su mirada y compro rape. "Si coge esta paletilla, le hago descuento", me ordena, más que dice, la carnicera, que me trata de "corazón" en cuanto me ve. "¡Corazón! ¿Qué quieres hoy?!" Pero aunque pregunte mi parecer, acabré comprando lo que ella me diga.
  Me duele el día que llego a uno de mis puestos como a una etapa progamada de un viaje y me lo encuentro cerrado, por defunción o, lo que es más habitual, por jubilación. Alterar mi rutina de los sábados es un ejercicio para el que ya no tengo cintura. Las rutinas son el exoesqueleto de los jubilados.
  Hoy, la mañana era magnífica. He visto asomarse el día por el horizonte marino y parecía que la noche levantaba las persianas y por las rendijas se colaba la luz rosada e incandescente de la amanecida. Un sol radiante y calles vacías, porque la gente ha aprovechado para salir de puente a lugares que, seguramente, no tendran estas espléndidas mañanas, dejando a sus difuntos en su soledad habitual. Para ellos, todas las mañanas son iguales.
  Llego a casa. Saco la compra del carro, la voy colocando en su sitio y espero a que mis hijos me llamen para decirme si este fin de semana pasan o no por la Fonda Luri, siempre a su servicio, claro.

• 0:07

  Planta'm a la tomba el rem amb el qual remava

   » ‎ telèmac
  Celebrem la Castanyada baixant a l'Hades, amb els esperits dels morts. (Però no oblidem, tampoc, dos anys de presó injusta.) 
  Cant XI de l'Odissea
  
  Aquest és el capítol de l'Odissea en què el protagonista baixa al món dels morts. És un episodi molt emblemàtic i significatiu del text, en què Odisseu conversa amb diferents ànimes que es troben a l'Hades, rep les profecies de Tirèsias, es retroba amb la seva mare a la vegada que s'assabenta de la seva mort, i es retroba també amb els seus antics companys de la guerra de Troia. Primerament, la nau parteix de l'illa de Circe empesa pels vents favorables que Circe convoca. Arribats al lloc indicat, el país dels cimmeris on no arriba mai la llum del sol, Odisseu fa els sacrificis indicats per Circe i les ànimes dels morts es congreguen al seu voltant. Aquestes són les que no només s'apareixen, sinó que també parlen a Odisseu: 
  

  • Elpènor: aquest és el company que havia caigut del terrat a l'illa de Circe en el capítol anterior, que li demana a Odisseu que li faci els ritus funeraris. 

  
  

  Odisseu a l'Hades de Martin i Alice Provensen (1956)

  
  

  • Tirèsias: aquest és el mític endeví de Tebes, que li dóna instruccions per tornar sa i estalvi, prevenint-lo sobretot de no tocar el bestiar sagrat de l'illa d'Hèlios. També li prediu el retorn a Ítaca i la situació que hi trobarà, així com la seva venjança. Finalment, li fa la famosa predicció sobre la seva mort, un passatge que omple el llibre de misteri i que ha estat un enigma per a l'anàlisi literària posterior. Tirèsias li mana a Odisseu que, un cop restaurat l'ordre a Ítaca, vagi terra endins fins que trobi pobles que no coneguin la mar. El senyal que ha arribat al lloc indicat serà quan trobi una persona que confongui el rem que porta penjat a l'espatlla amb una pala de ventar. En aquest punt haurà de fer uns magnífics sacrificis a Posidó - serà la forma definitiva d'aplacar la ira del déu i purificar-se del seu excés definitivament - i aleshores és quan li sobrevindrà la mort lluny del mar. 

  A tu, lluny de la mar, t'arribarà una mort molt suau, la qual et llevarà la vida quan estiguis gaudint d'una vellesa plaent, i, al teu voltant, la gent serà feliç. (p 261)
  El passatge té un punt contradictori: si Odisseu parteix cap a terra endins just després de restaurar l'ordre a Ítaca, però la mort li ha de sobrevenir en la vellesa, això implica que s'ha de quedar a viure amb el poble de terra endins i que el seu destí final és un exili permanent. A mi m'agrada més pensar que, com si fos el ritual de pas de l'heroi envellit, Odisseu emprendrà la segona Odissea només quan hagin passat molts anys de felicitat, sigui un ancià, i es trobi preparat per afrontar la mort. Però potser sóc jo i la influència de Tolkien, al capdavall, perquè si us fixeu, els relats són totalment paral·lels: la vida simbolitzada en un viatge per mar i la mort simbolitzada en un viatge final per terra (Odissea) / la vida simbolitzada en un viatge per terra i la mort simbolitzada en un viatge final per mar (El Senyor dels Anells). 

