10:52 Primer de tot, vull agrair la participació de tots aquells que han escrit un article per a aquest concurs; ja sé que hi ha una bonificació però el cas és que aquesta no és motivació suficient per tenir opinió pròpia i exposar-la públicament. Si no hi hagués una reflexió prèvia, per molts punts que us donés no sortiria res d’una certa qualitat.
Tanmateix vull agrair als membres voluntaris del jurat (Macario Bandrés, Estela Salvador, Mario Durán, Josep Presas, Jose Calaza i Lluís Nicolau) per l’esforç, no gratificat materialment, de llegir i valorar els treballs. El fet que hi hagi aquest tribunal dota d’una objectivitat als premis que jo sol no podria assolir mai. Gràcies, companys.
Ara m’agradaria comentar els articles premiats i opinar jo també una mica. Seguiré un ordre temàtic, ja que d’aquesta manera el comentari serà més coherent.
Començaré per l’article de la Laura sobre els límits del consumisme. Aquest tema me’l va suggerir un alumne, que després no ha participat al concurs, i el vaig incloure per què penso que hi hauríem de reflexionar més sovint: és paradoxal que anem a manifestacions, fem accions solidàries, participem de projectes a ONG’s o apadrinem un nen al tercer món i tot això amb un Iphone a la butxaca o unes sabatilles Nike o Adidas als peus. El paradoxal és que difícilment trobaríem una acció per millorar la justícia al planeta més senzilla que deixar de consumir determinades marques que no preserven el medi ambient, que produeixen sense respectar els drets laborals o, fins i tot, es nodreixen de l’explotació infantil, o, més greu encara, directament es beneficien de conflictes bèl·lics.
L’article de la Laura té la virtut de plantejar aquests temes no només com un al·legat, sinó fent una descripció de la vida quotidiana de qualsevol de nosaltres. Vull destacar també la qualitat literària de l’article: la correcció argumentativa no ens ha de fer oblidar que també cal que sigui agradable de llegir. Aquest article presenta uns arguments formalment correctes i, a més, la seva lectura produeix plaer.
Continuaré comentant els dos articles sobre la legitimitat de la desobediència civil.
Aquest tema me’l va proposar l’actualitat, de fet, estic per dir que me’l va imposar l’actualitat. Fa mesos que em ve a la memòria que quan jo estudiava batxillerat es va començar a discutir sobre si era convenient o no que Espanya entrés a formar part de l’OTAN, recordo que els meus professors van organitzar un debat públic on es van contrastar els arguments en un i altre sentit i, amb tota la normalitat del món, els alumnes vam tenir al nostre abast raons per poder prendre una decisió de forma autònoma al referèndum que es va convocar uns anys més tard.
Quan vaig plantejar els temes per a aquest concurs vaig pensar en la situació política actual i en l’autocensura que molts docents ens hem imposat a les aules per por de les famoses acusacions d’adoctrinament o ,senzillament, per no provocar malentesos o no discutir amb els nostres companys… que senzillament és impensable que s’organitzi un debat públic a l’Institut sobre la situació política actual, tot plegat em va portar a proposar aquest tema i, afortunadament, s’ha produït el debat.
La Oumaima ha defensat el dret a la desobediència civil. La seva exposició és correcta des d’un punt de vista formal i demostra una bona capacitat a l’anàlisi i la síntesi de les raons que la porten a la seva posició. Al final, seguint les argumentacions clàssiques del liberalisme, reforça la seva tesi apel·lant a l’existència de drets inalienables… Drets inalienables? Per què? Per la voluntat de Déu? Per una llei natural?
Aquesta possible apel·lació a una justificació metafísica es pot considerar el punt fluix de l’article de la Oumaima i és, precisament, el que considero més interessant de l’article del Luis: la llei és legitima per la voluntat dels ciutadans i, per tant, no es pot apel·lar a una instància superior a aquesta voluntat. Aquest article no té la correcció formal de l’anterior, és més dispers, però és més incisiu a l’hora de defensar la seva posició. També té la virtut d’examinar els possibles posicionaments abans de prendre partit.
La meva opinió, ara sí, és favorable a la desobediència civil. En la situació actual i sense sortir dels esquemes del liberalisme clàssic, hi ha, com a mínim els següents motius que legitimen la desobediència:
- L’estat actual no és legítim pel que fa a la seva fundació: la Constitució de 1978 va ser aprovada en un clima d’amenaça militar, amb grups extremistes armats i actuant (ETA i GRAPO però també la Triple A o els Guerrilleros de Cristo Rey) i amb seriosos dubtes sobre la fiabilitat de les dades del cens electoral. És fàcil concloure que no es donaven les condicions òptimes per al consens i que, per tant, caldria dur a terme una revisió del text i sotmetre’l de nou a la seva aprovació.
- L’estat actual és un dels estats europeus en els que els diferents partits polítics i altres estaments, que inclouen la família reial, acumulen més cassos de corrupció (més de 900) i, per tant, és legítim el dubte respecte a les intencions dels partits en el poder.
- L’estat actual presenta símptomes d’una molt baixa qualitat pel que fa a la separació de poders, especialment pel que fa a la independència del poder judicial respecte a l’executiu, molt especialment pel que fa als membres dels tribunals més alts (suprem, constitucional…).
Així, segons els teòrics del liberalisme, aquests serien motius per la dissolució de l’estat i la seva refundació. En cas de no apartar-se del poder, es podria considerar que els poders executiu i legislatiu estarien incomplint el pacte de fundació i ens eximiria d’obediència.
He remarcat que aquest posicionament partiria dels supòsits de la teoria liberal pel senzill motiu que aquesta és la teoria bàsica que vertebra les diferents ideologies dels partits més conservadors de l’arc parlamentari. De fet, jo no comparteixo completament el plantejament liberal (és una teoria del segle XVII) i, òbviament, des de plantejaments més contemporanis la desobediència civil encara està més justificada… però aquest no era el tema del concurs i això sí que podria ser delicte.