de C. S. Lewis. Els he traduït al català de l'original en anglès. Si alguna cosa m'agrada d'aquest llibre, és el seu humor, que no havia sospitat en altres obres de Lewis.
La història és, em temo, subjectiva d'una forma sufocant; del tipus que no he escrit mai abans i que probablement no tornaré a escriure mai més. He provat d'escriure el primer capítol de forma que els qui no suportin aquest tipus d'història vegin de seguida el que els espera i tanquin el llibre sense perdre gens de temps. (Prefaci)
No és la felicitat duradora sinó la joia momentània el que glorifica el passat. (Capítol 1: Els primers anys)
... i abans de saber el que desitjava, el desig mateix ja no hi era, la llambregada sencera s'havia retirat, el món tornava a ser banal, o només es bellugava per un anhel de l'anhel que acabava de desaparèixer. Només havia durat un instant en el temps; i en cert sentit qualsevol altra cosa que mai m'hagués passat esdevenia insignificant en comparació. (Capítol 1: Els primers anys)
Amb la mort de la meva mare tota felicitat duradora, tot el que era tranquil i fiable, va desaparèixer de la meva vida. M'esperaven molta diversió, molts plaers i moltes fiblades de Joia; però ni rastre de l'antiga seguretat. Ara tot era mar i illes; el gran continent s'havia enfonsat com l'Atlàntida. (Capítol 1: Els primers anys)
Com l'encerta el Kalevala
quan diu que en casa estranya el terra està ple de bonys. Des de llavors ja m'hi he reconciliat; però en aquell moment vaig concebre un odi per Anglaterra que va trigar molts anys a guarir-se. (Capítol 2: Camp de concentració)
Quan un nen passa de la literatura per a infants a les històries de l'escola, es tracta d'un retrocés enlloc d'una millora. El Pere Conillet satisfà una imaginació desinteressada, perquè l'infant no vol ser un conill, tot i que li pot agradar fingir que ho és com més endavant li pot agradar interpretar Hamlet; però la història d'un noi no gaire prometedor que es converteix en capità del Primer Equip existeix precisament per alimentar les seves ambicions reals. (Capítol 2: Camp de concentració)
Em penso que la vida de la fe se'm fa més fàcil per aquests records. Pensar, en temps solejats i confiats, que em moriré i em podriré, o pensar que un dia tot aquest univers s'esvairà i es convertirà en un record (de la mateixa forma com l'Oldie s'esvaïa en la memòria tres vegades a l'any, i amb ell els assots i el menjar fastigós, els inodors pudents i els llits freds) - això ens és molt més fàcil als qui hem vist aquest tipus de coses en el passat. Hem après a no prendre les coses presents com el que semblen. (Capítol 2: Camp de concentració)
Ara us he d'explicar com Wyvern em va fer un pedant. Quan hi vaig anar, res no era més lluny del meu pensament que la idea que el meu gust privat pels llibres decents, per Wagner, per la mitologia, em donés cap mena de superioritat sobre aquells que no llegien res més que revistes i que no escoltaven res més que el ragtime que aleshores estava de moda. Aquesta afirmació semblaria increïble si no afegís que la ignorància més supina m'havia protegit d'aquest tipus de vanitat. (Capítol 7: Llum i ombra)
Durant els últims trenta anys, ha emplenat Anglaterra una elit cultural amargada, agressiva, escèptica, desemmascaradora i cínica. Molts d'ells van assistir a escoles públiques (1), i crec que a molt pocs els devien agradar. Aquells que defensen les escoles diran, és clar, que aquests Pedants són els casos que el sistema no va poder curar; que no se'ls va pegar, escarnir, explotar, assotar i humiliar prou. Però i si és igual de possible que siguin productes del sistema? Que no fossin Pedants en absolut quan van arribar a aquestes escoles però s'hi tornessin durant el primer any, com em va passar a mi? Perquè, de fet, aquest seria un resultat molt natural. Quan l'opressió no et trenca l'esperit de forma completa i permanent, no té una tendència natural a produir orgull i menyspreu venjatius? (Capítol 7: Llum i ombra)
El meu Loki no era simplement malvat. Anava en contra d'Odin perquè Odin havia creat un món tot i que Loki l'havia avisat clarament que això era una crueltat gratuïta. Per què s'hauria d'obligar a les criatures a carregar el pes de l'existència sense el seu consentiment? El contrast principal en la meva obra era entre la saviesa trista de Loki i l'ortodòxia brutal de Thor. Odin era comprensiu en part; almenys podia entendre el que en Loki volia dir i tots dos havien tingut una amistat abans que la política còsmica els separés. Thor era el dolent real, Thor amb el seu martell i les seves amenaces, que sempre estava provocant Odin en contra de Loki i sempre es queixava que Loki no respectava prou els déus majors; a la qual cosa Loki replicava: Respecto la saviesa, no la força.
