 |
| Gravats de Gustave Doré |
Quan som petits sempre hi ha llibres grans i enormes amb moltes pàgines i força voluminosos que ens criden l'atenció i ens apropen a descobrir el món de les nostres fantasies. Un d'aquests llibres quan tenia set o vuit anys va ser la "Divina Comedia" del poeta italià Dante Alighieri . El llibre encuardernat anb un vermellós esmortuït i amb unes lletres gòtiques daurades gravades , guardava unes imatges que de nit em feien venir malsons . Jo les mirava d'amagatotits - amb un ull tancat i l'altre obert - però ho feia poc a poc; com si fos una prescripció facultativa que no cal prendre de cop un sol dia.
Cant de l'Infern .Dante
A mitad del camino de la vida, 1[L1]
en una selva oscura me encontraba 2[L2]
porque mi ruta había extraviado. 3
¡Cuán dura cosa es decir cuál era
esta salvaje selva, áspera y fuerte
que me vuelve el temor al pensamiento! 6
Es tan amarga casi cual la muerte;
mas por tratar del bien que allí encontré,
de otras cosas diré que me ocurrieron. 9
Yo no sé repetir cómo entré en ella
pues tan dormido me hallaba en el punto
que abandoné la senda verdadera. 12
Mas cuando hube llegado al pie de un monte, 13[L3]
allí donde aquel valle terminaba
que el corazón habíame aterrado, 15
hacia lo alto miré, y vi que su cima
ya vestían los rayos del planeta
que lleva recto por cualquier camino. 18[L4]
Entonces se calmó aquel miedo un poco,
que en el lago del alma había entrado
la noche que pasé con tanta angustia. 21
Y como quien con aliento anhelante,
ya salido del piélago a la orilla,
se vuelve y mira al agua peligrosa, 24
tal mi ánimo, huyendo todavía,
se volvió por mirar de nuevo el sitio
que a los que viven traspasar no deja. 27
Repuesto un poco el cuerpo fatigado,
seguí el camino por la yerma loma,
siempre afirmando el pie de más abajo. 30
Y vi, casi al principio de la cuesta,
una onza ligera y muy veloz, 32[L5]
que de una piel con pintas se cubría; 33
y de delante no se me apartaba,
mas de tal modo me cortaba el paso,
que muchas veces quise dar la vuelta. 36
Entonces comenzaba un nuevo día,
y el sol se alzaba al par que las estrellas
que junto a él el gran amor divino 39
sus bellezas movió por vez primera; 40[L6]
así es que no auguraba nada malo
de aquella fiera de la piel manchada 42
la hora del día y la dulce estación;
mas no tal que terror no produjese
la imagen de un león que luego vi. 45[L7]
Me pareció que contra mí venía,
con la cabeza erguida y hambre fiera,
y hasta temerle parecia el aire. 48
Y una loba que todo el apetito 49[L8]
parecía cargar en su flaqueza,
que ha hecho vivir a muchos en desgracia. 51
Tantos pesares ésta me produjo,
con el pavor que verla me causaba
que perdí la esperanza de la cumbre. 54
Y como aquel que alegre se hace rico
y llega luego un tiempo en que se arruina,
y en todo pensamiento sufre y llora: 57
tal la bestia me hacía sin dar tregua,
pues, viniendo hacia mí muy lentamente,
me empujaba hacia allí donde el sol calla. 60
Mientras que yo bajaba por la cuesta,
se me mostró delante de los ojos
alguien que, en su silencio, creí mudo. 63
Cuando vi a aquel en ese gran desierto
«Apiádate de mi ‑yo le grité‑,
seas quien seas, sombra a hombre vivo.»
Amb les imatges de Gustave Doré vaig creixer i en els llocs que he visitat al llarg de la meva vida - a vegades retornen des de certa consciència del dolor, angoixa, por , fragilitat, incertesa, contingència , en el meu pensament...
