0:06 Ja hi tornem a ser: ha arribat el Tolkien Reading Day, el Dia de Llegir Tolkien, i enguany la Tolkien Society ens proposa el tema "Fellowship and Community", "Germandat i Comunitat" i, és clar, amb aquest tema no calia capficar-se gaire per triar lectura. A més, feia temps que volia rellegir El Senyor dels Anells així que, aprofitant l'avinentesa, vaig agafar el primer volum de la trilogia, La Germandat de l'Anell. La idea de la Germandat, comunitat d'esperits afins que lluiten pel bé, la justícia i la llibertat dels pobles, és un motiu que es va estenent al llarg de tota la novel·la, que explora incessantment els valors de la humilitat, la generositat i la companyonia a l'hora de plantejar el nostre rol dins l'univers i la natura. Els personatges de Tolkien no es troben mai aïllats, sinó que sempre actuen i pensen en connexió estreta amb un món natural i social que els interpel·la i els crida a l'acció, de vegades també des de l'amenaça i l'hostilitat. Quan la trama s'endinsa en el terreny de l'èpica, Tolkien hi explora un determinat sentit de l'altruisme i el sacrifici: un ideal cavalleresc que l'autor treia de les fonts de la literatura medieval europea, però que passava pel filtre del seu catolicisme i de l'experiència límit a la trinxera del front occidental.
Un dels aspectes que m'agrada més d'aquesta primera part de la trilogia, La Germandat de l'Anell, és el paper que juguen els hòbbits dins l'aventura. Aquests personatges aparentment petits i desvalguts formen uns llaços d'amistat i companyonia molt abans que la Germandat de l'Anell es constitueixi oficialment i hi agrupi els membres de les altres races, i aquesta relació d'afinitat entre els hòbbits, que els membres de les altres espècies no arriben a copsar mai del tot, és un element indispensable perquè la missió pugui arribar a bon port. Un dels conflictes més subtils que ens proposa el relat, quasi ofuscat per la guerra contra el mal que tenalla la Terra Mitjana i les tensions polítiques que se'n deriven, és el dilema intern d'en Frodo, el protagonista, atrapat entre la necessitat que sent del suport i el conhort dels seus amics i la voluntat de protegir-los dels perills que els esperen. És un conflicte que té molta presència als primers capítols del relat, durant els preparatius per al viatge, i que torna a tenir el seu ressò a l'últim capítol de La Germandat de l'Anell, en què els conflictes soterrats que assetjaven la Germandat des de dins esclaten finalment i precipiten les decisions dels protagonistes.
Tanmateix, en Frodo no compta amb la voluntat pròpia dels seus amics, que sovint es resisteixen a ser protegits i prenen la iniciativa a l'hora d'acompanyar-lo i confortar-lo ens els moments més difícils. Especialment punyents i agraïts de llegir són els moments en què en Sam, en Pippin i en Merry llegeixen el pensament d'en Frodo abans fins i tot que ell mateix el pugui expressar en paraules, i per aquest lligam de confiança que els uneix són capaços d'interpretar la situació més lúcidament fins i tot que d'altres personatges més entenimentats i experimentats. Selecciono, per tant, alguns dels meus passatges preferits dels capítols 4 i 5 de la primera part de La Germandat de l'Anell, "Una drecera cap als bolets" i "Una conspiració desenmascarada", i del capítol 10 de la segona part, "La dissolució de la Germandat", que tanca el volum.
 |
| L'últim cop d'ull a Hobbiton de Ted Nasmith. (Font) |
El capítol 4 obre amb els hòbbits que es desperten després de la nit que han passat al campament dels elfs, un episodi memorable de la primera part de la novel·la, i que, com és habitual sempre que apareixen els elfs, adquireix un cert to oníric i sobrenatural. Ja a la llum del dia, amb la perspectiva de l'esmorzar a la vista i l'angoixa de la persecució dels Genets Negres encara present, en Frodo es torna a plantejar la necessitat de partir sol per no exposar els seus amics a més perills. La reflexió porta en Frodo a establir una conversa amb en Sam, en què aquest dissipa els seus dubtes reafirmant-li la seva intenció d'acompanyar-lo fins on calgui.
- Mira que serà molt perillós, Sam. Ja ho és, de perillós. I el més probable és que no tornem cap de nosaltres.
