BLOCS DE FILOSOFIA » Estudiants

Estudiants (50 sin leer)

Skip to page: 1 2 3 ... 22

abril 19, 2025

0:06

El gran salt

» ‎ telèmac

abril 16, 2025

Enlace permanente para 'El llibre de les il·lusions (#587)'

0:14

El llibre de les il·lusions (#587)

» ‎ telèmac

Tothom pensava que era mort. Quan es va publicar el meu llibre sobre les seves pel·lícules el 1988, feia prop de seixanta anys que no se sabia res de l'Hector Mann. Tret d'un grapat d'historiadors i experts en cinema antic, la gent amb prou feines sabia que havia existit. Doble o res, l'últim dels dotze curtmetratges de comèdia que va fer cap al final de l'era del cinema mut, es va estrenar el 23 de novembre de 1928. Dos mesos després, sense acomiadar-se de cap dels seus amics o socis, sense deixar cap carta que informés a ningú dels seus plans, va sortir de la casa que llogava a North Orange Drive i no se'l va tornar a veure mai més.
El llibre de les il·lusions de Paul Auster (1947-2024) es va publicar per primer cop l'any 2002, quan Auster ja era un autor força reconegut per les seves novel·les, però potser encara no havia guanyat gaire popularitat fora dels Estats Units. M'ha agradat molt i, a diferència d'altres novel·les d'Auster que poden resultar més confuses en la seva voluntat experimental, m'ha semblat que tenia una estructura i una direcció narrativa molt ben definides i un argument força sòlid, que aguanta el suspens de la trama fins al final amb un ritme constant. La història ens situa en el present, en què el protagonista, el professor i traductor David Zimmer, rememora el moment en què va rebre una carta misteriosa que li revelava que l'estrella del cinema mut Hector Mann, desaparegut misteriosament seixanta anys enrere, continuava viu i el volia conèixer. Zimmer havia escrit un llibre recentment que feia una retrospectiva sobre les dotze pel·lícules de Mann estrenades l'any 1928, que havien reaparegut de cop i volta en diversos arxius cinematogràfics als Estats Units i Europa. Per a Zimmer, la tasca d'escriure el llibre havia suposat una inesperada taula de salvació de la depressió en què es va enfonsar arran de la mort de la seva dona i els seus fills en un dissortat accident.
La trama ens desplega aquesta història d'una forma més o menys lineal: des del punt de partida, Zimmer ens relata en primera persona tot el procés de dol després de l'accident i l'escriptura del llibre, i inclou un capítol en què descriu les pel·lícules mudes de Mann amb una narració totalment vívida, que excel·leix a l'hora de traduir a paraules els elements visuals i cinètics que el protagonista veu a la pantalla. A partir d'aquest moment, Zimmer es veu involucrat en la resolució del misteri, des del moment en què els representants legals de Mann es posen en contacte amb ell per revelar-li el buit d'informació que ha suposat la seva vida durant totes aquestes dècades que ha estat desaparegut. El capítol central de la novel·la, i el més llarg, ens exposa linealment tota la història perduda d'aquest artista incomprès des dels anys vint fins al present, i la seva peculiar aventura per arribar a esborrar la seva identitat. Després d'aquesta secció central, comença a desencadenar-se un desenllaç imprevisible però que escau perfectament als temes desplegats durant la història. Com és habitual a les novel·les d'Auster, la trama de seguida ens porta per terrenys metatextuals, i a través de les pel·lícules de Mann començarem a intuir les múltiples maneres en què les històries inventades per l'artista reflecteixen les inquietuds i els predicaments de les vides reals dels protagonistes.
Així doncs, la novel·la ens va temptant amb un seguit de repeticions i evocacions dels mateixos temes i imatges, de forma que els personatges de la novel·la acaben reinterpretant constantment els rols ficticis dels personatges cinematogràfics. D'una banda, tenim el protagonista, Hector Mann, que crea una pel·lícula sobre un senyor Ningú, invisible a ulls de tothom, però després per circumstàncies de la vida es veurà obligat a embarcar-se en una empresa molt més àmplia de desaparició i autocensura que arribarà a extrems insospitats. De la mateixa forma, tenim l'altre protagonista, en David Zimmer, que en gran part esdevé testimoni i espectador de la història de Mann, però que ha de lluitar amb els seus propis fantasmes per tornar a tenir el control sobre la seva pròpia vida. El seu arc narratiu potser és el més subtil de la novel·la: del forat negre on cau després de la pèrdua de la seva família, a provar de passar el dol vivint en un món de fantasia creat pel cineasta, a quedar immers en la història personal del cineasta tal com li és explicada, a quedar immers en el segon món de fantasia creat per Mann i, finalment, a esdevenir protagonista de la història mateixa reinterpretada. Així doncs, no tenim un cas de la ficció que evoca la realitat, sinó més aviat al contrari, una trama inversemblant i enrevessada que es va desplegant davant dels nostres ulls amb una força i una claredat sorprenents, perquè prèviament en coneixem totes aquestes versions paral·leles i fictícies com a claus interpretatives.
En definitiva, és una novel·la que és millor no explicar gaire, perquè té un argument molt complex i que opera a nivell literal i a nivell simbòlic, i és millor deixar-se portar pel seu propi ritme i pels descobriments que proposa que no pas portar-ne moltes idees preconcebudes. Tanmateix, a cada pas va descobrint les seves fortaleses i, a diferència de moltes altres novel·les d'Auster, que comencen amb un pols narratiu molt ferm però que es van desdibuixant a mesura que avancen, aquesta va jugant amb tots els elements del trencaclosques i els porta a una conclusió molt satisfactòria. Una bona recomanació, sens dubte.
Sinopsi: L'escriptor David Zimmer rememora el moment crucial de la seva vida en què va entrar en contacte amb el director de cinema Hector Mann, desaparegut misteriosament des de feia dècades. Zimmer ha escrit un llibre sobre l'obra cinematogràfica de Mann, que l'ha salvat inesperadament del col·lapse mental arran de la mort de la seva família en un accident. A partir del moment en què les vides dels dos personatges s'entrecreuen, Zimmer es veurà arrossegat per les circumstàncies fins a un desenllaç que ningú podia haver previst.
M'agrada: Especialment, la forma com es van desplegant les històries dins la narració principal, de forma que aquestes narracions de ficció van reflectint aspectes de les vides dels personatges. El resultat és un joc de miralls narratiu realment fascinant.

abril 11, 2025

Enlace permanente para 'Melca roja (#586) '

0:31

Melca roja (#586)

» ‎ telèmac

La història gloriosa de l'home és plena de llegendes de gossos i records de gossos: gossos menyspreables, gossos respectables, gossos temorosos, gossos llastimosos. Quan l'Avi i el Pare vacil·laven en una de les cruïlles de la vida, centenars de gossos liderats pels tres de la nostra família - el Negret, el Verd i el Roig - van obrir a cop d'urpa camins pàl·lids al sòl de prop dels camps de melca al sud del nostre poble, on havia tingut lloc la massacre de la nostra gent. Aleshores, els nostres gossos ja tenien prop de quinze anys, una edat de jovenesa per als humans, però una edat avançada per als gossos, una edat de confiança.

Aquesta novel·la de 1988 de l'autor xinès Mo Yan és una bona mostra de per què va guanyar el Nobel de Literatura. El de 2012 va ser un guardó controvertit, ja que Mo Yan ha estat sempre alineat públicament amb el govern xinès, i va decidir no signar el manifest que demanava l'alliberament del dissident Liu Xiaobo, que havia rebut el Nobel de la Pau dos anys abans. És cert que el premi Nobel de Literatura no s'ha estat mai d'entrar en el terreny polític i geoestratègic quan ha considerat necessari, i la polèmica en aquest cas concret recorda conflictes similars amb la Unió Soviètica durant la Guerra Freda, en què el guardó anava a autors russos prosoviètics o exiliats en funció de criteris polítics. Tot i així, també es va obrir el debat sobre si no n'hi hauria d'haver prou amb la qualitat literària d'una obra per avaluar l'avinentesa d'un premi literari. Reconec que vaig agafar la novel·la sense ser gaire conscient de la controvèrsia, però un cop llegida m'ha semblat que el text s'aguanta per mèrits propis, té una capacitat extraordinària d'evocar i recrear a través de les imatges, fa de la violència un vehicle de transmissió de la narració, fins al punt que fins i tot esdevé una mena de substituta gràfica del llenguatge mateix, quan els traumes històrics que suporta la gent del carrer són massa punyents per poder-los expressar planerament. D'altra banda, l'any passat la història de la presència pública de Mo Yan va fer un gir força irònic: l'autor va tornar a ser el centre de la polèmica en esdevenir objecte de les crítiques aferrissades d'algunes veus del nacionalisme xinès que l'acusen de no ser prou patriòtic o no presentar una imatge prou obsequiosa de la història xinesa. (Us en podeu informar aquí i aquí).

La novel·la ens situa en un poble petit en una àrea rural xinesa dedicada al cultiu de la melca, de la qual es destil·la el vi de melca. L'acció pròpiament dita té lloc entre els anys 1939 i 1941, durant la invasió japonesa de la Xina, i segueix les vicissituds dels dos protagonistes, pare i fill, que s'uneixen a una guerrilla local per lluitar contra els japonesos. A la vegada s'estava lluitant la guerra civil xinesa entre les forces comunistes xineses i les republicanes, de forma que les guerrilles tot sovint lluitaran entre elles, i moltes vegades els seus moviments respondran als interessos estratègics puntuals dels seus comandants o a les rivalitats entre uns i altres. Des d'aquest punt de partida, la trama ens enviarà a través de nombrosos flashbacks i anticipacions a diversos punts de la història familiar, que abastaran més o menys des dels anys 20 fins al moment present. Ens trobem davant d'una història especialment cruenta: la narració ens ofereix unes descripcions extremadament gràfiques de la violència exercida en diferents direccions, guardant els moments de més crueltat sempre per als soldats japonesos i les tortures que exerciran contra els pagesos xinesos. El resultat és força desconcertant des del punt de vista de la lectura, ja que combina una immersió absoluta dins dels fets narrats a través d'unes descripcions extenses, sempre vívides i evocatives, amb un recurs a les imatges estranyes i inquietants, que li donen al relat una textura al·lucinatòria, que només arriba a desplegar-se en realisme màgic a la darrera secció de la novel·la. Els salts temporals, endavant i endarrere, contribueixen a aquesta sensació de narració dislocada, que manté el centre d'interès històric sempre desenfocat i distant respecte dels fets concrets que estem presenciant.

Un recurs que l'autor utilitza per transmetre'ns aquesta sensació de desconcert i impotència per part de les víctimes de tota aquesta violència és la presència del món natural, que esdevé quasi un personatge més, i que actua dins del relat amb la seva pròpia autonomia. En són un exemple la melca, omnipresent a les vides dels protagonistes, o la imatge dels gossos, que al principi sembla anecdòtica però va retornant al relat i s'acaba convertint en metàfora de les mateixes relacions humanes que es retraten al llarg de tota la trama. Gran part de la secció central del llibre gira al voltant d'una guerra cruenta entre els pocs supervivents que queden al poble de l'atac japonès i una canilla de gossos domèstics que s'han tornat feréstecs i lluiten per poder menjar-se els cadàvers humans abandonats pel poble. En aquest episodi veiem com la línia entre humà i animal es va desdibuixant perillosament: els gossos cada cop es tornen més astuts i estrategs, cosa que posa de manifest la salvatgia evident en el comportament humà durant tota la novel·la. Més endavant en el relat, una de les guerrilles xineses es disfressa amb pells de gos per camuflar-se i que els gossos dels enemics no els puguin detectar per l'olor, amb resultats certament esfereïdors i desconcertants. Un altre element destacable de la narració és l'ús d'un to mític o quasi profètic, que l'autor barreja hàbilment amb la narració realista dels esdeveniments: no és exactament realisme màgic, a parer meu, però contribueix a aquesta sensació d'estranyament que recorre una narració majoritàriament realista. Si amb tot això no n'hi ha prou, a tots aquests elements inquietants s'hi afegeix la veu del narrador, que s'erigeix, en primera persona, com a dipositari de la memòria de la família: mentre que pretén explicar-nos la història familiar dels seus pares i els seus avis, a la vegada ens n'ofereix el relat des d'un punt de vista omniscient i en tercera persona, com si tingués una perspectiva sobrenatural o privilegiada sobre els fets o, alternativament, com si els anés recreant sobre la marxa.

Melca roja és una novel·la molt gran, que excel·leix, al meu parer, a mantenir la tensió narrativa a través de diversos fils argumentals que es van combinant molt hàbilment en una narració fragmentada, i que manté un equilibri entre la realitat dels esdeveniments històrics que relata i l'experiència subjectiva que en té cada individu que s'hi veu immers. En aquest sentit, fa molt per transmetre aquesta sensació de remolí de la història que absorbeix els seus protagonistes en el caos i la brutalitat del moment present, i que no els permet tenir una visió clara del que s'està esdevenint. L'única visió de conjunt més reposada ens l'ofereix el narrador, des de la distància del temps i amb una equidistància política força estudiada, em penso, però tot i així la seva primera persona ens acara constantment amb la impossibilitat d'obtenir una versió objectiva dels fets. Les dones esdevenen les grans damnificades del relat: víctimes dels abusos i els vicis més punyents d'una societat patriarcal de valors ancestrals, en el context de la guerra són víctimes de la violència sexual, afegida als altres maltractaments i tortures que pateixen tota la resta de personatges. Tot i així, Mo Yan mai ens les retrata com a personatges passius o resignats, sinó que ens les mostra jugant les seves pròpies cartes i prenent les seves pròpies decisions en un món extremadament advers. El personatge de l'àvia n'és l'exemple més evident, però també hi ha la segona àvia, que sobretot a la darrera secció de la novel·la esdevé una presència molt més difícil de classificar, i la mare, que queda en un pla molt més secundari però protagonitza un dels episodis més memorables de la narració, el de l'episodi del pou. En definitiva, una bona recomanació, que fa de mal explicar si no es volen revelar tots els detalls de la trama, però que en tot cas és una lectura molt intensa i inquietant.

Sinopsi: La trama arrenca el 1939, quan el jove protagonista, l'adolescent Douguan, és enviat a allistar-se a la milícia que comanda el seu pare, el bandit Yu Zhan'ao, per tal de combatre contra l'ocupació japonesa. A través de les seves vicissituds durant la guerra, anirem reconstruint dues generacions senceres de la història familiar i de la violència i les atrocitats que hauran d'arribar a suportar.

M'agrada: La forma com està construït el relat, sempre com a barreja de diferents elements i tons narratius que es van combinant amb una fluïdesa extraordinària. La combinació d'elements naturals i sobrenaturals, de descripcions i imatges impactants, d'una violència gràfica i desagradable sense cap mena de concessió, un narrador esquiu i una cronologia no lineal: tots aquests elements contribueixen a una narració a estones confusa i desconcertant, però que en tot moment transmet aquest sentit d'angoixa i impotència davant la violència imposada per la guerra i els grans moviments històrics.

abril 04, 2025

Enlace permanente para 'Journey's End (#585)'

0:05

Journey's End (#585)

» ‎ telèmac

RALEIGH - Sou mestre d'escola, doncs?
OSBORNE - Sí. Us demano disculpes.
RALEIGH - Oh, no em fan res, els mestres. (Amb pressa) Vull... Vull dir... No me n'he trobat mai cap fora de l'escola.
OSBORNE - De tant en tant sortim.

Journey's End, estrenada a finals de 1928 i publicada l'any següent, és una de les primeres obres de teatre que es van produir a Anglaterra sobre la vida a la trinxera durant la primera guerra mundial i, de fet, és considerada l'encarregada d'inaugurar el gènere i establir-ne alguns dels trops més habituals. L'autor, R. C. Sherriff (1896-1975), va haver de lluitar per aconseguir un teatre que la hi volgués produir, però quan finalment va aconseguir un contracte d'una sola nit al West End, l'obra va esdevenir un èxit immediat, va ser prorrogada dos anys i també va tenir bona rebuda als Estats Units, per la qual cosa va guanyar-se l'aura de clàssic modern. En vaig sentir a parlar per primer cop buscant altres obres britàniques d'aquesta època sobre la primera guerra mundial i, la veritat, no m'esperava tant d'una obra de teatre sobre aquest tema. Journey's End aconsegueix un equilibri perfecte, a parer meu, entre la serietat que requereix el tractament del tema i el recurs a l'humor per alliberar tensió, i conté una sèrie d'ingredients que contribueixen a una narració memorable: una exploració ferma i commovedora de les psicologies dels personatges, portades al límit per la situació; una tensió narrativa que ens té amb l'ai al cor durant tota la lectura fins a un desenllaç que sembla inevitable; la dosi pertinent de denúncia política envers la jerarquia militar, i la denúncia de l'absurditat de la guerra per part de les persones que hi queden atrapades sense possibilitat d'escapatòria.

L'acció ens situa al març de 1918 dins d'una trinxera al front occidental, a les dependències dels oficials d'una companyia que es troba a poca distància del front i amb la tensió creixent davant la imminència de la gran ofensiva alemanya. Els oficials, totalment desmoralitzats, i perfectament conscients que les incursions de reconeixement que manen els alts comandaments són poc menys que missions suïcides, intenten afrontar la situació cadascun a la seva manera intentant salvar les aparences davant dels altres. Així doncs, a través de les seves converses, ens anem familiaritzant amb el reservat mestre d'escola Osborne, que infon ànims als seus companys des d'una saviesa discreta; el jovial Trotter, tot ell una façana de despreocupació i joia de viure; i l'esmunyedís Hibbert, que al·lega atacs de migranya per aconseguir la tan anhelada baixa mèdica que l'aparti del front. El protagonista de l'obra és el capità Stanhope, un jove líder eficient i incansable, però que després de tres anys al front està començant a ser objecte de les enraonies dels oficials pel seu problema d'alcoholisme. Si no en té prou amb l'espera angoixada de l'atac alemany i la coordinació de les operacions, el conflicte de l'obra es desencadena a escala menor i per un fet més insignificant en aparença: la incorporació a la companyia de Raleigh, un antic company d'escola que admira les gestes esportives de Stanhope amb una adoració pueril.

Enfrontat al nouvingut, Stanhope entra en pànic davant la possibilitat de caure del pedestal on el té Raleigh un cop aquest descobreixi la seva addicció a l'alcohol, i el seu temor més gran és que Raleigh escrigui a casa i arribi a revelar el secret a la seva germana, amb qui Stanhope té intenció de prometre's. Tots aquests conflictes d'aparences, lleialtats i indiscrecions van desplegant-se davant dels ulls de l'impassible Osborne, que intentarà, des de la distància de l'edat i de l'experiència, assuaujar els temors i les angoixes de tots els que l'envolten. Una cosa que el text fa molt bé és construir-nos totes aquestes tensions emocionals durant els primers dos actes de l'obra, de forma que quan arribi el moment dels moviments militars, al tercer acte, ja estarem completament familiaritzats amb els personatges i podrem patir sense aturador, ara ja sí, amb el desplegament del desenllaç.

La tensió i l'angoixa es van equilibrant al llarg de tota l'obra amb la presència del soldat ras Mason, que fa de cuiner i servent dels oficials, i que serveix a la narració per alliberar tensió a través de les seves intervencions humorístiques, que creen un magnífic equilibri amb les converses més serioses i els moments més confessionals dels altres personatges, i no fan altra cosa sinó reforçar el sentit d'absurditat generalitzada amb què aquestes persones s'han d'acostumar al seu dia a dia en el context de la guerra. És molt evident d'on va treure la inspiració la darrera temporada de L'Escurçó Negre, no sols pel que fa al personatge de Baldrick, clarament deutor de Mason, sinó també pel que fa a l'aposta del desenllaç per bandejar qualsevol rastre d'humor i enviar els personatges a un final digne i heroic. L'humor és molt britànic, amb un ús recurrent de la ironia i l'understatement, i de vegades uns acudits ximplets que Sherriff dosifica amb seny i que en cap moment no arriben a carregar. Journey's End ha estat tota una sorpresa en positiu, en part perquè sabia què en podia esperar, però també perquè no m'esperava que es pogués arribar a executar d'una forma tan brillant i efectiva. És una lectura breu, intensa, i totalment recomanable.

Sinopsi: Durant uns tres dies el març de 1918 al front occidental, els oficials d'una companyia es preparen per la gran ofensiva alemanya que es preveu que serà imminent. El capità de la companyia, Stanhope, continua fent la feina eficientment, tot i que la seva addicció a l'alcohol ja és un secret a veus. En aquest ambient tan tens i angoixós, s'incorpora a la companyia un nou oficial, Raleigh, innocent i idealista perquè encara no està familiaritzat amb la guerra, i que romantitza la figura d'heroi esportiu de l'Stanhope que coneixia dels anys d'escola. Tanmateix, aquesta nova presència representarà una amenaça per a l'estabilitat mental de Stanhope.

M'agrada: La lectura sencera ha estat un punt fort. Si als dos primers actes l'acció es va desplegant de forma lenta i continguda, amb només alguns moments puntuals d'alliberament de tensió, el tercer acte representa un desenllaç memorable.

marzo 28, 2025

Enlace permanente para 'El ministeri de la felicitat suprema (#584)'

0:43

El ministeri de la felicitat suprema (#584)

» ‎ telèmac

Algun dia el Caixmir farà que l'Índia peti de la mateixa manera. Potser llavors ja ens haureu deixat tots cecs amb les vostres escopetes de perdigons, però vosaltres tindreu ulls per veure el que ens heu fet. No ens esteu ensorrant; ens esteu fent aixecar. Sou vosaltres, els qui us esteu ensorrant.
El ministeri de la felicitat suprema es va publicar l'any 2017 i és la segona novel·la de l'escriptora i activista índia Arundhati Roy. Després de llegir la seva primera novel·la, El déu de les coses petites, vaig col·locar aquesta autora a la meva travessa d'autors contemporanis mereixedors del Nobel de Literatura, i que suposo que mai no el rebran, i la lectura d'aquesta segona novel·la no ha fet sinó confirmar-me en aquesta opinió. Tot i que no m'ha semblat una novel·la del tot rodona, i la seva predecessora em sembla superior, la lectura demostra a casa pas el domini magnífic que fa aquesta autora de les metàfores aparentment senzilles, dels fils narratius creuats que es van distanciant i retrobant a través de la lectura, i de les subjectivitats de personatges humils destrossats i aclaparats per les brutalitats polítiques del temps que els toca viure. El ministeri de la felicitat suprema s'articula al voltant de dues protagonistes amb dues històries i trajectòries vitals separades que conflueixen al centre de la novel·la al voltant d'un infantament misteriós.
D'una banda, hi ha la història de l'Anjum, una hijra de la ciutat vella de Delhi, que creix des de petita com a víctima d'una guerra que es lliura al seu propi cos. Hijra és la paraula tradicional que s'utilitza per a les persones transsexuals a la societat índia, que es veuen obligades a sobreviure al marge de les regulacions i institucions que regeixen les vides dels ciutadans. Després d'abandonar la seva família als anys setanta per poder viure la seva identitat lliurement, la vida de l'Anjum és una escapada constant de la realitat, que la porta sovint a prendre decisions desesperades i radicals per tal de poder acomplir els seus anhels d'amor i felicitat. Després de presenciar les matances dels nacionalistes hinduistes contra la minoria islàmica a l'estat de Gujarat, l'Anjum abandona la comunitat on vivia en un prostíbul de hijres de la ciutat per anar a acampar al cementiri on es troba enterrada la seva família. En aquest entorn inhòspit i desolador crearà una nova comunitat de personatges descastats i abandonats per la societat, que construiran una oportunitat desesperada de felicitat, al marge de l'estat i de les seves institucions, que l'autora bateja amb optimisme com a "ministeri de la felicitat suprema".
La vida de l'Anjum es creuarà fortuïtament amb la Tilo, una activista amb el seu propi passat traumàtic, i ambdues uniran forces per pujar una nena, que la Tilo ha abduït de bebè del lloc on ha estat abandonada. A través de la Tilo i la seva relació tortuosa amb els tres homes de la seva vida, antics companys d'universitat, arribarem a conèixer la història de la guerra entre el Caixmir i l'Índia: una guerra bruta i extremadament cruenta entre l'exèrcit indi i els insurrectes independentistes caixmiris, que lluiten contra l'ocupació índia a través del terrorisme islamista. La segona part de la novel·la ens endinsa en les vicissituds vitals de la Tilo i els seus antics companys d'estudis, ara separats en diferents bàndols de la guerra. Aquest segment de la narració ens transmetrà la complexitat de la situació política i la fragilitat de les relacions humanes en un context extremadament advers, i bastirà una trama fascinant d'espionatge i contraespionatge a mesura que es vagin desllorigant diferents línies argumentals entrecreuades dins del complex panorama d'una guerra soterrada. Així, serem testimonis de la brutal repressió i la violència que pateixen els caixmiris i de les negociacions i negacions que aquest poble ha de posar en pràctica per poder arribar a conviure amb la realitat quotidiana de l'ocupació i la repressió.
La novel·la ens dóna un retrat d'aquest conflicte polític sovint distanciat i que no arriba a desenvolupar unes psicologies gaire profundes pels seus personatges: és més aviat com si cadascun d'ells aparegués en el moment propici per acomplir el seu paper dins la trama i deixar pas posteriorment a les altres peces del trencaclosques. Això no li detreu força a la proposta, però: la trama fa molt per transmetre'ns el sentit de profunda angoixa i dislocació existencial que viuen les víctimes d'una guerra no reconeguda. En aquest sentit, Roy és extremadament crítica amb el govern actual de l'Índia: sense anomenar-lo mai pel nom, retrata l'ascens al poder de Narendra Modi, primer com a governador de Gujarat i després com a primer ministre de l'Índia, i l'ascens del conservadorisme i el supremacisme hindú que ha caracteritzat el seu govern. Aquesta política s'ha caracteritzat per la repressió violenta de tota minoria no hinduista: ja siguin els islàmics, les castes d'intocables cada cop més maltractades i oprimides, o els pobles aborígens de l'interior del país, que no es van arribar a assimilar mai ni a l'hinduisme ni a l'islam. Tots aquests relats d'opressió ens arriben a través dels testimonis dels personatges secundaris, i van creant una imatge de conjunt extremadament complexa i, a estones aclaparadora, de la política i la societat a l'Índia contemporània.
La novel·la m'ha agradat molt, tot i que no m'ha semblat a l'alçada de El déu de les coses petites. La trama és tan extensa que hi ha moments en què la lectura perd interès, i la multiplicitat de secundaris, tot i que retratats tots amb la seva individualitat pròpia, es van perdent a través de les anades i vingudes de l'argument. De vegades, fa la impressió que alguns d'ells serveixen més les necessitats internes de la narració més que no pas tenir una rellevància pròpia com a individus. M'ha semblat un punt pertorbadora la forma com queda retratada la maternitat a la novel·la, com a vehicle que fan servir les protagonistes per guarir-se dels seus traumes i les seves buidors existencials; en aquest sentit, els bebès abandonats sempre semblen més aviat recursos narratius a conveniència de la trama que no pas éssers humans de debò. Passa el mateix, per exemple, amb l'assassinat de la dona i la filla d'un dels protagonistes, que sembla massa instrumental per a la trama, i només un pas en el camí de radicalització política d'aquest personatge. Tanmateix, aquest aspecte és només una petita part de la narració, molt ambiciosa a l'hora de donar un retrat dels múltiples conflictes polítics, socials i identitaris que configuren l'Índia actual.
Sinopsi: A principis del segle vint-i-u, els conflictes polítics a l'Índia tenen un reflex a petita escala en els intents de supervivència d'una sèrie de personatges desclassats i d'identitats fluïdes, que es reuneixen en un cementiri de la ciutat vella de Delhi per reconstruir els fragments i les desferres de les seves vides marcades per la violència i el trauma. A través de les històries creuades de tots aquests personatges, anirem reconstruint un mosaic de la política índia contemporània, basada en la contenció i la repressió amb mà de ferro de totes aquelles identitats que no encaixen dins la imatge preconcebuda que en té el govern.
M'agrada: M'ha agradat especialment l'atenció als detalls característica de Roy, i el seu ús de les metàfores i les imatges que van recorrent el text.
No m'agrada: En el seu conjunt la novel·la esdevé un punt massa extensa i confusa, en detriment d'alguns dels personatges i les seves vicissituds concretes.

marzo 25, 2025

Enlace permanente para 'Encara que pugi a la lluna '

0:06

Encara que pugi a la lluna

» ‎ telèmac

Ja hi tornem a ser: ha arribat el Tolkien Reading Day, el Dia de Llegir Tolkien, i enguany la Tolkien Society ens proposa el tema "Fellowship and Community", "Germandat i Comunitat" i, és clar, amb aquest tema no calia capficar-se gaire per triar lectura. A més, feia temps que volia rellegir El Senyor dels Anells així que, aprofitant l'avinentesa, vaig agafar el primer volum de la trilogia, La Germandat de l'Anell. La idea de la Germandat, comunitat d'esperits afins que lluiten pel bé, la justícia i la llibertat dels pobles, és un motiu que es va estenent al llarg de tota la novel·la, que explora incessantment els valors de la humilitat, la generositat i la companyonia a l'hora de plantejar el nostre rol dins l'univers i la natura. Els personatges de Tolkien no es troben mai aïllats, sinó que sempre actuen i pensen en connexió estreta amb un món natural i social que els interpel·la i els crida a l'acció, de vegades també des de l'amenaça i l'hostilitat. Quan la trama s'endinsa en el terreny de l'èpica, Tolkien hi explora un determinat sentit de l'altruisme i el sacrifici: un ideal cavalleresc que l'autor treia de les fonts de la literatura medieval europea, però que passava pel filtre del seu catolicisme i de l'experiència límit a la trinxera del front occidental.

Un dels aspectes que m'agrada més d'aquesta primera part de la trilogia, La Germandat de l'Anell, és el paper que juguen els hòbbits dins l'aventura. Aquests personatges aparentment petits i desvalguts formen uns llaços d'amistat i companyonia molt abans que la Germandat de l'Anell es constitueixi oficialment i hi agrupi els membres de les altres races, i aquesta relació d'afinitat entre els hòbbits, que els membres de les altres espècies no arriben a copsar mai del tot, és un element indispensable perquè la missió pugui arribar a bon port. Un dels conflictes més subtils que ens proposa el relat, quasi ofuscat per la guerra contra el mal que tenalla la Terra Mitjana i les tensions polítiques que se'n deriven, és el dilema intern d'en Frodo, el protagonista, atrapat entre la necessitat que sent del suport i el conhort dels seus amics i la voluntat de protegir-los dels perills que els esperen. És un conflicte que té molta presència als primers capítols del relat, durant els preparatius per al viatge, i que torna a tenir el seu ressò a l'últim capítol de La Germandat de l'Anell, en què els conflictes soterrats que assetjaven la Germandat des de dins esclaten finalment i precipiten les decisions dels protagonistes.

Tanmateix, en Frodo no compta amb la voluntat pròpia dels seus amics, que sovint es resisteixen a ser protegits i prenen la iniciativa a l'hora d'acompanyar-lo i confortar-lo ens els moments més difícils. Especialment punyents i agraïts de llegir són els moments en què en Sam, en Pippin i en Merry llegeixen el pensament d'en Frodo abans fins i tot que ell mateix el pugui expressar en paraules, i per aquest lligam de confiança que els uneix són capaços d'interpretar la situació més lúcidament fins i tot que d'altres personatges més entenimentats i experimentats. Selecciono, per tant, alguns dels meus passatges preferits dels capítols 4 i 5 de la primera part de La Germandat de l'Anell, "Una drecera cap als bolets" i "Una conspiració desenmascarada", i del capítol 10 de la segona part, "La dissolució de la Germandat", que tanca el volum.

L'últim cop d'ull a Hobbiton de Ted Nasmith. (Font)

El capítol 4 obre amb els hòbbits que es desperten després de la nit que han passat al campament dels elfs, un episodi memorable de la primera part de la novel·la, i que, com és habitual sempre que apareixen els elfs, adquireix un cert to oníric i sobrenatural. Ja a la llum del dia, amb la perspectiva de l'esmorzar a la vista i l'angoixa de la persecució dels Genets Negres encara present, en Frodo es torna a plantejar la necessitat de partir sol per no exposar els seus amics a més perills. La reflexió porta en Frodo a establir una conversa amb en Sam, en què aquest dissipa els seus dubtes reafirmant-li la seva intenció d'acompanyar-lo fins on calgui.

- Mira que serà molt perillós, Sam. Ja ho és, de perillós. I el més probable és que no tornem cap de nosaltres.

- Si vostè no torna, senyor, llavors jo tampoc no tornaré, això és un fet - va dir en Sam -. "No el deixéssiu pas!", em van dir. "Deixar-lo!", vaig dir jo. "Mai no m'havia passat pel cap. Penso anar amb ell, encara que pugi a la lluna; i si algun d'aquests Genets Negres intenta aturar-lo, se les haurà de veure amb en Sam Gamgí", vaig dir. I es van posar a riure.

- I qui eren aquests? De què parles?

- Els elfs, senyor. Anit vam parlar força; i semblaven saber que abandonava La Comarca, de manera que no vaig veure que servís de res negar-ho. Una gent extraordinària, els elfs, senyor! Meravellosa! (129) *

Després de sentir-lo parlar dels elfs, en Frodo adverteix el canvi que s'ha operat en en Sam, ara totalment convençut que ha d'acomplir una missió i que no se'n pot desdir. Més endavant, al capítol 5, en Frodo, en Pippin i en Sam finalment es reuneixen amb en Merry a la nova llar d'en Frodo, a Comacric, que estableixen com a base d'operacions per a la fugida en secret de la Comarca. Amb els seus amics novament reunits i al caliu del foc de la llar, en Frodo nota com li torna a pesar l'angoixa per l'imminent comiat. Tanmateix, després de rumiar molt com donar la notícia als seus amics, són aquests qui el sorprenen llegint-li el pensament i les intencions abans de poder parlar.

- Bé! - va dir en Frodo per fi, tot seient amb l'esquena més dreta, com si acabés de prendre una decisió -. No ho puc mantenir ocult per més temps. Us he de dir a tots una cosa. Però no sé ben bé per on començar.

- Crec que et puc ajudar - va dir en Merry amb calma -, si jo mateix te n'explico una part.

- Què vols dir? - va fer en Frodo, mirant-lo amb ansietat.

- Senzillament això, Frodo estimat: et sents malaurat perquè no saps com acomiadar-te. Volies abandonar La Comarca, evidentment. Però el perill t'ha caigut al damunt abans del que pensaves, i ara t'estàs decidint per partir de seguida. I no ho voldries fer. Ho sentim de debò, per tu.

En Frodo quedà amb la boca badada i després la tornà a tancar. El seu astorament era tan còmic que tots es posaren a riure.

- Estimat Frodo! - va dir en Pippin -. De debò creus que ens havies posat un vel damunt els ulls? Si ho pretenies, no has estat prou curós ni prou despert! És evident que, de l'abril ençà, has estat preparant-te per marxar i per acomiadar-te de tots els llocs que et toquen el cor. (152)

Després de dissipar l'astorament d'en Frodo i explicar-li com van arribar a saber de l'Anell, en Merry i en Pippin li asseguren, igual que havia fet en Sam al capítol anterior, que el seguiran encara que no els ho demani. És emblemàtica la intervenció d'en Merry a propòsit de la confiança, a resposta d'una intervenció mig irònica d'en Frodo, sorprès per la duplicitat amb què els seus amics han mantingut en secret la seva "conspiració" per ajudar-lo.

