Una proposta de participar en una obra artística conceptual amb Caterina Almirall i Daniel Moreno : A partir de la lectura del text de Zizek "Acontecimiento" i el treball d'interpretació posterior . Dissabte dia 28 a les 9 del matí sortida des de l'estació de Sants....Aquest projecte és un viatge entre un lloc singular i la idea del lloc. És un viatge sense destí, el recorregut d'una distància inexacta. És com voler arribar al Prat del Llobregat en un tren de mitja distància; sense parada al Prat. És un viatge que ens obliga a dubtar de l'existència del Prat. Ens serveix d'excusa per passar per un munt de capítols en els que, reunint referents, històries, anècdotes i fantasmes, el recorregut pren la forma d'un relat. És un viatge en el que no ens interessa arribar al Prat sinó estar de camí. És un viatge que ens fa comprendre que el Prat del Llobregat és a l'est i a l'oest de Barcelona.
Un viatge a l'Est i l'Oest no és un simple recorregut del punt de sortida al punt de trobada. Potser hi ha quelcom que se situa entre un lloc i una idea. No hi ha clara distància ni aturada més que la que ens pugui permetre situar-nos en l'esdeveniment. L'esdeveniment és doncs aquest viatge que redefineix cada moment on ens hem aturat i hem trencat amb el moment que érem i el moment cap on anem. Quan agafem el metro sembla que cada parada on ens aturem porta un nom, i estableix una forma identificable amb l'estació de baixada i aquella que ens pot enllaçar amb les altres línies de metro. El Prat no és el Prat, és cada tram pel qual la causalitat ens ha connectat amb cada personatge i cada instant del nostre viatge. De fet ens podríem preguntar: on és el Prat?
L'esdeveniment és el que el filòsof Slavoj Zizek ens proposa com una aturada dins una ruta que ens permet qüestionar-nos si hi ha successos -esdeveniments- que són situables, constatables per si mateixos o resulta del tot insuficient saber-los i estacionar-nos en aquests. Cada un dels esdeveniments del nostre viatge al Prat sembla que pugui redefinir-nos i redefinir-se ell mateix. No hi ha res que sembli igual però alhora sembla que allò que provoca cada aturada és un moviment, un canvi, que excedeix el que ha motivat la sortida de Barcelona.
On ens ha portat el camí al Prat? El viatge al Prat ha connectat cada una de les parades que hem fet, o el propi recorregut és pur atzar d'un continuum de moments i instants sense més? Sabíem que anàvem al Prat realment en el moment de la sortida? Tot passa perquè sí?
Primera aturada
Viatjant al Prat iniciem un diàleg entre el lloc i espai que ens agradaria trobar, i el que apareix a cada tram que fem. Una primera aturada ens permet revisar aquesta idea de l'esdeveniment com la similitud o semblança entre el que creiem que estem fent a cada aturada, i la fantasia que s'hi recrea. Què és la realitat que ens trobem? Una percepció creada i inventada per cada esdeveniment que vivim i sentim? Un producte dels nostres pensaments? Mai aprenem del tot, perquè en cada una de les parades que hem realitzat , s'escapa el mateix moment com un flux permanent de canvi. Ignorem fantasia creada i realitat percebuda, tot es nebulós com si la boirina en el viatge que fem impedeixi saber si som ja al punt d'arribada o a l'origen de la nostra sortida. Som realment al Prat?
Segona aturada
Què fa possible saber on som? Quines són aquestes condicions que han fet possible portar-nos al Prat? El tren en el que hem viatjat? La voluntat de viatjar? L'art que ens fa els espectadors d'una obra en l'espai de temps d'un dissabte al matí? El vagó que ocupem, els seients on seiem, la mirada per la finestra, el paisatge que observem, les necessitats del nostre gest en el viatjar... Tot això construeix un marc de referència del que som esdeveniment; però també cada una d'aquestes circumstàncies és viatge i és Prat en sí mateix. L'esdeveniment és el que ara estem experimentant, quelcom que ens permet pensar-nos dins el viatge al Prat. De fet podríem fer el mateix sense saber que estem de viatge al Prat, i passaria exactament igual que ha passat avui. Si no sabéssim on anem segurament no trobaríem mai el lloc que busquem i passaríem de llarg un cop i un altre, però no canviaria res. Els esdeveniments permeten que les circumstàncies elaborin i configurin el fet mateix del lloc i espai que habitem.