- Si vostè no torna, senyor, llavors jo tampoc no tornaré, això és un fet - va dir en Sam -. "No el deixéssiu pas!", em van dir. "Deixar-lo!", vaig dir jo. "Mai no m'havia passat pel cap. Penso anar amb ell, encara que pugi a la lluna; i si algun d'aquests Genets Negres intenta aturar-lo, se les haurà de veure amb en Sam Gamgí", vaig dir. I es van posar a riure.
- I qui eren aquests? De què parles?
- Els elfs, senyor. Anit vam parlar força; i semblaven saber que abandonava La Comarca, de manera que no vaig veure que servís de res negar-ho. Una gent extraordinària, els elfs, senyor! Meravellosa! (129) *
Després de sentir-lo parlar dels elfs, en Frodo adverteix el canvi que s'ha operat en en Sam, ara totalment convençut que ha d'acomplir una missió i que no se'n pot desdir. Més endavant, al capítol 5, en Frodo, en Pippin i en Sam finalment es reuneixen amb en Merry a la nova llar d'en Frodo, a Comacric, que estableixen com a base d'operacions per a la fugida en secret de la Comarca. Amb els seus amics novament reunits i al caliu del foc de la llar, en Frodo nota com li torna a pesar l'angoixa per l'imminent comiat. Tanmateix, després de rumiar molt com donar la notícia als seus amics, són aquests qui el sorprenen llegint-li el pensament i les intencions abans de poder parlar.
- Bé! - va dir en Frodo per fi, tot seient amb l'esquena més dreta, com si acabés de prendre una decisió -. No ho puc mantenir ocult per més temps. Us he de dir a tots una cosa. Però no sé ben bé per on començar.
- Crec que et puc ajudar - va dir en Merry amb calma -, si jo mateix te n'explico una part.
- Què vols dir? - va fer en Frodo, mirant-lo amb ansietat.
- Senzillament això, Frodo estimat: et sents malaurat perquè no saps com acomiadar-te. Volies abandonar La Comarca, evidentment. Però el perill t'ha caigut al damunt abans del que pensaves, i ara t'estàs decidint per partir de seguida. I no ho voldries fer. Ho sentim de debò, per tu.
En Frodo quedà amb la boca badada i després la tornà a tancar. El seu astorament era tan còmic que tots es posaren a riure.
- Estimat Frodo! - va dir en Pippin -. De debò creus que ens havies posat un vel damunt els ulls? Si ho pretenies, no has estat prou curós ni prou despert! És evident que, de l'abril ençà, has estat preparant-te per marxar i per acomiadar-te de tots els llocs que et toquen el cor. (152)
Després de dissipar l'astorament d'en Frodo i explicar-li com van arribar a saber de l'Anell, en Merry i en Pippin li asseguren, igual que havia fet en Sam al capítol anterior, que el seguiran encara que no els ho demani. És emblemàtica la intervenció d'en Merry a propòsit de la confiança, a resposta d'una intervenció mig irònica d'en Frodo, sorprès per la duplicitat amb què els seus amics han mantingut en secret la seva "conspiració" per ajudar-lo.
Pots confiar que no t'abandonarem mai, ni a les verdes ni a les madures..., fins a l'amarg final. I pots confiar en nosaltres per guardar qualsevol secret teu... amb més fermesa que tu mateix. Ara bé, no pretenguis que et deixem enfrontar-te tot sol al perill, o que et deixem marxar sense ni una paraula. Som els teus amics, Frodo. I, a més, fixa-t'hi bé: sabem bona part del que en Gàndalf t'ha explicat. Sabem força sobre l'Anell. Ho sentim terriblement..., però anirem amb tu o et seguirem com llebrers. (155)
Parcerisas utilitza "pretenguis" on Tolkien repeteix el verb trust. Potser hauria estat més acurat traduir "Ara bé, no confiïs que et deixem...".
Per a la trama de la novel·la sencera, aquests petits intercanvis entre els hòbbits poden semblar insignificants, però fan molt per caracteritzar-los com a protagonistes, i per posar-nos en antecedents d'una amistat que es remunta a anys abans de l'inici de l'acció. Hi ha un pòsit de confiança i amor entre ells que l'Anell no podrà arribar a enterbolir, ni en els moments més foscos del relat. És per aquest tipus de detalls que s'agraeix que Tolkien arrenqui el seu relat amb tanta calma, i es prengui la molèstia de dotar els seus personatges amb aquest grau de simpatia i d'humanitat. Ara bé, seria més fàcil oblidar aquests detalls si no es repetissin en un moment crucial de la trama, a l'últim capítol de La Germandat de l'Anell, el capítol 10 del llibre segon, on finalment esclata tota la tensió del conflicte principal del relat.
