Sempre aprenem de la curta vida que tenim en determinades situacions. Els finals del curs poden ser aquests moments on ens descobrim gràcies a la mirada dels altres.
El primer any que vaig treballar va ser a Sant Adrià de Besòs (Barcelona), aleshores encara existia el Curs d'Orientació Universitària i vaig tenir dues promocions com aquest curs.
Aquell any l'alumnat seguint els textos i les lectures dels autors lluitava conjuntament amb un professor novell que havia aprovat les oposicions. I de fet les dificultats van fer que l'autoexigència personal i de l'alumnat s'entengués com una voluntat comuna. A la festa de fi de curs en el comiat l'alumnat va triar els professors que havien estat considerats sota el seu criteri implicats i havien treballat per ells. Jo vaig rebre un petit trofeu amb una inscripció " 1 promoció de filosofia COU .1991-1992 "Sigue así, no cambies nunca"... Per mi aquell any no havia estat gens fàcil i allò va ser una bona injecció d'ànims. La resta dels cursos vaig seguir treballant per ajudar l'alumnat i engrescar-los en tot allò que els preparava millor.. El segon centre de secundària que vaig treballar al llarg de més de 14 anys va consolidar aquesta simpatía entre un alumnat que més enllà de la meva persona entenia que la meva exigència i la feina que haviem fet era conjunta i servia per valorar encara més aquesta autoritat que s'otorga al professor dins l'aula amb la seva matèria. De fet molts ex alumnes encara em segueixen dins les xarxes socials i em saluden tot recordant les meves classes.
Però com deia en un principi un aprén de la vida i enguany per primera vegada en el nou centre he tingut un discurs que m'obliga a no fer cas d'aquella inscripció de la primera promoció d'alumnes i canviar. Durant la cerimonia de comiat l'alumnat del qual havia estat tutor van "difamar" contra la meva persona i la meva feina davant les families i la resta de professorat del centre. La seva autenticitat va permetre que parlessin de mi com una desconegut a qui poden dir tot el que pensen. L'odi en secret de la majoria tal com van manifestar , l'excessiu rigor en la correcció, la meva " subjectivitat " en la correcció i la banaliltzació de la meva professionalitat com a millor entre els qui no han tingut com a profes de filosofia , i finalment ridiculitzant la pròpia matèria amb una parodia contra Sòcrates acabaren per dir "las rosas son rojas, las cacas son negras y tu eres feo" ... Durant el llarg parlament dels dos delegats i representants els aplaudimients van ser notables i efusius ...com si es tractés d'un monóleg de televisió.
Vaig marxar per la porta del darrera i en silenci després d'aquesta lliçó i he estat pensant i donant voltes als motius que poden portar a aquesta imatge d'un tutor i professor. Potser fer de coach com a vocal a les proves de selectivitat no va suficient ? Potser suspendre a qui no ha aprovat les proves de filosofia de selectivitat no era necessari ? potser parlar amb les families i amb el professorat per defensar als alumnes amb més dificultats d'aprenentatge no ha estat suficient ? potser fer classes extres per qui no seguia les explicacions i pugués recuperar tampoc era necessari ? Un moodle amb activitats , un correu d'urgència per lliurar quan no s'arribava als terminis pactats , una correcció curosa penjant els models corregits per contrastar, una demanda d'autocorrecció per veure els seus propis errors, una defensa davant de percepcions de professors i professores distorsionada no ha estat prou , ...semblen que porten a aquest comiat.
Doncs si haig d'aprendre pel curs vinent ara ja em coneixen les families , el professorat del centre i el millor de tot ara ja sé qui sóc jo mateix ...