Tercera aturada
El viatge al Prat en tant que esdeveniment possibilita una transformació de nosaltres mateixos.No hauria de ser el mateix viatjar o no viatjar al lloc, -en el nostre cas el Prat-. Ja a la sortida mateixa de l'estació existeix una possibilitat de canvi... de canvi de nosaltres mateixos. La voluntat d'arribar al Prat ens fa diferenciar el moment del que partim amb el de després. Arribarem al Prat mateix? Passarem de llarg? Existeix realment el Prat? I si mai s'arriba al lloc que busquem? Potser no hi ha cap lloc que es digui Prat? I si arribem a un lloc nou totalment desconegut? L'esdeveniment es pot entendre com aquest canvi radical entre la idea que ens fem del Prat, i el que ens trobem com a realitat del Prat. Com sabem que estem al Prat? Podríem estar en un altre lloc diferent i creure que som al Prat? Potser no serem capaços de poder experimentar el lloc on som i l'espai que tenim al davant. Això exigeix el nostre viatge també com un viatge interior i que ens permet viatjar com una forma d'alliberament del que ens ha condicionat fins ara, oblidant el propi punt inicial i final.
Quarta aturada
En aquest sentit una aturada més ens ha de permetre entendre si el viatge que fem és un pur simulacre. Com a viatgers caminem pels senders que ens han conduït on som ara mateix, però ens identifiquem amb el caminant i amb el camí? Qui som com a viatgers camí al Prat? Si aquest feix de sensacions, de pulsions, de sentiments, de pensaments que ens configuren no fos més que una munió de coses sense cap jo que els identifiqui, aleshores podem mantenir que la nostra relació amb el camí i la ruta al Prat és el que som o el que construïm de nosaltres mateixos? L'esdeveniment és el que ens diem a nosaltres mateixos quan configurem la realitat del viatge i, en conseqüència, del viatger, o bé és quelcom que mai arribarem a copsar? El Prat és la realitat que sosté el lloc o bé la caminada que ens diem que fem quan diem que viatgem al Prat? El coneixement és una determinada relació que establim amb les coses que ens envolten, però si ens separem per agafar distància del món que vivim i pensem, podem seguir caminant per aquest món desconegut? Què en sabem del desconegut? Davant el món que desfragmenta el que som i ens redueix a un pur procés neuronal desprendre's de la consciència del que necessitem per dir-nos com un jo ens hauria de permetre recuperar-nos directament amb el món. No pensar el camí com una persona que camina sinó com el propi camí que m'hi porta i em condueix sense ser-ne un jo conscient. Les coses no són el que el nostre “jo conscient” pensa que son... Per això l'esdeveniment permet que en la quarta aturada al camí del Prat ens ubiquem en el camí mateix i no en el caminant que som. En l'arbre que creuem, en l'ocellet que escoltem, en la pols del camí, i en definitiva en com interactuem en el nostre caminar cap al Prat. El coneixement és una forma simbòlica de representar-nos dins el món. Som el camí o la ruta mateixa cap al Prat. Per això la filosofia no pot apropiar-se del coneixement com quelcom exclusiu del nostre jo. No hi ha filosofia, hi ha mirades filosòfiques quan contemplem el món.