Pots confiar que no t'abandonarem mai, ni a les verdes ni a les madures..., fins a l'amarg final. I pots confiar en nosaltres per guardar qualsevol secret teu... amb més fermesa que tu mateix. Ara bé, no pretenguis que et deixem enfrontar-te tot sol al perill, o que et deixem marxar sense ni una paraula. Som els teus amics, Frodo. I, a més, fixa-t'hi bé: sabem bona part del que en Gàndalf t'ha explicat. Sabem força sobre l'Anell. Ho sentim terriblement..., però anirem amb tu o et seguirem com llebrers. (155)

Parcerisas utilitza "pretenguis" on Tolkien repeteix el verb trust. Potser hauria estat més acurat traduir "Ara bé, no confiïs que et deixem...".

Per a la trama de la novel·la sencera, aquests petits intercanvis entre els hòbbits poden semblar insignificants, però fan molt per caracteritzar-los com a protagonistes, i per posar-nos en antecedents d'una amistat que es remunta a anys abans de l'inici de l'acció. Hi ha un pòsit de confiança i amor entre ells que l'Anell no podrà arribar a enterbolir, ni en els moments més foscos del relat. És per aquest tipus de detalls que s'agraeix que Tolkien arrenqui el seu relat amb tanta calma, i es prengui la molèstia de dotar els seus personatges amb aquest grau de simpatia i d'humanitat. Ara bé, seria més fàcil oblidar aquests detalls si no es repetissin en un moment crucial de la trama, a l'últim capítol de La Germandat de l'Anell, el capítol 10 del llibre segon, on finalment esclata tota la tensió del conflicte principal del relat.

Privats del consell d'en Gandalf, i havent abandonat el recer de Lothlórien, els membres de la Germandat es troben a l'etapa decisiva del seu viatge, quan finalment hauran de prendre una decisió definitiva sobre quina direcció seguir a partir d'ara. Amb la caiguda d'en Bóromir, els fets es precipiten, i en Frodo es veu empès novament a accelerar la seva partida. Totes les seves deliberacions acaben amb la visió de l'ull maligne de Sàuron que, lluny d'acovardir-lo, el referma en l'única direcció possible a seguir per al seu viatge. Tanmateix, fins i tot en un moment tan delicat, pensa a protegir els seus amics del mal que per a ell és inevitable:

- Ara faré el que he de fer - va dir -. Si més no, hi ha una cosa evident: el mal de l'Anell ha començat a treballar fins i tot a la Germandat, i l'Anell se n'ha d'anar abans que causi més danys. Hi aniré sol. En alguns no hi puc confiar, i aquells en qui puc confiar me'ls estimo massa: el pobrissó d'en Sam, i en Merry i en Pippin. (...) He d'anar-me'n ara o ja no marxaré mai. No tornaré a tenir una altra oportunitat. Sento haver-los de deixar, i d'aquesta manera, sense cap explicació. Però segur que ho comprendran. En Sam ho comprendrà. Quina altra cosa puc fer? (552-553)

Tanmateix, i com ja havia passat al capítol 5, en Frodo no compta amb la voluntat dels seus amics. En Merry i en Pippin tornen a reiterar a la resta de la Germandat la seva determinació de seguir-lo en la direcció que triï. Tot i així, l'únic que entén la situació de debò és en Sam, que no s'ha deixat endur per la temptació d'anar a Minas Tirith, que sembla enlluernar tots els altres (554). Després d'una recerca frustrada i amb la Germandat dispersada pel bosc, és quan arriba el moment decisiu per a en Sam que, de fet, en té un al final de cada volum de la trilogia: com que és l'únic que coneix el cor d'en Frodo, és l'únic que resol encertadament l'enigma sobre el seu comportament i el va a trobar directament en comptes de continuar buscant-lo a cegues. El moment en què s'arrisca a morir ofegat per seguir en Frodo és una de les escenes més memorables de la trilogia sencera.

El final de La Germandat de l'Anell és així d'agraït perquè, finalment, acabem al punt on havíem començat: el món èpic de les grans gestes dels herois de l'antigor s'escapa de l'abast d'aquesta enteresa quotidiana que fa els menuts continuar endavant més enllà de tota esperança. Ens trobem en una història de hòbbits, i Tolkien ho reafirma amb constància durant tot el seu relat, per més que ens vagi distraient pel camí amb les aventures èpiques dels guerrers, els mags i els senyors obscurs. La conversa que tanca La Germandat és tota una declaració d'intencions i de sentiments per part de tots dos:

- De tots els destorbs condemnats, tu ets el pitjor, Sam!
- Oh, senyor Frodo, és molt dur! - va dir en Sam tremolant -. És molt dur, intentar anar-se'n i deixar-me i tot això. Si no ho hagués encertat bé, on seria ara?
- Ja seria a mig camí, i ben segur.
- Segur! - va dir en Sam -. Tot sol i sense jo per ajudar-lo? Jo no ho hauria suportat, m'hauria mort.
- Si véns amb mi sí que moriràs, Sam - va dir en Frodo -, i això jo tampoc no ho puc suportar.
- No és pas tan segur com si em deixa enrere - va dir en Sam.
- Però jo vaig cap a Mórdor.
- Prou que ho sé, senyor Frodo. És clar que hi va. I jo vaig amb vostè.
- (...) No serveix de res que intenti fugir de tu. Però estic content, Sam. No puc dir-te l'alegria tan grossa que em dónes. Som-hi! És evident que estava previst que anéssim plegats. Doncs hi anirem, i que els altres puguin trobar un camí segur! (558-559)

* Totes les citacions d'aquest article són de l'edició catalana del llibre: J. R. R. Tolkien, El Senyor dels Anells: La Germandat de l'Anell. Barcelona: Vicenç Vives, 2002. La traducció és de Francesc Parcerisas.

marzo 21, 2025

Enlace permanente para 'La Segona Vinguda '

0:10

La Segona Vinguda

» ‎ telèmac

marzo 15, 2025

Enlace permanente para 'Un aprenent i el seu déu (#583)'

9:09

Un aprenent i el seu déu (#583)

» ‎ telèmac

Si volguessis sospitar de mi tindries infinitat de causes per fer-ho i tindríem discussions desagradables entre tu i jo. Intento no dir mentides evidents. Quan estic de broma o et llenço indirectes, potser se m'escapen coses semblants a una mentida, sense voler, però intento no dir mentides a propòsit...
Aquest recull de contes curts de l'autor japonès Naoya Shiga (1883-1971), editat a cura del professor Ko Tazawa (1953-2022) es va publicar el 2019 com a part de la sèrie de Literatura Japonesa de l'editorial Lapislàtzuli, que pretén apropar als lectors catalans les figures clàssiques més importants de la narrativa japonesa del segle vint, a través de les seves obres breus. En aquest volum hi trobem cinc contes de Shiga, caracteritzats per la seva hibridació entre la narrativa i l'assaig, i força representatius del seu estil i les seves inquietuds literàries i filosòfiques. A principis del segle vint, Shiga va fundar, juntament amb d'altres companys d'estudis que pertanyien com ell a un ambient acomodat, l'Escola del Bedoll, un corrent literari influït per l'art europeu i caracteritzat per un idealisme individualista que s'allunyaria d'altres propostes més preocupades pel realisme i la crítica social. Shiga es va veure influït també pel cristianisme, que no va arribar a practicar formalment, però les idees del qual s'aprecien als contes que recull el volum, a l'hora de tractar els dilemes morals en què es veuen immersos els personatges.
Els contes recollits al volum es van publicar entre 1912 i 1920, i retraten la inquietud de l'autor per reafirmar la integritat moral de l'individu dins les exigències del món social en què viu. Tots els contes giren al voltant de conflictes similars: amb una tendència sempre constant a la introspecció, els seus personatges es qüestionen les seves motivacions íntimes i la seva voluntat a l'hora d'actuar fins i tot quan les seves accions són moralment clares a ulls de tothom. Shiga els posa constantment sota la sospita de la hipocresia si fan el que cal fer en un determinat moment però pels motius erronis, sigui per vanitat o per sentir-se millor amb ells mateixos: és el cas del client a "Un aprenent i el seu déu", que se sent estranyament pertorbat després d'haver exercit la caritat amb el jove aprenent de la botiga; l'artista acusat de matar la seva dona a "El crim d'en Han", que es veu incapaç de confirmar o negar definitivament la seva intencionalitat en el crim i que s'analitza a si mateix davant els investigadors policials amb la màxima precisió; o el protagonista de "Un bon matrimoni", un faldiller tenallat pel dilema entre la necessitat de tranquil·litzar la seva dona respecte a les sospites d'infidelitat i el seu rebuig a dir mentides pietoses, i que ens ofereix uns diàlegs punyents i plens de tensió continguda.
Altres personatges, com els treballadors del tramvia a "Els justiciers" i l'infant protagonista de "Manazuru" pateixen els mateixos dilemes vitals, però són incapaços d'articular-los racionalment: en el primer cas perquè els protagonistes pertanyen a una classe social més baixa i no tenen el refinament intel·lectual dels personatges més acomodats socialment o que han rebut una educació més avançada, i en el segon cas perquè es tracta d'un jovenet al llindar de l'adolescència que encara no té la maduresa ni disposa del llenguatge adequat per analitzar els seus propis sentiments tan profundament. És a "Manazuru", en particular, que m'ha semblat que brillava especialment l'habilitat de Shiga per crear personatges complets i dotar-los d'una psicologia realista amb una extraordinària capacitat de concisió. He gaudit molt dels contes recollits en aquest breu volum, que m'han apropat a un autor que no coneixia i en la meva pròpia llengua. Només em queda aplaudir la iniciativa de l'editorial i lamentar la pèrdua que va suposar la mort del professor Tazawa per a les lletres catalanes.
Continguts: Després d'una breu introducció per part de Ko Tazawa sobre l'autor i el seu context històric, el volum recull cinc contes de Naoya Shiga. En primer lloc, "Un aprenent i el seu déu" narra la trobada fortuïta entre un jove aprenent en una botiga fascinat per l'auge del sushi a la ciutat, i el seu misteriós benefactor. "El crim d'en Han" ens descriu la investigació criminal després de la mort d'una artista de circ en plena actuació, que d'entrada sembla accidental però podria amagar intencions amagades per part del marit de la víctima. El tercer relat, "Manazuru", és el més intimista de tots, i narra la breu aventura d'un infant que arrossega el seu germà petit per tal de poder veure l'actuació d'un grup de músics ambulants. "Els justiciers" descriu un dissortat accident de tramvia en què mor una nena, i les conseqüències que té aquest fet per a un grup de treballadors que en són testimonis directes. Finalment, "Un bon matrimoni" ens descriu la tensió que s'estableix entre un marit faldiller i una esposa que sospita constantment de les seves infidelitats. El volum tanca amb un breu assaig de Ko Tazawa sobre el sushi.
M'agrada: "Un aprenent i el seu déu" i "Un bon matrimoni" han estat els que m'han agradat més de tot el recull, però això no desmereix els altres tres contes, que m'han semblat també excel·lents.

marzo 12, 2025

Enlace permanente para 'Aquella escena de Rebecca '

0:04

Aquella escena de Rebecca

» ‎ telèmac

L'altre dia van fer Rebecca d'Alfred Hitchcock a la televisió espanyola i, és clar, no m'hi vaig poder resistir. Encara ara és la meva pel·lícula preferida de Hitchcock i, tot i que de vegades queda eclipsada per altres pel·lícules de la seva filmografia que són més recordades, com Psicosi, Rear Window o Vertigo, només cal veure-la per entendre per què és una obra mestra. Val a dir que potser Rebecca (1940) no és tan valorada com altres films de Hitchcock perquè depèn massa del material original del qual deriva, la novel·la homònima de l'autora britànica Daphne du Maurier, que tot just s'acabava de publicar. El film és extremadament respectuós amb el text original, i tradueix la novel·la a imatges amb una fidelitat tal que amb prou feines hi queda marge perquè el director hi pugui afegir res de collita pròpia. De fet, són ben conegudes les desavinences creatives d'un Hitchcock acabat de desembarcar a Hollywood - Rebecca va ser la seva primera pel·lícula americana - amb el productor de la pel·lícula, David O. Selznick, que li va exigir al director la màxima fidelitat a la novel·la. Així doncs, Hitchcock no va poder afegir-hi els tocs personals que hauria volgut, ni desenvolupar el seu característic humor negre, que en alguns moments de la pel·lícula s'intueix en la subtilesa d'alguns diàlegs, però que no arriba a trair mai l'esperit del text de la novel·la. L'únic canvi en què l'adaptació s'aparta de l'argument original és en el detall crucial de la mort de Rebecca, que dilueix l'ambigüitat moral del senyor de Winter, i en crea una versió un punt més tràgica i desvalguda per a la pel·lícula.

Una jove de classe mitjana s'enamora perdudament d'un misteriós aristòcrata anglès durant unes vacances a Montecarlo, i no pot quedar més aclaparada quan aquest s'hi declara i es casen immediatament. Tanmateix, un cop tornen a Anglaterra, la protagonista s'haurà d'adaptar a un ambient en què no encaixa, profundament pertorbada pel seu sentit de fracàs social i la presència sempre inquietant del record de la primera esposa del marit, la sofisticada Rebecca. Un dels punts més forts de la pel·lícula és la feina dels intèrprets: Joan Fontaine ofereix el retrat perfecte de la protagonista innominada, amb un aire d'innocència angoixada i de devoció infatigable cap al marit; Lawrence Olivier fa una interpretació impecable del distant i volàtil senyor de Winter, totalment inaccessible per a l'esposa durant la primera meitat del metratge, però que comença a mostrar-se més vulnerable en el moment que esclata el conflicte al voltant de la primera dona i es descobreix el seu tèrbol secret. S'hi afegeixen uns excel·lents Judith Anderson i George Sanders com a sinistres secundaris, en els papers de la imposant senyora Danvers, obsessionada amb mantenir viu el record de la difunta Rebecca, i l'antic amant d'aquesta, el senyor Favell. Com també passa al llibre, l'encant de la història rau en el punt de vista parcial de la protagonista, que ens guia a través de la primera meitat de la novel·la amb una versió totalment esbiaixada de la realitat, de forma que haurem d'anar reconstruint els fets en la seva versió autèntica a mesura que els altres personatges ens en vagin revelant més informació.

L'adaptació aconsegueix recrear a la perfecció les tensions psicològiques que s'estableixen en aquesta història d'amor macabra: avui dia anomenaríem relació tòxica el constant intercanvi de retrets que s'estableix entre un marit que es comporta com un pare fred, distant i autoritari, i una esposa que s'humilia i s'arrossega constantment a cada conversa per suplicar-li al marit una engruna d'afecte, i poder mantenir viva una il·lusió de felicitat. Tanmateix la història funciona precisament perquè el secret del marit és el que actua com a clau de volta per al seu comportament: no li resta toxicitat a la relació, és cert, però la seva fredor acaba prenent sentit dins del context del relat, com també passa a la novel·la, que ens tempta amb aquesta possibilitat oberta per als protagonistes d'alliberar-se dels fantasmes del passat. L'altre dia, quan reveia la pel·lícula, em va cridar l'atenció especialment una escena que té lloc cap a la meitat del metratge, i que em va semblar un moviment brillant per part dels guionistes i un toc de geni de l'adaptació cinematogràfica: si adaptar una obra literària al cinema consisteix a explicar la mateixa història aprofitant els recursos d'un mitjà diferent, no hi ha millor manera de transmetre aquesta tensió entre relats contradictoris que es dóna a l'argument que fent asseure els personatges a veure les pel·lícules casolanes de la seva lluna de mel.

Part dels diàlegs de l'escena són fidelment reproduïts del llibre, però el cineasta els situa en un context totalment original. La protagonista hi apareix tota mudada - s'ha fet un canvi d'imatge especialment per intentar encaixar amb l'expectativa idealitzada que té del que hauria de ser l'esposa d'un aristòcrata, i que pensa que agradarà al seu marit. L'accent en l'aspecte físic de la protagonista i la seva manca de sofisticació és un motiu important de la novel·la que a la pel·lícula, amb molt d'encert, és explotat visualment. La parella es posa a veure el vídeo de les vacances, on per primera vegada tots dos es mostren desinhibits i enamorats, però de seguida són interromputs per un conflicte amb el servei que no fa altra cosa que posar de manifest la ineptitud social de la nova senyora de Winter, com el seu marit no s'està de fer-li notar. Quan tornen a reprendre la pel·lícula, la màgia momentània de l'enamorament s'ha trencat, i l'esposa li fa un comentari al marit que ell es pren malament perquè interpreta com a retret, alarmat per la possibilitat que la noia arribi a conèixer el secret del seu matrimoni amb Rebecca. Adonant-se que ha tornat a ficar la pota, l'esposa implora del seu marit alguna mena de reafirmació del seu amor: ell, en canvi, només en reforça els dubtes i la inseguretat. L'escena s'acaba de nou amb la filmació en què veiem la fantasia del que la protagonista desitjaria que fos la relació, contraposada amb l'amarga realitat: la imatge de conjunt funciona, precisament, perquè hi veiem els dos relats superposats.

marzo 07, 2025

Enlace permanente para 'El cuadro completo (#582)'

0:06

El cuadro completo (#582)

» ‎ telèmac

Tot art és polític. Tot el que conté un museu és polític, perquè està determinat per les polítiques del món que l'ha creat. Si no us adoneu dels criteris i els objectius que hi ha en joc, això no vol dir que no hi siguin: potser simplement s'assemblen massa als vostres i us resulten naturals. Tanmateix, actualment, sembla que, en el seu afany de "neutralitat" (entenent que neutralitat no és altra cosa que statu quo), els museus estan com més va més en risc de perdre rellevància en la societat contemporània i política. Vivim en una època de turbulències i transformacions intenses, però és difícil que els museus ho reflecteixin. L'art sempre ha estat l'eina dels poderosos i també l'arma dels desposseïts: la imatgeria oficial controla les narratives de la identitat i defineix el que és "correcte", però aquestes representacions es poden subvertir i destruir de forma creativa.

Aquest assaig de la historiadora de l'art australiana Alice Procter es va publicar el 2020, i és una anàlisi molt entenedora de la història dels museus tal com els coneixem en els nostres dies, i la càrrega ideològica i històrica que arrosseguen des de la seva creació al segle divuit. L'assaig porta el subtítol La història colonial de l'art als nostres museus perquè l'empresa colonialista és indestriable d'aquests orígens il·lustrats de l'empresa museística. El que se'ns presenta com a fruit del discurs de la racionalitat il·lustrada, aparentment neutral, del segle divuit, acaba revelant el seu vessant més fosc i ocult quan descobrim que arrela en les preconcepcions, violències i estratègies de dominació de la seva època, i constatem que l'opressió sistèmica operada sobre els pobles colonitzats no queda prou reconeguda ni en les seves col·leccions, ni en la part que se n'exposa, ni en la pedagogia que se'n fa. Procter parla principalment del llegat museístic de l'imperi britànic, i s'entreté especialment en les polèmiques que afronta a l'actualitat: els debats sobre la restitució d'art i objectes espoliats a les antigues colònies, el silenciament de les massacres i violències operades per aconseguir-los, així com l'ocultament de les històries de violència associades a la colonització mateixa, en un relat de la història que glorifica els conqueridors com a herois nacionals. El llibre es publica precisament en plena onada de protestes per l'assassinat de George Floyd als Estats Units, que provoca un esclat inèdit de violència contra monuments públics a aquests personatges lligats al llegat colonial.

Com a historiadora, Procter entén perfectament que la història no es pot reescriure totalment, perquè els relats perfectes no existeixen i per definició sempre seran parcials i defectuosos, però sí que pot ser reinterpretada, ampliada i anotada, per tal d'obtenir-ne la versió més completa possible. El seu assaig reivindica precisament aquesta necessitat d'ampliar l'imaginari cultural per tal de crear una societat més justa i més lúcida respecte dels horrors i les mancances del passat. Els discursos com el de Procter són acusats habitualment de sobreimposar lectures i valoracions contemporànies sobre mentalitats del passat: tanmateix, aquesta acusació amaga un reforçament implícit del discurs dels poderosos, que imposa la seva versió sobre la realitat, la naturalitza, i en silencia la dissidència o les veritats incòmodes. Si l'esclavitud en l'era imperialista era defensada amb arguments basats en la noció de progrés i la supremacia racial i cultural de les nacions europees, els discursos abolicionistes hi plantaven cara, i els moviments de resistència i d'alliberament dins les colònies eren ben evidents. El problema és que la cultura museística encara no ha fet el pas per reconèixer que ha amagat una part de la història, ni que la creació mateixa dels museus és part del problema. Lluny de voler destruir o esborrar els museus com a part d'aquest llegat, ni de crear museus paral·lels per explicar les històries que han quedat soterrades, Procter defensa que han de ser els museus mateixos els que s'adaptin als temps, i en aquesta tasca la figura dels visitants i espectadors és més necessària que mai. Així doncs, l'assaig pretén fer-nos mirar els museus d'una altra forma, que ens fem preguntes sobre l'origen de les seves col·leccions i siguem capaços de dedicar-hi una mirada crítica.

L'estructura del llibre és molt interessant, i està organitzat de forma que la mateixa lectura s'assembla a la visita a un museu o una exposició: amb diferents blocs temàtics que es dediquen a diferents espais museístics, seccions petites dins de cada bloc que exposen un cas pràctic, i una evolució cronològica des de l'origen dels museus als segles disset i divuit fins al potencial de l'art contemporani per a la desconstrucció de discursos preestablerts i la crítica oberta a les estructures de poder que encara dominen l'espai museístic. Així doncs, la primera part, "El palau", explora els orígens dels museus en les col·leccions privades, en què és el col·leccionista qui decideix què té rellevància i què no dins d'un espai originalment privat i no obert al públic, sovint fins i tot dins la mateixa llar. És a partir de l'accés del públic a aquestes col·leccions que neixen els primers museus, i un exemple molt emblemàtic en són les col·leccions reials, que tot sovint acaben esdevenint patrimoni estatal. Dins d'aquesta secció, Procter explica les relacions entre l'origen del British Museum i diversos col·leccionistes privats que van aconseguir els seus tresors arqueològics de formes legalment dubtoses, i també caracteritza diversos objectes com a símbols de poder. A la segona part, "L'aula", Procter analitza un vessant diferent del mateix origen, i pren en consideració els museus que es van originar des del principi com a projecte educatiu per al públic de masses, en línia amb les idees de la Il·lustració. Tot i el discurs filantròpic i democratitzador en els seus orígens, no poden amagar el biaix imperialista dels seus curadors i contribueixen a crear una imatge alienant i exòtica de l'altre colonitzat.

La tercera part de la proposta, "El monument commemoratiu", se centra en la part amagada i sovint silenciada d'aquesta visió gloriosa que ofereixen els museus des del seu origen: en aquesta secció, Procter enfoca la lent a les històries de violència que tot sovint queden soterrades dins les col·leccions mateixes, algunes fins i tot a plena vista dels visitants, però enterrades dins la multitud d'objectes exposats i mancats d'una interpretació acurada. Els zoos humans, que van durar fins al segle vint, o l'exposició de restes humanes dins dels museus amb un suposat interès etnogràfic, en són els exemples extrems. En aquesta secció l'autora analitza diversos intents - alguns d'exitosos i alguns de fallits - per part d'autors contemporanis que han provat d'oferir respostes o expressar resistència a aquesta història de patiment i opressió. Finalment, la quarta secció, "El pati d'esbarjo", presenta unes quantes propostes des de l'art contemporani i la performance que van dirigides a desafiar i contestar la dinàmica mateixa dels museus, i proven de presentar imatges o espais alternatius, sovint des de l'humor, a les estructures de poder donades. En aquestes propostes es veu clarament com el paper del públic espectador és actiu a l'hora de construir el significat de l'obra vista, que sovint és participativa, de forma que Procter utilitza aquests exemples per tal de plantejar un paral·lel amb com hauria de ser l'actitud dels visitants als museus convencionals.

Continguts: Després d'una breu introducció, el text ens planteja una història del llegat colonial dels museus que ens han arribat a l'actualitat centrant-se en diferents aspectes clau. A la primera secció, "El palau", l'autora se centra en el fenomen del col·leccionisme com a activitat privada i que es basa en una relació molt directa de poder entre el col·leccionista i els seus objectes, tot sovint exercit de forma totalment arbitrària. La segona secció, "L'aula", analitza el projecte il·lustrat de categoritzar el món, però descobreix el biaix implícit d'aquest projecte cap a una determinada visió del món, i els silenciaments que comporta. La tercera part, "El monument commemoratiu", se centra precisament en aquestes històries silenciades de dolor i d'opressió, que avui dia afloren en el discurs públic com a crítica oberta a la representació que s'ofereix als museus. La quarta part, "El pati d'esbarjo", se centra en formes de contestació d'aquest discurs dominant des de l'art contemporani, i en destaca especialment l'enjogassament de les propostes i la participació activa del públic com a model per replantejar la direcció futura dels museus.

M'agrada: M'ha agradat molt l'aposta de Procter per la claredat i la concisió, i en especial la tria d'exemples pràctics, que a simple vista semblen anecdòtics, però esdevenen claus d'interpretació molt valuoses per a la imatge de conjunt que se'ns ofereix.

marzo 03, 2025

Enlace permanente para 'Sympathy for the Devil '

0:03

Sympathy for the Devil

» ‎ telèmac

febrero 28, 2025

Enlace permanente para 'La història d'en Shuggie Bain (#581)'

0:16

La història d'en Shuggie Bain (#581)

» ‎ telèmac

- No cometis el mateix error que vaig cometre jo. Mai no es posarà bona. Quan arribi el moment, hauràs de marxar. L'única persona que pots salvar és a tu mateix.
La història d'en Shuggie Bain és la novel·la de debut de l'autor escocès resident a Nova York Douglas Stuart, que va ser guardonada amb el premi Booker el 2020, el mateix any de la seva publicació. És la crònica de les desgràcies viscudes per una família disfuncional de Glasgow durant els anys vuitanta, l'època més dura de la recessió econòmica a Gran Bretanya causada per les polítiques desreguladores i privatitzadores del govern de Margaret Thatcher. La ciutat de Glasgow es veu afectada pel tancament de les drassanes i les mines de carbó, que deixa en una situació precària una gran part dels treballadors de la ciutat. Els obrers que es troben en aquesta situació es veuen obligats a reconvertir-se com a taxistes o amb altres feines menors, i les seves famílies malviuen dels escassos subsidis que reben de la seguretat social i fan mans i mànigues per poder menjar cada dia. El problema es fa més greu quan s'hi barregen addiccions com l'alcoholisme o la ludopatia, que fan desaparèixer en un instant els precaris ingressos que reben aquestes famílies cada setmana.
Les víctimes col·laterals d'aquesta situació són els fills d'aquestes famílies desestructurades, obligats a sobreviure en aquesta precarietat i aprenent a protegir-se dels perills i amenaces que els poden colpir en qualsevol moment, i atrapats, a la vegada, en un conflicte entre la fidelitat i els lligams d'amor que els uneixen al progenitor que s'autodestrueix, i la necessitat de preservar-se a si mateixos si no volen acabar repetint els mateixos esquemes d'abús. És el cas del protagonista de la novel·la, en Shuggie Bain, un infant que des de ben petit aprèn a conviure amb la volatilitat i la infelicitat crònica de la seva mare alcohòlica, l'Agnes, obligada per les circumstàncies a topar una vegada i una altra amb la mateixa pedra. De fet, la novel·la ens marca, des del seu títol, en Shuggie com a protagonista, en qui Stuart aboca part de les seves experiències personals i generacionals com a adolescent gai al Glasgow dels anys vuitanta i noranta. La narració s'emmarca com a flashback dins l'experiència personal d'en Shuggie, que veiem com a protagonista al primer capítol de la novel·la i el darrer, però la seva veu intel·ligent i precoç i el seu camí de creixement des dels quatre o cinc anys d'edat fins a l'adolescència esdevenen una de les múltiples trames secundàries que conformen la narració. La novel·la ens ofereix una trama coral que va girant d'uns personatges a uns altres a través de les relacions familiars de l'Anges Bain: el seu fill petit en Shuggie, el seu marit faldiller en Shug Bain, els seus pares els Campbell, una de les seves parelles posteriors, i els dos fills grans del seu primer matrimoni, la Catherine i en Leek.
A través de la novel·la, en Shuggie aprèn a conviure amb l'abandonament i la pèrdua de tots els seus éssers estimats, i la seva resistència al desànim i la confiança en un futur millor no passen de somni naïf i consol fantasiós quan és un infant, però aniran posant-se a prova a mesura que vagi creixent i sigui més conscient de la seva situació. També es veurà enfrontat a l'exigència dels rols de gènere que li imposen des de fora, en una societat que no entén cap altra possibilitat fora de l'heterosexualitat normativa, i que normalitza els abusos i els maltractaments dels homes cap a les dones com a part del que s'espera d'ells per naturalesa. El retrat de l'Agnes que ens ofereix la novel·la és desolador en aquest sentit: els seus actes de rebel·lió, com per exemple la decisió d'abandonar el seu primer marit, sempre tornaran per turmentar-la de formes amplificades, especialment quan iniciï múltiples relacions abusives amb els següents homes que aniran passant per la seva vida, i que la percebran com a objecte a qui cal controlar i dominar, en no conformar-se al paper d'esposa passiva o submisa de les altres dones. L'abús de l'alcohol no serà altra cosa que un factor més a tenir en compte en aquesta combinació tràgica de decisions conscients i fatalitats inesperades, ja que la seva addicció la farà encara més vulnerable a aquests atacs per part de la comunitat que l'envolta. Tanmateix, Stuart tampoc ens la retrata com a víctima perfecta: precisament un dels punts forts de la novel·la és que és un personatge que es fa difícil de compadir, especialment quan veiem el tracte a què sotmet els seus fills.
És així que Stuart ens ofereix un retrat social complex, que es basteix a base de caracteritzacions molt minucioses i detallades, i que s'entretenen a bastament en les petites mesquineses diàries que poden acabar definint existències senceres. Fins i tot els personatges més secundaris acaben retratats amb tot detall, i la narració ens fa partícips de les circumstàncies personals que poden arribar a portar-los a prendre decisions que de fora semblarien inexplicables. El flashback cap al passat dels pares de l'Agnes n'és un bon exemple, com també l'esforç que fa a caracteritzar les famílies veïnes del barri, que es dediquen a maltractar els Bain amb una lògica expiatòria totalment implacable en la seva crueltat. La història d'en Shuggie Bain és una molt bona novel·la, recomanable si us interessen aquests retrats corals en què cada secundari, fins i tot els que hi apareixen de forma anecdòtica, hi té alguna cosa a dir. Està molt ben construïda, amb una atenció especial a mantenir la tensió narrativa que s'acaba alliberant a cada capítol, com si la novel·la tingués el seu propi batec. Ara bé, és una novel·la molt dura per les relacions abusives que descriu, sobretot pel que fa a les manipulacions psicològiques que operen dins la família. El seu desenllaç, que s'enfoca més aviat a la resiliència del protagonista i el seu creixement personal malgrat les desgràcies viscudes, actua com a compensació a tot el camí de baixada que anem recorrent durant la novel·la sencera.
Sinopsi: La família Bain es trasllada a un dels barris més pobres de Glasgow (el fictici Pithead, basat en les poblacions mineres als afores de la ciutat) a mitjans dels anys vuitanta, una àrea de la ciutat on quasi tots els veïns es troben a l'atur i les famílies viuen dels subsidis. Tanmateix, en Shug Bain hi trasllada la seva dona alcohòlica i els seus fills quan ja es troba decidit a acabar la relació, i decideix que aïllar l'Agnes de les seves relacions familiars i els seus coneguts és la millor manera de continuar exercint-hi el control. Aquesta situació no fa altra cosa que agreujar el problema d'alcoholisme de l'Agnes, que acaba afectant els seus fills: els dos fills grans del seu primer matrimoni, la Catherine i en Leek, i el fill petit que té amb en Shug, en Shuggie, que es veu obligat a créixer afrontant els abusos i maltractaments per part dels altres nens, que se'n burlen perquè no és prou masculí, i la complicada situació que viu a casa amb l'addicció de la mare.
M'agrada: És una novel·la amb què no les tenia totes en començar a llegir, i m'ha anat mostrant les seves fortaleses a mesura que avançava, sobretot pel que fa a la construcció de personatges secundaris i la dosificació de la tensió i el ritme narratiu.

febrero 26, 2025

Enlace permanente para 'De llengües i trinxeres '

11:28

De llengües i trinxeres

» ‎ telèmac

febrero 24, 2025

Enlace permanente para 'Esperant la primavera (3) '

7:25

Esperant la primavera (3)

» ‎ telèmac

febrero 21, 2025

Enlace permanente para 'Temps de segona mà (#580) '

1:19

Temps de segona mà (#580)

» ‎ telèmac

Quan mirem enrere ens en fem creus: de veritat érem nosaltres? De veritat era jo? He reviscut aquests records alhora que els meus personatges. Un d'ells em va dir: "Només un soviètic pot comprendre un soviètic". Teníem una única memòria comunista, la mateixa. Érem veïns de memòria.

Aquest llibre ha estat una lectura molt informativa i profitosa, tot i que en alguns moments se m'ha fet lent i al final m'ha costat força acabar-lo. No havia llegit mai res de la guanyadora del premi Nobel Svetlana Aleksiévitx, i un cop acabat aquest volum puc dir que m'ha sorprès força, possiblement per la manca d'expectatives que en tenia en començar a llegir. El seu Nobel va ser controvertit perquè els seus textos desafien els límits del que podríem considerar literatura: Aleksiévitx és periodista, i els seus llibres s'inscriuen en el que podríem anomenar història oral. A través de les seves pàgines, els múltiples testimonis entrevistats per l'autora van explicant les seves vides i vicissituds, amb intervencions mínimes per part d'Aleksiévitx, que no passen de meres acotacions o aclariments sobre la situació descrita. Les narracions d'aquests testimonis tenen un valor literari molt ferm, però havent llegit el llibre em queda el dubte de fins a quin punt la noció d'autoria es pot plantejar en termes tradicionals en aquest cas, i també, en determinats moments, em preguntava quin és el grau d'elaboració o d'edició dels textos finals per part de l'autora, que es pot arribar a intuir en alguns moments, sobretot quan es produeixen salts temporals en les narracions personals.

El fil conductor del llibre és la noció del ciutadà soviètic: com la pertinença a la Unió Soviètica i la càrrega identitària que comporta, lligada a la llengua i la cultura russes, entren en crisi amb la caiguda del règim soviètic el 1991. Els testimonis d'aquests ciutadans soviètics es reparteixen en dos blocs: els de la dècada dels noranta, de 1991 a 2001 i, a la segona part del volum els de la primera dècada del segle vint-i-u, de 2002 a 2012. Els relats són extremadament depriments, i cobreixen quasi tota la història de la Unió Soviètica, ja que molts dels protagonistes sovint es remunten a les generacions anteriors per relatar les vicissituds dels seus pares i avis durant el segle vint. Les generacions més joves, que ja han nascut després del comunisme o en van viure la caiguda quan eren molt petits, mostren el trencament que es produeix amb aquestes generacions anteriors que van ser educades en les bondats del sistema soviètic. La distància s'accentua encara més en el marc de la violència desfermada durant els anys noranta per les guerres que segueixen el desmembrament de l'antiga Unió Soviètica, i la gran bretxa de desigualtat econòmica que es crea en els països ex-soviètics arran de l'entrada a un sistema capitalista totalment desregulat sense les mínimes garanties socials.