Fa uns dies a classe llegint"Assaig sobre el govern civil " de John Locke en un fragment que parlava de la transgressió de la llei i dels infractors dins la llei natural es va iniciar un debat sobre la qüestió si Déu ha perdonat mai algú ?
"En transgredir la llei natural , l'infractor demostra viure segons una norma contrària a la de la raó i la comuna equitat , que és la mesura que Déu ha assignat a les accions dels homes per a llur mútua protecció , i d'aquesta manera esdevé perillós per a la humanitat , ja que ha menystingut i trencat el nus que protegeix els homes d'ultratges i violències. (....) Resulta, doncs , que en l'estat de natura tot home té poder per a matar un homicida , i així dissuadir-ne d'altres de cometre el mateix delicte _amb l'exemple del càstig que ès aplicable a tothom , i a la vegada resguardar els homes de les agressions d'un criminal que , havent renunciat a la raó, la norma comuna i la mesura que Déu ha donat a la humanitat , bo i agredint injustament i assassinant un sol home ha declarat la guerra a tot el gènere humà i per tant cal que sigui destruït com un lleó o un tigre .....
En el debat que es va produir el professor en pràctiques - un noi jove que realitza el master de didàctica a la UB - va llençar una sentència abrumadora : Déu no ha perdonat mai als homes .... i per això tenim la prova de l'infern....Una de les noies de la classe va intentar defensar que això no era així de cap manera .... Tots els arguments que s'esgrimien giraren entorn de la defensa de la necessitat del perdó de les ofenses i més si aquest és Déu totpoderós. Al dia següent la noia s'apropa a nosaltres dos a l'entrada de l'Institut i ens donà un escrit on argumentava la possibilitat del perdó diví ...
Amb nombroses cites de l'Antic Testament i Nou testament ens parlava que a la Biblia si que es parla del perdó a Jeremíes , Ezequiel ,Malaquies, Salms, etc...
Un dels perdons més grans de Déu és el sacrifici d'Isaac fill d'Abraham , on ell posa a prova l'amor demanant que l'ofereixi en holocaust el seu únic fill. Però si és cert que en l'Antic Testament en Éxode 20, 18-20 apareix la famosa llei del talió . El veritable gir del Déu que perdona el trobem en el Nou Testament per mitjà del fill Jesucrist . Aquest gest el fa sempre i davant de qualsevol situació d'abandonament de la persona a les mans de Déu. EL lladre , el paralític, el cec, el centurió, ..... Però una nova pregunta sorgeix a la classe : Va perdonar també a Judes ? Judes mort a Mt 27 ,3- 10 per traïdor però abans sent penediment i retorna les 30 monedes de plata als grans sacerdots i ancians dient : "he pecat lliurant una sang innocent" .
Però no va resoldre la pregunta que inicialment havia llençat el professor en pràctiques....
En el fons el problema es podria relacionar amb el problema del mal . És un escandol el mal per un déu bondadós i omnipotent ?
Una primera opció és creure que Déu finalment ja posarà ordre i eliminarà el mal del món , o sigui, que fins i tot el patiment injust de l'innocent estaria resolt . I sembla que la pregunta que el profe llença va per aquí . Hi ha possibilitat d'entendre aquesta voluntat de Déu quan observa el patiment del nadó que mort de gana i es consumeix ? Com podem entendre això? En el rerafons hi ha la qüestió de poder eliminar el mal i el dolor que podria ser causa de la voluntat de qui vol matar o assessinar o corrompre els altres indefensos o de poder eliminar un mal que pateix qui no el vol tenir que seria la víctima innocent que mort o enmalalteix. I al darrera d'això hi ha la qüestió del perdó d'aquells que saben que fan el mal i es poden o no penedir dels seus actes o paraules. A quí està disposat Déu a perdonar ?