Cinquena aturada
Clar si volem seguir el nostre camí després del que hem dit sobre l'esdeveniment hauria de poder conduir-nos dins la història del pensament, la filosofia, a recórrer grans autors com Plató que reinterpretats dissolen la concepció del que resulta aparent i real, del que són les idees que ens fem de les coses com en el camí que en inciar hem pensat i el camí que ens hem trobat tot recorrent. Plató no separa les idees de les seves aparences. Tota idea del camí esdevé temporal i de la mateixa manera que caminem desapareix en el caminar, de la mateixa manera que la construïm pensant-la la desfem en deixar-la enrere. L'esdeveniment té un component d'excepcionalitat, de sorpresa, de bogeria... per això juntament amb Plató, Descartes i Hegel, autors etiquetats com idealistes, permeten entendre que tot esdeveniment quan estem caminant i fent la ruta al Prat no deixa de ser pura fragilitat d'una il·lusió que en sortir ens hem fet, però que no és aparent sinó tan real com la idea fugaç que apareix i desapareix quan m'hi trobo en el camí i en l'arribada al lloc que ara estic. És com si l'esdeveniment d'anar a la recerca del Prat fos un desig de voler arribar a un lloc que sabem que ja ha deixat de ser quan hem arribat. Quan ens hem trobat amb el Prat ho hem fet en cadascuna de les distintes parades del nostre camí, ho hem fet en la idea d'apuntar-nos en el viatge, ho hem fet en la preparació del viatge hores abans, ho hem fet en el procés del propi esdevenir, del propi anar a viatjar, en el camí que ens porta a caminar. Cada aturada inclou l'aturada anterior i a la vegada quan la deixem enrere es desfà i ens permet seguir en la propera aturada que vindrà. Mai sabem si trobarem el Prat al final, doncs hi ha un desig que volem satisfer però que no sabem si quedarà satisfet. Sabem si en el camí de la vida hem trobat a la persona desitjada
Sisena aturada
Arribats aquí en aquest punt de trobada potser podem desfer el que hem lligat, quan parlàvem de l'esdeveniment. En alemany “rückgägig machen“ significa desfer quelcom oblidant-ho totalment, o sigui, aconseguir que mai hagi passat. Com podem desfer quelcom esborrant-ho del passat? L'esdeveniment entès així permet saber que creiem el que volem creure i ens neguem allò que no volem veure o experimentar. Per això pensar que alguna cosa ha de ser no vol dir que hi sigui, pensar en quelcom que s'ha de produir no voldrà dir que es doni realment. Per això en comptes de situar-nos en el que fem, en l'acció que ens realitza acabem per pensar-nos en l'externalitat que ens justifica. En el caminar al Prat, el propi caminar reivindicarà el nostre espai públic com persones que caminant desfem allò que en privat fem. Això significaria que hem oblidat el propi camí i ens hem aturat massa en les pròpies petjades del nostre caminar... el que ens situa en una tensió entre animalitat que som i espiritualitat que cerquem. Resolem que perdem aquest bé comú del que som en detriment de la mecanització de tot procés que ens condueix a una persona egòtica i egocèntrica que s'oblida dels altres i s'amaga en les conceptualitzacions dels valors universals. El viatge ha de permetre el retorn a desfer-nos del llastre, de les pedres que hem acumulat dins la nostra motxilla en el caminar propi i oblidar-nos.
Conclusió
Arribat al final del camí, del viatge al Prat l'esdeveniment que vàrem iniciar ha permès que les coses realment no hagin canviat sinó en la pràctica del caminar, en la mirada, i que la nostra interacció amb allò que hem fet sigui el punt d'inflexió autèntic. En el viatge al Prat hem variat els paràmetres de la forma de viatjar, de mirar, de pensar, de caminar... En un esdeveniment com és el viatge que hem iniciat retornem al principi perquè ara potser ens caminem a nosaltres mateixos diferents, amb les aturades i els seus personatges ja no som els mateixos, la nostra forma de mesurar el que veiem, el que sentim, el que escoltem resulta diferent, perquè no és allò visible que hem pogut fins ara fer en altres viatges o camins sinó allò que no resulta tant evident i clar, invisible, perquè aquest esdeveniment del viatge al Prat sigui alliberador. Com? Si ens pensem com un caminant que es retroba en la seva fragilitat i feblesa en un nou paràmetre que ens permet redefinir-nos.
El fet és que som aquí, diferents, per saber entendre aquest dissens que ens separa però també ens permet viure el propi procés no per arribar a un punt final sinó per començar un nou punt d'inici a el viatge que tot just ens redefineix.