El factor comú que acaben compartint la majoria de testimonis, sobretot quan entren en el terreny polític, és el sentiment de doble traïció per part dels seus governants. En primer lloc, durant els anys de la Unió Soviètica els ciutadans del carrer han hagut de naturalitzar i racionalitzar les atrocitats més abjectes que es van produir durant els anys més foscos de la dictadura, sobretot durant el període de purgues estalinistes però no únicament. Es tracta de les onades de persecucions polítiques i ideològiques i el sistema carcerari i concentracionari conegut com el Gulag. Una generació d'infants adoctrinats en la retòrica del comunisme acaba justificant les tortures i maltractaments, les detencions i desaparicions sobtades, fins i tot quan afecten els seus propis pares o avis, convençuts del bé major que suposa la consecució del comunisme, i conscients de les qualitats que ha de tenir el bon ciutadà per tal d'encaixar en aquest règim. Aquesta necessitat de justificar i glorificar aquestes opressions ben reals acaba transformant-se en una mena de doble-pensar orwel·lià, que es va desgastant a mesura que passen els anys i les bondats del sistema comunista comencen a revelar les seves febleses. Aleksiévitx mateixa revela amb horror, al pròleg del volum, com descobreix que la voluntat d'extermini de l'oposició interna ja es trobava en els textos censurats dels fundadors del règim, durant els anys de la revolució, molt abans de l'arribada de Stalin al poder. I l'horror d'aquest moviment de supressió de la dissidència revela la seva cara més atroç quan ens adonem, al llarg del cos del text, que per oposició interna tot sovint es referien a pagesos o botiguers.

Així doncs, s'estableix un sistema de delacions anònimes, brutalitat per part de la policia política i imperi del terror que afecta tothom sense distinció, ja que tothom té un cas conegut prop seu o a la seva família mateix. Sobretot en els fragments que parlen d'aquests anys el text m'ha recordat el to i la forma de narrar de Vassili Grossman, per la voluntat de fer crònica històrica i social des de les vides quotidianes de les persones del carrer. El problema arriba quan aquest sistema de terror polític es comença a desmantellar i l'estat obliga víctimes i botxins a conviure junts dia a dia sense cap mena de reparació o de reconeixement del patiment viscut. D'altra banda, també s'aprecia un moviment molt clar de colonització cultural per part de la cultura russa a tots els altres racons de la Unió Soviètica i, de fet, alguns dels testimonis coincideixen a parlar de la Unió Soviètica en termes d'"imperi rus". Aquesta extensió de l'ànima soviètica, aparentment neutra en el terreny identitari però que amaga en realitat la identitat russa, a nacions més petites que parlaven les seves pròpies llengües en els seus propis territoris, desemboca en conflictes armats que s'inicien als anys noranta, com la guerra de Txetxènia, les guerres entre Azerbaidjan i Armènia, i s'estenen, fins i tot, a la guerra d'Ucraïna avui dia o a conflictes lingüístics i identitaris com el que afronta l'autora mateixa, bielorussa de llengua russa.

La segona traïció es produeix a partir dels anys noranta quan, amb el desmantellament de la Unió Soviètica, tots aquests ciutadans educats en els valors soviètics i defensors del comunisme com a sistema polític i econòmic veuen néixer l'esperança d'un socialisme amb rostre humà, que percebien potencialment en els governs de Gorbatxov i Ieltsin. Els diferents testimonis, amb diferents punts de vista, sobre el cop d'estat frustrat contra Gorbatxov l'estiu de 1991, posen llum sobre la complexitat d'aquesta situació política. Anys després, ja a la dècada dels dos mil, els antics ciutadans soviètics veuen com el capital desregulat ha esdevingut la norma sota els nous governs i, amb les pensions i els sous devaluats sota mínims, els antics ciutadans es sumeixen en la pobresa mentre l'opinió pública enalteix els nous emprenedors, acumuladors de fortunes ingents. És així com aquests ciutadans soviètics tallats a l'antiga acaben expressant el seu desconcert més absolut pels termes del nou sistema, enfrontats també a la brutalitat de la repressió política interna i al creixent racisme contra la immigració des dels països ex-soviètics. El panorama que relata Aleksiévitx és autènticament desolador, i la imatge de conjunt del text es basteix a partir de la multiplicitat de relats i experiències personals, que els lectors hem d'anar relacionant i associant les unes amb les altres per treure una idea general del context històric i polític en què es veuen immerses totes aquestes persones anònimes.

Continguts: Temps de segona mà és un recull de testimonis orals que Aleksiévitx va anar recopilant durant més de vint anys d'entrevistes amb antics ciutadans de la Unió Soviètica, i que reflexionen sobre les experiències passades i els canvis que han viscut els països soviètics durant l'última dècada del segle vint i la primera del vint-i-u.

M'agrada: La voluntat documentalista i informativa del text, que m'ha semblat valuosíssim a l'hora de presentar les contradiccions del règim soviètic i la seva cara més fosca, a nivell polític i econòmic, però sense perdre de vista mai la veu particular dels testimonis.

No m'agrada: Els textos dels testimonis queden un punt massa desconnectats els uns dels altres. De vegades s'enyora la presència de la veu de l'autora per contextualitzar-los o oferir-ne claus interpretatives en una narració una mica més lineal.

febrero 14, 2025

Enlace permanente para 'La mística de la feminitat (#579)'

0:13

La mística de la feminitat (#579)

» ‎ telèmac

Avui dia ja no és possible atribuir el problema a la pèrdua de feminitat: dir que l'educació i la independència i la igualtat amb els homes han restat feminitat a les dones americanes. He sentit moltes dones provar de negar aquesta veu insatisfeta dins seu perquè no encaixa amb la imatge bonica de feminitat que els han donat els experts. De fet, em penso que aquesta és la primera pista per resoldre el misteri: el problema no es pot entendre en els termes generalment acceptats amb què els científics han estudiat les dones, els doctors les han tractades, els assessors les han aconsellades, i els escriptors les han descrites.

Aquest assaig de la periodista i psicòloga estatunidenca Betty Friedan (1921-2006) va ser una revelació als Estats Units en el moment de la seva publicació el 1963, i des d'aleshores es considera un text fundacional del que seria la segona onada del moviment feminista. És un text molt aclaridor de la situació d'insatisfacció crònica i malestar en què es trobava un sector important de la població femenina als Estats Units durant les generacions de postguerra, i la situació que descriu per a les dones mestresses de casa blanques durant els anys 40 i 50 és força pertorbadora quan se'ns explica en detall. De fet, una de les crítiques més freqüents que ha rebut el llibre a través de les dècades que ens separen de la seva publicació és precisament que pren la situació d'un sector en concret de la població - les dones blanques i privilegiades que viuen als suburbis i urbanitzacions de nova construcció en aquest període - i l'eleva a categoria, obviant els patiments d'altres sectors de dones dins la població que no tenien la possibilitat d'escollir no treballar fora de casa, o es veien obligades a fer-ho en condicions molt més precàries, ni totes les comoditats materials que permetien a les dones blanques i privilegiades de revertir aquesta situació si s'ho proposaven. Ara bé, tot i que aquesta és una crítica acurada, i Friedan selecciona el cas d'estudi que coneixia millor de primera mà, tant en l'àmbit professional com en primera persona, el punt fort de la seva anàlisi és que aconsegueix assenyalar amb total precisió una estructura d'opressió masclista i, encara més, els mecanismes de manipulació i control social a través dels quals es normalitzava.

Amb "el problema que no té nom" Friedan descriu un sentiment de malestar generalitzat, quan no directament de depressió, que afectava les mestresses de casa suburbanes que havien deixat estudis i feina, en el cas de les que havien arribat a treballar fora de casa, per ocupar-se a temps complet de la cura de la llar i dels fills. El malestar es produïa per la necessitat d'omplir les hores amb una sèrie de tasques totalment repetitives, que deixaven les dones amb un sentiment molt profund de manca de propòsit i de buit d'identitat. Friedan diagnostica bé el problema, i n'ofereix muntanyes d'exemples i testimonis a través de les entrevistes que va realitzar per tal de poder-lo caracteritzar. També descriu amb molta cura la campanya ideològica que presentava aquesta imatge com a necessària i única alternativa possible, a través de tots els mitjans i altaveus públics existents: l'educació, els mitjans de comunicació, i els productes culturals de consum massiu com les pel·lícules, la ficció breu i els articles de divulgació que es publicaven a les revistes femenines. Totes aquestes vies difonen un ideal de feminitat que Friedan bateja com a "mística de la feminitat" (la paraula anglesa mystique designa quelcom semblant al que nosaltres anomenaríem "aura", "misteri" o "glamur"). A més, el problema no és tan sols la cultura popular, ja que afecta també els cercles acadèmics i les institucions d'educació superior, que reforcen la teoria d'aquesta definició essencialista de la feminitat des dels àmbits de la psicologia, la medicina, l'antropologia i la sociologia. Tots aquests esforços concertats estenen la idea que el lloc "natural" de la dona és la cura de la família i la casa.

D'altra banda, la mística de la feminitat tal com Friedan la descriu descobreix entre línies una mística de la masculinitat que també cal desconstruir i rebutjar: la imatge de la dona submisa i relegada al seu paper reproductiu té com a contrapartida la imatge de l'home invulnerable i estoic, que pren les decisions i proveeix per a la família i que, en conseqüència, viu com una amenaça o un atac personal que les dones puguin arribar a reivindicar altres esferes d'acció i decisió fora de l'àmbit domèstic. L'autora veu ambdues imatges com a símptomes del mateix problema, i en dona molts exemples variats. És així com la lectura de La mística de la feminitat ens pot ajudar a posar en context les angoixes existencials i els malestars de personatges que podem trobar a novel·les estatunidenques del moment, com Revolutionary Road de Richard Yates, La campana de vidre de Sylvia Plath, o El vigilant en el camp de sègol de Salinger. En aquest sentit m'ha semblat un assaig molt il·lustratiu i que contribueix a una imatge de conjunt més completa d'aquest període de la història estatunidenca, que tot sovint coneixem a través de les pel·lícules o les obres de ficció, però que no arribem a copsar en tota la seva complexitat. Un altre punt fort de la proposta és l'atac que fa al capitalisme com a força econòmica que es troba al rerefons d'aquest malestar: és especialment significatiu el retrat que fa del màrqueting i la publicitat dirigida específicament a les dones, que aprofita un problema social que cada cop es fa més greu, i que provoca l'augment de les malalties mentals i fins i tot els suïcidis en aquest sector de la població, per augmentar en tot moment el benefici econòmic.

Tanmateix, el text també té els seus biaixos i moments de ceguesa, i hi ha aspectes de l'argumentació que han quedat força envellits i que costen força d'entendre des d'una òptica contemporània. Per exemple, un dels moments més lamentables del text és quan fa la desafortunada comparació de l'opressió de les dones en l'àmbit domèstic amb les víctimes dels camps de concentració durant la segona guerra mundial: ni tan sols quan prova de rebaixar el paral·lelisme apel·lant a la deshumanització que opera en tots dos casos d'opressió aconsegueix transmetre una imatge acurada del que implica aquesta pèrdua de la dignitat i de la vàlua de l'individu en cap dels dos contextos. Un altre moment especialment malaurat és la seva lectura de l'homosexualitat com a desviació de la sexualitat normativa i, per tant, símptoma de malaltia social o decadència cultural. De fet, Friedan beu directament del discurs psicoanalític que estava en voga en aquell moment i, tot i que identifica Freud com a part del problema a l'hora de presentar definicions essencialistes i rígides del que suposa la identitat i els rols socials tant d'homes com de dones, i ataca determinades lectures partidistes que es fan de l'autor, ella mateixa també cau en aquests mateixos essencialismes i no aconsegueix alliberar-se de la seva influència, en especial quan apunta a la mare neuròtica i possessiva com a origen dels problemes psicosocials dels fills.

Tanmateix, aquest tipus de defectes no m'han cridat tant l'atenció com una mancança que a mi m'ha semblat fins i tot més flagrant a mesura que llegia. Friedan no aconsegueix apuntar a les arrels polítiques de l'auge d'aquesta imatge prefabricada de les dones en el discurs públic, i que no és altra que l'onada de reaccionarisme ideològic als Estats Units de la postguerra: una campanya de les institucions estatunidenques d'aquell període per tal de fomentar la natalitat i el creixement econòmic que, de passada, també va arrasar amb la dissidència política durant l'episodi de les persecucions ideològiques impulsades pel senador McCarthy. Friedan no arriba a obrir aquest meló polític, tot i que es fa difícil de destriar ambdós fenòmens: d'una banda, la deriva ideològica generalitzada cap a la contenció del cos i el control de la sexualitat de les dones emmarcat dins d'un model de família nuclear i, de l'altra, la criminalització i persecució del dissident un cop assenyalat com a enemic intern. La imatge de conjunt, però, es llegeix fàcilment entre línies, especialment en el moment que aquesta croada ideològica per tal de crear una imatge prístina del que havien de ser els rols socials ideals es contraposa amb les dades estadístiques: hi ha d'haver una explicació política d'alguna mena quan observem com els paràmetres de l'edat en què les noies contreuen matrimoni o la matriculació universitària femenina baixen dràsticament als Estats Units, però no als països europeus ni a la Unió Soviètica.

La mística de la feminitat és un text fundacional i la seva lectura revela ben clarament aquesta necessitat de desemmascarar biaixos ideològics i destapar els aspectes més foscos que amagava l'aparença de la societat blanca benestant del moment. Les seves entrevistes a milers de mestresses de casa per a la revista femenina on treballava revelen només la punta de l'iceberg d'un problema polític molt més ampli que té a veure amb el dret de cada individu a realitzar les seves potencialitats dins d'un marc social que respecti els seus drets i la seva llibertat per tal d'escollir el camí vital que es vulgui traçar. Friedan va morir el 2006 i no va arribar a veure la deriva actual de la política estatunidenca: Friedan ens escriu des d'un moment històric en què el dret a l'avortament, per exemple, o la igualtat amb els homes en diferents àmbits laborals es veien com a fites dins la lluita per les dones per conquerir nous horitzons d'emancipació. Un text així es fa més necessari que mai especialment en moments en què aquests drets es veuen novament posats en qüestió amb els pretextos més variats, però que tot sovint amaguen motivacions econòmiques i polítiques més profundes. La presència creixent de les tradwives estatunidenques a les xarxes socials avui dia pot semblar tan sols una anècdota, però revela el seu vessant més fosc i opressiu quan s'interpreta a la llum d'un context polític i històric més ampli.

Continguts: Al primer capítol, Friedan exposa el problema que no té nom, un malestar generalitzat que percep en les mestresses de casa entrevistades. El segon capítol analitza diverses imatges d'heroïnes de ficció i posa en contrast la imatge ideal de feminitat difosa durant la postguerra amb els models de que es difonien abans de la guerra. El tercer capítol exposa la crisi d'identitat del moment present del text, tant en dones com en homes. El quart capítol fa un resum de la primera onada de la lluita feminista. El cinquè capítol presenta els aspectes de la teoria de Freud que es troben a la base de la mística de la feminitat. El capítol sis denuncia la teoria "funcionalista" de la divisió entre homes i dones i el seu origen en l'àmbit de l'antropologia. El capítol set denuncia com les institucions educatives perpetuen el model de feminitat ideal que condiciona les dones a quedar-se a casa. El capítol vuitè situa els problemes psicològics tant de dones com d'homes dins del context més ampli de la societat de postguerra. El novè capítol denuncia la manipulació que el màrqueting i la publicitat duen a terme amb les mestresses de casa per aconseguir vendre'ls més productes. El capítol deu parla de la gestió del temps per part de les mestresses de casa i el compara amb el de les dones que treballen fora de casa. El capítol onze se centra en la relació de les mestresses de casa amb el sexe i en descriu també altres comportaments compulsius. El capítol dotze estableix una comparativa entre la deshumanització d'aquestes persones i la de les víctimes dels camps d'extermini i és, segurament, el més fluix de tot el text, seguit de prop pel capítol anterior. El capítol tretze emmarca la reflexió dins la teoria de les necessitats de Maslow, i treu conclusions respecte a la necessitat d'autorealització per part de les dones. El darrer capítol mira cap al futur, i reivindica l'educació com a única eina a l'abast de les dones per poder millorar la seva situació present.

M'agrada: En general, l'accent en la importància de l'educació perquè una societat pugui funcionar a tots els nivells, i la denúncia de la manipulació i el control social que es poden arribar a donar quan es normalitzen determinats rols o definicions essencialistes de com hauria de ser l'individu.

No m'agrada: Hi ha moments del llibre que han envellit pitjor que d'altres, i el text queda lligat a un moment històric i un context social molt concrets, en comptes d'oferir una reflexió més àmplia en termes polítics.

febrero 07, 2025

Enlace permanente para 'Vida dels màrtirs (#578) '

0:49

Vida dels màrtirs (#578)

» ‎ telèmac

Ens van arribar com dos paquets repartits pel mateix correu, dos paquets malgirbats i esquàlids, mal embolicats, danyats en el trasllat. Dues formes humanes enrotllades en llençols i mantes, lligades a instruments estranys, un dels quals contenia l'home sencer, com un taüt de zenc i filferro. No tenien cap edat particular; o, més aviat, cadascun podia haver tingut més de mil anys, l'edat de les mòmies embolcallades a les profunditats dels sarcòfags. Els vam rentar, pentinar i pelar, i els vam posar amb molta cura entre llençols nets; aleshores vam saber que un aparentava ser un ancià, i que l'altre era encara un noi.
Avui presento la ressenya d'una lectura breu i força curiosa que va sorgir a propòsit de la trilogia de Sherston, que vaig llegir cap al final de l'any passat. A la trinxera del front occidental la primavera de 1918, i ja havent superat els seus dilemes polítics i existencials, un Sherston una mica menys atabalat i més resignat amb el seu destí llegeix Vida dels màrtirs, la memòria de guerra del cirurgià i novel·lista francès Georges Duhamel (1884-1966), que es va publicar per primer cop el 1917 i, pel que explica Sassoon a El progrés d'en Sherston, va ser traduïda a l'anglès quasi immediatament. A diferència d'altres llibres testimonials sobre la Gran Guerra que es comencen a publicar durant els anys 20 i 30, aquest text conté la urgència dels fets que encara s'estan esdevenint, i aquesta immediatesa condiciona en gran part el to i el contingut de la proposta. Duhamel obre el llibre amb una crida d'atenció a les persones que observen el front des de la rereguarda i sense arribar-se a imaginar les autèntiques atrocitats que s'hi estan vivint: la retòrica patriòtica del moment pretenia difondre un discurs de resignació i enteresa davant la catàstrofe que, segons Duhamel, desmereix el sacrifici i el patiment real dels ferits de guerra que els equips mèdics atenen als hospitals de campanya.
Així doncs, l'autor ens presenta una sèrie d'anotacions i testimonis sobre la vida diària a diversos hospitals de campanya on va ser destinat per atendre els ferits i moribunds que arribaven de la línia de front, i on el contacte quotidià amb la mort és una experiència que amenaça amb deshumanitzar tant el professional com el pacient. Davant d'aquest risc, Duhamel aposta per centrar-se en els detalls més quotidians de la vida diària de l'hospital, i en preservar en tot moment la individualitat i el caràcter propi de cadascun dels pacients que hi apareixen, per tal de poder esbossar-ne la dignitat. El problema de la vulnerabilitat física és un dels més punyents que es fan presents al llarg de tot el text: com tractar amb persones que suporten dolors físics extrems, que puden, que no controlen els esfínters, o que han de fer front a les amputacions que els convertiran en tolits, i per tant en membres superflus de la societat, durant la resta de les seves vides. En aquest context, la vida a l'hospital es converteix en un càlcul continu de possibilitats de sortir-se'n i de dissorts pròpies i alienes, i el text ens deixa entreveure també les seqüeles psicològiques que comporten totes aquestes experiències. Per exemple, Duhamel descriu en diverses ocasions el sentit d'avergonyiment que experimenten els amputats, que em penso que cal llegir a la llum de la lluita per preservar una idea tradicional de masculinitat que està quedant totalment sobrepassada en aquesta situació, o els traumes soterrats que només acaben aflorant en moments d'inconsciència o de patiment extrem.
Enmig de tot aquest panorama, el metge ens va descrivint les petites lluites diàries dels pacients per mantenir la dignitat humana i un sentit de solidaritat entre els soldats davant d'una experiència que només pot conèixer qui l'ha viscuda en primera persona. És des d'aquesta ignorància de qui s'ho mira des de fora que Duhamel pretén utilitzar el text com a eina de testimoniatge, i el discurs polític de la proposta només arriba cap a l'últim capítol del relat. El subtext religiós també es va fent present en diversos moments de la narració: Duhamel descriu els seus pacients com a màrtirs, i fa d'aquesta imatge un recurs constant al llarg del text però, al contrari del que podríem pensar, se centra molt més en la noció de patiment, que la veu narradora dignifica en tot moment, que en la de sacrifici. L'al·legat patriòtic final té més a veure amb la necessitat d'acabar amb la guerra que no amb la de glorificar aquest suposat sacrifici que, s'entreveu entre línies, l'autor considera un autèntic malbaratament de vides i esforços humans. Un capítol apart, i que també té un marcat rerefons religiós, seria el que avui dia anomenaríem el debat sobre l'acarnissament mèdic que, evidentment, fa més d'un segle no tenia les mateixes connotacions que avui dia ni es llegia de la mateixa manera.
Tot i així, el text proposa una ferma sacsejada dels valors religiosos de l'època, posant la corporalitat de les víctimes en primer pla, des de la impotència i la ràbia que l'exercici de la medicina ha de despertar necessàriament en un context de guerra com el que se'ns descriu. La futilitat de les morts descrites i l'accent en els seus aspectes més físics i tècnics va tancant gradualment el discurs a les retòriques tradicionals sobre la salvació, la redempció, o la causa més alta: en els pocs moments en què Duhamel esmenta la noció d'esperança, de seguida ens adonarem que en té una percepció més aviat desapassionada, i la caracteritza com a petita taula de salvació d'aquells que viuen a l'infern. Un episodi especialment commovedor al respecte, que suposo que devia impactar en el moment de publicació del text, és quan els sacerdots catòlics decideixen enterrar els soldats musulmans en terreny consagrat com tots els altres. És així que un text que, de bones a primeres, pot arribar a semblar mansuet o edulcorat amb la seva referència constant al "martiri" dels protagonistes va revelant al llarg de la lectura aquestes subversions polítiques, religioses i fins i tot existencials que la gran guerra està posant de manifest dins la cultura europea. Un gran punt a favor és l'elecció de punt de vista per part de Duhamel: tot i que la narració és en primera persona, amb prou feines arribem a conèixer cap detall de la vida del narrador, que se situa sempre en segon pla i es limita a observar fets, i a narrar les humanitats d'aquestes víctimes en tota la seva precarietat.
Continguts: Georges Duhamel relata les seves memòries de l'experiència de guerra al front occidental com a cirurgià en diversos hospitals de campanya durant els anys 1915 i 1916, el moment més crític de la qual és el servei, entre febrer i abril de 1916, en un hospital al front durant la batalla de Verdun. Duhamel se centra en l'experiència quotidiana de l'hospital, i especialment a retratar la dignitat i humanitat dels ferits, moribunds i amputats amb qui tracta cada dia.
M'agrada: La seva aposta pel detall i la seva preocupació per la dignitat humana a l'hora de narrar les desgràcies dels protagonistes.

enero 31, 2025

Enlace permanente para 'Zoo City (#577)'

0:14

Zoo City (#577)

» ‎ telèmac

- Em preguntava si és bona idea - contesto -. Segur que hi ha gent més qualificada que jo per fer aquesta feina.
- Segur que n'hi ha de més qualificada, però potser serà menys discreta. I si les coses es torcen, a aquestes persones els serà més difícil esfumar-se.
- Diria que ningú no m'ha dit que m'hagués d'esfumar.
- Mira, fas la feina i desapareixes. Res de preguntes. Tornes a Zoo City i al teu petit món de sempre.

Aquesta novel·la de l'autora sud-africana Lauren Beukes es va publicar per primer cop el 2010, i va ser guardonada el 2011 amb el premi Arthur C. Clarke: va ser la primera vegada que aquest prestigiós premi britànic de ciència-ficció s'atorgava a un autor africà. Des de llavors, Zoo City ha esdevingut un referent inqüestionable dins del panorama de la literatura africana distòpica de les darreres dècades, un gènere emergent que barreja, en el cas de Beukes, elements de fantasia, ciència-ficció i realisme màgic. La combinació sorprèn, especialment, per l'esforç de l'autora a recrear una versió de la ciutat de Johannesburg totalment realista, de forma que el relat ens interroga i ens pressiona constantment amb una tensió palpable entre fantasia i crònica social. De fet, un altre element present a la novel·la és el seu vessant postcolonial, amb una reflexió punyent i desencantada sobre els escenaris oberts pel neocolonialisme a Sudàfrica en l'era post-apartheid. Beukes, també periodista com la protagonista del relat, té ben present els esclats de violència xenòfoba contra els immigrants i refugiats subsaharians que viuen al país, i que han anat colpint Sudàfrica periòdicament des dels primers governs democràtics. La fi de l'apartheid no va portar el somni esperat de justícia social i igualtat de drets, sinó que amb el temps s'ha anat cronificant una desigualtat econòmica cada cop més acusada, conseqüència de l'aplicació del capitalisme en el seu vessant més agressiu, marcat per la corrupció de les elits i la manca de regulacions i garanties socials.

A més de presentar aquest panorama desolador en termes realistes, i apropar-nos a la vida quotidiana d'un gueto en mans de delinqüents i on regna la llei del més fort, i on els seus habitants, abandonats pel govern i per la resta de la societat, no poden sinó provar de sobreviure com poden dia rere dia, l'aposta de la novel·la pel seu sistema màgic presenta la càrrega metafòrica del text, i l'aconsegueix portar a bon terme a través de les vicissituds de la protagonista. Beukes ens presenta un món en què, per raons desconegudes, tot i que se'ns arriben a oferir diverses teories al respecte, quan un ésser humà comet un crim, aquest es transforma en una càrrega que ha de suportar en forma d'una animal al qual queda lligat místicament. Com la mateixa autora ens reconeix en una petita referència dins del text, la idea està directament influïda per la imatge dels dàimons a la trilogia de la Matèria Fosca de Philip Pullman, però aquí els animals són animals físics autèntics, i no materialitzacions de l'ànima de les persones. A més, exigeixen una responsabilitat constant per part dels humans als quals estan lligats ja que, quan aquests animals moren, el seu humà pateix una mort terrible per dissolució a càrrec d'una força misteriosa d'origen desconegut que la gent anomena el Profund. Pot semblar massa informació d'entrada, i certament tot aquest univers de poders màgics i connexions simbiòtiques amb un ésser místic aclapara d'entrada en començar a llegir, però la novel·la també ens va introduint, intercalats amb la trama principal, tota una sèrie de textos suplementaris que ens van ampliant el funcionament d'aquest sistema màgic i ens apropen a les seves bases filosòfiques i interpretatives.

La protagonista de la novel·la, la Zinzi December, ha experimentat en carn pròpia aquesta particular baixada als inferns: tot i que va néixer en una família acomodada de classe mitjana i tenia un futur prometedor com a periodista, la seva addicció a les drogues va fer que acabés a la presó, on va establir una connexió amb el seu peresós, que encarna la culpa que sent per l'assassinat del seu germà. Després de la presó, malviu al gueto de Zoo City, basat en el barri de Hillbrow a Johannesburg, i treballa per encàrrec buscant objectes extraviats gràcies als seus poders màgics. Paral·lelament, també treballa per als seus antics proveïdors de droga per provar de saldar el seu deute, estafant estrangers adinerats a través del parany de fishing per correu electrònic conegut com la carta nigeriana. Amb unes càrregues tan feixugues sempre presents, i patint l'ostracisme social amb què els "animalats" són marginalitzats per la resta de la societat, l'anhelat somni de llibertat de poder fer net i tornar al periodisme, i a les seguretats de la vida anterior, sembla més lluny que mai d'arribar-se a realitzar. Tanmateix, quan un famós productor musical li encarrega que trobi una persona desapareguda, la recompensa que li ofereixen és tan substanciosa que no s'hi poc negar tot i que, d'altra banda, les seves investigacions la portaran a destapar secrets incòmodes i ben amagats de les elits poderoses de la ciutat.

Com podeu veure, la trama ens porta pels tòpics clàssics de la literatura policíaca per tal de retratar-nos aquesta particular baixada de la protagonista als inferns urbans de la Johannesburg postcolonial, i una de les seves millors armes a l'hora de presentar-nos aquest retrat desolador és la de l'ambigüitat moral dels personatges. Si una virtut té la novel·la és que mai no ens els presenta com a bons o dolents sinó que ens els retrata amb força matisos, immersos dins d'una autèntica zona grisa de responsabilitats creuades, dilemes d'interessos i conflictes de lleialtats. La majoria d'ells no són més que supervivents, i les seves accions reflecteixen el marc més ampli de l'opressió sistèmica que pateixen; tanmateix, això no treu que la culpa sigui real, i les conseqüències de les seves accions esdevinguin una càrrega palpable, ben present en el seu entorn més immediat, i no sols a través del recordatori físic que representa l'animal, sinó també de formes més subtils i soterrades. Per exemple, l'amant de la Zinzi, un refugiat congolès amb els seus propis fantasmes del passat, i desesperat per recuperar de nou la seva família, de la qual no ha sabut gaire res durant anys, actua per a la protagonista com a brúixola moral, i la cura, fins a cert punt, de caure en el cinisme més absolut.

En aquest panorama de víctimes imperfectes, el relat ens anirà endinsant dins les implicacions més fosques d'una societat que s'ha dedicat a tancar i vigilar els més desafavorits, alimentant subreptíciament els perills associats a aquesta política i les violències compensatòries que pot arribar a desencadenar. És cert que el desenllaç de la trama de misteri potser acaba fent-se un punt precipitat i que en certs detalls desafia la credulitat dels lectors, però em fa la impressió que la novel·la prioritza la construcció del món màgic per sobre dels detalls de l'argument. Tot i que té una evident càrrega metafòrica, la revelació final del dolent i del seu pla malvat té quelcom de caricaturesc, i no està a l'alçada de la complexitat psicològica dels altres personatges. Això no detreu mèrits al resultat final, que ofereix un panorama d'imatges i de connexions tan ric que no s'esgoten amb un sol cop d'ull, i que desafien constantment la interpretació del món postcolonial des de les etiquetes i les categories preconcebudes des de la mirada occidental.

Sinopsi: A la ciutat de Johannesburg l'any 2011, la protagonista, la Zinzi December, una periodista prometedora però caiguda en desgràcia després de la seva estada a la presó, malviu com pot fent feines de recerca d'objectes perduts, gràcies a les connexions psicològiques que els lliguen als seus possessors, i que ella pot rastrejar gràcies als seus poders màgics. Tanmateix, la trama es complica quan li encarreguin que busqui una adolescent desapareguda, estrella emergent de l'afropop, per al productor discogràfic més influent de la ciutat. Les seves investigacions l'aniran endinsant en una trama de corrupció econòmica, explotació dels més desafavorits i bruixeria, que haurà d'anar destriant sense deixar que els fantasmes del seu passat l'arrosseguin en una espiral d'autodestrucció.

