La píndola no ha resolt res. Ara sóc aquí sense tenir clar cap a on haig de tirar. Dreta o esquerra. Amunt o avall . Una espera és avorrida. L'avorriment endormisqueija les estones i permet l'evasio . Sóc un evadida de la justicia médica. Resto a l'espera. No penso en res . Caic una vegada i altre en la son de Morfeu. I vinga un cop més ... No puc però del tot desconnectar.
La píndola segueix sent la única solució però no arriba l'estat catatònic que ella m'ofereix. Un cop més sento com si el món fos en aquella habitació. Un desert per aquest cos. Un desert per aquest esperit.
Així el temps ens mata lentament. Morint dels instants que sempre ens sorprenen. Ja no hi ha res per fer. He llegit tot i més .
Percebo en la pell el cansansi . Tot fa mal i el mal recorre cada tros de mi. Al capvespre seguiré aquí asseguda , tancada , reclosa, .. Els milions d'ulls que cada día visiten el meu espai cada cop els veig més lluny. Semblen indiferents a tot i jo segueixo pensant que no sé qui son cadascú amb nom i cognoms... però tampoc m'importa..
He pensat que avui imaginaré que estic en un bosc de roures i alzines. Passejo pel camí .. silenci només les fulles que semblen parlar mogudes per les braçades dels arbres... i els ocells que -pocs - semblen piular...
El rellotge no marca ja res. No té hora . Avorrida abans , ara imaginant que estic on vull. Paradís meu de tants moments ... la llibertat és un bé preuat.. m'agafo a cada aire que respiro per copsar el que estic visquent ... El bosc es pler de vida i camino per ell...