BLOCS DE FILOSOFIA » Estudiants

Canales

22778 temas (22586 sin leer) en 44 canales

Associacions

• Adhoc. Filosofia a secundària (25 sin leer)
• Associació filosófica de les Illes Balears (107 sin leer)

Estudiants

• telèmac (1057 sin leer)

Professors

• A l'ombra de Zadig. (165 sin leer)
• Aprender a Pensar (181 sin leer)
• aprendre a pensar (70 sin leer)
• ÁPEIRON (16 sin leer)
• Blog de Filosofía - Filosóficamente - Blog de Filosofía - Filosóficamente (23 sin leer)
• Boulé (267 sin leer)
• carbonilla (45 sin leer)
• Comunitat Virtual de Filosofia (761 sin leer)
• CONTRA LA NECIESA (31 sin leer)
• CREACIÓ FILOSÒFICA II (28 sin leer)
• DE SOFISTA A SAVI (10 sin leer)
• DIDÁCTICA de la FILOSOFÍA (41 sin leer)
• Educación y filosofía (229 sin leer)
• El café de Ocata (4767 sin leer)
• El club de los filósofos muertos (88 sin leer)
• El Pi de la Filosofia
• EN-RAONAR (489 sin leer)
• ESTÈTICA DE L'EXISTÈNCIA. (570 sin leer)
• Filolaberinto bachillerato (209 sin leer)
• FILOPONTOS (10 sin leer)
• Filosofía para cavernícolas (617 sin leer)
• FILOSOFIA A LES TERMES (164 sin leer)
• Filosofia avui
• FILOSOFIA I NOVES TECNOLOGIES (36 sin leer)
• Filosofia para todos (134 sin leer)
• Filosofia per a joves (11 sin leer)
• L'home que mira (74 sin leer)
• La lechuza de Minerva (26 sin leer)
• La pitxa un lio (9680 sin leer)
• LAS RAMAS DEL ÁRBOL (78 sin leer)
• Materiales para pensar (1020 sin leer)
• Meditacions des de l'esfera (13 sin leer)
• Menja't el coco! (30 sin leer)
• Minervagigia (24 sin leer)
• No només filo (61 sin leer)
• Orelles de burro (506 sin leer)
• SAPERE AUDERE (566 sin leer)
• satiàgraha (25 sin leer)
• UN LUGAR PARA APRENDER FILOSOFÍA (69 sin leer)
• UNA CAIXA D´EINES PER PENSAR (40 sin leer)
• Vida de profesor (223 sin leer)

Estudiants (50 sin leer)

• septiembre 18, 2014
• 22:49

  La bellesa captiva

   » ‎ telèmac
  Selecció d'obres de petit format del Museo del Prado, que s'estarà al Caixafòrum fins al 5 de gener de l'any que ve. És una exposició que se centra en el preciosisme del detall, ja que la majoria d'obres són petites i requereixen ésser assaborides amb calma i temps. La mostra engloba un període molt ampli, des del segle XV quasi fins al tombant del segle XX, i la varietat de temes exposats també és molt àmplia, des d'art sagrat a profà i motius mitològics, al·legòrics o costumistes. Per això, en certa forma, és millor prendre-se-la de forma selectiva, i deixar-se cridar per les obres preferides, sense fer cas de prejudicis o concepcions prèvies. És una mostra que deixa parlar sobre tot els grans mestres i les seves escoles, sense pretendre en cap moment revelar cap misteri sinó al contrari, deixant vagar l'espectador entre secret i secret, i centrant-se especialment en el gaudi de la contemplació privada.
  
  
  
• septiembre 12, 2014
• 19:50

  El nostre trosset d'història (2)

   » ‎ telèmac
  Celebrem una nova diada, sobre tot, per l'excel·lent mostra de civisme. El debat segueix obert. Com sempre, el ressò internacional de la notícia és més que benvingut. 
  [www.scotsman.com]
  [www.nytimes.com]
  [www.lavanguardia.com]
  Per cert, també un bon moment per recordar l'altre onze de setembre, i celebrar la decisió del govern xilè de seguir apostant per la veritat: 
  [www.prensa-latina.cu]
  
• septiembre 07, 2014
• 23:15

  Goodbye, Scotland?

   » ‎ telèmac
  Documental que acabem de veure a 30 minuts de TV3, analitzant diferents arguments per al Sí o el No en el referèndum sobre la independència d'Escòcia del proper 18 de setembre. Interessant el retrat socio-econòmic de diferents àrees del país, i com els arguments canvien en funció d'aquests factors. Paga la pena veure'l com a resum brevíssim sobre l'estat de la qüestió. Si hi trobo a faltar alguna cosa, potser una mica d'història. 
  [www.tv3.cat]
  
  
• septiembre 05, 2014
• 13:34

  Qui polititza?