M'agrada: La combinació de fantasia i realisme, que realment està molt ben aconseguida, i que encaixa un sistema màgic força complet i detallat dins d'una trama policíaca que respon als trops més habituals que podríem esperar del gènere.

enero 30, 2025

0:01

Vergonya (35)

» ‎ telèmac

enero 25, 2025

12:31

Cos (#576)

» ‎ telèmac

Diu que els pobles sedentaris, els agrícoles, prefereixen el plaer del temps circular, en què cada esdeveniment ha de tornar al seu propi principi, enroscar-se en un embrió i repetir el procés de maduració i de mort. Però els nòmades i els mercaders, en partir, van haver d'inventar-se per a si mateixos un altre temps, que encaixés millor amb el viatge. És el temps lineal, molt més útil, perquè és una mesura d'atènyer l'objectiu i de fer créixer els percentatges. Cada moment és diferent i mai no es repetirà, així afavoreix el risc i agafar-ho tot a mans plenes, aprofitar el moment. Però en realitat això va ser un descobriment amarg: quan el canvi en el temps és irrevocable, la pèrdua i el dol esdevenen una cosa quotidiana. Per això mai no desapareixen dels seus llavis paraules com "fútil" i "esgotat".
Aquesta novel·la de l'autora polonesa Olga Tokarczuk es va publicar per primer cop el 2007, quan l'autora encara era desconeguda en el panorama internacional, i no va saltar a la fama fins que no va rebre el premi Booker International amb la seva traducció a l'anglès l'any 2018. Va ser una tria afortunada, pel que sembla, perquè tot just l'any següent Tokarczuk rebia el Nobel de Literatura. Com que he llegit anteriorment tres altres novel·les de l'autora i les tres em van semblar excel·lents, vaig abordar Cos amb l'expectativa de l'encert assegurat; per això suposo que la decepció encara ha estat més profunda del que em podria haver imaginat. Si hagués llegit aquesta novel·la de bones a primeres, sense conèixer res de l'autora i com a primera aproximació a la seva obra, la decisió d'atorgar-li el premi Nobel m'hauria semblat totalment forassenyada. Per a sort meva, abans vaig poder apreciar el misteri enjogassat de Llaureu sobre els ossos dels morts, emocionar-me amb la grandesa continguda de Un lloc anomenat Antany i admirar la monumentalitat i l'ambició de Els llibres de Jacob, que crec que va ser el que li va valdre el Nobel, abans de constatar el que ja he pensat altres vegades amb d'altres autors admirats: que no n'hi ha prou amb escriure bé, sinó que per bastir una bona novel·la també fa falta una bona idea que sostingui l'envelat dempeus i que mantingui l'interès de la lectura.
Cos no és ni tan sols una novel·la, per començar, sinó una mena de col·lecció de textos inconnexos que no arriben a trobar un fil conductor que els uneixi, per més que la narració ho pretengui amb una pompositat i una aparença de profunditat que al cap de pàgines i pàgines s'arriben a fer insuportables de tantes repeticions i excursos tediosos. Els textos giren al voltant de la idea de viatjar (el títol original s'hauria de traduir literalment com a Els errívols, o Els errants), de les mentalitats nòmades i cosmopolites, i del cos com a vehicle per al viatge vital que suposa l'existència. L'interès a través de la història per l'anatomia i l'embalsamament de cossos sencers o a fragments em penso que esdevé metàfora del que Tokarczuk intenta fer de forma fallida amb la novel·la sencera: presentar el text com a gabinet de curiositats anatòmiques, col·lecció de fragments exposats tots junts sobre la qual el lector/espectador ha d'acabar entreveient una certa coherència temàtica. Tanmateix, és precisament aquest interès per la idea de la corporalitat, la seva història, la seva relació amb l'experiència psíquica i l'obsessió per la conservació del cos com a metàfora de la preocupació humana per la perdurabilitat de l'existència el que m'ha semblat el punt més fort del text, i el que en basteix els moments més interessants, que parteixen de personatges i esdeveniments històrics reals tot i que ficcionats per Tokarczuk. Per exemple, el més destacable de la narració sencera crec que és el relat sobre l'anatomista flamenc Philip Verheyen; i també m'han semblat interessants les reflexions sobre les vicissituds del cos dissecat de l'ex-esclau africà Angelo Soliman a la cort de l'emperador d'Àustria, o el darrer viatge del cor de Chopin, que és un element força anecdòtic del text però va actuar com a reclam publicitari del llibre en les seves nombroses promocions als mitjans de comunicació.
Altres moments forts del llibre són els relats més llargs, i totalment ficticis, que aporta Tokarczuk, i que per a mi han estat els moments més profitosos de la lectura, i on l'autora mostra el seu habitual pols narratiu, basat en la prosa poètica, els girs inesperats i les reflexions filosòfiques marginals que van oferint els personatges al llarg de la lectura. El més enjogassat de tots m'ha semblat el que relata les aventures del doctor Blau, un reputat taxidermista que té l'objectiu d'apropiar-se de les tècniques secretes del seu predecessor difunt. Possiblement el més angoixant de tots sigui el que relata les vicissituds existencials d'un editor polonès la dona i el fill petit del qual desapareixen durant unes vacances en una petita illa de Croàcia, tot i que el final es fa una mica decebedor. Igualment angoixant és el relat de malson sobre una colla de personatges sense llar que subsisteixen circulant tot el dia per les línies de metro d'una ciutat russa. El de la dona que torna a Polònia després de passar tota una vida fora per retrobar-se amb el seu amor de joventut, que s'està morint de malaltia, m'ha semblat que tenia potencial, però el seu desenllaç m'ha semblat massa precipitat i abrupte. En general, tots els relats tenen la seva vàlua i podrien haver constituït perfectament un recull de contes que s'aguantés per si mateix, de forma que les vinyetes curtes i les suposades píndoles de saviesa que va recollint el text, de vegades d'una banalitat que ratlla la vergonya aliena, es fan totalment innecessàries. Alguns dels relats no passen de l'esbós, i en alguns moments els he llegit amb la impressió que el potencial d'alguns d'ells es podia haver explorat fins a fer-ne una novel·la sencera.
D'altra banda, l'últim dels relats llargs, el del professor jubilat que fa un creuer per les illes gregues fent conferències acompanyat de la seva dona, m'ha semblat el més mediocre de tots, i el que mostra millor els defectes del text sencer al nivell de contingut. En el marc mental en què ens situa l'autora, el viatge sempre és una decisió que un occidental privilegiat pren per a gaudi personal, i el món és un camp obert perquè aquest ull panòptic que tot ho mira i tot ho vol retratar, una metàfora introduïda amb calçador dins del text i no gaire afortunada, s'entregui a aquesta activitat ociosa sense cap preocupació aparent. Per a la narradora, que teòricament actua de fil conductor de totes les narracions i relats, sempre hi ha un nou vol per agafar, un nou bitllet de tren, i una nova habitació d'hotel esperant-la al final de cada aventura, i les persones autòctones de cada lloc visitat, ja siguin grecs, croates o omanites, hi són només al rerefons i, m'imagino, per afegir només el toc de color local pertinent. Hi ha moments autènticament risibles en què l'autora explora en particular els tòpics orientalistes: em venen al cap el moment de la dansa del ventre o el de l'esvàstica, per citar-ne dos que m'han semblat especialment evidents. No hi ha cap moment de la narració que qüestioni mínimament que els viatgers sempre siguin anglosaxons, polonesos com l'autora mateixa, escandinaus o alemanys, i que sempre viatgin cap a l'est o cap al sud, i que sempre pretenguin explicar els llocs on van i el fet mateix de viatjar amb un paternalisme totalment colpidor en la seva inconsciència. El panorama dels passatgers pel creuer grec n'és un bon exemple, però n'hi ha molts més durant tot el llibre.
La novel·la queda xopada de cap a cap, així doncs, per un cosmopolitisme bonhomiós que esdevé totalment cec en la seva autocomplaença, i que queda força envellit, tot i les bones intencions, després de crisis econòmiques com les que han arribat en temps recents i crisis migratòries com, per exemple, la dels refugiats de la guerra de Síria, que anys després de la publicació del llibre colpiria la política europea d'una forma molt més profunda i decisiva que qualsevol pseudofilosofia que el text pugui aportar. M'ha sabut molt greu perquè és una autora que admiro profundament i que m'ha impressionat molt en el passat, però crec que per honestedat també s'han d'explicar els motius pels quals un text ens pot decebre. Si no hagués conegut l'autora prèviament crec que no m'hauria molestat gens, potser crec que ni m'hauria aturat a ressenyar la novel·la, però en el cas de Tokarczuk m'ha semblat que ho havia de fer, perquè sé que és capaç d'escriure autèntiques obres mestres. Tot comptat i debatut, no és l'obra que recomanaria si us voleu iniciar amb Tokarczuk i, tot i així, em sap greu perquè Cos té moments veritablement brillants i que ofereixen un petit tast de la seva habilitat narrativa. Potser el millor consell és que busqueu altres opinions informades i en tragueu les vostres pròpies conclusions.
Sinopsi: Cos és una col·lecció de textos, alguns de llargs i d'altres de força breus, que reflexionen al voltant del fet de viatjar i de desplaçar-se com a part de la condició humana. També ofereix diversos relats al voltant del cos i l'obsessió humana a través de la història per preservar-lo, trossejar-lo i exposar-lo amb propòsits variats. Mentre que alguns dels textos són relats totalment ficticis, d'altres es basen en esdeveniments i personatges històrics, tot i que passats pel filtre de la ficció i la sorprenent i sempre imaginativa forma de narrar que té l'autora.
M'agrada: Alguns dels relats més llargs, especialment el de Verheyen, la cama tallada i totes les seves ramificacions fictícies i implicacions històriques i filosòfiques, així com en general la recreació històrica que fa Tokarczuk, sempre acolorida de les formes més peculiars i suggeridores.
No m'agrada: Ha estat una decepció que no m'hauria importat venint de qualsevol altre autor, però que en el cas de Tokarczuk m'ha sabut greu.

enero 22, 2025

Enlace permanente para 'El múscul més fort del cos humà és la llengua '

0:10

El múscul més fort del cos humà és la llengua

» ‎ telèmac

enero 18, 2025

Enlace permanente para 'El sistema periòdic (#575) '

0:09

El sistema periòdic (#575)

» ‎ telèmac

Fora de les parets del Departament de Química era nit, la nit d'Europa: Chamberlain tornava burlat de Munic, Hitler havia entrat a Praga sense disparar ni un tret, Franco havia vinclat Barcelona i seia a Madrid. La Itàlia feixista, pirata menor, havia ocupat Albània, i la premonició de la catàstrofe imminent es condensava com una rosada viscosa a les cases i als carrers, a les paraules cautes i a les consciències ensopides.

Aquest recull de relats autobiogràfics del químic torinès Primo Levi (1919-1987) es va publicar per primer cop el 1975, i es considera la seva tercera obra autobiogràfica, després de Si això és un home i La treva. A diferència d'aquests dos altres volums, El sistema periòdic no es centra en l'experiència de Levi al camp d'extermini d'Auschwitz, tot i que aquest episodi té una influència crucial en la seva vida posterior com a supervivent, sinó que pretén relatar el seu vessant professional, i és un homenatge a la química com a coneixement i com a ofici. En cadascun dels relats, el protagonisme el té un element químic de la taula periòdica que n'esdevé el centre d'atenció, ja sigui amb un valor metafòric o perquè juga un paper important a l'hora de determinar-ne l'argument. Tanmateix, encara que la premissa pugui semblar senzilla d'entrada, l'art narratiu de Levi va revelant la seva habilitat per a teixir històries que colpeixen constantment amb la seva humanitat i la veritat que traspuen a cada afirmació. També s'hi revela com a fenomenal escriptor de ficció, amb un pols narratiu brillant i certa inclinació per a l'experimentació formal: quatre dels relats ("Plom", "Mercuri", "Titani" i "Carboni") no són directament autobiogràfics, sinó que esdevenen petites joies de la narrativa breu que es poden llegir independentment de la narració biogràfica de Levi, amb el seu propi sentit encapsulat.

D'altra banda, la imatge de conjunt ens trasllada un fil conductor clar, el de la carrera professional de Levi com a químic, que esdevé també per a l'autor una metàfora de l'existència mateixa i de la nostra relació com a humans amb la natura. Per al jove Levi estudiant de química, les categoritzacions dels elements químics esdevenen imatge d'un món perfectament ordenat, desxifrable i cognoscible, una clau de volta per a l'univers sencer, que contrasta dolorosament amb les exigències de puresa racial que li imposa el govern feixista d'Itàlia. En aquest context, les distincions clarament definibles que imposa la matèria contrasten amb la mística arbitrària que prediquen les lleis racials, basades en la noció igualment indefinible i inabastable d'"esperit". La impotència davant d'aquesta situació política també contrasta fortament amb les possibilitats d'acció que s'obren per al químic dins del laboratori: la transformació d'unes substàncies en unes altres, tant orgàniques com inorgàniques, és una tècnica que el professional pot arribar a dominar i que el connecta amb els somnis més descabellats dels antics alquimistes. En altres relats (com per exemple "Arsènic", "Nitrogen" i "Argent"), aquesta omnipotència còsmica pren una qualitat un punt més prosaica, en el moment que el químic industrial ha de posar en joc les seves habilitats detectivesques per poder resoldre un enigma que amenaça a aturar la producció.

Així doncs, d'enigma en enigma arribem a interrogants encara més profunds que s'aniran concentrant cap al final del recull: el penúltim dels capítols, "Vanadi", serà un dels més inquietants, en un crescendo tens fins al seu inesperat i ambigu final. Aquí hi trobarem una temptativa del concepte de la zona grisa, que Levi acabarà exposant en format d'assaig al seu darrer llibre, Els enfonsats i els salvats. En el seu fortuït retrobament amb un antic superior del laboratori on havia estat forçat a treballar a Auschwitz, Levi començarà a familiaritzar-se amb el discurs justificador i exculpatori dels alemanys ex-nazis o ex-col·laboradors dels nazis: tot i que el relat comença amb el mateix to detectivesc que els altres, ara el protagonista s'anirà endinsant en un malson a plena llum del dia, desitjós de deslliurar-se de la presència del misteriós Müller per sempre, però incapaç de resistir-se a una certa fascinació per l'enemic reconvertit en ciutadà de carrer. El darrer capítol del volum, "Carboni", narra la història d'un àtom de carboni a través dels segles, i esdevé una potent metàfora de la infinitud aclaparadora de la natura posada davant per davant amb la qualitat infinitament fugissera de l'existència humana.

Continguts: El sistema periòdic ens proposa el retrat autobiogràfic que es fa Primo Levi, començant pel llegat dels seus avantpassats, jueus piemontesos comparats als gasos nobles per la seva inèrcia, i acabant amb la imatge d'un àtom de carboni navegant per la terra a través dels segles. Els relats que ens ofereix el recull se centren cadascun en una anècdota o episodi concret dins la vida del protagonista. A mesura que van avançant, ens van revelant aspectes del pensament de Levi, obsessionat a trobar un principi d'ordre i un sentit últim dins d'una existència humana d'aparença banal.

M'agrada: M'ha agradat especialment trobar-hi un Levi obertament literari i difícilment classificable, en un volum en què sembla, literalment, que hi càpiga de tot.

enero 16, 2025

Enlace permanente para 'Arqueologia i matrilocalitat '

23:54

Arqueologia i matrilocalitat

» ‎ telèmac

enero 10, 2025

Enlace permanente para 'El palau de gel (#574)'

0:45

El palau de gel (#574)

» ‎ telèmac

Un dia de primavera aquesta muntanya sencera de gel s'esmicolarà a trossets. S'esquerdarà, i la riuada se l'emportarà, l'esclafarà, l'arrencarà d'aquí riu avall, la batrà contra les roques en fragments encara més petits, i l'arrossegarà tota cap al llac de baix - i això serà el final. La Siss s'imaginava allà dempeus aquell dia, mirant com passava. Es va imaginar, també, per un segon, dempeus sobre el palau de gel en aquell moment - però va fer fora el pensament immediatament. No.

El palau de gel és una novel·la de l'autor noruec Tarjei Vesaas (1897-1970) que es va publicar per primer cop l'any 1963 i es considera un clàssic de la literatura contemporània noruega. Vesaas va ser també un pioner a l'hora d'utilitzar el Nynorsk, la variant oral del noruec parlada a les àrees rurals, com a llengua literària, davant la més poderosa i estandarditzada variant escrita, el Bokmål. En general, la novel·la ha suposat una experiència de lectura un punt estranya, tot i que he de dir que quan l'he acabada m'ha deixat amb la impressió de l'obra mestra que brilla especialment en la intel·ligència oculta de la trama, que s'entreveu rere la seva aparença de senzillesa. La Siss i l'Unn són dues nenes d'onze anys que viuen en un poblet remot de Noruega. La Siss és extravertida i popular a l'escola, mentre que l'Unn, que acaba d'arribar al poble a viure amb la seva tia després de la mort de la seva mare, es mostra més introvertida i s'aïlla de la resta de companys de classe. Tanmateix, un bon dia els temptejos de la Siss per tal de conèixer l'alumna nova donen el seu fruit, i l'Unn la convida a casa seva després de l'escola. En aquesta primera trobada es produeix un moment incòmode per a les dues i una confidència inesperada que, fortuïtament, acabarà capgirant del tot les seves existències.

Es fa complicat comentar aquesta novel·la sense revelar aspectes crucials de l'argument, i em disculpo d'entrada si acabo revelant massa detalls de la trama, tot i que crec que no seran més dels necessaris. De fet, la novel·la m'ha semblat magníficament construïda precisament per la forma com sembla girar al principi al voltant d'un motiu (el secret de l'Unn), per acabar-nos conduint en una direcció totalment diferent (el camí de creixement de la Siss). La narració precisament se centra en un fet traumàtic que marcarà la vida de la Siss, i crec que la part més colpidora de tota la lectura és l'episodi en què els lectors coneixem de primera mà el destí de l'Unn, que estableix una ironia tràgica realment pertorbadora respecte de la situació dels personatges, que hauran de viure amb la incògnita la resta de la seva vida. En aquest sentit, el secret compartit entre l'Unn i la Siss, que en realitat la Siss no arriba a conèixer realment, marca una distància insalvable entre la Siss i la resta de la comunitat que, davant del misteri de la desaparició de l'Unn, intentaran esbrinar aquest enigma a qualsevol preu i convertiran la Siss en objecte d'enraonies i pressions. És així que la protagonista acabarà adoptant per pròpia voluntat el paper de pària social que abans ocupava l'Unn i, de fet, el seu pas de la infància a l'adolescència anirà marcat pel dilema entre voler congelar el món del passat en una imatge pristina de potencialitat absoluta, encarnada per la metàfora del palau de gel, o cedir aquesta imatge al desgel i al creixement per poder continuar endavant amb la pròpia vida i l'afirmació de la pròpia individualitat.

El palau de gel, per tant, és una imatge molt potent que ens ofereix la novel·la, que es basteix sobre el paral·lelisme entre els canvis que es produeixen al món natural i els paisatges descrits i el seu reflex en el món psíquic de la protagonista. D'una banda, al seu nivell literal, el palau de gel és una cascada congelada al mig del bosc que fascina els infants amb la seva bellesa monumental; d'altra banda, al llarg de la narració esdevé una metàfora de la situació de trauma que experimenta la Siss, progressivament aïllada de la resta del món en el seu propi palau de gel mental, amb l'amenaça de quedar-hi atrapada per sempre. En aquest sentit, l'estructura de la novel·la, amb tres seccions narratives ben diferenciades, ens ofereix un tríptic sobre les pors i les angoixes més profundes de la protagonista: en primer lloc, la promesa de l'adolescència i el despertar de la sexualitat com a moment angoixós i inquietant per a una Siss encara nena; en segon lloc, el dol i el trauma com a moment de foscor i aïllament extrems i, finalment, el camí de guariment i de retorn a la comunitat que deixen albirar un futur pas a l'edat adulta. Altres metàfores del món natural reforcen el missatge, ja siguin els ocells, l'ull que descobreix l'Unn dins del glaç, el misteriós altre que assetja la Siss als marges del camí, o els flautistes que apareixen inesperadament cap al final de la novel·la amb l'anunci del desglaç i de la primavera.

El palau de gel és una novel·la que sembla molt senzilla a simple vista, però que va revelant la seva complexitat a mesura que va avançant, i que no s'esgota amb un sol nivell de lectura. Ha estat una lectura a la vegada colpidora en la seva bellesa, pertorbadora en els moments més anguniosos i foscos de la trama, i reconfortant en el seu desenllaç. No és gens sorprenent que sigui considerada tot un clàssic de la literatura noruega.

Sinopsi: La Siss i l'Unn són dues nenes d'onze anys que viuen en un poblet aïllat de Noruega. Tot i que l'Unn es mostra introvertida i s'aïlla de la resta d'infants, la Siss se sent estranyament fascinada per la nouvinguda. Quan l'Unn convida la Siss a passar un vespre a casa seva, es produeix un moment incòmode entre elles que provocarà, de forma casual i fortuïta, una tragèdia que sacsejarà el poble sencer.

M'agrada: És una lectura d'aquelles totalment rodones, que deixa misteris oberts perquè el lector els interpreti, sobretot al nivell psicològic, però que a la vegada fa de la senzillesa de les seves imatges un dels punts més forts de la lectura.

enero 03, 2025

Enlace permanente para 'El Nobel que no va ser '

18:09

El Nobel que no va ser

» ‎ telèmac

diciembre 25, 2024

Enlace permanente para 'Soldier, Poet, King'

0:05

Soldier, Poet, King

» ‎ telèmac

diciembre 23, 2024

Enlace permanente para 'Resum de l'any 2024'

0:08

Resum de l'any 2024

» ‎ telèmac

Un cop més, torno a fer balanç de l'any transcorregut al blog. En aquest any en concret, em penso que les lectures han estat més variades que mai.

Per començar, ha estat un any força fructífer en ressenyes de llibres, ja que he aconseguit passar de la seixantena. Sense arribar al rècord absolut de l'any pandèmic, supero la marca de l'any 2018 i em situo en segon lloc. D'aquestes ressenyes, vint-i-quatre són de llibres agafats en préstec de la biblioteca municipal, és a dir, més d'un terç del total.

L'any va començar amb un mes de gener temàtic dedicat a la crònica periodística. No va ser planificat, però entre algunes lectures pendents de feia temps i d'altres que es van acabar afegint a última hora, van acabar agrupades així.

L'autora de l'any ha estat Mercè Rodoreda. N'he pogut descobrir dues novel·les que no havia llegit mai, a més d'endinsar-me també per primer cop en la seva poesia. Els dos estudis literaris-biogràfics de Carme Arnau, El paradís perdut de Mercè Rodoreda i Anys de barbàrie, m'han ajudat molt a aprofundir en el coneixement de l'obra d'aquesta autora imprescindible.

La descoberta de l'any ha estat l'autora canadenca Miriam Toews, una veu veritablement original i punyent que construeix complexos retrats de família marcats tràgicament per l'ombra del fanatisme religiós. Les tristes recances i Una bondat complicada m'han semblat totes dues molt bones recomanacions. Elles parlen, tot i que és la novel·la que jo havia sentit més anomenada en primer lloc, no em va agradar tant com les altres dues.

Un dels propòsits de l'any era llegir més poesia, i potser perquè no hi estic tan avesada, o perquè no he trobat la pau mental o els moments adequats per a aquest tipus de lectura, m'han quedat autors i reculls al tinter. N'hi havia prou amb començar, però, perquè les lectures que he fet aquest any de Maria-Mercè Marçal, Mercè Rodoreda i Paul Celan han esdevingut descobertes excel·lents.

El premi a millor assaig de l'any aquest any és per a Els hereus d'Eve Fairbanks, una crònica tremendament lúcida de la Sudàfrica post-apartheid, i L'onada a la ment d'Ursula K. Le Guin, un recull d'assajos al voltant de la lectura i l'escriptura que va ser una delícia de llegir.

Els finalistes a millor llibre de l'any han estat Frankenstein a Bagdad d'Ahmed Saadawi, Cap al far de Virginia Woolf, L'ombra de l'eunuc de Jaume Cabré, Solitud de Víctor Català, Els arbres de Percival Everett i Nostra Senyora del Nil de Scholastique Mukasonga.

El millor llibre llegit aquest any ha estat La colònia d'Audrey Magee, una reflexió en clau metafòrica sobre els dilemes i les cruïlles de camins que planteja la colonització d'Irlanda per part de Gran Bretanya, situada en una illa remota de la costa oest. Res més, aquest és el resum. Que passeu molt bones festes i els millors desitjos per al nou any que entra!

Fields near the Sea in the West of Ireland (1941) de Mainie Jellett
Font

diciembre 20, 2024

Enlace permanente para 'El progrés d'en Sherston (#573)'

0:18

El progrés d'en Sherston (#573)

» ‎ telèmac

Suposo que hauria d'haver conclòs les meves cabòries fervents afegint que la mort és preferible al deshonor. Però no. La humanitat s'afirmava en la forma d'una recaiguda emmurriada en l'exasperació contra la gent que compadia la meva "tossuderia" i considerava que "no estava gaire fi". Segons ells ja estava bé que em mantinguessin al marge, sa i estalvi, i que "em cuidessin". De quina altra manera podia tornar-m'hi en contra, sinó tornant a les trinxeres? Morir en combat per tal de refutar el Sotssecretari de la Guerra, que havia declarat oficialment que jo no era responsable de les meves accions. Quina mort més autènticament gloriosa per a una jove promesa del pacifisme! ... Per aquests mètodes tan peculiars vaig discutir amb mi mateix aquell capvespre. I quan les finestres ja eren fosques i podia veure els estels, continuava allà assegut amb la bossa de golf entre els genolls, sol amb el que ara semblava una certesa irrefutable que tornar a la guerra com més aviat millor seria l'única forma de trobar pau.
El progrés d'en Sherston és la tercera entrega de la trilogia de George Sherston, del poeta britànic Siegfried Sassoon (1886-1967), i esdevé la cloenda de les seves memòries de guerra novel·lades. Després del clímax narratiu que suposava el final de Memòries d'un oficial d'infanteria, deixàvem en Sherston de camí cap a Escòcia per ser ingressat en un hospital psiquiàtric. El progrés d'en Sherston narra la seva estada en aquest centre, on fa una coneixença que canviarà definitivament el rumb de la seva vida: el psiquiatre W. H. R. Rivers (1864-1922), que de fet és l'única persona real que apareix a la trilogia identificat amb el seu propi nom. Si la novel·la anterior ens mostrava un Sherston preocupat per la seva humanitat perduda, aquí veurem com comença a trobar-se a si mateix gràcies a en Rivers, i com acabarà assimilant una nova perspectiva vital que li permetrà, finalment, tornar a la guerra en pau amb si mateix. La influència de Rivers a la vida de Sassoon va ser un fet que ell mateix sempre va reconèixer, i va a arribar a veure'l com un autèntic mestre, mentor i amic, que l'ajudaria a processar els fets traumàtics que estava vivint des del distanciament i el sentit comú. El primer capítol del llibre, que narra l'estada de Sherston al psiquiàtric i les seves converses amb Rivers, és precisament el punt més àlgid de la narració.
L'aparició de l'estrès posttraumàtic, o "neurosi de guerra" com els metges l'anomenaven en aquell moment, era un fenomen recent que la ciència mèdica encara no sabia ben bé com categoritzar, i que la resta de l'exèrcit i part de la població civil mirava amb menyspreu. Moltes persones interpretaven el comportament i les crisis nervioses dels soldats que tornaven del front com a excuses per no haver de tornar-hi, i la interpretació més estesa és que feien comèdia amb l'objectiu d'amagar una actitud covarda i antipatriòtica. En aquest context d'incomprensió generalitzada, els soldats es resistien a parlar directament dels seus sentiments, conscients de la impossibilitat de trobar algú que arribés a comprendre l'experiència des de fora. Així doncs, els supervivents de la guerra de trinxeres queden aïllats dins d'un món propi, i les úniques persones que en poden comprendre els codis són els altres veterans. La narració d'en Sherston fa molt per transmetre'ns la complexitat d'aquest context, i per això l'aparició de Rivers esdevé un autèntic respir dins d'aquesta situació angoixosa. En Sherston descobreix per primer cop un superior que li parla d'igual a igual, que l'escolta pacientment, que el desafia intel·lectualment i que valida els seus sentiments en tot moment. El tractament que Rivers va dissenyar per a la neurosi de guerra tenia punts en comú amb la cura per la parla freudiana, però Rivers hi introdueix un element de sentit comú, en validar en tot moment el sentit d'autopreservació i el desig de supervivència dels soldats com a reaccions naturals i signes de lucidesa.
Especialment colpidor és el passatge en què Sherston descriu les nits a l'hospital, en què els soldats es troben sols amb els seus malsons i els seus dimonis, lluny del món ordenat i medicalitzat del dia, en què els metges i el personal de l'hospital són sempre a prop per assistir-los. És en aquest context que Sherston s'adona, amb l'ajut de Rivers, que ell no pateix estrès posttraumàtic, i que ha d'encarar el seu propi posicionament polític, el seu "gran gest", amb prou seny i distanciament com per poder arribar a una decisió que no traeixi els seus propis ideals. Si Sherston es veu abocat a una paradoxa essencial que li planteja la lògica de la guerra, la d'haver de tornar a la batalla per poder demostrar la seva agència i la seva llibertat de pensament, Rivers es troba en un predicament semblant respecte als seus pacients: el seu sentiment d'empatia i d'humanitat com a professional el fa prioritzar el benestar i la recuperació dels seus pacients, mentre que l'objectiu immediat de recuperar-los és poder-los retornar al front en condicions. Rivers no deixa de ser un oficial de l'exèrcit que fa la seva contribució a l'esforç de guerra en unes condicions extremadament adverses; és en aquest context que el discurs pacifista acaba desmuntant-se a ulls d'en Sherston.
A través del seu relat, anem observant com el protagonista es va convencent que tornar a la guerra és l'única via de sortida possible per al seu dilema vital i existencial. Si accepta una feina lluny del front, com se li suggereix en determinats moments, acabarà validant la falsedat intrínseca del món de la rereguarda: acceptant el paper de pertorbat mental que se li ha assignat des de fora, i acomplint l'expectativa del que la jerarquia espera d'ell. Per a Sherston, ja és massa tard, però: l'única realitat que existeix per a ell és la guerra, i l'única opció per mantenir la seva independència i demostrar al món la seva capacitat de decisió lliure és escollir lliurement tornar a la trinxera. Així és com Sherston decideix tornar a la trinxera, principalment, per demostrar al món que no és ni un boig ni un covard. La novel·la ens mostra amb claredat aquesta paradoxa essencial en la vida del soldat: l'única forma de reivindicar la vida i la seva autonomia personal és acceptar la mort com una certesa, donar-la per descomptada, en comptes de provar de fugir-ne. És un camí dolorós i certament desagraït, però gràcies a Rivers, Sherston troba la força interior necessària per acceptar plenament aquesta obligació.
Lluny de l'actitud temerària i frívola en què l'havíem vist a les altres dues entregues, el Sherston que veurem ara és, finalment, un personatge madur, que comprèn la lògica dels esdeveniments i accepta amb resignació allò que no pot canviar. En cap moment representa una claudicació: quan el panorama polític no acompanya i els que haurien de prendre les decisions no estan a l'alçada de les circumstàncies, mantenir-se fidel a un mateix i no caure en la lògica del pensament de ramat pot ser un gest igual de subversiu que la declaració política més abrandada. És així que el protagonista tornarà al front amb un distanciament i una fredor que li permetran observar la imatge de conjunt i deixar els judicis per a més tard. Ara veurem més clarament els avanços que ha fet Sherston en el camí de l'empatia: tot i que l'esnobisme i la frivolitat dels oficials joves l'exasperen profundament, també hi aprèn a reconèixer el terror i l'angoixa implícits que amaguen aquestes actituds fatxendes. De la mateixa manera, la seva tornada al front ve marcada per una admiració creixent per l'actitud pacient i esforçada dels soldats rasos, de classe més baixa.
La seva tornada al front occidental, per tant, després d'una estada a Irlanda i una altra a Palestina, prop de la línia de front amb l'imperi otomà, representa un autèntic tancament del cercle que el porta al mateix escenari que havia deixat enrere dos anys abans. Amb autèntica desesperació, Sherston constata com el front francès el 1918 no ha canviat significativament respecte al de 1916, si no és per empitjorar, i ara és ell qui s'ha convertit en fantasma, com si hagués vingut d'una vida anterior en una mena de bucle temporal. La novel·la s'esforça a transmetre'ns aquest sentiment d'estranyesa i confusió absolutes en primera persona, i el seu desenllaç, lluny de mostrar-nos un Sherston complet i reconciliat en si mateix, realça precisament les contradiccions que experimenta entre el seu desig de preservar la seva pròpia vida i les actituds temeràries i arriscades en què cau a causa del sentiment de fatalitat. L'al·legat final que fa Sassoon en contra de la guerra en els últims paràgrafs de l'obra és totalment inequívoc, però precisament es fa especialment colpidor perquè la narració defuig en tot moment qualsevol temptació de caure en la simplificació o la banalització del discurs.
Sinopsi: Sherston passa l'hivern de 1918 en un hospital psiquiàtric prop d'Edinburg on, gràcies a l'ajut del seu terapeuta, el doctor Rivers, aconseguirà posar en perspectiva les seves experiències passades i la seva situació present per tal d'arribar a la dolorosa decisió de rebutjar qualsevol compromís i tornar a la guerra de trinxeres al front occidental. Després d'una breu estada a Irlanda, on torna a gaudir de la cacera, el seu batalló viatja via Itàlia i Egipte fins a Palestina, on passen gran part de la primavera de 1918. A l'estiu els traslladen a França, on tornen a la guerra de trinxeres, en una situació més precària que mai i on els soldats temen que el front s'estancarà novament durant l'hivern.
M'agrada: El seu desenllaç, especialment a la llum de tot el procés de creixement i evolució que ha viscut en Sherston a través dels tres volums de la trilogia.
No m'agrada: És una entrega un punt més desigual que les altres dues. Els dos capítols centrals alenteixen força el ritme de la narració i no acaben d'estar a l'alçada dels capítols inicial i final.

diciembre 18, 2024

Enlace permanente para 'Des del front occidental'

1:07

Des del front occidental

» ‎ telèmac

Memòries d'un oficial d'infanteria de Siegfried Sassoon es va publicar per primer cop l'any 1930 i és la segona part de la seva trilogia de novel·les sobre la Gran Guerra, en què l'autor ficciona les seves pròpies experiències al front. Tradueixo al català de l'original anglès:

Aquells morts no eren com els nostres; potser era l'uniforme estrany, potser la seva aparença d'hostilitat massacrada. De totes maneres es confonien amb els panells indicadors de la trinxera, la cal·ligrafia desconeguda dels quals semblava representar aquell sentiment d'estranyesa que m'agafava quan mirava a través de la Terra de Ningú, ignorant la humanitat que hi havia a l'altra banda. (Part 4 - Batalla)

De seguida van desaparèixer i es van instal·lar a la falda del turó, i es van adormir a la llum del dia que feia que tot semblés ordinari. Tot i així aquella nit jo havia vist una cosa que em va aclaparar. No era res fora de la normalitat - una divisió exhausta que tornava de l'ofensiva del Somme - però per a mi va ser com si hagués vist un exèrcit de fantasmes. Va ser com si hagués vist la guerra com la podria haver concebut la ment d'algun poeta èpic d'aquí a cent anys. (Part 4 - Batalla)

L'estiu passat el Primer Batalló havia estat part de la meva vida; a mitjans de setembre ja quasi no en quedava res. Jo sabia que un soldat renuncia a la seva independència per contracte; érem al front per lluitar, no per pensar. Però se'm feia una mica incòmode no poder mirar ni tan sols una setmana endavant. I ara hi havia un teló d'acer entre els mesos d'abril i maig. A l'altra banda del teló, si tenia sort, em retrobaria amb els supervivents, i començaríem a construir les nostres petites humanitats de bell nou. (Part 8 - El Segon Batalló)

Acabàvem un viatge que havia començat dotze dies abans, quan havíem sortit del Campament 13. Etapa rere etapa, havíem caminat fins a la regió que negava la vida, que ens havia amenaçat des de lluny amb el parpelleig i el gruny dels seus bombardejos. Ara avançàvem a palpentes i ensopecs al llarg d'una rasa profunda fins al punt que ens havien assignat en aquella zona de devastació inhumana. Hi devia haver una tènue llum de lluna, perquè recordo figures d'homes arraulides contra les parets de les trinxeres de comunicació; recordo veure'ls en una mena de resplendor esfereïdora - que potser era la blancor difusa d'una bengala que s'enfonsava més enllà de la carena? No sabia si eren morts o adormits, perquè molts feien posats com de mort, grotescos i distorsionats. Però això no és cap novetat, em direu, tan sols una companyia fatigada que s'esmuny per entre els morts o els dorments xipollejant i tentinejant fins a la trinxera de la línia de front. Tanmateix el relleu d'aquella nit em va semblar significatiu, tot i que en experiència humana s'hagués multiplicat milions de vegades. Jo, un ésser humà únic amb el meu petit bagatge d'experiència a la terra dins del cap, tornava a entrar a la veritable tenebror i el desastre d'allò que s'anomena Harmagedon. I aleshores el vaig veure, com el veig ara mateix - un lloc terrible, un lloc d'horror i desolació que cap imaginació no podia haver inventat. També era un lloc on un home d'esperit fort es podia saber completament indefens contra la mort i la destrucció, i tot i així aixecar-se i desafiar la crua foscor i l'atuïdor foc d'artilleria, descobrint dins seu la resistència invencible d'un animal o un insecte, i una endurança que potser, en dies posteriors, oblidarà o posarà en dubte. (Part 8 - El Segon Batalló)

Em semblava, en el meu estat de confusió i fatiga, que em trobava en una crisi de la meva carrera militar; i, com era habitual, la meva por principal era la de fer el ridícul. La idea de fer el ridícul en aquell desgavell assassí ara em sembla de per riure; perquè ara m'hi veig simplement com un escarabat maldestre i atabalat; i si resulta que algú trepitja un escarabat, no és just acusar el dissortat insecte d'haver fet el ridícul. (Part 8 - El Segon Batalló)

I així va acabar el meu gran gest. Hauria d'haver sabut que aquells carallots me la jugarien d'alguna forma, vaig pensar, mirant el mar amb posat sorrut. M'esqueia adoptar una actitud digna i entristida, però jo ja era conscient que m'havia tret un pes enorme de la ment. Al tren, en David va guardar un silenci discret. Va baixar a Clitherland. - Doncs diré a l'oficina que demà et poden revisar l'expedient - va comentar, incapaç d'amagar-se l'eufòria. - Els pots dir el que et doni la gana! - li vaig contestar, desagraït. Però així que em vaig quedar sol em vaig estintolar al seient i vaig tancar els ulls amb un sentiment d'alleujament exquisit. No era conscient que en David probablement m'havia salvat, amb una mentida molt efectiva, d'acabar a la presó. Sens dubte jo hauria fet el mateix per ell si s'hagués trobat en la meva situació. (Part 10 - Acció independent)

diciembre 14, 2024

Enlace permanente para 'Memòries d'un oficial d'infanteria (#572) '

0:11

Memòries d'un oficial d'infanteria (#572)

» ‎ telèmac

Aquesta és la segona part de la trilogia de Sherston de Siegfried Sassoon (1886-1967), que es va publicar per primer cop el 1930, dos anys després de la primera entrega. Si a Memòries d'un caçador de guineu amb prou feines ens havia plantejat la situació del protagonista, el desmenjat i solitari George Sherston, aquí ja ens comencem a trobar dins del nus del conflicte formatiu del protagonista. Enfrontat a les misèries de la vida al front i cada cop més distanciat de la vida civil, el seu relat és, depenent de com ens ho mirem, el d'una progressiva humanització, que el forçarà a revisar la seva inèrcia i el seu conformisme habituals i arribar a prendre la decisió més dolorosa de la seva vida. Durant els primers capítols encara el trobem immers dins la retòrica de la "gran aventura": per a ell, les missions a la trinxera són una oportunitat per demostrar un comportament heroic, i el sistema de condecoracions no fa sinó refermar aquest sentiment de patriotisme i d'heroisme que és encoratjat en els joves soldats per part de l'estructura jeràrquica de l'exèrcit. No és ben bé fins a la meitat del llibre aproximadament que totes aquestes certeses començaran a trontollar.

