 |
| [laberintodelaidentidad.blogspot.com.es] |
En una aparent normalitat la dona dimarts dia 8 de març tornarà a reivindicar-se , a visualitzar-se , a fer-se escoltar. Segurament alguns homes-dones o dones-homes sentin que la normalitat no arriba ni per voluntat política ni per voluntat social. Les escoles i les institucions educatives molts cops fan una moralina fàcil que es producte de la simulació pública i d'una publicitat enganyosa que vend idees d'igualtat de gènere i de normalitat ..Si un segueix a Ana Fraga Iribarne , en "Cuadernos inacabados" número 42 "De electra a Helena" pot descobrir-hi com les valors patriarcals de l'Atenes clàssica han configurat precisament una normalitat dominant i predominant evident i transparent. La negació del dret a la ciutadania de la dona , el dret a l'herència i a la dot , el control de la procreació i la sexualitat reprimida en relació al plaer femení i el despreci de la condició femenina ofereixen una idea histórica del paper social de la dona sempre.
Medea representa la condemna de la passió amorosa com a tendència femenina realment incovenient en tot ideal de parella matrimonial atenenca. Antígona segons la interpretació de SIlvia Fendrick en "El falo enamorado" `inclou també una idea la de relació entre el determinisme i la llibertat , entre els drets i els deures , entre els plaers i els deures , entre el desig i el plaer . en el fons és la renuncia a la maternitat d'Antigona perquè està renunciant a la vida. Però d'això ja en parlarem un altre dia .
Avui aquesta simulació present que fins i tot es reivindica amb cursos de formació institucioanlitzats pel Departament i amb slogans i campanyes així com a través dels massmedia i el cinema, només evidencia encara més lo lluny que ens trobem d'una societat no patriarcal.
Marina Garcés com a filòsofa i pensadora representa per mi un pensament contra aquesta forma de simulació que ha disolt avui més que mai la voluntat de tenir possibilitats de criteri personal i propi. En la lectura de la seva darrera obra "FIlosofia inacabada" recull algunes idees molt interessants respecte a la necessitat de les humanitats i de la filosofia en el segle XXI .
Què és la filosofia avui ? Un pensar sobre el pensar com deia Deleuze i Guatari en la seva obra Qué es la filosofia ? Un anar contracorrent com Sacristan plantejava en la seva idea "Contra la filosofia académica " ..?
Garcés ofereix idees i sugerències per repensar aquesta forma de vida , de sentir, de relacionar-se amb el món que és la filosofia. Insisteix però en les idees del "comú" i de les presons del possible. Conceptes que delimiten el seu discurs des del principi.
Pensar la filosofia com una possibilitat comporta com ella mateix diu unes conseqüències en viure siguin individuals i col·lectives. Un no pot quedar-se indiferent amb les seves visions historicistes dels autors com Plató, Descartes, Spinoza o Habermas. Pensar vol dir relacionar-nos amb la realitat que ens envolta cada dia .. Ara mateix a Barcelona els nombrosos slogans que es presenten en la campanya publicitària que l'ajuntament fa per "parlar de participació ciutadana i de assemblearisme ciutadà " fa pensar i crea opinió entre la gent. On està la participació ? De quina forma de municipalisme s parla en la publicitat ? Quins models de nois i noies es presenten ?
Garcés en la primera part fa un recorregut per aquesta pràctica del filosofar , com a forma de rebelió , de trencar l'aillament que volen de la filosofia. La filosofia en aquest sentit ens compromet a la veritat i ens senyala la felicitat , dos camins que no tenen perquè ser oposats avui. Si que a vegades es presenten com si ho fossin..Per què filosofar avui ?
Així la forma de viure de la filosofia crea aquesta mirada distanciada entre el món i nosaltres, entre una filosofia que està per finalitzar, que no representa més que allò que el permet repensar-se constantment. Com Foucault va fer en la lectura de Kant "què és la il·lustració ? ".... I el propi Kant en aquest escrit va realitzar en pler segle XVIII.
Hi ha però un avançar en el discurs que fa Marina Garcés interessant separant filosofia de l'art i de la religió que permet entendre que hi ha una singularitat pròpia de la filosofia doncs cerca precisament una raó comuna que sí connecta amb la realitat del nosaltres i del món mateix.En l'art i la religió aquesta darrera experiència comuna no resulta necessària del tot , no depen de l'argumentació o no compartida ... En el fons la filosofia permet doncs entendre que pensar és anar més enllà d'un mateix , oferir el que penses al lloc comú de tots i totes...