En Thor era, de fet, el símbol dels Bloods (2), tot i que ara ho veig més clar que no pas en aquell moment. Loki era una projecció de mi mateix, donava veu a aquest sentit de superioritat pedant amb la qual, malauradament, començava a compensar-me per la meva pròpia infelicitat. (Capítol 7: Llum i ombra)
Mantenia que Déu no existeix. També estava molt enfadat amb Déu per no existir. I estava igual d'enfadat amb Ell per haver creat el món. (Capítol 7: Llum i ombra)
Aquest és el gran Rubicó que s'ha de creuar quan s'aprèn una llengua. Aquells en qui la paraula grega només viu mentre la busquen al diccionari, i que aleshores la substitueixen per la paraula anglesa, no estan llegint grec en absolut: només resolen un trencaclosques. La fórmula mateixa "Naus
vol dir vaixell" és errònia. Naus
i vaixell
signifiquen una cosa, no se signifiquen l'una a l'altra. Rere Naus
, igual que rere navis
o naca
, volem veure-hi una imatge d'una massa fosca i esvelta amb una vela o uns rems, que s'enfila per les onades, sense que s'hi posi pel mig una paraula anglesa. (Capítol 9: El gran Knock)
Menjar i llegir són dos plaers que combinen admirablement. Per descomptat no tots els llibres són adequats a l'hora de dinar. Seria una mena de blasfèmia llegir poesia a taula. El que un necessita és un llibre desendreçat i xerraire, que puguis obrir per qualsevol lloc. (Capítol 9: El gran Knock)
Potser, com que les seves belleses eren tals que ni tan sols un ximple les podria haver forçat a competir, això em va guarir d'una vegada per totes de la tendència perniciosa a comparar i escollir - una operació que fa poc bé quan tractem obres d'art i moltíssim mal quan tractem la natura. La rendició total és el primer pas per al gaudi de l'art i la natura. Tanca la boca; obre els ulls i les orelles. Accepta el que hi ha i no pensis en el que hi podria haver hagut abans o el que és a qualsevol altre lloc. Això ja vindrà després, si és que ha de venir. (Capítol 9: El gran Knock)
Hi havia una humilitat en mi (com a lector) en aquell moment que mai no podré recuperar. D'alguns poemes no en gaudia com d'altres. No se'm va acudir mai que aquells poguessin ser inferiors; simplement pensava que m'estava cansant d'aquell autor o que no em trobava d'humor. (Capítol 10: Em somriu la fortuna)
Els dos hemisferis de la meva ment contrastaven de forma extrema. D'una banda hi havia un mar ple d'illes de poesia i mite; de l'altra un "racionalisme" superficial i eloqüent. Quasi tot el que estimava creia que era imaginari; quasi tot el que creia que era real pensava que era llòbrec i sense significat. Les excepcions eren certes persones (que jo estimava i creia que eren reals) i la natura mateixa. És a dir, la natura com se m'apareixia als sentits. Rosegava el problema sense descansar: "Com pot ser tan bonica i també tan cruel, destructora i fútil?" (Capítol 11: Escac)
L'horror de l'univers cristià era que no tenia cap porta on hi posés Sortida
. També potser era essencial que les litúrgies del cristianisme no apel·lessin al meu sentit de la bellesa. (...)
Però, per descomptat, l'element principal era el meu ben arrelat odi a l'autoritat, el meu individualisme monstruós, el meu rebuig per la llei. Cap paraula del meu vocabulari expressava un odi més profund que la paraula Intromissió.