A través de l'experiència del seu personatge en George Sherston, Sassoon ens transmet la seva pròpia experiència biogràfica al front, primer a l'inici de la batalla del Somme la primavera de 1916, de la qual aconsegueix escapar amb un permís per malaltia, i un any després a la batalla d'Arras, on és ferit al coll i es produeix la seva gran crisi. Un cop convalescent a Anglaterra, i ja molt desencantat per la desorganització generalitzada que ha viscut a l'exèrcit, la incompetència dels superiors i la precarietat absoluta en què els soldats rasos són enviats a morir, Sherston decideix, com va fer Sassoon a la vida real, declarar-se objector de consciència i no tornar al front. Va representar un abans i un després per al moviment pacifista, principalment perquè els objectors de consciència que anaven a la presó per no allistar-se eren percebuts popularment com a covards i sotmesos a escarni públic, però aquesta era la primera vegada que el gest de protesta venia per part d'un veterà condecorat que s'havia jugat la vida a la trinxera. Tanmateix, l'exèrcit i el govern britànics eren els últims interessats a provocar un escàndol públic amb la declaració de Sassoon, així que van diagnosticar-li estrès posttraumàtic i el van enviar a un hospital psiquiàtric d'Edinburg, l'estada al qual descriurà al tercer volum de la trilogia. A la vegada, l'estrès posttraumàtic era un fenomen que amb prou feines es començava a descobrir, i el gest polític del protagonista queda diluït dins d'aquest sentiment de confusió i angoixa totals que tan bé aconsegueix transmetre la novel·la.

La lectura de la novel·la esdevé fascinant precisament perquè la crisi comença molt abans d'aquest últim moment en què esclata tota la tensió, però se'ns va transmetent amb un sentit d'angúnia i de caos que va creixent al llarg de tot el relat. En Sherston es mostra especialment preocupat, durant tota la novel·la, per la seva "humanitat" perduda, així com la dels seus enemics, un sentit bàsic de dignitat que queda arrossegat per terra davant la hipocresia i la incompetència dels superiors responsables, d'una banda, i els civils que han quedat a la rereguarda, incapaços de comprendre l'experiència real que estan passant els soldats. Tanmateix, en Sherston transita principalment des de la ràbia i un sentit d'heroïcitat i de patriotisme que li sonen cada cop més falsos cap a una visió més àmplia i reposada de la imatge de conjunt, que li permetran prendre una última decisió final que resultarà l'autèntic clímax de la novel·la sencera. Seran significatius els moments en què es veu incapaç de continuar culpant els civils quan presencia un bombardeig en una estació de tren a Anglaterra, o quan es comença a reconèixer incapaç d'odiar els alemanys. Tots aquests moments puntuen i construeixen una pressió sobre la ment del protagonista que acabarà esclatant amb tota la seva humanitat retrobada.

Abans d'arribar a aquest punt, però, la novel·la ens retrata el viatge de malson que representa el món de la trinxera vist des de l'òptica extremadament confusa i un punt desarticulada del protagonista mateix, que començarà a perdre el contacte amb la realitat, amb un estil entretallat i oníric. Sassoon va trobar una metàfora afortunada dins la literatura de la gran guerra, en qualificar els seus companys soldats com a exèrcit de fantasmes: en un món en què regeixen la desolació i la precarietat més absolutes, els vius es desdibuixen de la realitat, mentre que els morts arriben a adquirir una presència molt més ominosa i directa sobre el teixit de la vida quotidiana. Així és com hi haurà escenes veritablement kafkianes dins del laberint de trinxeres recentment guanyades als alemanys, en què tot es fa estrany perquè han de cartografiar un terreny que encara no coneixen sota l'amenaça del foc amic, amb un nivell afegit d'absurditat burocràtica sobre la confusió general. Un altre moment serà el dels cadàvers destrossats, que imposen a la realitat una presència molt més directa i evident que la de les elusives presències dels vius. Molt significativa al respecte és la distinció que fa Sherston cap al principi de la novel·la entre les imatges dels cadàvers britànics - serens, ordenats i dignificats - i els cadàvers alemanys - salvatges i animalitzats, mentre que cap al final de la seva experiència començarà a veure fragments de cossos, com rostres o mans, impossibles d'encaixar en categories tan clares. Sassoon teixeix una autèntica obra mestra a l'hora d'aprofitar les imatges d'aquesta manera, amb una intel·ligència mesurada que recorre sempre al doble nivell de lectura.

Tanmateix, encara queda el darrer capítol, el clímax final en què esclata tota la tensió en l'aventura política del pobre Sherston. Influït pel matemàtic pacifista professor de Cambridge Thornton Tyrrell, alter ego evident de Bertrand Russell, Sherston és temptat a pensar per si mateix i emprendre, per primer cop a la vida, una "acció independent". El protagonista fa la seva declaració per motius polítics, per denunciar la desídia amb què els seus companys són abocats diàriament a la mort innecessària, i l'opacitat amb què el govern britànic amaga les seves pròpies aspiracions territorials dins l'escenari colonial mundial. És una missió que Sherston assumeix amb les motivacions més nobles, i precisament per això ell mateix decideix protegir-se dels pacifistes i distanciar-se'n convenientment. Ara bé, en el seu camí d'humanització, la via dels polítics i els pacifistes és, paradoxalment, una altra forma d'alienació que el protagonista haurà de patir en la seva pròpia carn, i una temptació perillosa que haurà d'aprendre a superar. Gràcies a la mediació del seu company David Cromlech, un intel·lectual excèntric i heterodox, Sherston arribarà a copsar les implicacions més profundes de l'atzucac en què ha quedat atrapat, en comprendre finalment que la via de l'objecció representa una autèntica traïció als seus companys de trinxera.

Cromlech no és altre que Robert Graves, que a la seva pròpia memòria de guerra ofereix un relat força més distanciat i desapassionat del mateix episodi. Per a Sherston, però, el seu company representa una taula de salvació inesperada contra tot allò que el desconnectava de la realitat immediata, i la seva renúncia final al posicionament polític, per estranya que es pugui fer als lectors, obeeix a una lògica narrativa molt més profunda i coherent amb el viatge personal del protagonista. És un desenllaç totalment brutal i rodó per a la trajectòria de Sherston: si el relat gira al voltant precisament de la seva recuperació de la humanitat, del seu pas d'escarabat a persona, i del seu reconeixement dels enemics no com a objectes sinó com a persones, l'acció autènticament independent que li tocava emprendre, encara que no ho descobreixi fins al final, era la d'acomplir el seu deure de no deixar els seus companys a l'estacada. Precisament perquè parteix del rebuig més absolut a la guerra, la seva decisió reconeix el pacifisme com a via estèril per tal d'aturar-la. És un pensament que es fa difícil de pair des de la comoditat i el privilegi d'un món en pau, però que toca encarar també en el dia a dia, perquè el mínim respecte que devem a les guerres dels altres és no desestimar-les com a massa llunyanes o massa alienes.

Sinopsi: Ja al front occidental, Sherston experimenta en primera persona la duresa i la precarietat de la vida a les trinxeres. Amb un sentit de distanciament i de menyspreu per la pròpia vida cada cop més grans, a mesura que passen els mesos comença a presenciar la desorganització i el caos que regeixen la vida militar, mentre la distància que el separa de la vida civil cada cop és més insalvable. Per aquests motius el 1917, durant un permís de convalescència per una ferida durant la batalla d'Arras, decidirà fer una declaració política de denúncia de l'actitud de les autoritats davant la guerra, disposat a forçar un consell de guerra i acceptar-ne les conseqüències fins al final. Tanmateix, el seu gest no desperta la reacció que ell esperava, i aquí serà quan haurà de replantejar-se la situació i prendre una decisió encara més dolorosa.

M'agrada: L'honestedat amb què Sassoon/Sherston narra els dilemes més desagraïts i complicats de la guerra, sempre amb una preocupació central per la dignitat humana i per la solidaritat amb els patiments aliens. També hi ha un element de gosadia formal que al primer volum de la trilogia no hi era.

En podeu llegir uns fragments aquí.

diciembre 11, 2024

Enlace permanente para 'Memòries d'un caçador de guineu (#571) '

0:43

Memòries d'un caçador de guineu (#571)

» ‎ telèmac

Mentre em deixava portar per aquell paisatge m'adonava mandrosament amb la mirada somiadora i distreta que aquesta era la mena de món que desitjava. Perquè era la meva pròpia contrada, i me l'estimava amb un sentiment d'intimitat, tot i que en fes associacions crues i incoherents. Avui no hi puc pensar sense sentir mal al cor, com si hagués contingut quelcom que no he estat mai capaç de descobrir.

Aquesta novel·la del poeta britànic Siegfried Sassoon (1886-1967) va aparèixer per primer cop l'any 1928, en ple auge de la literatura de memòries sobre la primera guerra mundial, i és un molt bon exemple de l'ambivalència amb què una generació d'autors veterans de guerra va observar el conflicte un cop van començar a mirar enrere per poder-ne relatar l'experiència. De fet, Sassoon no en va fer un llibre de memòries com els que es van fer habituals als anys 20 i 30, sinó que va publicar la crònica de les seves experiències de guerra sota pseudònim, en forma d'una trilogia de novel·les protagonitzada pel soldat George Sherston. Part d'aquesta decisió va tenir a veure amb la seva homosexualitat, que Sassoon no podia revelar obertament perquè la llei britànica perseguia penalment les relacions entre homes, i d'altra banda també hi va haver el posicionament polític de Sassoon durant la guerra, que va arribar a fer-se força polèmic perquè les autoritats militars van optar per silenciar-lo amb el pretext de l'alienació mental. Com també es pot veure al llibre de memòries Adéu a tot allò de Robert Graves, que es publicaria tan sols un any després, aquesta novel·la ens comença a revelar el nivell d'hipocresia i duplicitat en què es mantenen les relacions socials a la Gran Bretanya benestant del moment. Tanmateix, mentre que el llibre de Graves és obertament combatiu, aquí Sassoon es mostra una mica més ambivalent en la seva idealització del món d'abans de la guerra en què es va criar.

De fet, el principal focus d'interès de la novel·la no és la guerra, que només ocupa els últims dos capítols dels deu que la formen. Als primers vuit capítols, Sassoon ens narra en primera persona la infància, adolescència i primera joventut d'en George Sherston, un orfe que es cria en una mansió del camp amb la seva tieta soltera. Tot i que els seus pares li han deixat una pensió de sis-centes lliures l'any que li permeten viure còmodament sense haver de treballar, la seva afició pels cavalls i la cacera de seguida l'introdueix al món dels rics, en què les aparences i les habilitats socials resulten una carta de presentació més que acceptable per a qualsevol que demostri ser mereixedor d'entrar al cercle. Sherston es converteix en un autèntic esnob que admira les antigues famílies de terratinents per la seva vinculació ancestral a la terra que estima, mentre que reconeix obertament, en diversos punts de la trama, que se sent impostor entre ells. Sherston viu en un món on el valor més important per a un jove és arribar a fer-se home i demostrar-ho en cada petita interacció del dia a dia: la seva experiència personal, però, sempre acaba fent-se un punt descoratjadora, des de la seva primera "indiscreció", quan té dotze anys a la seva primera cacera, fins als primers mesos de servei al front, en una posició força protegida i lluny de l'acció directa mentre veu morir els seus amics més íntims.

La novel·la està plena d'exemples, així doncs, d'episodis en què el relat dels fets és més gloriós a posteriori que l'experiència real, i en el fons Sassoon basteix la novel·la sencera sobre aquests contrastos. Tant l'exèrcit com l'esport com les relacions socials venen marcades per aquesta xarxa d'associacions quasi-feudals entre els que tenen el poder i els que s'hi apropen: entrar als clubs de caça de la zona consisteix, d'una banda, a causar una bona impressió sobre el cavall, però de l'altra també a ser vist, conegut o saludat per les persones adequades que poden fer moure els contactes amb el director o cap de la cacera. Tanmateix, el pedigrí mateix del cavall també compta a l'hora de causar aquesta primera impressió, o la marca del sastre que t'hagi fet la roba. Tot plegat no semblaria gaire sorprenent en aquest món rural i tradicionalista si no es reproduïssin les mateixes relacions un cop a l'exèrcit, en què tenir els contactes adequats amb els alts comandaments pot decidir el destí mateix de cada combatent. Sherston se n'adona, quan s'allista voluntari als vint-i-vuit anys d'edat, que els contactes amb el món de la caça i les coneixences de l'escola privada juguen un rol crucial en aquest sentit. A diferència de Graves, però, el personatge de Sassoon naturalitza aquestes relacions i les dona per descomptades, igual que havia fet amb els clubs de caça, i no hi dona gran importància.

És així que la novel·la presenta aquests dos nivells de lectura, i a parer meu funciona millor si es llegeix a contrapèl, recollint aquestes insinuacions i implicacions entre línies que van apareixent de forma casual al llarg de la trama. Al nivell literal hi trobarem en gran part les descripcions dels paisatges estimats, les llargues excursions de cacera, les curses de cavalls i els partits de criquet, que són el que ocupa la totalitat del temps del protagonista. Per sota hi ha les vides dels servents, l'arbitrarietat de les jerarquies socials i militars, l'esnobisme implícit de la classe benestant, i la naixent oposició a la caça de la guineu, que ja començava a anar de baixada fins i tot en el moment que Sassoon ens relata, força anys abans de 1914. Les simpaties implícites de Sherston amb les preses més que no pas amb els caçadors revelen un amor per l'experiència directa en plena natura més que per les relacions socials i les estructures de poder que marquen aquest món. En són autènticament reveladors dos episodis, el de la primera indiscreció, en què un petit Sherston revela en un lapsus freudià una simpatia més gran amb la guineu lliure de córrer pel bosc que amb el trofeu de caça; i més endavant el de la caça del cérvol, en què la captura de la presa viva, viscuda com un gran triomf pels caçadors, revela la brutalitat de la matança que tindrà lloc més endavant, en un interior i en privat.

La figura de la guineu, així doncs, esdevé una metàfora sempre dinàmica i un punt elusiva que presideix la novel·la sencera, i que remet, d'una banda, al reducte de vida salvatge que no arriba a ser mai ni domesticat ni controlat per les jerarquies socials i, de l'altra, a un passat que sempre s'escapa del poder de la memòria i la imaginació per tal de recrear-lo. Ja al front, quan aconsegueixi que el posin a càrrec de la intendència dels cavalls, hi ha un episodi curiós en què Sherston es dedicarà a cavalcar pel camp francès rememorant fantasiosament les seves expedicions campestres a la caça d'una guineu imaginària. Dins la seva psique marcada pel desarrelament i l'experiència directa de la guerra, el món del passat esdevé una mena de refugi o zona de confort impossible de recuperar, una experiència força habitual en aquest tipus de relats. La seva presa de consciència política no vindrà fins més endavant, com el narrador mateix insinua cap al final de la novel·la, i caldrà veure si això s'acabarà reflectint a les dues següents entregues de la trilogia.

Sinopsi: En George Sherston és un orfe que es cria en una mansió al camp amb la seva tieta soltera. Quan en George és petit, un dels servents de la casa, encarregat dels estables, convenç la senyora de la necessitat que aprengui a muntar a cavall, i a partir d'aquest moment neix una passió per la munta, la cacera i l'esport que el continuarà marcant durant tota la seva joventut. Després de completar els estudis en una escola privada, en Sherston comença la carrera de Dret a la universitat de Cambridge, però l'abandona per dedicar-se a una vida de lleure i esport sostinguda en precari per la seva pensió. A partir del seu contacte amb l'equip de criquet local i els successius clubs de caça on aconsegueix entrar, anirà fent amistats i coneixences que ens oferiran un retrat de la classe benestant que pobla l'Anglaterra rural. Quan s'allisti voluntari per servir a l'exèrcit amb l'esclat de la primera guerra mundial, veurà com totes aquestes relacions continuen tenint una importància crucial dins del nou context. La seva manca de direcció i la inèrcia vital que caracteritzen les seves experiències quotidianes adquiriran un to més fosc i desencantat quan comencin a morir els seus amics.

M'agrada: És un text molt ben escrit, amb una cura exquisida pels detalls que semblen banals a simple vista però contribueixen a una complexíssima imatge de conjunt del context social i cultural que ens descriu l'autor.

diciembre 07, 2024

Enlace permanente para 'L'infame Rosalie (#570)'

0:15

L'infame Rosalie (#570)

» ‎ telèmac

Els blancs no semblen entendre que el perill agafarà camins diferents però que es creuaran tots quan arribi l'hora.
Aquesta novel·la breu de l'autora haitiana Évelyne Trouillot es va publicar per primer cop el 2003 i és una exploració molt intensa i punyent sobre el llegat de l'esclavitud a la colònia de Saint-Domingue, que més endavant es convertiria en la república d'Haití. Trouillot ens ofereix una recreació històrica de l'ambient i els fets que relata, tot i que en tot moment prioritza la veu dels personatges i les seves caracteritzacions psicològiques, més que no pas la crònica política o històrica dels fets que tenen lloc a gran escala a l'illa, que se'ns aniran apuntant tan sols entre línies. La trama ens situa el 1750, en un episodi especialment obscur de l'opressió colonial sobre els esclaus a l'illa. Va ser una onada d'enverinaments generalitzats, tant a esclaus negres com a colons blancs, que pretenien desestabilitzar les jerarquies de poder i sembrar el pànic entre els propietaris de les plantacions de canya de sucre. No queda del tot clar d'on sortien aquestes iniciatives: se sobreentén que eren actes de revenja i de resistència política per part d'alguns esclaus, però també servien d'instrument per als colons blancs per eliminar la dissidència entre els esclaus que conformaven el seu propi servei domèstic. El clima de paranoia és ben palpable des del principi de la narració: les represàlies contra els crims es converteixen en una autèntica cacera de bruixes en què tant se val si els acusats són innocents o culpables, ja que l'únic que importa és enviar una advertència en forma de càstig exemplar. Així doncs, les tortures brutals i les execucions a la foguera són un element més de la vida quotidiana de l'illa.
En aquest context, l'organització política i social a l'illa ve marcada per les jerarquies que marca el sistema esclavista, i que la protagonista, Lisette, haurà d'aprendre a reconèixer per poder adoptar el llegat d'opressió de la seva família. D'una banda, hi ha els esclaus bassole, és a dir, els que van néixer a l'Àfrica i van ser portats al Carib a bord dels vaixells negrers, com l'infame Rosalie que evoca el títol de la novel·la: com que van néixer en llibertat, la seva experiència ve marcada per la ferida traumàtica dels barracons i el vaixell, que viuen com una humiliació que es traspassa de generació en generació com una ferida gravada a la carn. D'altra banda hi ha els criolls, que són els esclaus que ja han nascut a les plantacions i no han conegut la vida en llibertat: aquests hereten el trauma dels seus pares i avis, i han de plantejar-se una vida de resistència que no saben mai si arribarà a donar fruit. I, en aquest sentit, la resistència a una opressió tan atroç no és mai un camí de sentit únic ni una decisió planera: la novel·la ens mostra múltiples exemples en què aquests exercicis de resistència quotidians poden comportar víctimes col·laterals innocents entre els més vulnerables de la comunitat, perquè en un sistema en què les persones no es posseeixen ni a si mateixes, els sacrificis poden arribar als preus més alts possibles. Alguns episodis de la trama recorden la tessitura moral i existencial que planteja Toni Morrison a Beloved, per exemple, en què els lectors no poden arribar a jutjar des de fora i en termes morals les decisions preses en aquest context.
D'altra banda, la revolució que vindrà és una possibilitat que es pot començar a albirar durant la lectura, no perquè els personatges la plantegin en aquests termes, sinó perquè la situació d'inestabilitat és una realitat tan palpable que es llegeix amb el sentiment d'una tensió i una inquietud creixents que poden acabar esclatant per qualsevol lloc. La societat que sorgeix de la colonització i l'esclavitud no és homogènia, sinó que als propietaris de les explotacions agràries i als esclaus s'hi sumen els esclaus alliberats legalment, que al seu torn poden accedir a la propietat, i els cimarrons, esclaus fugits que s'amaguen i resisteixen en la clandestinitat. És ben clar que, quan a la llum de la revolució francesa es produeixi la revolució haitiana i la guerra per la independència, totes aquestes castes hi jugaran el seu paper. Ara bé, la novel·la ens deixa ancorats al 1750, i se centra més aviat en el camí de creixement personal de la protagonista, que anirà rebent els relats de la seva àvia i la seva padrina, per aconseguir desxifrar finalment el misteri de la seva identitat, que funciona molt bé tant al nivell literal com al nivell simbòlic. L'infame Rosalie és una lectura breu i molt intensa, una novel·la molt ben construïda des del desenvolupament psicològic dels seus personatges, tant principals com secundaris, i que va dosificant els misteris fins a un desenllaç molt rodó i ben aconseguit. Trouillot s'hi mostra com a bona successora de Maryse Condé dins del panorama de la literatura caribenya en llengua francesa.
Sinopsi: A la colònia francesa de Saint-Domingue el 1750 s'escampa el pànic amb l'onada d'enverinaments que assola les plantacions de les famílies propietàries. El pànic és doble, ja que els propietaris emprenen una campanya brutal de persecució i càstig exemplar contra els caps de turc que acusen per tal de poder espantar els esclaus. La criolla Lisette, una esclava de la plantació de la família Fayot, haurà de repensar la seva pròpia identitat i el seu llegat familiar per arribar a transitar d'una posició de passivitat i obediència a una resistència i una lluita més obertes. Pel camí anirem veient totes les atrocitats presenciades i patides en primera persona que aniran refermant les seves conviccions.
M'agrada: Trouillot desenvolupa una trama aparentment senzilla amb molta fermesa, i va revelant la complexitat dels dilemes morals que afronten els personatges a mesura que ens en va descobrint nous horrors. L'aposta per la brevetat, i l'incomparable equilibri que aconsegueix entre recreació històrica i ficció.

diciembre 04, 2024

Enlace permanente para 'El carrer de les Camèlies (#569)'

0:24

El carrer de les Camèlies (#569)

» ‎ telèmac

M'agradaria, vaig pensar, que en el nínxol després m'hi fiquessin a mi, amb els seus ossos arraconats perquè hi cabessin els meus, i potser a la nit seríem una flama i faríem el boig pels caminets del cementiri i per sota d'aquells pensaments de llauna pintada de groc i de morat, o bé estaríem tancats i quiets a dintre del record d'una persona.
El carrer de les Camèlies és una novel·la que Mercè Rodoreda (1908-1983) va publicar l'any 1966 i que va ser guardonada amb el premi Sant Jordi aquell mateix any. No és tan reconeguda com la seva obra més popular, La plaça del Diamant, però hi té molts punts en comú, en presentar un relat en primera persona d'una dona, un punt desarticulada en la seva experiència angoixosa de la feminitat, que transita per la ciutat de Barcelona durant la postguerra, a la recerca d'una veu pròpia i d'una identitat que no li sigui imposada des de fora. No és un camí fàcil, però. Si la Natàlia quedava atrapada dins l'espai domèstic en què la subsumia el seu matrimoni, aquí la Cecília quedarà atrapada en successius espais domèstics, com a amant mantinguda de diversos homes que l'explotaran i la vexaran cadascun a la seva manera.
És un relat que porta una càrrega simbòlica important, així que cal llegir-lo amb atenció a les imatges que es van repetint i amb cura de no perdre cap detall, per insignificant que sembli. Per exemple, les imatges de les flors es van repetint amb una insistència quasi obsessiva, però sempre amb petits detalls i matisos que ens fan pensar en el significat que adquireixen com a substitut de la protagonista o, més en general, com a símbol d'una feminitat sempre amenaçada des de fora. Quan la Cecília és petita, amb els seus pares adoptius, l'obsessió del senyor Jaume per la jardineria ens fa prefigurar com a escenari per al relat un món en què la feminitat pot ser cultivada, modelada i determinada des de fora per encaixar en el desig o en la imatge prèvia que en tingui un home. Quan visqui a les barraques en la precarietat més absoluta, la Cecília plantarà campanetes a la seva porta en un gest que es pot interpretar com de resiliència a l'adversitat. Molt més endavant, en un dels moments més baixos de la protagonista, la imatge de la flor trencada serà un paral·lel de la situació en què es troba; o, més endavant, quan decideixi fer un gir radical a la seva situació, trobarà en les violetes una nova imatge de si mateixa. Aquests en són uns quants exemples, però se'n troba algun de nou quasi en cada capítol. Una altra d'aquestes imatges és la de l'obsessió de la Cecília pel foc, que pot representar la seva passió, o el seu desig interior, i que reapareixerà en diversos moments de la trama amb implicacions força ambigües. De la mateixa manera, els successius habitatges en què residirà la protagonista s'aniran transformant en presons i fonts d'opressió, a mesura que les relacions amb els successius amants vagin revelant la seva cara més fosca, com prefigurarà també la imatge de l'ocell engabiat.
La història de la Cecília és la d'un personatge sense identitat, que va sent definida i narrada sempre des de fora i a mesura que les seves pròpies decisions es vagin girant contra ella, de vegades per manca de visió i d'altres vegades per autèntica mala sort. La seva és una vida precària, com se'ns prefigura ben bé des del primer paràgraf de la novel·la, que ens la presenta com una nena abandonada en un barri benestant de la part alta de Barcelona i que serà "recollida" per un matrimoni sense fills. En aquests anys d'infància veurem com, a través de les seves ànsies de viure i la seva curiositat, quedarà atrapada entre dos móns, o entre dues imatges de feminitat que anirà descobrint amb fascinació: d'una banda, el món del Liceu, de la nit i de les senyores de companyia, que coneixerà a través de les germanes Maria-Cinta i Raquel, dos personatges que evoquen una coneixença similar que Rodoreda va fer quan era nena de dues germanes conegudes de l'avi Gurguí - d'altra banda, una feminitat altament idealitzada i passada pel filtre religiós, la puresa de la mare de Déu amb què els pares adoptius pretenen identificar la Cecília. La seva obsessió per calar foc, per tant, serà un primer gest fundacional de rebel·lia que els senyors de la casa intentaran apaivagar a través del càstig. Tanmateix, aquesta petita foguera, domèstica i infantil, prefigurarà la foguera real en què la imatge quedarà destruïda durant la guerra civil i, per tant, l'únic ideal que li restarà a la protagonista serà l'altre, el de les nits del Liceu i una vida de luxe aparent, que Cecília acabarà descobrint en tota la seva cruesa.
Així és com Cecília anirà sent "recollida" successivament pels homes que s'aniran creuant a la seva vida, sense altre motor que el desig de prendre les seves pròpies decisions i poder arribar a controlar el seu propi destí. Les experiències que haurà de passar per poder arribar a aquest punt són tan colpidores que el que ens espera és un viatge d'autèntic malson a través d'un seguit de relacions d'explotació i control. Com passava també amb l'Adrià Guinart de Quanta, quanta guerra... la primera escapada tindrà quelcom de romàntic, de desig d'autoafirmació i d'anhel de llibertat, mentre que en realitat anirà mostrant la seva cara més fosca a còpia de noves coneixences i desventures. Amb la primera parella, el seu amor d'infància, la Cecília anirà a viure a un poblat de barraques, on haurà d'afrontar una precarietat que acceptarà de grat com a penyora del seu amor, tant amb la primera parella com amb la segona. Després de la mort del segon xicot, serà quan es veurà desesperada per la necessitat i tornarà a ciutat a "fer senyors". Així iniciarà una carrera d'amant mantinguda que es caracteritzarà pel control que exerciran els seus successius amants sobre qualsevol mínim aspecte de la seva vida, fins a arribar al punt, amb un d'ells en concret, en què l'assetjament serà tan asfixiant que la Cecília començarà a perdre fins i tot la noció de la realitat. Quan es veu empesa a fugir perquè la situació se li fa insostenible, només acabarà caient encara més endins en aquest pou fosc, fins que arribi als moments de violència física més punyents de tot el text.
És després del moment més crític que pot començar el seu creixement personal i la seva presa de consciència però, com també li passarà a la Natàlia de La plaça del Diamant, haurà de ser a través de la benevolència d'un home més altruista i empàtic que els altres. La narració d'aquesta relació, especialment després de la violència extrema d'on surt la protagonista, és un dels passatges més bells del text sencer, fins i tot malgrat la desigualtat de la relació i, més endavant, la necessària separació dels amants, que resultarà clau per a la independència futura de la Cecília. La protagonista no podrà deixar la prostitució perquè és la seva única font d'ingressos, d'una banda, i l'únic camí que a trobat a la vida per a si mateixa. Tanmateix, el procés de guariment i d'empoderament de la protagonista tindrà lloc de forma més aviat metafòrica. En aquest sentit, la novel·la guarda el millor per al final, i una Cecília ja mestressa de si mateixa i amb la capacitat de fixar ella els termes de les relacions es veurà amb prou força per tornar sobre les seves pròpies passes: en primer lloc, a la casa on va ser torturada per acabar fent valer la mà més alta sobre la còmplice dels seus proxenetes; finalment, tornarà al món de la seva infància per provar de resoldre el misteri del seu naixement.
Un dels punts més forts de la novel·la és que, tot i la duresa de l'experiència viscuda per la protagonista, i l'acumulació de maltractaments i dissorts que ha de patir un rere l'altre, no cau mai en el sentimentalisme ni amplifica en cap moment el patiment a través de la veu narradora. De fet, la protagonista sempre ens narra la seva experiència personal amb un punt de distanciament i de fredor, com si li passessin a una altra persona. Els moments de joia i els de felicitat, i la passió amb què cau en cada nou enamorament, també hi són presents, i tot sovint són indestriables de les violències viscudes. Rodoreda ens retrata un món en què a les dones no se'ls permet tenir vida interior o, encara que en tinguin, se les tractarà igualment com si aquesta fos insignificant i mai no pugui ser reconeguda. En un dels seus moments més foscos, la Natàlia de La plaça del Diamant ens explica a través del seu monòleg què significa fer-se de suro amb el cor de neu: a la Cecília li passa exactament el mateix, però mai no trobarà les paraules per comunicar-nos-ho. El seu captiveri és igual de fosc que el de la seva predecessora, però el seu creixement intern l'haurem d'anar entreveient a través del seu viatge abrupte i accidentat per la seva pròpia fragilitat. El carrer de les Camèlies és una novel·la que val molt la pena de llegir, perquè el missatge arriba amb subtilesa i sense donar respostes directes als lectors.
Sinopsi: Poc abans de la guerra civil, una parella benestant que viu en una torre a la part alta de Barcelona recullen una criatura recent nascuda que ha estat abandonada a la seva porta. La Cecília anirà creixent en un relatiu benestar material i resguardada del món, però ja després de la guerra fugirà de la casa familiar per viure amb el seu primer xicot. A partir d'aquest moment haurà d'anar afrontant la precarietat i la misèria, fins que es vegi en la necessitat de prostituir-se per sobreviure. A partir d'aquí, les relacions de dependència econòmica que anirà establint amb successius amants aniran formant a poc a poc el seu sentit de la identitat.
M'agrada: Les múltiples formes que té la narració de trencar el cor, sempre amb els detalls més subtils i amb una habilitat excel·lent per a les imatges recurrents. La narració sencera m'ha semblat un crescendo d'emoció continguda que es va destapant poc a poc, i si ja comença de forma excel·lent, va guanyant encara més a mesura que s'apropa al final.

noviembre 29, 2024

Enlace permanente para 'No hem estat mai moderns (#568) '

0:11

No hem estat mai moderns (#568)

