En la nit negra els camins semblen conduir a un paradís perdut. Les nostres passes a les palpentes -de manera que són més aviat els peus que ens dirigeixen cap l'horitzó incert - semblen buscar la llar.
I què és la llar sinó l'aixopluc com a refugi hospitalari que desperta en nosaltres el sentiment de seguretat i harmonia. Per això la foscor no les té totes i a vegades sembla conduir-nos vers paratges irreals que ens fan trobar-nos en la incertesa inhóspita del futur .
Caminem un al costat de l'altre i ara m'adono que no ens sabem escoltar . Ja fa estona ella ha preguntat per l'hora. No he contestat. No he sentit el que deia. Seguim atravesant parcs, carrers i tot sembla el mateix. No veiem realment on anem , no ho sabem del cert .
Torno a mirar-la i li pregunto per si sap com superar aquest moment i demano que truqui amb el mòbil per demanar ajuda. Ella no ho ha escoltat. No ha sentit res de les meves paraules. El seu cap cot així ho demostra, sense aixecar la mirada camina absorta perduda . Em pregunto si no hi sent , si té problemes d'oïda , si la seva sordesa és conseqüència del món en que viu pler de sorolls , de crits, de terrabastall, de estridències ..?
No ha constestat realment . Seguim endavant sense més . Al cap d'una estona ella em mira com si res i em pregunta novament per l'hora que és . Sembla com si el temps fos molt important per la seva vida. I ara he decidit no contestar-la , no vull pronunciar una sola paraula ja que ella no m'escolta. No vull , no em dona la gana i prou s'acabat.
Ja és força tard i sembla que el temps que ella preguntaba ara sigui irreal i estiguem dins una atmosfera màgica i fantasiosa. Si no fos perquè no tinc ni mòbil ni rellotge ni intenció de saber l'hora, els minuts, els segons que portem caminant , ara mateix estaria en un altre espai, amb una altra gent i no sotmesa al silenci d'una noia mutant que camina com una zombie gemegant sons incomprensibles per mi . Per què no escolta el que li dic ? Ja fa temps pensava que ella i jo teniem un problema greu per entendre'ns però ara m'adono que potser podria ser més greu del que penso.
Ja la foscor profunda de la nit dels caminants avança i nosaltres dos com a protagonistes d'un "walking dead" tirem milles endavant muts . La mudessa sembla que s'ha apoderat de la vida avui , i per això la nostra existència resulta cada cop més incomprensible.
Bon dia Catalunya, són les vuit . Bip, bip, bip ...