  • Anticlea: aquesta és la mare d'Odisseu, que li explica el que s'està esdevenint a Ítaca durant el seu viatge. Laertes viu a la seva granja i Telèmac és el cap de família, tot i que Anticlea li està parlant de la situació anterior a la invasió dels pretendents.

  • Agamèmnon: després de ser esmentat tantes vegades durant el relat, ara aquest personatge apareix en persona i ens fa un relat molt detallat de l'escena del seu propi assassinat. De fet, el títol de la novel·la de William Faulkner, As I Lay Dying (Mentre em moria) és tret d'aquesta escena. De nou se'ns presenta la comparativa entre les històries dels dos herois: Agamèmnon compara les dues esposes, Clitemnestra i Penèlope, i en contrasta les diferents actituds. 

  • Aquil·les: és un dels principals herois de la guerra de Troia, i el seu discurs és molt curiós en aquest moment perquè fa un contrast entre el món de la vida senzilla i anònima i el de la glòria immortal reservada als herois. Tot i que Aquil·les va escollir aquesta última i va tenir una mort gloriosa en la batalla, ara es lamenta del seu destí i preferiria fins i tot la vida anònima d'un servent. Odisseu li dóna notícies del seu fill Neoptòlem. 

  
  

  Tirèsias s'apareix a Odisseu de Johann Heinrich Füssli (1780-1785)

  
  A continuació Odisseu observa l'ànima d'Àjax Telamònida (l'heroi que s'havia suïcidat a la japonesa després de la seva explosió de ràbia contra el ramat d'ovelles) i aquest es nega a parlar amb Odisseu. En realitat, el desenllaç fatal per a Àjax havia vingut donat per la competició que Odisseu i Àjax havien celebrat per les armes d'Aquil·les, i que Àjax havia perdut. Odisseu també observa les ànimes de molts altres personatges que estan essent turmentats eternament. L'últim personatge a parlar-li és Heracles, que descriu succintament la seva pròpia baixada al món dels morts. 
  Els rituals i els mites funeraris al món homèric
  Els rituals funeraris a la Grècia arcaica anaven dirigits a preservar la memòria del difunt. Val a dir, però, que les descripcions de ritus funeraris que ens arriben a través de la Ilíada i de l'Odissea són de guerrers d'anomenada i, per tant, de la classe aristocràtica. Aquests textos no ens ofereixen informació de com era la mort de gent de les classes baixes com els servents o els pagesos. 
  En primer lloc, tenia lloc l'exposició del cos en un fèretre, voltat de dones que el ploren. El segon pas era la processó funerària, en què s'acompanyava amb solemnitat el mort fins al lloc de l'enterrament o de la cremació. Després de la cremació o l'enterrament tenien lloc sacrificis, jocs esportius i banquets en honor del difunt. També era freqüent erigir túmuls o monuments funeraris al lloc de l'enterrament. Segons sabem per les restes arqueològiques, la cremació i l'enterrament van coexistir en aquesta època. 
  També hi havia tota una mitologia al voltant de l'Hades, el món dels morts, que a l'Odissea se'ns presenta amb una geografia pròpia. L'Hades és un món subterrani, al qual s'accedeix a través d'una cova o d'una muntanya, i a l'entrada s'ha de creuar un riu que forma un llindar entre el món dels vius i dels morts. Hades, germà de Zeus i Posidó, i la seva dona Persèfone eren els reis del món dels morts. També s'hi associaven altres símbols com la barca infernal i el seu barquer Caront, que creuaven les ànimes dels difunts fins al món dels morts, les divinitats bessones Hypnos i Tànatos (somni i mort) que també guardaven l'Hades, o el gos infernal Cèrber. A l'Odissea hi apareixen esmentats Hades i Persèfone, però és possible que algunes de les altres imatges siguin posteriors als textos homèrics. 
  La informació l'he treta de: 

  • Isabel Izquierdo. "Aspectos de la muerte y espacios del allende en Homero." Sobre la Odisea. Visiones desde el mito y la arqueología de diversos autors.