» ‎ telèmac

On són els Mounier de les màquines, els Lévinas dels animals, els Ricoeur dels fets? I així i tot la humanitat, ara ho comprenem, no pot ser copsada i salvada si no se li restaura aquella altra part de si mateixa, la part de les coses. Mentre l'humanisme es construeixi des del contrast amb l'objecte que ha quedat abandonat a l'epistemologia, no podrem entendre ni el que és humà ni el que és no-humà.
Aquest assaig del filòsof francès Bruno Latour (1947-2022) es va publicar per primer cop el 1991, i va representar un autèntic desafiament a la interpretació actual de la modernitat des del punt de vista de la filosofia social i cultural. Latour parteix de la seva disciplina acadèmica, els estudis socials de la ciència, per tal de reivindicar-los com a legítims davant les crítiques i els escepticismes habituals que poden venir d'enfocaments més positivistes sobre la ciència. En el nostre dia a dia ens trobem envoltats d'híbrids, és a dir, conglomerats de relacions, interessos i influències entre els fenòmens naturals i les decisions polítiques, els avenços de la tècnica i les seves implicacions socials o culturals, les lleis que considerem inamovibles i el món de les tradicions i els valors, així com els textos que mediatitzen totes aquestes relacions i que romanen oberts a la interpretació que en fem els subjectes. La modernitat ha ignorat a través dels segles la presència d'aquests híbrids a favor de relacions binàries d'oposició o exclusió, com natura-societat, ciències-lletres, nosaltres-ells. Tanmateix, Latour reclama en el seu text la necessitat de reconèixer la presència d'aquests híbrids, és a dir, relacions entre actors humans i no-humans que condicionen la nostra existència al món, per tal de superar les relacions d'explotació i control que caracteritzen el món actual i refundar les bases del nostre coneixement sobre el món i sobre nosaltres mateixos.
Un bon exemple que ens proposa el text és el problema de la capa d'ozó, que estava d'actualitat en el moment que Latour redactava el llibre, i que avui dia es podria traduir a la influència que té el canvi climàtic a les nostres vides, des de les esferes més globals a les més locals. Es tracta d'un fenomen d'origen humà però que té conseqüències crucials i inesperades tant per a la natura com per als éssers humans, i aquestes conseqüències no desitjades revelen una complexa xarxa de relacions entre actors humans i no-humans (ecosistemes locals, legislació, decisions polítiques, decisions empresarials, activistes a favor del clima, residents en una determinada àrea, etc.) que intervenen de múltiples formes en la seva creació i en la seva possible pal·liació en el futur. Un altre exemple és el de la relació entre Arquímedes i els seus descobriments en el camp de l'enginyeria i la seva aplicació al servei de la maquinària de guerra del tirà de Siracusa: aquest fet aparentment anecdòtic ens mostra com un desenvolupament armamentístic més avançat pot suposar l'enfortiment d'un tirà en detriment de democràcies més febles a nivell tecnològic. No cal anar tan lluny en el temps per veure diàriament les conseqüències devastadores de les guerres asimètriques que estem presenciant ara mateix, i que tenen repercussions econòmiques, socials i culturals de gran abast.
Aquest tipus de casos en il·lustren com de difícil és destriar on acaben la ciència i la tècnica i on comencen la política i la cultura, i com a hores d'ara resulta impossible predicar una suposada neutralitat de la ciència, que es mantingui desvinculada d'interessos econòmics o de decisions polítiques, i a l'inrevés, tampoc no podem imaginar una societat que mantingui la seva llibertat intacta davant l'esfera de la natura i els objectes de la tècnica que tot sovint dominen les nostres vides més que no pas a l'inrevés. Així és com l'anàlisi porta Latour a qüestionar la lectura habitual que fem de la història, a través de la distinció bàsica entre ciència i societat, o entre natura i cultura, que el nostre món accepta com si fos un dogma de fe, i a desafiar aquesta concepció binària de la realitat i del rol que hi juguem com a intèrprets. El text s'adreça, així doncs, a un conflicte que sorgeix del concepte mateix de modernitat, i destapa la fal·làcia en què la modernitat ha caigut des que es va erigir, a partir dels segles setze i disset, en àrbitre i jutge del que és humà i del que és no-humà: d'una banda, els fets de la natura són estudiats per la ciència; de l'altra, la societat és controlada i regida per la política.
Aquesta separació absoluta entre les dues esferes comporta que els elements híbrids siguin reduïts als marges, a les anomalies i les excepcions, fins al punt fins i tot de ser perseguits, i revela un exercici de dominació i poder que deriva d'aquest coneixement privilegiat sobre el món que prové de separar objecte i subjecte. Si coneixement equival a poder, el coneixement de les lleis naturals em permet dominar la natura i modelar-la a les meves necessitats, mentre que el coneixement de les lleis socials em permet construir un cos polític que esdevingui tan inqüestionable com les lleis mateixes de la natura. El triomf del capitalisme a partir de 1989 revela, segons Latour, aquesta fal·làcia al cor de la cultura occidental que el creixement teòricament indefinit del capitalisme ha fet aflorar. La distinció entre humà i no-humà ha portat a la classificació com a no-humà de tota cultura que no s'atingui als valors occidentals: els pobles del Sud global han estat empobrits i explotats igual que la natura perquè han estat subsumits a la categoria de no-humans i, per tant, han rebut el mateix tractament que els objectes. Ecocidi i imperialisme són exactament el mateix fenomen, per tant, la culminació del procés civilitzador de la modernitat, que categoritza com a premodern tot allò que no caigui en la seva visió dicotòmica de la realitat.
Tanmateix, aquesta suposada objectivitat que distingeix Occident de tota la resta de cultures es basa en un dogma que guarda una contradicció dins del seu cor: la natura és transcendent, no construïda, inexorable i totalment altra, però la puc dominar; el cos polític és construït, immanent, contingent i fruit d'un contracte social, però m'hi sotmeto com si es tractés d'un poder transcendent. La noció d'un Déu transcendent és eliminada de l'equació, però preservada i reinventada en l'àmbit privat, com a deïtat en el cor de cadascú dins d'una societat secular. Davant d'això, la capacitat de la filosofia per criticar la modernitat és força limitada, en tant que tot corrent filosòfic que pretengui una crítica fonamentada n'està assumint les premisses: de la mateixa manera que els reaccionaris o antimoderns han validat les assumpcions bàsiques de la modernitat oposant-s'hi, la filosofia postmoderna ha validat la modernitat implícitament en declarar-la superada i erigir-se en el seu epígon. D'altra banda, hauríem de canviar totalment la forma de mirar la realitat si, com fa Latour, declaréssim que, en el fons, no hem estat mai moderns, ni tan sols en els moments en què ens pensàvem que dominàvem el món.
Un dels moments més aclaridors del raonament, en aquest sentit, és quan analitza la noció de temporalitat i historicitat que ens proposa l'era moderna: si concebem el temps com si es tractés d'una línia recta, i cada invent o avenç tecnològic com un salt endavant, jutjarem qualsevol residu del passat com a obsolet o superat, de forma que la història esdevé simplement una línia recta amb dos sentits possibles, el progrés cap endavant, o la regressió cap enrere. Tanmateix, l'experiència del dia a dia ens demostra com diferents artefactes, fenòmens culturals i construccions socials de diferents cronologies coexisteixen al cor de la societat: que la broca elèctrica, amb unes dècades d'edat, convisqui amb el martell, que es remunta a mil·lennis enrere, no ens fa ni més ni menys exòtics que els pobles que malanomenem premoderns. El reconeixement de xarxes complexes de relacions que condicionen la nostra vida facilita molt més l'explicació dels predicaments en què ens trobem avui dia. D'altra banda, la relació geogràfica que establim amb el món i la forma com s'organitza l'espai també ha de ser mirada des d'aquesta perspectiva descentralitzada: en una xarxa, no hi ha centre ni perifèria, sinó relacions locals i d'altres de més llarga distància. Així és com Latour desafia fins i tot la noció mateixa de cultura, que es veu en la necessitat de superar per no caure en la distinció radical entre cultura i natura: en comptes de cultura o natura pertanyem a "col·lectius", o "natures-cultures", és a dir, entramats de relacions amb tot tipus d'actors, humans i no-humans.
El raonament acaba, així doncs, amb la reivindicació d'una filosofia per al futur que sigui capaç de superar aquesta forma "moderna" (i obsoleta) de mirar el món. Les conclusions de l'assaig són força optimistes: Latour advoca per una il·lustració sense modernitat, que ens permeti reconèixer la presència d'aquests híbrids o quasi-objectes i integrar-los dins la nostra comprensió del món. Un coneixement lliure dels prejudicis moderns seria per tant simètric, és a dir, no pressuposaria la superioritat del subjecte occidental, que observa, respecte de l'objecte observat, ja que en realitat un i l'altre són exactament la mateixa cosa. Aquesta visió també permet acabar amb els dilemes del relativisme: donar el mateix valor a totes les cultures no deixa de ser una via per amagar que hi ha una cultura, la que observa i jutja, que s'arroga un valor superior a les altres perquè adopta falsament la posició de neutralitat o objectivitat. Latour també es mostra optimista respecte de les possibilitats de la democràcia, en tant que reclama un repartiment del poder que sigui descentralitzat i s'articuli al voltant d'aquestes xarxes de relacions: per això el text acaba amb la reivindicació del "parlament de les coses", un reconeixement intrínsec que els humans no estem sols al món, i tenim no tant el deure sinó més aviat la necessitat de reconèixer els agents no-humans que inevitablement ens condicionen i influeixen.
Continguts: L'argumentació de Latour s'estructura al llarg de cinc blocs. El primer, "Crisi", presenta les tesis de l'assaig i les hipòtesis que pretén argumentar. El raonament parteix de la base que la crítica a la modernitat ha arribat a un carreró sense sortida, perquè la modernitat mateixa ha col·lapsat davant del pes de les seves pròpies contradiccions. El segon bloc, "Constitució", caracteritza la modernitat i les seves assumpcions teòriques, per tal de poder-ne destapar els dogmes, que es basen en formulacions paradoxals. El tercer apartat, "Revolució", analitza els corrents filosòfics que s'han dedicat a criticar la modernitat per tal de descriure'n les febleses, i caracteritza una ontologia del temps no-lineal que desafia la concepció moderna del temps. És a partir d'aquest punt que planteja una ontologia variable, basada en els col·lectius i les xarxes, que serveixi per explicar tant la natura com les societats. El quart bloc, "Relativisme", planteja el problema del relativisme cultural a partir de l'asimetria epistemològica, i revela com occident ha bastit la dicotomia entre "nosaltres" i "ells" a partir d'una dicotomia encara més profunda entre "humà" i "no-humà". La resposta a aquesta qüestió passa per aplicar l'antropologia a la nostra pròpia cultura, és a dir, analitzar la nostra pròpia cultura com ho faríem amb una societat no-moderna. El raonament acaba reivindicant una xarxa que romangui local en tots els seus punts. Finalment, l'apartat titulat "Redistribució" enfoca una direcció futura per als estudis antropològics, que pugui basar-se en el coneixement de les xarxes i superar les dicotomies dogmàtiques de la modernitat. Per tal de fer-ho, es queda amb els aspectes més positius dels discursos crítics amb la modernitat, i en destria els aspectes negatius per tal de descartar-los.
M'agrada: M'ha semblat una argumentació molt ben lligada que, tot i que resulta espessa en certs passatges, ve reforçada per multitud d'exemples i analogies que ajuden a seguir el raonament en tot moment. El to desenfadat que utilitza Latour, de vegades veladament humorístic, també és un punt a favor.

noviembre 22, 2024

Enlace permanente para 'Oryx i Crake (#567) '

11:13

Oryx i Crake (#567)

» ‎ telèmac

Se suggerien taxes d'intercanvi - una Mona Lisa equivalia a un Bergen-Belsen; un genocidi armeni corresponia a una Novena Simfonia més tres Grans Piràmides - però també es podia mercadejar, per a la qual cosa havies de conèixer les xifres - el nombre total de cossos a les atrocitats, el preu de sortida a subhasta per a les obres d'art; o, si les obres d'art havien estat robades, la quantitat que en donava l'asseguradora. Era un joc pervers.
Oryx i Crake (2003) és la primera entrega de la trilogia de novel·les Maddaddam de l'autora canadenca Margaret Atwood. Després de la decepció que em va resultar L'assassí cec, feia força temps que no tornava a llegir cap altra novel·la d'aquesta autora. Oryx i Crake m'hi ha reconciliat: és una de les seves ficcions especulatives, una trama post-apocalíptica que ens endinsa en les implicacions més fosques del sistema capitalista i que, llegida dècades després de la seva publicació, resulta especialment clarivident a l'hora de retratar les dinàmiques d'intercanvi, dominació i consum del nostre propi món avui dia. Després que es produeixi una catàstrofe d'abast mundial que ha acabat amb les vides de quasi tota la població de la terra, el protagonista i narrador, l'Home de les Neus, ens explica el seu dia a dia en un món desolat, quasi com si es tractés d'un nàufrag en una illa deserta. Ara bé, el seu nou món no està del tot buit: el poblen una nova espècie d'humans, els crakers, que pertanyen plenament al món post-apocalíptic i que no coneixen res de com era el món d'abans. A partir d'aquesta arrencada plena de misteri, la trama ens anirà endinsant dins del pensament confús del narrador, que barreja constantment els fets del present amb els seus propis records del passat i, paral·lelament, una narració en tercera persona ens anirà posant en antecedents sobre com s'ha arribat a produir el cataclisme.
Així doncs, la trama de la novel·la està perfectament pensada per portar-nos a la revelació final del misteri sobre la pandèmia que ha acabat arrasant amb la humanitat i, de retruc, amb tot el món conegut. Les dues línies argumentals ens porten fins a aquest clímax que, pel que fa a l'argument de la novel·la, n'esdevé de fet el moment cronològicament central: d'una banda, tenim la història del protagonista, Jimmy, abans d'esdevenir l'Home de les Neus, des que és un infant fins a l'edat adulta. El seu amic d'adolescència i company d'estudis, Crake, esdevindrà una de les figures centrals de la seva vida, un refugi per a les seves insatisfaccions més profundes i la seva malaptesa social, que deriven de la tempestuosa relació que manté amb els seus pares des de petit. Mentre que Jimmy estudia lletres, cosa que equival a ser un autèntic fracassat social, el seu amic Crake es revela com una de les ments més prodigioses de la seva generació, i estudia a la millor universitat del país la tecnologia que en aquell moment és més puntera i exitosa per a les empreses: l'enginyeria genètica. En paral·lel a aquest relat lineal, tenim el relat en primera persona del món de després de la catàstrofe en què Home de les Neus rememora tots els fets que l'han portat al present, però recuperant poc a poc el passat en cronologia inversa, de forma que el final de la novel·la ens porta de nou al gran projecte concebut per Crake.
De fet, a la contraportada del llibre (almenys l'edició en castellà que jo he llegit) ja se'ns explica ben bé què ha passat, i de totes formes la trama esdevé clarament previsible des del moment que comencen a escampar-se les primeres pistes. El que és important no és exactament el què, sinó el com dels esdeveniments, i aquest com és el que esdevé realment pertorbador de la novel·la sencera. Gran part de la novel·la es basa en la construcció d'un món distòpic perfectament plausible i sospitosament semblant al món actual. El món està dividit per una bretxa social autènticament insalvable: en uns complexos aïllats i protegits amb seguretat privada, viuen les persones que treballen per a grans empreses d'enginyeria genètica que generen productes de consum per fer la vida dels seus habitants més fàcil. Des de productes per millorar l'aspecte físic i el rendiment sexual fins a comestibles que facilitin el processament d'aliments, qualsevol millora que es pugui imaginar ara és perfectament realitzable a través de la modificació genètica. La regeneració d'òrgans humans és perfectament possible, i es realitza a través del seu cultiu en uns organismes hostes, uns porcs gegantins genèticament modificats. Els animals són hibridats i modificats genèticament per obeir a les necessitats dels éssers humans: d'alguns es necessita que siguin més dòcils, per exemple per fer de mascotes, mentre que d'altres s'espera que siguin màquines de matar, perquè els cossos de seguretat els puguin utilitzar contra els enemics del sistema.
Tanmateix, aquest món de consum i de millora permanent de l'espècie humana, en què la mort està esdevenint poc a poc una raresa, i aviat els fills seran genèticament seleccionats d'acord amb les preferències dels pares, és un privilegi reservat tan sols als pocs escollits que se'l poden permetre. Fora dels complexos, a les ciutats tradicionals, malviuen les persones expulsades per aquest sistema d'empreses que han colonitzat totes les esferes de la vida. A més, la catàstrofe ambiental és més que imminent: les principals ciutats costaneres ja han quedat submergides i és qüestió de temps que les temperatures del planeta esdevinguin extremes. Com passava amb el món feliç de Huxley, Atwood ens retrata un món brutal en què la violència i l'explotació sexual són la norma precisament perquè són el revers obscè i latent del sistema tal com està construït: els homes dominen o manipulen les dones i aquestes s'hi sotmeten o proven d'escapar-se'n; passa el mateix amb l'explotació sexual que pateixen els infants del tercer món, venuts per les seves famílies a proxenetes rics amb la promesa d'una vida millor. Aquest és el cas d'Oryx, l'amor platònic tant de Crake com de Jimmy, i que acabarà confluint a la narració d'aquest últim a través del recurs al monòleg interior d'una psique torturada pel record.
A través d'aquests personatges, els seus records entretallats i les seves frustracions anirem assistint a una reflexió incomparable sobre la condició humana i la política de la seva redempció: els dos protagonistes s'erigiran en fiscal i advocat defensor de la humanitat, i el seu potencial per a la creació i per a la destrucció acaben fent-se dues cares de la mateixa moneda. El diàleg que s'estableix entre les ciències i les arts a través d'aquests dos personatges també ens enfronta amb la capacitat aparentment il·limitada de la tecnologia en el present o en un futur proper, i la necessitat constant d'un observador imparcial que l'avaluï des de fora i la sotmeti a una anàlisi crítica, per a la qual seran essencials els valors morals i estètics. El potencial aparentment infinit de l'espècie humana per a la destrucció acaba contrastant tràgicament amb la seva pulsió per reproduir la vida infinitament: si la humanitat s'ha condemnat a si mateixa a través de la seva capacitat de crear mort potser l'únic acte afirmatiu possible sigui apagar el llum quan tot s'hagi acabat. Atwood ens planteja el terror d'aquesta possibilitat amb una lucidesa desesperada que m'ha recordat força el Vonnegut de Bressol de gat.
Ara bé, si Bressol de gat acabava amb un desenllaç definitiu, l'aposta d'Atwood per la incertesa del final obert afegeix un nivell de lectura encara més profund: en la seva croada per eliminar el sofriment humà, Crake creu haver erradicat del món futur residus de barbàrie com el pensament màgic, la creació artística o l'art d'explicar històries. Quan aquests comencin a revelar-se en els nous habitants de la terra, haurem de preguntar-nos qui tenia raó en el debat entre natura i cultura, i si les arts i les lletres estan condemnades a desaparèixer per virtut de la racionalitat científica. D'entre les preguntes obertes que deixa la novel·la és si aquestes manifestacions es donen de forma espontània en els nous humans o han estat induïdes indirectament pel mestratge d'en Jimmy i, en conseqüència, si les formes de violència i dominació que donaven sentit al món del passat aconseguiran sobreviure també en el món del futur. És així que a la llum del clímax narratiu les aparents digressions de la novel·la sobre les tensions entre masculí i femení, ric i pobre, opressor i colonitzat, acaben adquirint tota la seva profunditat.
Sinopsi: Després d'una catàstrofe d'abast mundial que ha acabat amb pràcticament tota la vida humana a la terra, un supervivent solitari, que es fa dir Home de les Neus, entaula una relació de mestratge amb uns humans a qui tracta com a infants perquè desconeixen el món d'abans de la catàstrofe. Poc a poc, a través dels seus records, anirem sent testimonis de la vida d'aquest personatge misteriós i la seva relació amb Crake, un científic sonat que pretén salvar la humanitat a través d'un arriscat experiment genètic.
M'agrada: Atwood demostra un domini magnífic de la narració que no acaba revelant totes les cartes fins al final, per més pistes que hagi anat mostrant pel camí. Especialment les reflexions filosòfiques que ofereix el text a través dels diàlegs dels seus personatges, que afronten amb impotència els dilemes i les contradiccions de la condició humana.

noviembre 15, 2024

Enlace permanente para 'A les dues seran les tres (#566) '

0:09

A les dues seran les tres (#566)

» ‎ telèmac

Feia anys que no mirava als ulls d'un gat. Com sempre, el primer que nota el periodista és la certesa que saben la veritat. És un codi d'espècie que ni prescriu ni evoluciona. Si hagués de definir la reacció dels animals, diria que és amenaçadora, hostil, de pèl a punt d'estarrufar-se, ungles retràctils afilant-se i garrameus incipients. Expressen una voluntat de legítima defensa contra la memòria d'un atac que, igual que els morts abandonats a les cunetes, convé desenterrar.

A les dues seran les tres és un recull de contes breus de Sergi Pàmies que es va publicar l'any passat. Ha estat la meva primera aproximació a aquest autor tan reconegut dins la narrativa catalana actual, i m'ha semblat una lectura molt recomanable. Pàmies ens mostra, a través dels seus relats breus, una notable capacitat per a la concisió i l'expressió justa i acurada, de forma que la narració dels fets més quotidians - com preparar-se per escriure un text, assistir a una conferència, un episodi d'insomni, un viatge amb els fills - adquireix una dimensió existencial i vital que posa en relleu el paper essencial de la memòria per a la formació de la identitat. La majoria dels contes tracen una associació entre dos fets o anècdotes en diferents marcs temporals: un en el present i un el passat, de forma que aquesta connexió esdevé crucial per comprendre la situació present o la identitat del narrador en l'actualitat. Molts dels contes es dediquen precisament a explorar aquestes connexions: els moments fundacionals de la identitat arriben a la memòria quan ja s'han produït, a posteriori, i en el moment present costa adonar-se de la importància que tindran per a una vida sencera. Per això gran part dels contes també ens posen a la pell de l'escriptor i esdevenen fins a cert punt metatextuals: l'exercici de reflexió al voltant d'aquestes incursions de la memòria dins la vida és el que portarà després a l'elaboració del conte o, en el cas del periodista, de l'article.

En el volum podem arribar a trobar molts exemples d'aquest tipus de connexions: a "Díptic bivitel·lí", el narrador associa un episodi de l'inici de la relació amb la seva dona a la percepció de si mateix que acabarà tenint durant els anys de paternitat; a la darrera secció de "Tres periodistes", el record de la classe de periodisme de la mare connectarà amb el present del fill que n'ha de recollir els records. A "T'estimo" passa quelcom similar entre el moment fundacional que segella l'amor d'una parella i la situació present de la relació, i "Per què no toco la guitarra" mostra com un d'aquests moments decisius pot arribar a retornar periòdicament al llarg de tota una vida amb la constància d'una rèplica sismogràfica. En la mateixa línia de reflexió, alguns contes també ens tempten amb renúncies o direccions que finalment van ser rebutjades: a "La segona persona", el narrador explora els motius pels quals va abandonar la idea d'escriure poesia, i els associa metafòricament a la pèrdua de la virginitat, mentre que una de les seccions de "Dies històrics" ens narra el procés de renúncia a una idea per a un conte, que finalment queda descartada. Una idea que va apareixent a la majoria dels relats és la percepció subjectiva del temps: hi ha moments essencials que queden ancorats en el temps, congelats en un present perpetu a través del record, com passa per exemple a "Fires i congressos" o a "Dues espardenyes". D'altra banda, la nostra relació amb el temps no és mai lineal, i es produeix a salts i amb la impressió que no arribem a entendre com hem arribat al moment present, com tan acuradament evoca el títol del volum.

Per tant, ens trobem davant d'una reflexió sobre el pas del temps i com aquest comença a pesar quan l'experiència vital comença a acumular-se en el passat més que a projectar-se cap al futur. Tanmateix, la veu narradora no recorre mai ni a l'amargor ni al sentimentalisme: si una cosa permet el pas del temps és anar prenent un distanciament crític respecte dels records que han bastit la identitat, que de vegades afloren a la consciència amb un sentit de fortuïtat o fins i tot d'estranyesa. Els elements autobiogràfics hi són presents, però Pàmies els elabora sempre des del filtre de la ficció, de forma que no treu cap a res intentar destriar realitat de ficció, en aquest cas. En un moment en què se'ns bombarda constantment amb exercicis de memòries mal camuflats amb les etiquetes de "literatura del jo" o "autoficció", sovint amb aquell to confessional que sona a exercici buit de vanitat o d'autojustificació no sol·licitada, Pàmies ens mostra aquí en què consisteix l'autèntica autoficció, que si no és una mica experimental i una mica metatextual perd la capacitat de subvertir i desafiar la capacitat crítica dels lectors.

Continguts: A les dues seran les tres recull deu relats breus: "La segona persona", en què el narrador reflexiona sobre el fet d'escriure a través de la imatge de la pèrdua de la virginitat i els seus records de joventut; "Dies històrics", un díptic sobre un retrobament de companys de promoció amb una sorpresa inesperada i, d'altra banda, la idea d'escriure un relat sobre els atemptats del 17 d'agost a Barcelona; "Fires i congressos", una altre díptic en què el narrador descriu un congrés en el passat, quan encara era un escriptor novell, i un altre més proper al present, i va reflexionant sobre diversos moments de la seva vida professional; "La tàctica de l'estruç", que descriu un episodi d'insomni i terror nocturn davant d'un assalt al domicili; "Dues espardenyes", en què un dramaturg que surt d'una depressió va a recollir un premi a una ciutat connectada amb el seu passat familiar; "T'estimo", en què una parella que es va conèixer en ocasió dels Jocs Olímpics de Barcelona celebra el seu aniversari trenta anys després; "Per què no toco la guitarra", una reflexió sobre la relació del narrador amb l'afició de tocar la guitarra, que ha anat abandonant amb el temps; "Tres periodistes", un conjunt de tres relats curts, tots tres força diferents entre si; "Díptic bivitel·lí", en què el narrador reflexiona sobre la seva relació amb els seus fills bessons a través de la seva condició d'impostor, que l'acompanya des dels inicis de la seva relació de parella i, finalment, "Narrativa breu", en què un escriptor conclou, després d'adormir-se al volant durant uns pocs segons, que aquesta experiència límit és la porta d'entrada als records i percepcions que li permetran escriure un llibre.

M'agrada: "Dies històrics", "Dues espardenyes", "Per què no toco la guitarra" i "Tres periodistes".

noviembre 12, 2024

Enlace permanente para 'Les esferes del temps (#565) '

1:07

Les esferes del temps (#565)

» ‎ telèmac

Soc una consciència anacrònica, eterna, habitant d'una dimensió paral·lela a la vostra, que no obeeix les lleis de l'espai ni del temps. Soc lo buit, soc la matèria fosca, l'absència de moviment. Tot objecte projecta una ombra, tot moviment parteix i finalitza en una fase de repòs. Tota dimensió física i cronològica compta amb una d'equivalent immaterial i cronoil·lògica. Soc allò que hi ha darrere lo mur de la realitat. Soc l'oceà de buidor perenne, l'amenaça immòbil que la matèria física ha intentat refrenar d'ençà de l'inici del temps.
Aquesta novel·la juvenil de Rubèn Montañá va guanyar el premi Joaquim Ruyra de 2020, i és un relat d'aventures molt entretingut ambientat en una Barcelona sacsejada per les lluites socials en el marc de la inauguració de l'Exposició Universal de 1888. El protagonista, Domènec, és un jove orfe que treballa en un circ de fenòmens a causa de la seva aparença peculiar: el seu cos està cobert de cicatrius des de la seva infantesa i, tot i que no en té record, intueix que la mort dels seus pares està relacionada amb l'origen dels seus poders sobrenaturals. Obligat a escapar del seu amo per circumstàncies que escapen del seu control, s'introduirà en cercles anarquistes que planegen una conspiració al voltant dels actes inaugurals de l'Exposició, i allà és on acabarà coneixent el seu nou benefactor, un senyor adinerat que l'ajudarà a controlar els seus poders i l'introduirà dins d'un pla per combatre una amenaça maligna que es desplega a la ciutat. A través d'un seguit de personatges secundaris que aniran intervenint a la trama, en Domènec anirà descobrint poc a poc el seu paper en una cadena d'esdeveniments que s'estén mil·lennis abans del seu naixement.
Les esferes del temps és una novel·la molt ben construïda, basada en l'acció i la intriga d'una trama molt ben traçada des del principi, però també en l'esforç particular amb què l'autor recrea l'escenari històric en què se situa el relat i prova de mantenir un marc coherent i plausible per a la fantasia de tall steampunk que s'hi desplegarà. Així doncs, hi trobem el subsòl metafòric de la ciutat en què es produeixen conspiracions anarquistes, l'interès per l'ocultisme, els avenços tecnològics de l'època i l'inici de l'arqueologia, per exemple. La divisió entre rics i pobres és més que evident en la recreació històrica que ens ofereix la novel·la, però aquesta bretxa social quedarà posada entre parèntesi davant la necessitat de fer front a un mal de naturalesa atàvica que amenaça amb la fi del món conegut. Com si es tractés d'una mena de lliga dels homes extraordinaris a la barcelonina, don Sebastià Bonjoch reclutarà una sèrie de personatges amb poders sobrenaturals que hauran de fer front a aquesta terrible amenaça. A través de la novel·la, aniran apareixent cameos de personatges històrics, que de vegades seran més fortuïts i de vegades tindran un pes essencial per al desenvolupament del relat.
És per això que la novel·la és una gran proposta tant per a joves com per a adults, tant si preferiu fruir amb la trama d'aventures com entretenir-vos amb l'ambientació històrica i la seva extraordinària coherència dins d'un relat de fantasia sobrenatural. L'equilibri està molt ben aconseguit, en aquest sentit, i la cirereta del pastís és la recreació consistent del català parlat a l'època, pel qual Montañá demostra una cura i una dedicació especials.
Sinopsi: A les portes de la inauguració de l'Exposició Universal de Barcelona el 1888, Domènec, un jove orfe que treballa en un circ de fenòmens a causa de la seva deformitat física, és reclutat pel misteriós don Sebastià Bonjoch, que l'entrenarà per arribar a dominar els seus poders. Juntament amb els seus nous amics, en Domènec descobrirà una conspiració per acabar amb el món conegut que presentarà connexions amb les expedicions d'Eduard Toda i els invents visionaris de Narcís Monturiol.
M'agrada: La secció introductòria, amb cameo inclòs, que és una porta d'entrada incomparable a la narració sencera, i després el ritme constant amb què els descobriments i els misteris es van desenvolupant fins arribar a una confrontació final memorable.

noviembre 09, 2024

Enlace permanente para 'Una bondat complicada (#564)'

0:05

Una bondat complicada (#564)

» ‎ telèmac

No sé per què allò tenia tanta importància per a ella. Sempre era igual. De vegades penso què hauria canviat aquell dia si els meus pares haguessin dit la paraula "festa". Les coses no haurien de dependre de tan poc. Esternudes i provoques una massacre a la carretera. Apartes una pedreta i desencadenes una allau. Però em penso que si podem morir sense comprendre per què, també devem poder viure sense entendre del tot com. I en certa manera això tranquil·litza.

Aquesta novel·la de l'autora canadenca Miriam Toews es va publicar per primer cop el 2004 i és una crònica autènticament desoladora sobre els estralls que pot arribar a causar el fanatisme religiós a la vida d'una família corrent. A principis dels anys 80, en una comunitat mennonita del Canadà prop de la frontera amb els Estats Units, la família Nickel queda destrossada davant la sobtada desaparició de la filla gran, la Natasha, que fuig del poble amb el seu xicot, i poc temps després la de la mare, la Trudie, que desapareix un dia deixant a casa el passaport i els seus objectes personals. El pare, en Ray, i la germana petita, la Nomi, han de continuar navegant el seu dia a dia amb el pes d'aquestes absències: mentre que en Ray es va enfonsant progressivament en l'apatia i el mutisme, la Nomi, en plena adolescència, emprèn un camí de descoberta i autodestrucció davant la manca de futur que veu que l'espera. Els joves d'East Village semblen els veritables damnificats de la resignació religiosa i la via de submissió que prediquen els seus adults: l'escorxador de pollastres local i el negoci turístic són les úniques sortides laborals per als graduats de l'institut, que tot sovint acaben casant-se immediatament per perpetuar els models de la família tradicional.

Gran part de l'encant de la novel·la és el retrat de la família protagonista, i com a través de cada personatge l'autora ens va exposant les diverses posicions que cadascun dels membres adopta respecte de la comunitat religiosa que controla les seves vides. Es tracta d'un grup tradicionalista i extremadament conservador que pretén fiscalitzar qualsevol petit detall de la vida privada, i que condemna a l'ostracisme aquells qui se'n desmarquen o cometen faltes que es consideren imperdonables. En una espera resignada al dia del judici final per tal de conèixer un destí que ja està predeterminat d'entrada, la vida no té cap més valor que mantenir la comunitat unida i en tot moment controlada. Tot i que aquest control social té un evident biaix masclista, al final tots els feligresos acaben sent víctimes d'aquesta opressió col·lectiva i omnipresent. Davant d'aquesta situació, cada membre de la família adopta la seva pròpia postura respecte de les seves pròpies creences i les dels altres: ben bé des del principi de la novel·la la Nomi ens planteja el dilema de la seva mare i la seva germana en tercera persona. Mentre que la Tash és la rebel de la família, que comença a desafiar tots els principis religiosos de la comunitat obertament, la Trudie pren una posició més ambivalent, validant en tot moment els sentiments de la Tash i els seus propis dubtes sobre el dogma establert, i fent del benestar de la família la seva prioritat. En Ray, el pare, és un devot fidel de la fe mennonita, però està profundament enamorat de la seva dona i secretament fascinat per les seves rebel·lions quotidianes.

Quan és més petita, la Nomi viu amb autèntic temor la revolta de la seva germana Tash, des del convenciment que s'està condemnat per a l'eternitat, mentre comença a intuir que la mare empatitza més amb aquesta actitud rebel del que pot reconèixer obertament. A mesura que es vagi fent gran, però, la seva pròpia rebel·lió anirà adquirint matisos més autodestructius: mentre que la Tash rebia l'empatia dels seus progenitors i albirava, amb les seves aspiracions artístiques, un futur fora del poble; en la seva adolescència la Nomi es troba lligada al carreró sense sortida que suposa la vida al poble, incapaç de deixar el seu pare i trencada internament per l'abandonament que ha patit per part de la mare. De la mateixa manera, mentre que la relació de la Tash amb el seu xicot es basava en els plans de futur fora de la comunitat, la relació de la Nomi amb el seu xicot del poble els aboca a tots dos a una espiral de desafiaments, experimentació amb les drogues i amb els seus cossos i una mena de conhort resignat davant d'un futur buit de sentit. A través d'aquest panorama angoixós, les decisions dels pares, que es fan difícils de justificar vistes des de fora, però que la novel·la ens prova d'apropar a través de l'ampli context que ens mostra, ens aniran mostrant el sentit d'aquesta "bondat complicada" de què ens parla el títol: una sèrie d'autèntics sacrificis i renúncies aparentment inexplicables, però que s'acaben revelant beneficioses per a les filles, encara que vinguin donades al preu de destrossar la família.

En aquest sentit el desenllaç esdevé especialment rodó en la seva ambigüitat: totes les preguntes queden pendents de respondre, però a la vegada les pistes que hem anat recollint durant la lectura ens donen prou informació com per treure'n conclusions al respecte. Una part de l'interès de la lectura rau a anar descobrint aquestes peces del trencaclosques, que la Nomi tan sols anirà desbloquejant a través del seu accidentat flux de consciència. Precisament aquesta recreació de la veu interior de la protagonista és un altre dels punts forts de la proposta: Toews recrea el llenguatge de l'adolescent de l'època, d'una eloqüència tot sovint fascinant, i amb un recurs a l'humor sempre punyent i inesperat, a través de retalls de converses i anècdotes diverses que ens van il·lustrant a la vida del poble. Així assistim a una tragèdia col·lectiva que trenca el cor especialment per la forma com l'adolescent és colpida constantment per la negligència i la incapacitat afectiva dels adults que haurien de cuidar-la. Si una cosa fa la novel·la és il·lustrar el perill de les sectes i del pensament religiós quan pretén imposar-se sobre la vida individual de forma totalitzadora. Quan la Nomi encari la seva pròpia fugida - que no acabarem de veure realitzada sobre el paper - serà després que li hagin trencat tots els llaços afectius que encara li quedaven: amb el seu xicot, amb la seva millor amiga, fins i tot amb el seu pare. La seva última aposta per l'esperança, davant la veritat que se li presenta en tota la seva cruesa, esdevé metàfora de la narració sencera i un desenllaç realment inigualable.

Sinopsi: A principis dels anys vuitanta, l'adolescent Nomi Nickel afronta el futur amb una mescla de desesperació i resignació. Amb la ferida oberta de la desaparició de la seva mare i la seva germana anys enrere, i el progressiu distanciament del seu pare respecte de la realitat, els pocs lligams d'afecte que encara li queden es van fent cada cop més tènues, mentre comença a dependre cada cop més de les drogues per evadir-se de la situació de precarietat i abandonament en què es troba. A mesura que anem llegint, anirem comprenent millor el context del poble, els habitants del qual pertanyen a la secta mennonita, i el mosaic de relacions familiars i socials que condicionen les decisions més dures que els membres de la família hauran de prendre.

M'agrada: L'aposta pel punt de vista parcial i sovint desarticulat de la protagonista, que ens va il·luminant progressivament amb la imatge de conjunt de la tragèdia col·lectiva que se'ns retrata.

noviembre 06, 2024

Enlace permanente para 'Quanta, quanta guerra... (#563) '

0:01

Quanta, quanta guerra... (#563)

» ‎ telèmac

De vegades aquesta manera de ser meva em fa fugir..., només hi ha els morts que no em facin por. No demanen res; per això em fan tanta pena i me'ls estimo tant, i més quan de vegades penso que sóc una morta viva..., que ja m'hauria mort fa vides i vides d'altra gent... Se'ls ha d'enterrar ben endins de la terra perquè puguin reposar per sempre ben a la vora de les arrels. I fer-se arbres.