Existeix però el mal ? A la peste, o L'innocent d'Albert Camús sembla que s'hi presenta com una realitat evident o en el cinema de I. Bergmann "El manantial y la doncella" " Secretos de un matrimonio" "Persona" aquesta idea de la consciència del mal i la responsabilitat de la culpa i el perdó malgrat no desaparegui la culpa en alguns casos es produeix. EL cinema de Woody Allen "Delitos y faltas" planteja aquesta visió de l'ull de Déu que malgrat l'acte quedi impune el pes de la culpa arrosega fins a tota l'eternitat la mala consciència.
En la novel·la de Dostoieswski "los hermanos Karamazov" i el fragment de la llegenda del Santo Inquisidor es diu ...
Oh, Aliocha , no blasfemo.Me explico perfectamente el temblor que agitará el universo cuando todo lo existente en el cielo y en la tierra se una en un cántico de alabanza , y todo viviente o que haya vivido grite : tu sabiduría es justa, Señor, porque nos has revelado tus caminos .Cuando la madre abrace a aquel demonio que dio a su hijo a los perros y los tres exclamen a una : tu sabiduría es justa, Señor. Entonces habremos alcanzado la corona de la ciencia y todo aparecerá claro ..Más lo que me subleva es que no puedo aceptar esta armonía .Y mientras estoy en la tierra quiero prevenirme.Mira, Aliocha, es posible que si yo vivo, entonces , o resucito, una mi grito al de los otros, ante el cuadro de la madre que abraza al verdugo de su hijo : ¡>Tu sabiduría es justa, Señor pero el caso es que no querré gritarlo. Mientras estoy a tiempo , me apresuro en librarme de toda sugestión y renuncio por completo a esa armonía superior, poruq no merece las lágrimas de ese niño torturado que se golpea el corazón con sus manitas y clama al buen Dios en su encierro lóbrego y nauseabundo , con llanto inocente y no lo merece porque nadie expía sus lágrimas ......
Aquests textos i pel·lícules ens situen en el tema del mal doncs si hi ha mal sembla ser incompatible amb l'existència de Déu... doncs si no cau la seva omnipotència divina i bondat infinita ..tema que Descartes ja va plantejar . Dostoieswski però ens parla de l'innocent i el seu patiment com un escàndol que el creient no pot sostenir amb la fe..En la pel·lícula CAMINO precisament s'intenta presentar aquesta idea de la mort de la nena i la fe del capellà interpretat per l'actor Jordi Dauder .... Com sosté la fe davant aquesta mort ? És Déu responsable del mal i per tant de l'infern ? Qui perdona fins a les darreres conseqüències i qui està disposat a eximir l'altre dels seus actes i desresponsabilitzar-los ? Déu ?
Déu permet l'existència de l'infern i del mal ? La creuada segons els EUA sembla clara en favor dels bons i del Déu justicier i vengatiu que envia a l'infern a qui és dolent i malvat.
En el llibre de JOB de l'Antic Testament es demana comptes a aquest Déu i ell precisament li recorda que Déu és Déu i no podem fer d'ell ,la nostra imatge o el nostre ídol .
Però i l'infern com es considerat per la religió ? Aquesta qüestió doncs es resolt des d' un ús no necessari ni dogmàtic de Déu.. O sigui, Déu és el nostre infern o la nostra incertesa , és la mateixa pregunta . Saber que l'infern existeix no vol dir altre cosa que adonar-se de la gran feblesa i contingència humana davant un ésser desconegut ..La fe es creure en aquest infern i malgrat tot aceptar Déu. Déu es converteix així en el dubte sobre si seré perdonat o no quan mori , es així com el propi infern es converteix en senyal i signe de la fe del carboner que es posa en mans de Déu sense tenir una resposta a la pregunta ....
