18:43 Donada l’escassedat de la producció dels alumnes d’aquest curs pel que fa a articles, he decidit redactar un jo mateix per veure si provoco una mica d’activitat mental.
Als darrers anys s’ha estès força l’ús del terme “empatia” especialment en el món educatiu i, el que és més preocupant, quan es tracta de l’educació en valors; allò que abans en dèiem “ètica”.
L’empatia es defineix com una capacitat que ens permet participar dels sentiments d’una altra persona. La definició és molt vaga i es pot confondre amb la tradicional “simpatia”, és a dir, la comunitat de sentiments entre dues persones o entitats, però el terme ha saltat al llenguatge ordinari i ara no perdrem el temps en lluitar a una batalla perduda.
Empatia, per tant, vol dir connectar amb els sentiments dels altres i, això últim, resulta impossible si no es produeix una mínima identificació amb l’ésser amb el que pretenem ser empàtics. Això explica que el mateix conductor que es traumatitza per atropellar a un mamífer (gos, cérvol…) no té cap mena de problema per acabar amb la vida de milers d’insectes amb el mateix vehicle. Puc empatitzar amb la mare de Bambi per què és un mamífer (com jo) però no m’identifico en absolut amb els insectes als que he rebentat el crani o l’abdomen amb el parabrisa del meu cotxe, ja que es tracta d’invertebrats, tenen exoesquelet i més de 4 extremitats, la qual cosa els allunya molt de la imatge que tinc de mi mateix.
Aquí radica el principal problema de basar l’educació en valors en l’empatia: la comunitat de sentiments es produeix si m’identifico amb l’altre ésser, però… i si no m’identifico?
L’altre dia sentia una entrevista a la ràdio uns fotògrafs professionals (lamento no poder donar més dades) que es queixaven del següent fet: pots fotografiar i publicar les desgràcies de qualsevol nen refugiat o del Tercer Món, ara bé, no pots publicar cap fotografia d’una víctima (nen o adult) si aquest pertany a l’anomenat Primer Món. És senzill comparar l’allau de fotografies publicades dels nens refugiats que diferents organitzacions rescaten cada dia de la tragèdia del Mediterrani, amb l’absència clamorosa d’imatges de les víctimes de qualsevol dels recents atemptats dels darrers anys a Europa.
Els fotògrafs deien que el criteri per publicar o no les fotografies es basava en l’impacte que podien produir al públic: la imatge d’una víctima de l’atemptat a les Rambles de l’agost del 2017 resulta insuportable, però qualsevol pot sopar mentre contempla el cadàver d’un nen mort a un vaixell d’Open Arms. La qüestió és no molestar a la persona que està sopant, per què amb una imatge s’identifica (ell, o el seu fill, o el seu net…) i amb l’altre no…
On queda el valor ètic de l’empatia? Resulta que l’empatia pot ser racista? Sexista? Classista? Homòfoba?
L’empatia és un bon instrument si podem garantir la possibilitat de la identificació amb aquell que pateix una injustícia, però si no ens identifiquem (i això passa sovint) és perfectament inútil. No hem d’oblidar que basar l’educació dels valors en l’empatia implica deixar-ho tot en mans dels sentiments i, senyores i senyors, els sentiments no són racionals. Per tant, podré empatitzar amb algunes persones i amb d’altres no; com a conseqüència, seré sensible als drets d’unes quantes persones. Pel que fa a la resta, em passarà el que em passa amb la majoria de la població mundial: amb l’excepció dels que em cauen malament, la resta, i els seus drets, em resulten perfectament indiferents.
En conclusió, no són els sentiments sinó el raonament qui ha d’orientar els nostres judicis ètics i hauríem d’incidir en educar en el raonament ètic, ja que, de la mateixa manera que la raó ens porta a formular lleis científiques que són vàlides malgrat que no ens puguem identificar amb fongs o insectes, la raó ens ha de portar a formular judicis ètics que ens permetin respectar els drets d’altres éssers, malgrat els trobem lletjos, invertebrats… o el color de la seva pell, la seva religió, els seus costums o la seva situació socioeconòmica, siguin radicalment diferents dels nostres. I, ja que ens posem, és l’ètica filosòfica la que pot garantir la racionalitat dels nostres judicis morals.
És a dir, desconfieu dels conceptes que no es defineixen de forma clara, desconfieu de la pseudofilosofia que no remet els seus conceptes a experiències contrastables: en nom de l’empatia podem justificar el racisme o la solidaritat. Quan un concepte se’ns pot girar en contra, més valdria no fer-lo servir per si de cas…