Aquesta novel·la de Mercè Rodoreda (1908-1983) es va publicar el 1980, i és l'última obra que l'autora va veure publicada en vida. Pertany a la seva etapa de maduresa, un cop ja havia tornat de l'exili a Catalunya, en què Rodoreda abraça el simbolisme i l'expressionisme com a formes artístiques, amb unes narracions força experimentals i oníriques, que suggereixen imatges més que oferir un relat de fets que es puguin llegir de forma literal. Si La mort i la primavera, la seva novel·la pòstuma que, de fet, va quedar inacabada, ja m'havia colpit força amb el seu recurs a les imatges de violència, Quanta, quanta guerra... m'ha semblat similar en alguns aspectes, tot i que més accessible a l'hora de llegir-la i potser també més agraïda en la seva brevetat. Això no vol dir que la duresa de la violència retratada i la desolació al nivell psicològic i emocional no en siguin la norma, com també passava a l'altra. Quanta, quanta guerra... narra la història de creixement de l'adolescent protagonista, Adrià Guinart, que es cria amb la seva mare al barri de Gràcia i decideix marxar de casa per lluitar a la guerra quan tot just té quinze anys. El seu anhel de llibertat i les seves ànsies de veure món xocaran amb la brutalitat real de la guerra, i la violència que anirà experimentant, la majoria de vegades relatada de segona mà a través dels testimonis de personatges que anirà trobant pel camí, aniran formant un entramat de símbols sense interpretació directa, que els lectors haurem d'anar desxifrant al pas de la lectura.

D'entre totes aquestes imatges la de la mort és la que presideix la narració i es fa veritablement omnipresent: ja sigui a través del cavall blanc que remet als quatre genets de l'Apocalipsi; l'home de les dents verdes que temptarà l'Adrià amb la possibilitat de quedar atrapat a la vida d'altri; el personatge de l'Eva, que simbolitza la vida però que acabarà esdevenint víctima sacrificial del relat sencer; o la vella dels escapularis, que no acabarà revelant tota la seva maldat fins al desenllaç. La mare del nen mort, sortida directament del Gernika, representarà la coda d'aquest drama viscut pel protagonista, el paper del qual al llarg de la novel·la consisteix més aviat a veure i escoltar, a ser testimoni passiu dels sofriments inacabables d'una terra esquinçada per la guerra. Tots aquests episodis semblen més aviat preparatoris per quan a l'Adrià li toqui prendre la iniciativa en primera persona, cosa que farà en comptades ocasions: per exemple, trencant el mirall que amenaçava a atrapar-lo en una identitat que no era seva, enterrant l'infant difunt, o executant una revenja final, que només es pot llegir com a justa, sobre la vella dels escapularis.

Costa de determinar què simbolitza cada estadi del viatge ni cada personatge que s'hi troba, no perquè les imatges no siguin prou clares, sinó perquè se'ns ofereix una multiplicitat de referents que es van entrecreuant els uns amb els altres, de forma que una sola lectura no esgota totes les altres possibilitats. A més de la imatgeria bíblica i apocalíptica, que trobem sobretot al principi i al final del relat, tenim també els arcans de les cartes del Tarot; la doctrina ocultista dels Rosa-Creu amb què Rodoreda es va familiaritzar força cap al final de la seva vida, i que es fa especialment present a la part central de la novel·la; i la imatgeria de l'Infern de Dante, especialment pel que fa a la relació de diversos tipus de violències i de personatges grotescos en sofriment, així com també el recurs constant a la connexió entre les morts i els arbres, que fa recordar l'episodi de la selva adolorida. Així doncs, el viatge del protagonista esdevé una autèntica baixada als inferns en forma d'escapada als boscos, de forma que, com passa també sovint en l'imaginari de Mercè Rodoreda, avenc infernal i jardí del paradís tot sovint es desdibuixen i es retallen l'un contra l'altre, com si fossin dues cares de la mateixa moneda de l'existència.

Dins d'aquest panorama, per tant, la guerra que apareix al títol sembla una presència ominosa que presideix cadascun dels episodis de la trama, però que sempre s'intueix als marges i no és tractada directament sinó en determinats moments de màxima tensió narrativa. Quan l'Adrià se'n va de casa per primera vegada, primer se'ns retrata com una mena de joc d'iniciació per part dels soldats adolescents; no serà fins més endavant que aquesta imatge vagi canviant a poc a poc davant la mirada fascinada del protagonista. A través dels relats dels personatges, anirem assistint a les tensions socials i de classe que motiven la violència al bàndol republicà; mentre que al final de la novel·la el xoc serà la violència des de l'altre bàndol.

Les tensions de gènere també hi són presents, amb una insistència que al llarg de la lectura es va fent cada cop més ominosa: al principi del relat sembla que la violència sempre arribi causada o induïda per les dones, fins que a través del relat anem observant el relat esbiaixat que en fan els homes. Rodoreda havia viscut en primera persona el tipus d'opressió de gènere que es dona a l'àmbit domèstic i en el context de la guerra: els retrats que fa d'aquesta guerra de sexes són realistes i profundament angoixants. Així és com freqüentment les dones s'aniran revelant com a víctimes a mesura que l'Adrià pugui anar deixant enrere els somnis de masculinitat intocable que li arriben a través dels seus congèneres homes. És per això que, al meu parer, tant l'Adrià com la seva estimada ideal l'Eva, són retratats com a personatges andrògins. En definitiva, una bona recomanació; imprescindible per conèixer l'estil de maduresa de Rodoreda.

Sinopsi: Amb quinze anys, el protagonista, Adrià Guinart, exposa els seus records d'infància i tot seguit relata la seva escapada de casa per lluitar a la guerra i així poder realitzar el seu anhel de llibertat. A través de la novel·la anirem assistint al seu viatge de creixement a través de les violències i brutalitats patides en el marc de la guerra per ell mateix i tota una sèrie de personatges secundaris que l'aniran fent partícip de les seves dissorts.

M'agrada: La seva inesgotable capacitat de suggerir i evocar imatges i significats en múltiples direccions, i acabar recollint els fils de la narració en un final colpidor i inoblidable, per dolorós i estranyament necessari dins la lògica narrativa. La secció central i la simbologia del mirall especialment.

noviembre 02, 2024

Enlace permanente para '"El món administrat no coneix l'amor" '

1:00

"El món administrat no coneix l'amor"

» ‎ telèmac

octubre 28, 2024

Enlace permanente para 'Conte de Nadal (encapsulant a Dickens) '

0:04

Conte de Nadal (encapsulant a Dickens)

» ‎ telèmac

octubre 26, 2024

Enlace permanente para 'Sobre la lectura (#562) '

0:11

Sobre la lectura (#562)

» ‎ telèmac

Potser no hi ha dies de la nostra infantesa que haguem viscut tan plenament com aquells que vam pensar-nos que deixàvem sense viure, aquells que vam passar amb un llibre preferit.
Aquest opuscle de Marcel Proust (1871-1922) es va publicar per primer cop el 1906 com a pròleg per a la seva pròpia traducció de l'obra El sèsam i els lliris de John Ruskin (1819-1900). Amb el temps ha adquirit una autonomia pròpia com a text i actualment es publica per separat, possiblement perquè la fama i el renom de Proust han sobrepassat els de Ruskin. Es tracta d'un breu assaig sobre l'efecte de la lectura a les nostres vides i, per la seva brevetat, podria ser una bona porta d'entrada a Proust si no us anima la seva obra magna, la novel·la en sèrie A la recerca del temps perdut. Si bé al principi el text ens introdueix als records d'infantesa de l'autor, amb la seva característica vivisecció de la vida burgesa de l'època, a mesura que va avançant la lectura l'autor ens va introduint a les seves pròpies idees estètiques, que entren en polèmica amb les de Ruskin mateix i ens poden ajudar a comprendre millor el marc teòric en què es basa la seva novel·la.
De fet, l'obra polemitza amb les idees de Ruskin sobre la lectura, i mostra com Proust ja ha entrat de ple al segle vint a l'hora de posar la subjectivitat del lector al centre de la interpretació dels textos i les obres d'art. La mirada de Ruskin, en canvi, ens ofereix una concepció platònica del gaudi estètic, en què la lectura esdevé una conversa amb els savis del passat, i la seva assimilació, per tant, ens ha de suposar una porta d'accés a una noció de veritat i de bondat absolutes: l'art esdevindria, per tant, una versió millorada del món, i en aquest sentit hauria de suposar un referent moral, de manera que la lectura ens fa accedir a una forma de vida més rica a la qual hauríem d'aspirar. En canvi, per a Proust, no hi ha una noció de veritat absoluta que s'hagi de descobrir rere l'experiència vital, ja que la lectura no pot substituir la vida mateixa - una experiència sensible fonamental que ell anomena dins del text "vida espiritual". Així doncs, la veritat no és res que sigui allà fora i hàgim de sortir a buscar, sinó que es troba dins de cadascú, en perpètua construcció i interrogació.
Per tant, a través d'aquest text Proust reivindica la lectura com a invitació o iniciació a la vida, que pot fer d'estímul per a la intel·ligència, i pot arribar a marcar un nivell de distinció social, el que ell anomena les "bones maneres de l'esperit". Tanmateix, també pot arribar a estancar la vida de la sensibilitat si pretén substituir l'experiència mateixa de viure i de viure plenament. Amb aquestes idees de fons, es fa fàcil aproximar-se a l'obra de ficció de Proust i veure el creixement del seu protagonista i alter ego en un viatge de formació de la sensibilitat: tot l'art i els esdeveniments socials que el jove Marcel ha anat assimilant amb el pas dels anys acabaran cristal·litzant en el que després serà la seva obra. Obra i vida, per tant, costen de destriar, quan l'experiment literari es transforma en una mena d'exercici de percepció, una mena de destil·lació sobre el paper de l'experiència viscuda.
Per això Proust finalitza la seva argumentació amb la reivindicació dels artistes romàntics com a veritables comentadors i intèrprets de l'art clàssic: la seva interpretació d'obres més antigues arriba només després d'haver-les passat pel filtre de la seva pròpia experiència subjectiva. És així com la vida espiritual del passat, segons Proust, ressorgeix en el present, en una mena de connexió a través de l'experiència estètica. Rodin pot esdevenir, al mateix temps, el lector més atent possible de l'escultura clàssica i el seu comentarista més apassionat. Sobre la lectura és un assaig breu que fa de bon llegir: el recomanaria a interessats en l'obra de Proust, tot i que no està a l'alçada de la seva ficció.
Continguts: A propòsit de la presentació de les conferències de Ruskin recollides a El sèsam i els lliris, Proust encarrila la seva pròpia reflexió sobre la lectura i la seva relació amb la vida sensitiva i espiritual de l'ésser humà.
M'agrada: És un text molt breu en què no hi sobra res; pot ajudar a comprendre una mica millor l'obra de Proust.

octubre 23, 2024

Enlace permanente para 'La rosa dels vents (#561)'

0:05

La rosa dels vents (#561)

» ‎ telèmac

Ens atrevim a suggerir que la confusió al voltant de la Llavor 31 pot resultar d'una interpretació etnocèntrica de la paraula "amunt". Per a nosaltres, "amunt" és una direcció "bona". No ho és, o no necessàriament, per a una formiga. "Amunt" és d'on ve el menjar, certament; però "a baix" és on es troben la seguretat, la pau i la llar. "Amunt" és el sol abrasador, la nit glacial, no trobar refugi als túnels estimats, l'exili, la mort. Per tant, suggerim que aquesta autora estranya, en la solitud del túnel desert, buscava expressar amb els mitjans que tenia a l'abast la màxima blasfèmia concebible per a una formiga, i que la lectura correcta de les Llavors 30-31, en termes humans, és: "Mengeu els ous! A baix la Reina!"
Aquest recull de relats curts de l'autora estatunidenca Ursula K. Le Guin (1929-2018) es va publicar per primer cop l'any 1982, i és una retrospectiva dels contes que van aparèixer a diverses publicacions entre els anys 1974 i 1982. D'entrada, és un recull força més variat que Les dotze direccions del vent, amb un nivell més gran d'experimentació formal en diversos gèneres narratius i que, en tan sols uns pocs anys, mostra cert nivell d'evolució pel que fa a la seva presa de posició dins del gènere de la ciència-ficció, aquí d'inclinació més aviat distòpica. Si a Les dotze direccions del vent trobàvem una autora totalment immersa en els trops i les expectatives de la ciència-ficció de l'època, dominada principalment pels autors masculins, aquí veiem com les veus narradores són molt més diverses, moltes d'elles femenines, i que el recurs a diferents punts de vista, fins i tot dins d'una mateixa narració, és molt més freqüent. Costa fer una valoració general dins d'un recull tan variat i, com passa normalment amb aquest tipus de propostes, el resultat final és força irregular. Tot i així es pot dir que en la varietat rau la seva virtut, i que uns quants dels relats que trobem al recull, realment brillants, acaben eclipsant les propostes més passables.
La rosa dels vents és un curiós exercici conceptual, perquè part de l'interès de la proposta rau no tan sols en els relats mateixos, sinó també en la forma com estan agrupats i ordenats dins del volum, d'acord amb sis seccions o blocs temàtics que apunten en direccions diferents de la brúixola proposada al títol. Ara bé, és feina dels lectors reconèixer els motius principals que es van repetint entre ells, i també establir connexions entre els contes de diferents seccions. A més dels quatre punts cardinals - nord, sud, est i oest - ens hi trobem una tercera dimensió afegida - zenit i nadir - que ens convida, utilitzant una metàfora espacial, a reflexionar sobre les direccions predeterminades que pren tot sovint la nostra mirada, acostumada, a través de la transmissió cultural, a jutjar i prejutjar determinats fenòmens des de certa perspectiva. Així doncs, els relats d'exploració - ja sigui per la superfície de la terra o interplanetaris - a què estem acostumats en el gènere de la ciència-ficció, o el discurs de la ciència, quan és utilitzat acríticament al servei de mecanismes de vigilància i control de la població, com podríem esperar dels relats distòpics, són subvertits de vegades subtilment i d'altres de forma més planera. De la mateixa manera, se'ns convida a percebre la nostra pròpia realitat des de perspectives desacostumades, com per exemple a "L'autora de les Llavors d'Acàcia", "La nova Atlàntida", "Laberints", "Els camins del desig", "El relat de l'esposa" o "Sur".
Així doncs, Le Guin ens convida a llegir les històries en direccions diferents, a rellegir-les amb interpretacions alternatives en ment o un cop ja n'hem desentrellat el misteri de la primera vegada, o a crear connexions inesperades entre unes i altres. De fet, hi ha diversos temes o imatges que es van repetint al llarg de diverses històries. Un primer motiu seria el llenguatge, i la capacitat o incapacitat d'arribar a descodificar-lo, de forma que la comunicació amb els altres es pot arribar a veure compromesa, com veiem en els relats "L'autora de les Llavors d'Acàcia" o "Laberints". Aquesta fallada comunicativa porta a intents d'interpretació o traducció per poder arribar a expressar la realitat humana amb més o menys èxit, com passa per exemple a "Xavalla", "El primer informe del nàufrag estranger al Kadanh de Derb" o "Les aigües són amples". Un dels millors relats del recull, m'atreviria a dir que el millor, "Els camins del desig", basa tot el seu misteri en la interpretació que fan els exploradors terrestres de la llengua nativa de la cultura alienígena que es troben davant, i m'imagino que deu ser un autèntic desafiament per als traductors a una altra llengua. Rere aquest fenomen de la possibilitat o impossibilitat d'arribar a traduir o interpretar el món percebut pels altres hi ha el perill que el nostre coneixement del món, com a cultura occidental, resulti esbiaixat d'entrada precisament perquè s'ha basat en un error interpretatiu de les dades que tenia al davant.
Aquesta lectura determinada del món en funció d'una racionalitat definida prèviament en uns termes molt determinats, i sovint restrictius, ens esbossa un segon motiu, el de la ciència al servei de la repressió política: com que el nostre discurs és sempre racional, lògic i correcte, els discursos paral·lels a aquest, o simplement diferents, són llegits directament com a desviats de la norma o directament patològics. Aquí Le Guin reflecteix les inquietuds pròpies de l'època sobre la biopolítica, i l'aplicació de la ciència i el coneixement al control i contenció dels cossos - i ments, en aquest cas - no normatius i dissidents. La ciència que classifica qui és boig i qui es normatiu acabarà posant-se al servei de projectes polítics dedicats a "ordenar" i vigilar els ciutadans per al seu propi bé. En aquesta direcció van relats com "SQ", en què el "Coeficient de Seny" permet quantificar el nivell de seny de les persones, i un govern mundial utilitza aquest paràmetre per privar de llibertat els ciutadans qualificats com a "bojos"; "El diari de la Rosa", en què la lectura de la ment dels ciutadans per part del personal mèdic s'utilitza per detectar i suprimir la dissidència política; "L'alteració dels ulls", en què els habitants d'una nova colònia terrestre en un altre planeta són classificats segons la seva capacitat d'adaptació al medi-ambient alienígena; o "Les aigües són amples", en què el malalt mental té problemes per fer entendre als seus metges el que li passa en realitat. Davant d'aquest ús esbiaixat del coneixement humà i la seva transmissió cultural, hi ha un altre vessant de la ciència, creatiu i desafiant, que apunta a la construcció d'un coneixement més profund i integral de la realitat.
Pel que fa a les distòpies, La rosa dels vents m'ha semblat un recull molt interessant perquè difumina de forma inquietant el relat distòpic amb el realisme social més costumista, de forma que les distòpies proposades tot sovint se'ns presenten de formes innòcues de bon principi, i la seva aplicació a la realitat dels nostres temps, fins i tot quaranta anys després de la publicació dels contes, resulta ben plausible. Hi alguns dels contes, com per exemple "La nova Atlàntida", "El diari de la Rosa" o "El fènix", en què la perspectiva distòpica és clara i evident; i d'altres, com "Coeficient de Seny" o "Diverses aproximacions al problema de l'escassedat de temps", que presenten l'escenari distòpic amb un to marcadament humorístic i paròdic. Tanmateix, hi altres contes en què l'ambient inquietant és molt més difús, i la distòpia realment no arriba a fer-se present al text, però es pot intuir fàcilment per similitud amb l'ambientació dels altres contes: és el cas, al meu parer, de "Dos retards a la línia Nord", "Xavalla", "L'alteració dels ulls" o "Les aigües són amples".
Finalment, hi ha un moviment per part de Le Guin que m'ha semblat brillant a la llum de tots aquests matisos conceptuals, i és que alguns dels relats no miren cap al futur sinó al passat, i esdevenen exercicis excel·lents de recreació històrica. Es tracta de "L'arpa de la Gwilan", que ens porta a un món cèltic medieval o premedieval que recorda molt a alguns passatges del cicle de Terramar; "Comtat de Malheur", en què, després de la mort de la seva filla, una descendent dels primers pioners d'Oregon s'enfronta al dol del seu gendre, i el relat que tanca el recull, "Sur", que planteja la crònica d'una expedició secreta al Pol Sud abans que hi arribés Amundsen. És curiós que sigui precisament aquí on Le Guin concentra les veus femenines, i que situï aquests relats principalment a les seccions de l'oest (per allò de la conquesta de l'oest) i el sud, com donant a entendre que la història ha estat tradicionalment escrita pels homes i s'ha basat en gran part en la colonització de nous territoris, però que la veu de les dones té prou poder com per reivindicar-les com a creadores i transmissores, també, de la història amb uns valors paral·lels i alternatius. Com si es tractés d'un àlbum conceptual, La rosa dels vents és una col·lecció de relats que es gaudeix per la lectura de cada conte per separat, però que a la vegada estableix un nivell afegit de connexions intertextuals i de direccions interpretatives creuades entre uns relats i uns altres.
Continguts: La primera secció (Nadir) conté els relats "L'autora de les Llavors d'Acàcia", un relat amb cert to paròdic del discurs científic i amb una primera secció autènticament fascinant; "La nova Atlàntida", una distòpia en què els ciutadans dels Estats Units es veuen sotmesos a un govern central controlador a la vegada que l'enfonsament dels continents provoca el ressorgiment de l'Atlàntida, i "El gat de Schrödinger", una deconstrucció humorística i absurda de la famosa paradoxa. La secció Nord conté "Dos retards a la línia Nord", un relat amb ecos borgians sobre el viatge de dos membres de la mateixa família a la mateixa casa; "Coeficient de Seny", una aproximació humorística a un govern central mundial que controla i monitoritza els seus ciutadans a través de la quantificació del seu seny; i "Xavalla", que descriu una curiós viatge a l'altre món. La secció Est conté "El primer informe del nàufrag estranger al Kadanh de Derb", amb reminiscències de Calvino, en què un nàufrag terrestre prova de posar en paraules com és la terra i acaba oferint una descripció personalíssima de la ciutat de Venècia; "El diari de la Rosa", una distòpia en què els metges llegeixen la ment dels pacients per poder identificar la dissidència; "L'ase blanc", un relat un punt massa breu per deixar petja ambientat a l'Índia; i "El fènix", una distòpia també un punt massa breu que esdevé un homenatge a Fahrenheit 451. A la secció Zenit hi trobem "Intracom", un relat força ximple en què els tripulants d'una nau es troben amenaçats per un alien que porten a bord; "L'alteració dels ulls", que ens situa en una colònia terrícola en un altre planeta, i retrata força hàbilment l'ambigüitat entre la distòpia i la utopia religiosa; "Laberints", que ens desafia a pensar des de quina perspectiva se'ns ofereix el relat; i "Els camins del desig", que ens situa en una missió d'aculturació de tres exploradors terrestres en un planeta desconegut i que són acollits per una tribu d'homínids amb una cultura excepcionalment primitiva. A la secció Oest hi torbem "L'arpa de la Gwilan", en què el personatge principal és una arpista ambulant que, en perdre el seu art, acceptarà el matrimoni i la vida mundana; "Comtat de Malheur", que presenta possiblement els retrats psicològics més profunds del recull sencer; i "Les aigües són amples", que ens presenta un viatge un punt surrealista al món dels morts a través del laberint del sistema hospitalari en què es veu atrapat el protagonista. Finalment, la darrera secció (Sud) conté els contes "El relat de l'esposa", sobre el qual val més no explicar res a priori per no aixafar-ne l'experiència de lectura; "Diverses aproximacions al problema de l'escassedat de temps", una altra aproximació humorística al món de la política mundial; i "Sur", que narra una excepcional expedició antàrtica a principis del segle vint.
M'agrada: "L'Autora de les Llavors d'Acàcia", "La nova Atlàntida", "Dos retards a la línia Nord", "Xavalla", "El diari de la Rosa", "Laberints", "Els camins del desig", "L'arpa de la Gwilan" i "El relat de l'esposa".

octubre 18, 2024

Enlace permanente para 'Les dotze direccions del vent (#560)'

0:58

Les dotze direccions del vent (#560)

» ‎ telèmac

Infinits matisos i intensitats de verd, violeta, lila, marró, vermell. Infinits silencis. Només es movia el vent, gronxant fulles i frondes, un vent càlid i xiuxiuejant carregat d'espores i pòl·lens, fent voleiar la dolça pols verda pàl·lida sobre les prades d'herba alta, herbassars sense bruguera, boscos sense flors que no havien estat mai trepitjats per cap peu, ni esguardats per cap ull. Un món càlid i trist, trist i serè.
Aquest recull de disset contes de l'autora estatunidenca Ursula K. Le Guin (1929-2018) es va publicar per primer cop l'any 1975, i és una retrospectiva sobre la narrativa breu de l'autora principalment durant els anys seixanta i les primeries dels setanta, que havia anat apareixent a diverses publicacions de l'època. A hores d'ara no cal insistir en la influència de Le Guin dins la fantasia i la ciència-ficció contemporànies: l'autora va explorar els límits i les expectatives que aquests gèneres imposaven a la seva pròpia època, per tal d'oferir-ne una visió política orientada a la reflexió sobre el món present. Les especulacions de Le Guin assenyalen prejudicis i punts cecs dins la nostra pròpia societat: la seva crítica al capitalisme i al patriarcat, per exemple, va ser pionera a l'hora de repensar la divisió sexual entre homes i dones i els rols socials que tradicionalment s'hi associen, especialment en un gènere narratiu tradicionalment dominat per les veus masculines. Una altra crítica freqüent que trobem als seus textos és la de la colonització i l'explotació econòmica d'altres terres amb el pretext del progrés i la superioritat tecnològica que, com és habitual en el gènere de ciència-ficció, troba un vehicle pertinent en les narratives d'exploració interplanetària.
Així doncs, Le Guin juga hàbilment amb les expectatives que podem tenir a priori sobre els relats de ciència-ficció, però cal dir que el resultat no és sempre reeixit. Com passa amb els reculls de relats curts, el conjunt és massa desigual per fer-ne un judici general, i el més recomanable és deixar-se portar per la magnífica prosa de Le Guin, densa i descriptiva, i anar-ne destriant els moments de bellesa, que són molts, inesperats, i alguns d'ells francament desconcertants. Ara bé, potser a l'època en què es dona a conèixer la seva narrativa curta, l'autora encara està força imbuïda dels tòpics i els trops habituals imposats pels escriptors homes, que es fan especialment presents en les narracions que l'autora mateixa qualifica de ciència-ficció dura, i que, al capdavall, esdevé força més tova sobre la pàgina que la d'autors clàssics com Asimov o Lem. Le Guin apareix més interessada per les conseqüències psicològiques i culturals que tenen els descobriments i les exploracions dels protagonistes que no pas per la ciència mateixa, i en molts casos el conflicte principal dels relats gira al voltant de l'empatia davant d'un altre que se'ns presenta incomprensible o indesxifrable. De la mateixa manera, la ciència hi apareix tan sols com a motiu dins del text, i és una metàfora per a un fenomen més ampli, el del coneixement o el saber acadèmic en general (que igualment podria ser humanístic) i fins i tot l'espurna de la creació artística, que aparta el savi o el mestre de la societat general i el fa blanc d'incomprensions, prejudicis, acusacions d'heretgia i persecucions polítiques. Le Guin es diferencia d'altres autors de ciència-ficció de l'època per aquesta fixació en el poder polític i qui l'ostenta en cada moment, i tot sovint s'entreté a revelar-nos els espais subtils de resistència que es poden produir fins i tot en les distòpies més amenaçadores.
Si hagués d'agrupar els relats que es recullen en aquest volum, un primer grup seria el dels relats que se centren en l'exploració interplanetària com a metàfora per al contacte amb l'altre en termes absoluts. Aquí hi posaria "El collaret de Semley", "La rei d'Hivern", "Nou vides", "Més vast que els imperis i més lent", que és un dels millors de tot el llibre, si no el millor, i "El camp de visió". No és debades que en la majoria d'ells se'ns repeteix insistentment que el viatge a través de l'espai és també un viatge temporal: quan avancem per l'espai a la velocitat de la llum i els desplaçaments poden allargar-se durant anys sencers, els viatgers sempre saben que, quan tornin, al món de la seva llar hi hauran passat molts més anys que els que ells han percebut durant el viatge. Aquest decalatge temporal acaba provocant un aïllament mental i emocional en el viatger que el pot arribar a separar definitivament dels seus congèneres. A "Més vast que els imperis i més lent", que manté certes similituds amb Solaris de Stanisław Lem, el problema de l'empatia esdevé central, i és un dels relats que conté una càrrega emocional més profunda dins del recull sencer, igualada possiblement només per "Nou vides".
El segon grup seria el de la distòpia política, en què el personatge del científic o el savi avançat al seu temps és condemnat a l'ostracisme dins la seva pròpia societat o, fins i tot, perseguit pels règims totalitaris i autocràtics que governen els seus móns. Hi inclouria "Els mestres", "Les estrelles de sota", "Els que se'n van d'Omelas" i "El dia abans de la revolució". Tot i que aquests dos últims no tinguin una relació gaire evident amb la ciència, el primer té a veure amb un saber o un coneixement que és compartit per tota una comunitat política sencera i que és l'arrel mateixa de la seva utopia. Aquí, la línia entre la utopia i la distòpia es desdibuixa perillosament i la conclusió del relat és força extrapolable a la nostra realitat política actual, especialment des del punt de vista de les societats del primer món. A més, el motiu del boc expiatori també presenta un paral·lelisme clar amb un dels personatges de "Més vast que els imperis i més lent". D'altra banda, la protagonista de "El dia abans de la revolució" i la seva situació d'exili interior són fàcilment comparables a la situació dels altres científics incompresos. Un altre que aniria dins d'aquest grup, tot i que amb un to molt més lleuger i marcadament humorístic, seria "Abril a París", en què els científics protagonistes no són perseguits políticament, però també tenen la necessitat imperiosa de fugir del seu món present.
Finalment, al tercer grup hi posaria contes que m'han semblat molt més experimentals, i que sovint exploren el tema de la percepció i els seus límits: "La capsa de la foscor", "La paraula de l'alliberament", "El bon viatge", "Direcció de la carretera" i "Un viatge dins del cap" en són bons exemples, aquest últim amb un to marcadament metatextual. Fora de la classificació m'han quedat "La regla dels noms" i "Coses" que, com també passa amb "La capsa de la foscor" i "La paraula de l'alliberament", miren molt més cap a la fantasia - fins i tot l'alta fantasia - que no pas a la ciència-ficció, i que prefiguren de vegades obertament i d'altres vegades amb subtilesa, el que després serà el món de Terramar. Aquí hi trobem, certament, la Le Guin més imaginativa i alliberada de les convencions de l'època, i hi podem començar a entreveure la seva característica barreja de gèneres. Alguns d'ells, com "La capsa de la foscor" o "Un viatge dins del cap", esdevenen autèntics desafiaments interpretatius, com també em sembla especialment notable l'intent de col·locar-se dins d'una consciència no-humana i transmetre-la als lectors en tota la seva estranyesa a "Direcció de la carretera".
Ara bé, el que m'ha sorprès més de la lectura, en certa manera, és que els contes queden molt lligats a l'estètica i el món cultural dels anys seixanta en què van ser concebuts, i hi ha moments en què alguns es poden arribar a veure envellits. En la majoria de relats, els personatges femenins hi són escassos; sovint hi apareixen excessivament sexualitzats o exotitzats, o com a mers objectes del desig o de la curiositat dels protagonistes masculins. Les úniques protagonistes femenines apareixen al primer dels relats, "El collaret de Semley" i al darrer, "El dia abans de la revolució", tot i que també hauríem d'esmentar "La rei d'Hivern", ambientat al planeta Hivern, igual que la seva novel·la La mà esquerra de la foscor, en què els seus habitants són andrògins i, per tant, no s'identifiquen ni com a mascles ni com a femelles. Els resultats són desiguals: si bé Semley té potencial i interès com a protagonista, són els científics terrestres (i homes) qui ens l'acaben desxifrant mentre que, a "El dia abans de la revolució", preqüela de Els desposseïts, l'anciana revolucionària anarquista que va establir el món igualitari i comunitari d'Anarres no és res més que una dona cansada i plena de recances, i el seu punt de vista queda centrat molt més en el seu propi passat que en la revolució que es produirà en el futur.
Amb això no vull posar en qüestió la qualitat dels relats - alguns d'ells excel·lents, i la majoria absolutament estimables - sinó només deixar palès que el feminisme de Le Guin va ser una presa de consciència més aviat gradual i tardana, com ella mateixa va admetre cap al final de la seva carrera. Les dotze direccions del vent n'és una prova més que evident. L'únic que m'ha semblat curiós de la lectura, però, és que aquest biaix negatiu respecte de la política de gènere es doni precisament en uns relats especialment preocupats per l'empatia i la percepció de l'alteritat, que sempre acaba fent-se fins a cert punt irreductible i intraduïble. En els móns ficticis que ens presenta Le Guin en aquest volum, els encarregats d'explorar, desxifrar i explicar el món són exclusivament els homes, i les úniques excepcions en podrien ser "La rei d'Hivern" fins a cert punt, "Els que se'n van d'Omelas", "El dia abans de la revolució" i "Direcció de la carretera". Que només en un d'aquests la protagonista sigui clarament una dona diu molt del marc mental en què Le Guin estava escrivint en aquesta època i del llarg recorregut que li quedava per fer encara, i també ajuda a contextualitzar i explicar l'ambigüitat del seu feminisme posterior. "El dia abans de la revolució" m'ha decebut una mica, potser per les expectatives que en tenia, i no és el conte que jo hauria triat per tancar el volum sencer. Tot i així, la majoria dels contes són brillants, i quasi tots contenen algun aspecte estimable, així que és una lectura molt recomanable si ja coneixeu Le Guin i voleu endinsar-vos una mica més en el seu món narratiu.
Continguts: El volum recull disset contes d'Ursula K. Le Guin prologats per l'autora mateixa i publicats durant els anys seixanta i principis dels setanta. "El collaret de Semley" ens presenta l'odissea espai-temporal d'una princesa d'una espècie alienígena per tal de recuperar el seu llegat familiar. "Abril a París" és un conte sobre estudiosos que emprenen viatges temporals. "Els mestres" és més una fantasia que una ciència-ficció, al meu parer, i presenta un món en què la ciència és perseguida com a heretgia. "La capsa de la foscor" és un viatge fascinant per un món de fantasia, en què un príncep obté un regal enverinat per part del fill d'una bruixa. "La paraula de l'alliberament" recull les metamorfosis d'un bruixot per tal de combatre un màgic maligne. "La regla dels noms", situat al món de Terramar igual que l'anterior, ens presenta les vicissituds del ridícul senyor Underhill en una illa remota de l'arxipèlag. "La rei d'Hivern" és un relat ambientat a les lluites de poder del planeta Hivern, on transcorre la novel·la La mà esquerra de la foscor. "El bon viatge" és una reflexió interessant sobre les drogues i la llibertat d'elecció a l'hora de consumir-ne. "Nou vides" planteja les possibles conseqüències de la clonació humana. "Coses" és un peculiar relat apocalíptic que emprèn una direcció inesperada. "Un viatge dins del cap" és una exploració força experimental del que pot passar durant el procés de creació artística. "Més vast que els imperis i més lent" és una aventura inquietant dins d'un planeta desconegut que sembla tenir una consciència pròpia, i que marcarà els exploradors de forma decisiva, especialment el boc expiatori de la missió. "Els estels de sota" ens narra la història d'un astrònom heretge que es refugia en una mina per escapar de la persecució. "El camp de visió" és un dels més ambigus, especialment pel que fa a la seva conclusió final. També de forma similar a Solaris de Lem, al final ens hem de quedar preguntant si la il·luminació dels protagonistes és genuïna o tan sols alguna mena de parany alienígena. "Direcció de la carretera" és un relat molt interessant des del punt de vista d'un arbre. "Els que se'n van d'Omelas" és un dels contes més emblemàtics de Le Guin, que presenta una ambigüitat fonamental entre la utopia més perfecta i la distòpia més terrorífica. Finalment, "El dia abans de la revolució" ens transporta al món de la novel·la Els desposseïts.
M'agrada: "La capsa de la foscor", "La paraula d'alliberament", "Nou vides", "Més vast que els imperis i més lent", "Direcció de la carretera" i "Els que se'n van d'Omelas".
No m'agrada: M'ha semblat un recull desigual, i alguns dels contes m'ha semblat que tenien més potencial del que arriben a desenvolupar.