Imagínate que no pudieras ver, ni tocar, ni oler. Que tan solo pudieras oír. El mundo estaría poblado de presencias invisibles, como quien dice (pues en verdad para quien nunca ha podido ver nada, no cabe lo invisible). El mundo sería un lugar espiritual. De ahí que el Dios bíblico solo aparezca en la oscuridad, esto es, donde abandonamos toda esperanza, a las puertas del infierno. El cielo tiene que caer sobre nuestras cabezas para que podamos escuchar el clamor de los hombres como el clamor mismo de Dios.
Pues nihilismo significa, entre otras cosas, que el gesto de aquellos que, en medio del infierno, fueron capaces de alguna bondad, aun a riesgo de sus propias vidas, no obedece a otra cosa que al impulso. Que la compasión es, en definitiva, mera reacción. Que el acto sacrificial es irrelevante, salvo emocionalmente. Que, en definitiva, ese gesto nada representa, que en verdad nada vale. Ahora bien, la cuestión no es si esto es cierto, sino para quién esto puede ser cierto. Pues uno puede perfectamente preguntarse qué tipo de sujeto es aquel que, ante el asesinato de sus hijos a manos de los escuadrones de la muerte, se dijera a sí mismo que su dolor es una simple reacción emocional a una violencia que, simplemente, forman parte de curso natural de las cosas.Sin duda, estamos ante una posibilidad del hombre. Pero el yo no es un ente abstracto que se enfrenta a diferentes posibilidades de ser como quien se halla en un superante diferentes marcas de cerveza. El yo no es nada al margen del mundo al que pertenece, aun cuando, en tanto que yo, no pertenezca enteramente al mundo al que pertenece. Aquello que el hombre es no es independiente de lo que sea capaz de ver en lo que ve. Y no es el mismo yo aquel que admite que el otro es un fin en sí mismo que aquel que considera que la alteridad es simplemente una quimera. En este sentido, quien sostiene que no hay ni Bien ni Mal, sino simplemente cosas que pasan —que el Bien y el Mal son meras reacciones emocionales a lo que sucede— se parece a aquel que defiende que en verdad no hay billetes de quinientos euros, sino solo papel que algunos ven como billetes de quinientos euros. Ciertamente, el hombre de las cavernas sería incapaz de ver un trozo de papel como dinero. Sería incapaz de reconocer su valor. Pero ello no implica que esté más cerca de la verdad.
En aquest sentit si vull respondre a l'alumna preocupada per aquest perdó de Déu i a l'existència de l'infern només puc contestar dient que aquest infern existeix com a possibilitat real d'un fracàs etern , o sigui, que l'home pot donar una resposta negativa a la proposta d'amor divina i continuar vivint ....en aquest sentit podem entendre les descripcions de la Biblia i de la tradició sobre la naturalesa de l'infern com una representació o imatge plàstica de la voluntat de perdició autèntica ......
La mort eterna és la sanció immanent de la culpa i no es pot recòrrer a models juridics per explicar el càstig de l'infern sobre la base positiva de Déu. L'infern és latent en l'estructura de qui el sofreix , i és l'home únic de crear-se un infern i de crear-se'l a la seva mesura.
La Biblia no explica l'infern com una victoria del mal ....l'home que rebutja a Déu ha triat lliurement aquesta opció i això permet aquest infern cristià.
En el fons pensar en aquestes imatges plàstiques de Doré permet imaginar que sempre hi ha una realitat pitjor que la que vivim ara i avui i això si que és la possibilitat d'existència de l'infern de Leibniz. I d'altra banda el perdó de Déu neix de la no necessitat de ser perdonats i de lliurar-nos com el místic nietzscheà que lloa a Déu en el desert de la realitat inhòspita sense esperar res a canvi. No estem parlant de cap pacte , de cap contracte com Hobbes, Rousseau, Montesquieu , Locke mateix volen establir per sortir de l'estat de natura i no caure en l'estat de guerra permanent .. El Déu de la Biblia és d'aliança , o sigui, de vincle de sang , de compromís cec i ferm amb l'altre sense esperar res a canvi, és un acte d'amor gratuït que s''ofereix als homes i dones ...