Privats del consell d'en Gandalf, i havent abandonat el recer de Lothlórien, els membres de la Germandat es troben a l'etapa decisiva del seu viatge, quan finalment hauran de prendre una decisió definitiva sobre quina direcció seguir a partir d'ara. Amb la caiguda d'en Bóromir, els fets es precipiten, i en Frodo es veu empès novament a accelerar la seva partida. Totes les seves deliberacions acaben amb la visió de l'ull maligne de Sàuron que, lluny d'acovardir-lo, el referma en l'única direcció possible a seguir per al seu viatge. Tanmateix, fins i tot en un moment tan delicat, pensa a protegir els seus amics del mal que per a ell és inevitable:
Tanmateix, i com ja havia passat al capítol 5, en Frodo no compta amb la voluntat dels seus amics. En Merry i en Pippin tornen a reiterar a la resta de la Germandat la seva determinació de seguir-lo en la direcció que triï. Tot i així, l'únic que entén la situació de debò és en Sam, que no s'ha deixat endur per la temptació d'anar a Minas Tirith, que sembla enlluernar tots els altres (554). Després d'una recerca frustrada i amb la Germandat dispersada pel bosc, és quan arriba el moment decisiu per a en Sam que, de fet, en té un al final de cada volum de la trilogia: com que és l'únic que coneix el cor d'en Frodo, és l'únic que resol encertadament l'enigma sobre el seu comportament i el va a trobar directament en comptes de continuar buscant-lo a cegues. El moment en què s'arrisca a morir ofegat per seguir en Frodo és una de les escenes més memorables de la trilogia sencera.- Ara faré el que he de fer - va dir -. Si més no, hi ha una cosa evident: el mal de l'Anell ha començat a treballar fins i tot a la Germandat, i l'Anell se n'ha d'anar abans que causi més danys. Hi aniré sol. En alguns no hi puc confiar, i aquells en qui puc confiar me'ls estimo massa: el pobrissó d'en Sam, i en Merry i en Pippin. (...) He d'anar-me'n ara o ja no marxaré mai. No tornaré a tenir una altra oportunitat. Sento haver-los de deixar, i d'aquesta manera, sense cap explicació. Però segur que ho comprendran. En Sam ho comprendrà. Quina altra cosa puc fer? (552-553)
El final de La Germandat de l'Anell és així d'agraït perquè, finalment, acabem al punt on havíem començat: el món èpic de les grans gestes dels herois de l'antigor s'escapa de l'abast d'aquesta enteresa quotidiana que fa els menuts continuar endavant més enllà de tota esperança. Ens trobem en una història de hòbbits, i Tolkien ho reafirma amb constància durant tot el seu relat, per més que ens vagi distraient pel camí amb les aventures èpiques dels guerrers, els mags i els senyors obscurs. La conversa que tanca La Germandat és tota una declaració d'intencions i de sentiments per part de tots dos:
- De tots els destorbs condemnats, tu ets el pitjor, Sam!
- Oh, senyor Frodo, és molt dur! - va dir en Sam tremolant -. És molt dur, intentar anar-se'n i deixar-me i tot això. Si no ho hagués encertat bé, on seria ara?
- Ja seria a mig camí, i ben segur.
- Segur! - va dir en Sam -. Tot sol i sense jo per ajudar-lo? Jo no ho hauria suportat, m'hauria mort.
- Si véns amb mi sí que moriràs, Sam - va dir en Frodo -, i això jo tampoc no ho puc suportar.
- No és pas tan segur com si em deixa enrere - va dir en Sam.
- Però jo vaig cap a Mórdor.
- Prou que ho sé, senyor Frodo. És clar que hi va. I jo vaig amb vostè.
- (...) No serveix de res que intenti fugir de tu. Però estic content, Sam. No puc dir-te l'alegria tan grossa que em dónes. Som-hi! És evident que estava previst que anéssim plegats. Doncs hi anirem, i que els altres puguin trobar un camí segur! (558-559)
* Totes les citacions d'aquest article són de l'edició catalana del llibre: J. R. R. Tolkien, El Senyor dels Anells: La Germandat de l'Anell. Barcelona: Vicenç Vives, 2002. La traducció és de Francesc Parcerisas.
.jpeg)