octubre 11, 2024

Enlace permanente para 'La guerra de les salamandres (#559) '

0:30

La guerra de les salamandres (#559)

» ‎ telèmac

Et penses que l'he volgut jo, aquest final? Es tracta simplement de la lògica dels esdeveniments. Què caram, és que hi puc fer res, jo? Vaig fer el que vaig poder. Vaig advertir els homes a temps. El tal X en part era jo. Vaig pregar que ningú no donés armes ni explosius a les salamandres, que acabessin aquell negoci repugnant, etc. Ja saps com s'ho van prendre. Tots tenien milers d'objeccions justes, tant polítiques com econòmiques. Per això no vaig actuar. Jo no soc ni polític ni economista. No els vaig poder convèncer. Què hi farem si el món s'esmicola i s'enfonsa... Però com a mínim hi haurà hagut unes raons reconegudes per tothom, polítiques i econòmiques. A més, tot passarà amb l'ajut de la ciència, la tècnica i l'opinió pública. Fent ús del gran enginy humà! No és cap catàstrofe còsmica, només són raons estatals, econòmiques, de poder i d'altres... Contra això no hi puc fer res.
La guerra de les salamandres és una novel·la de l'autor txec Karel Čapek (1890-1938) que es va publicar l'any 1936, i des d'aleshores ha esdevingut un clàssic de la ciència-ficció del segle vint. De fet, és una novel·la que difícilment es pot separar del context polític dels anys trenta, amb l'escalada armamentística i les tensions geopolítiques que portarien els països europeus a la segona guerra mundial. En aquesta novel·la, el conflicte és atiat i agreujat per la presència d'una altra espècie conscient, les salamandres, que els humans han estat explotant durant dècades com a mà d'obra barata i infinitament reproduïble, per aprofitar la seva destresa per a la construcció i les tasques manuals sota l'aigua. El punt més fort de la proposta és, al meu parer, que Čapek no pren el camí de l'al·legoria ni de la faula: no ens trobem davant La revolta dels animals, en què cada personatge i les seves accions tenen un paral·lel en els esdeveniments històrics que s'estan parodiant; a La guerra de les salamandres, el món històric parodiat és clarament reconeixible, i en determinats passatges és notable l'esforç de realisme que fa l'autor per introduir i satiritzar tots els agents dins d'aquest complex entramat d'interessos econòmics i polítics, amb un to clarament humorístic que pretén reduir a l'absurd les aspiracions nacionalistes de cadascun dels països implicats.
De fet, a través del seu procés civilitzador, les salamandres entraran en contacte amb els aspectes més foscos de la política i l'economia humanes: en alguns moments seran peons al servei de les principals nacions europees, en d'altres seran agents amb una autonomia pròpia, i les aliances temporals que establiran amb diferents actors del panorama polític - les empreses, els treballadors humans i els seus sindicats, els científics, els benefactors burgesos interessats en el progrés social, etc. - reflectiran la complexitat de relacions i interessos que s'estableixen dins del sistema capitalista, especialment quan actua de forma desbocada i els governs de torn no troben la forma de regular la seva expansió. La novel·la esdevé d'aquesta manera una paròdia despietada sobre els interessos econòmics i les inquietuds culturals de cadascun dels països implicats en la segona guerra mundial, i tots hi acaben reflectits en una mesura o una altra: el problema de la segregació i la violència racial als Estats Units hi fa una aparició estel·lar tot i que tangencial; i el militarisme alemany sota el govern nazi, tot i que aquest últim no és esmentat directament, és un tema recurrent dins la trama.
La novel·la explora l'evolució de les salamandres com a espècie des del seu primer contacte amb els éssers humans, i les múltiples maneres en què la seva presència impacta en el món humà: des del seu descobriment en una remota illa del pacífic per part d'un mariner holandès, passant per la seva explotació com a força de treball per part de diferents empreses que cada cop es fan més poderoses, els canvis socials i culturals que experimenta la humanitat per contacte amb aquestes criatures, fins a les ramificacions polítiques que tots aquests interessos acaben tenint dins el panorama internacional. Tanmateix, les salamandres no se'ns descriuen mai de primera mà, sinó sempre a través de la percepció que en tenen els humans, en una mena de recurs de desnaturalització que acaba traçant una reflexió sobre la deshumanització (per paradoxal que pugui semblar) de l'altre que es marca com a enemic. Abans d'arribar pròpiament a la guerra de les salamandres contra els humans, que aquestes no plantegen mai com a agressió sinó com a necessitat de supervivència, veurem com la seva influència determinant en la indústria pesant i els interessos econòmics i geoestratègics de cada país acabaran presentant la guerra com un imperatiu històric que es deriva d'aquesta lògica racionalista de l'expansió i el progrés. En aquest sentit, el text esdevé un atac directe al capitalisme com a sistema, que anteposa els beneficis econòmics fins i tot, en les seves conseqüències més extremes, a la conservació de la vida humana. Tanmateix, Čapek tampoc no estalvia una crítica mordaç a la retòrica de to cientifista del socialisme del moment.
Més enllà del seu argument, però, el que realment crida l'atenció de la proposta és el seu estil, fragmentari i inconnex, i que va alternant el punt de vista de diversos personatges humans en els seus contactes amb el món de les salamandres. Čapek va barrejant diferents gèneres i diferents estils, des de la novel·la costumista pel que fa a les vicissituds familiars del senyor Povondra, el to de les novel·les pulp i els seus derivats cinematogràfics en determinats passatges, els relats d'exploració del segle dinou i, durant una gran part de la novel·la, en la seva secció central, l'assaig acadèmic, tant de temàtica científica com humanística. A través de tots aquests episodis aparentment inconnexos, anem assistint a una escalada en la violència i en la necessitat de conservació de cada espècie que desembocarà en la guerra de les salamandres per tal de poder dominar la humanitat. Quan aquesta revelació arriba, a la tercera part de la novel·la, en realitat ja s'ha anat gestant des del principi del relat: amb el seu accent en la injustícia de la dominació imperialista que exerceixen les nacions europees sobre les seves colònies, anirem veient com es prepara el terreny per a aquesta inversió final dels termes. Čapek ens ofereix un retrat desapassionat d'aquest procés, que manté sempre la distància dins la multiplicitat de punts de vista que proposa, però amb un recurs a l'humor que fluctua entre els episodis més ridículs i els més macabres.
Sinopsi: Des que el capità J. van Toch descobreix una rara espècie de salamandres gegants en una illa del Pacífic i les entrena com a recol·lectores de perles, la relació entre humans i salamandres es va desenvolupant de manera força accidentada, però marcada en tot moment pels interessos econòmics dels humans, que utilitzen les salamandres per fer tota mena de tasques industrials submarines. Aquestes, al seu torn, adquireixen cada cop més destresa en aquestes tasques, així com un domini del llenguatge i la cultura humanes, que de bon principi els seus benefactors humans observen com un pas endavant per poder-les alliberar del servatge. Tanmateix, i com passa en les relacions de domini i opressió, les salamandres aprofitaran els interessos econòmics dels seus patrons en benefici propi, fins a emprendre una guerra d'alliberament i de dominació de les costes mundials.
M'agrada: El contingut crític de la novel·la i l'objectiu de la seva sàtira apunta en tantes direccions diferents que es fa impossible d'esgotar en una sola lectura.

octubre 05, 2024

Enlace permanente para 'Paul Celan i Walter Benjamin (#558)'

0:17

Paul Celan i Walter Benjamin (#558)

» ‎ telèmac

Parla també tu, / parla el darrer, / digues el teu juí - // Parla - / No separis tanmateix el no del sí. / Dona al teu juí també el sentit: / dona-li l'ombra. // Dona-li prou ombra, / dona-n'hi tanta / com repartida a teu entorn en saps entre / mitjanit i migdia i mitjanit. // Aguaita al voltant: / mira, que vivent esdevé tot al volt - / En la mort! Vivent! / Ver parla, qui ombra parla.

Aquesta antologia del poeta romanès Paul Celan (1920-1970), supervivent dels camps d'extermini, va ser publicada fa dos anys per Edicions Reremús i la Fundació Angelus Novus, amb seu a Portbou i dedicada a la difusió de l'obra i la memòria del filòsof alemany Walter Benjamin (1892-1940). Es tracta d'una col·lecció de setze poemes de Celan traduïts per Antoni Pous (1932-1976), i acompanyats a més d'un assaig de l'escriptora romanesa Maria Mailat, que ofereix interpretacions molt valuoses sobre l'obra poètica de Celan i la seva connexió amb la filosofia de Benjamin. El darrer dels poemes de Celan que trobem al recull, "Portbou - alemany?", està dedicat a Benjamin i el seu últim viatge, i connecta directament amb el seu pensament, de forma que ambdós autors, tot i que separats generacionalment, acaben revelant una complicitat intel·lectual a l'hora de caracteritzar el llenguatge i la memòria com a inquietuds principals de la producció literària davant dels horrors polítics del segle vint. La poesia de Celan, d'una concisió extrema, s'ha d'interpretar a través de la raó de les paraules rere les imatges evocades, que no són mai fortuïtes i per tant, més enllà del gaudi estètic, esdevenen tot un desafiament interpretatiu malgrat la seva aparent simplicitat.

Aquí és on l'anàlisi que en fa Mailat resulta imprescindible per després poder apropar-nos als poemes i comprendre una mica millor el que s'hi esdevé. Els punts de connexió entre l'obra de Celan i el pensament de Benjamin, a qui Celan va llegir atentament, ajuden a traduir el sentit dels poemes, i a veure la imatge que s'amaga rere la lletra de cada paraula triada. Per a ambdós autors, la traducció era una dimensió fonamental de la seva aproximació al llenguatge: tots dos eren poliglots, i per a ells les correspondències entre paraules de diferents llenguatges reflectien una unitat subjacent en totes elles. L'interès per l'estudi de la càbala també era compartit, i revela la traducció com una preocupació encara més profunda pel sentit últim de les coses: traduir, per a ells, esdevé un procés substitutori d'uns signes per uns altres, en què el sentit de les paraules les precedeix. Així és com s'entenen els jocs de paraules que crea Celan entre un mateix significant i les diferents connotacions i sentits que pot adoptar en diverses llengües. De la mateixa forma, Antoni Pous justifica la seva traducció i l'opció que fa per la "llengua pelada" al seu prefaci a les traduccions de 1976, que també s'inclou al llibre: per a Pous, la millor opció per traduir sense trair és la més fidel possible, quasi una transposició paraula per paraula: en aquest cas sembla una opció més que justificada en vista d'aquesta inquietud de Celan per anar al cor de la significació de les paraules.

Un altre punt de trobada entre Celan i Benjamin és la seva forma d'interpel·lar el moment històric davant l'aplanament de significat que implica el totalitarisme durant el segle vint i la seva manipulació restrictiva del llenguatge. En els seus poemes, Celan es mostra preocupat pel llegat del nazisme com a celebració d'una suposat substrat mític teutònic - que ell resumeix amb la paraula nibelungs - i que s'entrega a la glorificació de la desfilada dels vencedors, per expressar-ho també en paraules de Benjamin. Ara bé, els nibelungs flanquegen l'esquerra tant com la dreta, i Celan queda atrapat entre dos totalitarismes - el nazisme i l'estalinisme - que acabaran abandonant-lo a la solitud existencial i a un desplaçament vital que esdevé també lingüístic: per a Celan l'alemany esdevé una llengua dislocada, i la seva aposta per escriure en alemany es pot llegir com un acte de contestació a aquest ús totalitzador i aplanador de la identitat (alemanya, en aquest cas) com a arma llancívola. Així és com Celan ataca els intel·lectuals de postguerra que reneixen del conflicte "purificats", és a dir, simpatitzants o còmplices directes del nazisme que adquireixen un estatus incontestat d'intel·lectuals durant la segona meitat del segle vint, i que mai van arribar a retractar-se d'aquestes simpaties o a disculpar-se'n. De seguida venen al cap noms com Martin Heidegger, Ernst Jünger o Emil Cioran.

I què fa l'àngel de la història, mentrestant? Ambdós autors també coincideixen a conjugar la memòria com a "instant de perill", per continuar citant Benjamin. En el pensament de Benjamin, l'instant de perill és el moment en què passat i present es connecten, en què la memòria pren el seu sentit apel·lant el seu intèrpret en el moment present i, conseqüentment, la memòria que no és present no és memòria - tan sols oblit. Celan és perfectament fidel a aquest deure de mantenir la memòria vivent en el present com a pregunta oberta i com a veu que prové del passat per incomodar i interrogar sense descans, defugint definicions monolítiques de la identitat i suspenent la potencial resposta sempre entre el sí i el no, com correspon a la zona grisa que Celan ha de reivindicar, necessàriament, com a supervivent. És així que en els seus poemes la paraula esdevé sovint un quequeig, una fallada del llenguatge que desmantella aquesta desfilada triomfal de la mort que no sols va victimitzar Celan directament, sinó que també el va condemnar al silenci i a la frustració dins del món intel·lectual i cultural de després de la guerra. Els seus poemes són profundament negatius i afirmatius a la vegada, i en aquesta paradoxa inherent rau el geni creatiu de Paul Celan: enmig de la desolació dels camps d'extermini, la memòria i la paraula continuen assenyalant, apuntant els culpables, revivint els morts i oferint un testimoni sempre precari i vulnerable de l'horror de la humanitat.

Continguts: Els setze poemes de Paul Celan, traduïts per Antoni Pous, que se'ns presenten en aquest volum venen acompanyats d'un assaig per part de Maria Mailat, en què ens ofereix pistes per interpretar la poesia de Celan a la llum del pensament de Walter Benjamin, i revela connexions importants entre els textos d'ambdós autors. També s'inclou un text d'Antoni Pous sobre la traducció de Celan, que esdevé una reflexió molt atractiva sobre el fet de traduir.

M'agrada: Ha estat tota una descoberta: hi he arribat per Benjamin, però he aconseguit aprofundir una mica més en l'obra de Paul Celan.

octubre 02, 2024

Enlace permanente para 'Agonia de llum (#557) '

9:16

Agonia de llum (#557)

» ‎ telèmac

septiembre 28, 2024

Enlace permanente para 'L'ordre del dia (#556)'

0:15

L'ordre del dia (#556)

» ‎ telèmac

No es cau mai dues vegades al mateix abisme. Però sempre es cau de la mateixa manera, amb una barreja de ridícul i esglai. I desitgem tant no tornar a caure que ens apuntalem, cridem. A cops de taló ens trenquen els dits, a cops de bec ens esmicolen les dents, ens roseguen els ulls. L'abisme està vorejat d'alts estatges. I la Història és allà, deessa raonable, estàtua plantada al bell mig de la plaça de les Festes, amb tot de rams de peònies seques com a tribut un cop l'any i, a tall de propina, cada dia, pa per als ocells.

Aquest relat de 2017 de l'autor francès Éric Vuillard, guardonat amb el premi Goncourt, és una curiosa aproximació a la intrahistòria que recorre una de les etapes històriques més decisives per al segle vint a Europa. Rere els grans moviments polítics, les purgues ideològiques, les suspensions de la democràcia i els genocidis incipients, hi ha tota una sèrie d'anècdotes que semblen insignificants a simple vista, però que elevades a categoria ofereixen un retrat despietat en tota la seva fredor i veritat sobre les complicitats, silencis i assentiments que requereix el projecte totalitari per tal d'acomplir els seus objectius polítics i geoestratègics. El relat gira al voltant d'una data decisiva per al que seria l'expansió del règim nazi fora de les seves fronteres: l'annexió d'Àustria, el 13 de març de 1938, al projecte d'imperi alemany. El que es va vendre com a assentiment sense fissures per part de la nació austríaca no és res més, en realitat, que la culminació d'un llarg projecte previ d'eliminació de l'oposició interna i de repressió ideològica, que havia portat a l'establiment d'una dictadura de tall pangermanista en aquest país. Quan el president de la república austríaca i el seu canceller van voler fer valer la seva sobirania nacional davant l'annexió proposada, que el govern hitlerià els va presentar com a fet acomplert, el camí de les concessions venia de tan enrere que no hi va haver res més a fer.

Així doncs, la microhistòria, de vegades, o la història anecdòtica, pot ser infinitament més eloqüent que el relat oficial que trobem als llibres d'història. La invasió militar d'Àustria per part de l'exèrcit alemany es va vendre retòricament com una missió de rescat instada pel nou ministre d'interior austríac, Seyss-Inquart, nomenat directament per Hitler, mentre que, en realitat, va ser una representació teatral en què Alemanya presentava la seva força militar a una població austríaca extasiada davant d'aquest suposat salvament. Amb una censura fèrria a la premsa i la llibertat d'expressió, poca cosa més es podia esperar. Tanmateix, la setmana que va precedir l'annexió amb Alemanya es van produir centenars de suïcidis a tot el país. L'ordre del dia és un recull d'aquestes anècdotes, que ens mostren com a fil conductor la política d'apaivagament de les principals potències europees amb el poder creixent del règim hitlerià. Vuillard ens condueix per les reunions diplomàtiques que van tenir lloc dies abans de l'Anchluss, en què el canceller austríac del moment, Schuschnigg, es va veure obligat a cedir a totes les exigències alemanyes o, també, els moviments diplomàtics que van tenir lloc a la Gran Bretanya, que va decidir accedir a les exigències territorials alemanyes a canvi de la promesa de no entrar en guerra. De la mateixa manera, el llibre obre i tanca amb els moviments tàctics dels grans empresaris alemanys, que van fer substancioses donacions al partit nazi abans de 1933 i que, durant els anys de la segona guerra mundial, es van beneficiar a bastament de la mà d'obra esclava que proporcionaven els camps d'extermini.

Ara bé, si tota aquesta matèria primera podria donar per a la construcció d'una ficció fascinant, el llibre de Vuillard m'ha deixat amb el regust de l'oportunitat malaguanyada. Massa breu per poder-se anomenar novel·la, i massa esquemàtic per poder conformar un assaig interessant, L'ordre del dia es queda a mig camí entre la ficció i la no-ficció, i resulta un esforç massa desmenjat i mandrós com per excel·lir en cap dels dos camps. De fet, el subtítol de l'obra en l'original francès ens informa que ens trobem davant d'un récit (narració) més que no pas d'un roman (novel·la). Va bé que, almenys, comenci amb un exercici d'honestedat ja que, per més que Vuillard mostri un bon domini del llenguatge literari, amb una sensibilitat especial per a metàfores inesperades però sorprenentment acurades, el resultat final no està a l'alçada de l'ambició del projecte. D'una banda, l'aproximació al fet històric és massa superficial i tot sovint cau en el tòpic d'equiparar tots els moments històrics els uns amb els altres, i en l'error tècnic de llegir la història cap endavant i no cap enrere, defecte habitual en la historiografia de divulgació que dota aquest tipus de reflexions d'un to excessivament alliçonador i autocomplaent. Els moviments tàctics i polítics de l'any 38 no adquireixen la seva rellevància o el seu significat últim a la llum de Nuremberg l'any 46, pel simple fet que l'hora dels judicis no havia arribat encara, i sobre la taula encara no hi havia ni vencedors ni vençuts clars. A propòsit d'això, també és curiós que Vuillard s'entretingui especialment en els moviments diplomàtics per part d'Àustria i de Gran Bretanya, però passi de puntetes per la política francesa del moment.

D'altra banda, l'altre defecte que li he trobat és més aviat literari, i potser no m'hauria cridat tant l'atenció si l'obra no hagués rebut el premi Goncourt de ficció. L'ordre del dia no acaba de trobar el seu to ni el seu gènere, i es llegeix més aviat com a recull de textos inconnexos que ni tan sols arriben a trobar una coherència interna. Al meu parer, el que podria haver estat una bona novel·la sembla que quedi en material preparatori per a una bona novel·la: el fil dels industrials alemanys es podria haver explorat fins a fer-ne una saga familiar de l'estil Els Buddenbrook: 70 anys després, o el fil de la supressió de l'oposició interna a Àustria podria haver portat a un relat apassionant de resistència i persecució política amb tocs de thriller, per exemple. Fins i tot l'exploració de la vida personal dels capitosts alemanys que van ser executats a Nuremberg podria haver portat a una mena d'estudi biogràfic coral. Però sembla que Vuillard no s'acabés de decidir per cap idea en concret, i ens deixa tustant-nos l'esquena amb l'alleujament de veure-hi més clar que els protagonistes del seu récit. En definitiva, em sembla una lectura recomanable per a interessats en el període històric, però que de totes totes es queda massa curta a l'hora de donar-li el tractament que mereixen els fets narrats.

Sinopsi: La narració s'inicia amb una reunió, el 1933, entre els dirigents del partit nazi i un conjunt de vint-i-quatre industrials alemanys que els donen suport econòmic. A continuació, ens porta a través de les reunions diplomàtiques que precedeixen l'annexió d'Àustria per part de l'Alemanya nazi el 1938, i els detalls de la invasió d'Àustria per part de l'exèrcit alemany i, d'altra banda, la política d'apaivagament per part de les altres nacions europees, especialment la Gran Bretanya. Tots aquests fets històrics se'ns van descrivint sobretot amb atenció a les anècdotes i els detalls.

M'agrada: La selecció d'episodis històrics és intel·ligent a l'hora d'enfocar la microhistòria dels esdeveniments que posa de manifest les esquerdes més evidents de la versió oficial dels fets. El seu accent en la complicitat i l'assentiment, més que en l'oposició fèrria per part tant dels governs de les democràcies europees com dels ciutadans mateixos, pinta un retrat molt més desagradós del que és habitual sobre la cooperació necessària dels implicats per tal que un projecte totalitari tiri endavant.

No m'agrada: El to autocomplaent, i excessivament alliçonador en certs passatges, que revela a moments una lectura massa superficial i simplista de la història.

septiembre 25, 2024

Enlace permanente para 'Les tristes recances (#555)'

0:04

Les tristes recances (#555)

» ‎ telèmac

Estic aprenent una cosa nova. A llançar-me de cap a les coses més dures i a batre'm en retirada després. Tot això regeix també per al pensament, l'escriptura i la vida.

Aquesta novel·la de 2014 de l'escriptora canadenca Miriam Toews ha estat una lectura colpidora i, em penso, una de les més tristes que he llegit mai. La seva exploració de la mort i el patiment al si de la família, sense abandonar l'humor ni la necessitat de continuar vivint per part dels supervivents, és un exercici incomparable de sensibilitat i empatia portades a la pàgina escrita. Toews s'alimenta de les seves pròpies desgràcies autobiogràfiques per proposar aquesta ficció sobre dues germanes que s'estimen incondicionalment, però que han d'afrontar la malaltia mental d'una d'elles, que ha decidit fermament posar fi a la seva pròpia vida. L'altra, que esdevé la veu narradora, carrega amb la responsabilitat de la vida de la seva germana, i amb la cura dels altres membres de la família: els seus fills adolescents, a qui ha de deixar per anar a cuidar la germana a una altra ciutat, i la seva mare i la seva tieta, que arrosseguen ambdues problemes cardíacs. Així doncs, Toews ens presenta el laberint de les cures i la càrrega emocional afegida que suposen per a la persona sana, que es culpabilitza per no poder fer prou pels éssers estimats mentre la seva pròpia vida queda en un segon pla.

L'Elfrieda i la Yolandi són les dues filles d'un matrimoni que pertany a una comunitat mennonita al Canadà. Tot i la fe arrelada dels pares, amb el pas dels anys els quatre membres de la família van distanciant-se dels mandats i exigències d'aquesta comunitat religiosa, que s'imposa als seus fidels amb la implacabilitat d'una secta. El suïcidi del pare és el primer cop dur per a la família, i crea una marca inesborrable en la filla gran, l'Elfrieda, incapaç, com el progenitor, de trobar un motiu de pes per seguir vivint. L'Elfrieda és una pianista prodigi que ha fet una carrera exitosa com a concertista de renom mundial. La seva família va haver de lluitar contra els prejudicis religiosos del seu poble perquè pogués prosseguir els seus estudis de piano i aparentment té la vida perfecta: amb un matrimoni i una posició econòmica estable i l'èxit laboral i professional al seu abast, la seva depressió no sembla tenir altre origen que la química mateixa del seu cervell. D'altra banda, la Yolandi, la germana petita, ha viscut tota la vida a l'ombra de l'èxit i el caràcter rebel i afirmatiu de la seva germana. Un cop arribats als quaranta anys, es troba amb dos fills de dues parelles diferents, a punt de signar els papers del segon divorci, i sense una font de diners estable ja que la professió d'escriptora de literatura juvenil li proporciona un èxit força irregular. Tampoc no ajuda que, cada cop que l'Elf té una crisi o comet un nou intent de suïcidi, és ella qui ha de paralitzar la seva vida per anar a assistir-la.

Ambdues germanes són conscients de la situació insostenible en què es troben. L'Elf se sent culpable per ser una càrrega per a la seva germana, i per haver de depositar les seves ànsies de mort només en ella, per tal d'estalviar patiment al seu marit i la seva mare. La Yolandi es troba al límit de la seva resistència, però és conscient que la seva germana està malalta i que no pot culpabilitzar-la del que està passant, mentre se sent també en la responsabilitat de preservar la vida de l'Elf, fins i tot en contra de la seva voluntat. El principal conflicte de la novel·la, per a la protagonista, es produeix quan l'Elf li demana que la porti a Suïssa, on les lleis sobre eutanàsia contemplen casos com el seu. La novel·la planteja aquest debat ètic amb claredat i sense fer judicis de cap mena, i ens presenta un relat empàtic de tots els implicats, que tampoc no n'estalvia els moments més durs. També és un relat força acurat del que passa en un sistema de sanitat pública massa tensionat, com sembla que és el canadenc, que m'ha recordat força el model que tenim aquí, amb llargues esperes per aconseguir veure un metge, i professionals de les cures que semblen en tot moment sobrecarregats de feina. Per damunt de totes les tensions i conflictes de la vida quotidiana, resten l'amor que es professen les dues germanes i també l'afecte i els lligams que mantenen amb la resta de membres de la família, que acabaran sobrevivint fins i tot a les proves més doloroses.

L'estil de la novel·la és força fluït, i es basa en un flux de consciència en primera persona per part de la protagonista, que va intercalant el relat del present amb retalls i flaixos de la història familiar en el passat, des de la infància i l'adolescència de les dues germanes i les seves trajectòries vitals al relat més extens del passat de la família sencera. Si alguna cosa destaca de la narració és precisament el seu recurs a un humor desenfadat i casolà, que va marcant el contrapunt a les situacions extremadament doloroses que presenciem durant la lectura. Així doncs, ens trobem davant d'una novel·la amb un to marcadament introspectiu, que té poc argument més enllà de les anades i vingudes de la protagonista de l'hospital a casa i de casa a l'hospital, i dels seus plans per al temut moment en què donin l'alta a la seva germana. Tot i així, es va llegint amb la intriga de saber quina serà la decisió final de la protagonista i com es realitzarà, fins a un desenllaç que m'ha semblat del tot plausible i rodó en la seva aposta pel realisme quotidià. Aquesta m'ha agradat força més que Elles parlen, l'altra novel·la que havia llegit de l'autora. M'ha recordat lleugerament Alice Munro pel seu preciosisme a l'hora de descriure la vida quotidiana de les dones, i pels cops d'humor amagats, i també quelcom del to de Marilynne Robinson a l'hora de plantejar el seu relat en termes existencials. La recomanaria amb precaucions, però, pel viatge emocional que suposa.

Sinopsi: La Yolandi, una dona de mitjana edat de Toronto, ha de traslladar-se a Winnipeg a estar al costat de la seva germana, l'Elfrieda, hospitalitzada després d'un intent de suïcidi. A més de fer quadrar les agendes de tots els membres de la família i encarregar-se dels seus fills a distància, també ha de tenir cura de l'estat emocional de l'Elfrieda davant la seva malaltia mental. Els lligams de comprensió i afecte entre les dues germanes, presents fins i tot en els moments més durs en què arribin els retrets, seran el fil conductor del relat.

M'agrada: És una novel·la extraordinàriament honesta i colpidora.

septiembre 20, 2024

Enlace permanente para 'Persèpolis (#554)'

0:12

Persèpolis (#554)

» ‎ telèmac

El règim havia entès que una persona que surt de casa preguntant-se: -Ja són prou llargs els pantalons? -Porto ben posat el mocador? -M'he pintat massa? -I si em fuetegen? Ja no es preguntava: -Sóc lliure de pensament? -I la llibertat d'expressió? -Puc viure la meva vida? -Què passa a les presons? És ben normal! Quan tens por t'oblides d'analitzar i reflexionar. La por ens paralitza. A més, la por sempre ha estat el motor de repressió de totes les dictadures.

Aquesta memòria gràfica de l'autora iraniana Marjane Satrapi va esdevenir tota una revelació per al món occidental amb la seva publicació entre els anys 2000 i 2003 en quatre volums, i més tard en un únic volum el 2007. El fil conductor del relat són les memòries d'infància de l'autora al seu Teheran natal, on serà testimoni de la caiguda del xa de Pèrsia i l'adveniment de la dictadura teocràtica islàmica imposada pel règim dels aiatol·làs i, més endavant, la seva adolescència com a estudiant d'institut a Àustria i la seva joventut havent tornat a Iran. La primera part ens posa en situació sobre els antecedents històrics i la situació política a Iran el 1979, quan es produeix la revolució islàmica: ens trobem en temps de la monarquia de la dinastia Pahlevi, instaurada per la Gran Bretanya a principis del segle vint, i que va esdevenir un règim corrupte i repressor que va sumir la seva població en la pobresa i la injustícia social. La família de Satrapi pertanyia a l'elit intel·lectual benestant que conformava l'oposició al règim pro-democràcia i d'ideologia marxista, mentre que, d'altra banda, els líders religiosos islàmics observen en l'occidentalització de la població el principal mal a combatre. El resultat serà que, quan la revolució popular que enderrocarà el xa prengui un marcat caràcter islamista, la dissidència prodemocràtica passarà a ser perseguida novament, aquest cop pel nou règim revolucionari.

Sota el nou govern dels aiatol·làs, la Marjane passarà d'assistir a una escola francesa i laica a una escola religiosa, que provarà d'adoctrinar-la en els valors del nou país, contra els quals la protagonista es rebel·larà obertament. Amb l'esclat de la guerra entre Iran i Iraq, que s'allargarà pràcticament durant tota la dècada dels vuitanta, els pares de la Marjane l'enviaran a estudiar a Àustria amb uns coneguts de la família per tal d'allunyar-la del conflicte armat i de la repressió ideològica. Assistirem així al retrat d'una identitat dislocada: la Marjane sentirà la necessitat de negar els seus orígens davant del racisme i la incomprensió que experimentarà a Àustria, mentre que se sentirà culpable per haver pogut fugir de la guerra que continua amenaçant els seus familiars i amics. La seva incapacitat d'ajustar-se plenament al món occidental durant els anys de la seva adolescència la deixaran amb una sensació de desolació i fracàs, i un dels moments més frustrants de la lectura, possiblement, és veure-la desaprofitar les oportunitats que se li presenten a través de l'addicció a les drogues i la seva incapacitat de valorar-se a si mateixa o encarar el seu futur seriosament. D'altra banda, la situació es fa totalment comprensible quan es veu la imatge de conjunt i es comprèn en tota la seva complexitat des del punt de vista de la protagonista, perduda en una gran ciutat als catorze anys, sense figures adultes que li serveixin com a referent i amb el trauma de totes les atrocitats que arrossega en el seu passat.

De fet, el tema de la identitat és un dels fils conductors més potents del relat sencer, i un dels seus punts més forts és la forma com ens transmet, vívidament, el punt de vista de la protagonista a través de la primera persona, adaptant sempre el llenguatge a la forma com processa les seves experiències dins del moment vital en què es troba: quan és una nena, assistim a la formació de les seves idees sobre el món, marcades pels lligams afectius que estableix amb els diferents membres de la seva família, i també als moments de confusió sobre la seva pròpia lleialtat ideològica. Més endavant, durant la seva adolescència, veurem la dificultat d'ajustar-se als codis i valors d'un món que li és totalment estrany i els seus intents de rebel·lar-se contra el món que li és donat la sorprendran i descol·locaran fins i tot a ella mateixa. Ara bé, no és fins a la quarta part, quan torni a Teheran després de la seva estada a Àustria, que assistirem a la maduració de la protagonista quan accepti plenament les contradiccions, els matisos i la complexitat del dilema identitari que li ha tocat viure. La seva última decisió, per tant, serà fruit de les circumstàncies, però també de la llibertat que ha aconseguit a través d'aquests anys de formació, i el relat acabarà amb la Marjane adulta encarant el seu futur amb el convenciment de saber finalment quina és la seva identitat.

Al mateix temps, el text esdevé inqüestionablement polític com a crítica directa i inequívoca al règim islamista que governa l'Iran fins a l'actualitat. Episodis de repressió i de violència brutal contra la ciutadania com el que es va viure fa dos anys arran de l'assassinat de la jove kurda Zhina Amini són molt més fàcils de comprendre des del context polític i històric més ampli que retrata Satrapi a la seva obra. Tot i així, el text tampoc s'està de criticar les complicitats occidentals dins dels conflictes geo-estratègics a l'Orient Mitjà, i tampoc no estalvia a la família protagonista, especialment a la primera part del relat, l'exposició de les seves pròpies incoherències, com a privilegiats dins la societat iraniana pel que fa a la seva posició econòmica, que sovint entra en flagrant contradicció amb la seva pròpia ideologia marxista. El text esdevé encoratjador fins i tot en els seus moments més foscos: una de les lliçons de vida que ens ofereix la Marjane és que, fins i tot en els moments de desesperació i abaltiment més extrems, llegir més i formar-se més és una sortida ineludible per tal de navegar les complexitats del món que ens envolta. Satrapi retrata el seu periple vital i formatiu amb una veu única, sempre desperta al canvi i a conèixer millor la realitat que l'envolta, però dolorosament punyent a l'hora de retratar les vicissituds més amargues i les veritats polítiques més desagradoses del món contemporani.

Continguts: La primera part del relat ens descriu la infància de la Marjane fins al moment del derrocament del xa de Pèrsia, el 1979, quan ella té deu anys. És un període de violència política als carrers i ferotge repressió contra la dissidència. La segona part del relat retrata la islamització de la societat sota el règim dels aiatol·làs, que instaurarà la policia de la moral i combatrà a través de la violència i la por tot allò que sigui sospitós de simpatitzar amb les idees occidentals i, d'altra banda, el terror viscut per la població iraniana amb l'esclat de la guerra amb Iraq, que esdevindrà també una eina d'adoctrinament polític i d'homogeneïtzació per a la societat. La tercera part relata el periple de la Marjane a Àustria, entre els catorze i els divuit anys, en què viu en diverses residències i pisos compartits i acaba l'institut amb els dilemes característics d'una identitat dislocada com la seva. La quarta part descriu el retorn de la Marjane a Teheran amb la seva família, amb un profund sentiment de culpabilitat pel seu fracàs a Europa, i els dilemes del matrimoni, la identitat sexual i l'apartheid de gènere que pateix com a dona a l'Iran dels anys noranta.

M'agrada: La brillantor amb què Satrapi retrata la complexa història política i cultural del seu país sense apartar-se ni un moment de la seva experiència privada i particular, que transmet amb una claredat i una vivesa incontestables.

Skip to page: 1 2 3 ... 22

BLOCS DE FILOSOFIA » Estudiants

Canales

Estudiants (50 sin leer)