Però el cristianisme posava al seu centre el que a mi llavors em semblava un Intrús transcendental. Si aquesta imatge era real aleshores cap mena de "pacte amb la realitat" seria possible. No hi havia cap regió ni tan sols en la profunditat més remota de la teva ànima (és clar, allà encara menys) que un pogués envoltar amb filferro espinós i posar-hi un cartell que digués Prohibit el Pas. I això és el que jo volia; una zona, per més petita que fos, de la qual pogués dir a tots els altres éssers: "Això és cosa meva i només meva." (Capítol 11: Escac)
El que m'agrada de l'experiència és que és tan sincera. Et pots equivocar de camí tantes vegades com sigui, però si obres els ulls no arribaràs gaire lluny abans que apareguin els signes d'alarma. Et pots haver enganyat a tu mateix, però l'experiència mai no prova d'enganyar-te. L'univers et diu la veritat si li fas les preguntes adequades. (Capítol 11: Escac)
Quan vaig llegir Chesterton, com quan vaig llegir MacDonald, no sabia on m'estava ficant. Un jove que vol continuar sent Ateu convençut ha d'anar amb molt de compte amb el que llegeix. Hi ha trampes per tot arreu - "Bíblies obertes, milions de sorpreses" com diu Herbert, "xarxes fines i estratagemes." Déu és, si se'm permet dir-ho, molt recaragolat. (Capitol 12: Armes i bona companyia)
Tots els llibres s'estaven girant contra mi. De fet, havia de ser més cec que un ratpenat per no veure, des de molt abans, la grotesca contradicció entre la meva teoria de la vida i les meves experiències reals com a lector. (Capítol 14: Escac i mat)
Quan vaig començar a ensenyar a la Facultat d'Anglès, vaig fer dos nous amics, tots dos cristians (ara aquesta gent semblaven aparèixer de sota de les pedres) que més endavant m'ajudarien molt a superar l'últim obstacle. Eren H. V. V. Dyson (aleshores de Reading) i J. R. R. Tolkien. L'amistat amb aquest últim va significar la ruptura de dos prejudicis antics. Quan vaig arribar al món em van advertir (implícitament) que mai no confiés en un papista, i quan vaig arribar a la Facultat em van advertir (explícitament) que mai no confiés en un filòleg. En Tolkien era totes dues coses. (Capítol 14: Escac i mat)
La dialèctica inherent del desig mateix en certa forma ja m'ho havia ensenyat; perquè totes les imatges i sensacions, confoses de forma idòlatra amb la Joia mateixa, de seguida començaven a confessar-se inadequades. Totes em deien, en l'últim moment, "No sóc jo. Jo només sóc un recordatori. Mira! Mira! A què et recordo?" (Capítol 14: Escac i mat)
Fins aquell moment tots els meus pensaments havien estat centrífugs, ara havia començat el moviment centrípet. Consideracions que venien de diferents àrees de la meva experiència estaven començant a confluir fins a encaixar. Aquesta nova correspondència entre la meva vida del desig i la meva filosofia presagiaven el dia, que ara estava a punt d'arribar, en què em veuria forçat a prendre'm la meva "filosofia" més seriosament del que pensava. No ho vaig preveure. Era com un jugador que ha perdut "només un peó" i no es pot ni imaginar que això (a aquestes alçades del joc) significa escac i mat en unes poques jugades. (Capítol 14: Escac i mat)
Hi ha homes, molt millors que jo mateix, que han fet de la immortalitat quasi la doctrina central de la seva religió; però per part meva mai no he entès com preocupar-se per aquest tema no ho corromp tot plegat des del principi. M'havien criat per creure que la bondat només és bondat si és desinteressada, i que qualsevol esperança de recompensa o temor al càstig contaminava la voluntat. (Capítol 15: El principi)
Fins i tot per a usos autobiogràfics un diari no és tan útil com havia esperat. Cada dia hi escrius el que penses que és important; però, és clar, no pots veure cada dia el que haurà resultat important a llarg termini. (Capítol 15: El principi)
Quan estem perduts als boscos i veiem un indicador, això és molt important. Qui el veu primer crida, "Mireu!" Tot el grup l'encercla i l'observa fixament. Però quan hem trobat la carretera i passem indicadors cada poques milles, ja no ens aturem a mirar-los, o no tant; no en aquesta carretera, per més que tingui pilars de plata amb lletres d'or, i digui "Per aquest camí es va a Jerusalem." És clar que jo, molt sovint, em sorprenc aturat a mirar coses que hi ha pels marges que són molt menys importants. (Capítol 15: El principi)
(1) Al sistema educatiu britànic, les anomenades
public schools són escoles privades elitistes.
(2) Dins del sistema de les
public schools, els Bloods eren una casta d'alumnes més grans i amb més privilegis, a qui els alumnes més petits havien de servir. Lewis suggereix al llibre, però, que no tots els alumnes grans arribaven a Bloods, sinó només alguns d'ells, especialment per mèrits esportius i per certes qualitats personals.
20:39 