   » ‎ telèmac
  Algun erudit professor de lògica m'haurà d'aclarir la qüestió, que em desconcerta des que vaig sentir la notícia ahir a la nit. Com es pot evitar un acte cultural per prevenir que aquest "es polititzi", i pretendre que això no és una acció política? De fet, el gran problema de l'ambaixada espanyola, pel que sembla, no era tant amb l'acte en si mateix com amb què es realitzés tan a prop de la data de commemoració dels fets descrits a la novel·la. Gran visió estratègica: poso la mà al foc que ni ens haguéssim assabentat de la presentació del llibre a Utrecht, si no hagués estat per aquesta vergonyosa notícia. Una altra anècdota per al farcit carnet de batalletes de l'autor Sánchez Piñol. Sort que, almenys, la premsa holandesa comparteix la indignació (tot sigui pel ressò internacional). Potser l'ambaixada espanyola no estaria tan preocupada si el procés no tirés endavant contra pronòstics de desinflament. El despolititzador que ho despolititzi, això... rebrà la meva incondicional admiració. 
  [www.ara.cat]
  [www.elpuntavui.cat]
  
• septiembre 02, 2014
• 18:52

  Cor de gos

   » ‎ telèmac
  No, no cal, ni parlar-ne de canviar un lloc com aquest per certa quantitat de llibertat, va pensar el gos, ensumant desanimat. Ja m'hi he acostumat. Sóc el gos d'un senyor com cal, un ésser intel·ligent, he adquirit el gust per les coses bones de la vida. I què és, la llibertat? Fum, miratge, ficció... el deliri d'aquests infeliços demòcrates... 
  No fa falta aconseguir amb terror el que pots aconseguir donant-los un entrepà de salami: que t'adorin com a una divinitat. Un cop més, la corrosiva sàtira de Mikhail Bulgakov (1891-1940) posa el dit a les nafres del règim soviètic amb l'enginy i l'extravagància que el caracteritzen. Cor de gos va ser escrita entre els anys 1924 i 1925, mentre el seu autor sobrevivia com podia, quasi en la indigència, de petites publicacions en diaris diversos. Tanmateix, la censura va impedir que l'obra veiés la llum, i la novel·la no va ser publicada fins el 1987. I és que Bulgakov, tan incisiu com sempre, descriu el que un règim totalitari fa a les seves víctimes, els ciutadans corrents, i aprofita Cor de gos per satiritzar sobre com una criatura engendrada pel sistema s'arriba a revoltar contra el seu propi creador. En aquesta breu novel·la, un senzill experiment dut a terme per un científic grillat i el seu devot becari demostra que la diferència entre un ésser humà i un animal pot dependre quasi exclusivament dels testicles i la hipòfisi. En implantar-los en un gos petaner recollit del carrer, el resultat acaba sent, per a sorpresa dels doctors, un nou ciutadà soviètic creat al laboratori. Tanmateix, l'adaptació del nou espècimen al seu entorn resultarà més difícil del que s'esperava, en intervenir-hi motivacions de classe: el camí del ciutadà Sharikov s'entrecreua amb els membres del Comitè de l'Habitatge, que li omplen el cap d'idees (i lectures) revolucionàries, i acaben desafiant l'acomodat estil de vida del professor Preobrazhenski. En Sharikov accepta amb relativa rapidesa la solidaritat universal dels treballadors i fins i tot aconsegueix convertir-se en funcionari però, al seu torn, no pot evitar seguir perseguint els gats i pessigant les senyores. 
  Sinopsi: La història és narrada des de diversos punts de vista, però el punt de partida és el del quisso protagonista que, amb l'esperança d'una vida millor, es deixa recollir del carrer pel professor Preobrazhenski, un reputat cirurgià moscovita especialitzat en trasplantaments, generalment dirigits a rejovenir els seus pacients. Després de restaurar la salut del gos, el professor el sotmet a una revolucionària operació de trasplantament que, inesperadament, el conduirà a la humanitat. Aquesta situació donarà peu a tot un seguit d'incidents imprevisibles i esbojarrats que, com és típic de Bulgakov, en cap moment no saps on poden acabar. 
  M'agrada: Sobre tot els seus diàlegs, marcats per una fina ironia, que constantment distingeixen la retòrica típica del buròcrata de base, del grandiloqüent discurs de la ciència del moment, que en aquest cas queda retratada en la forma d'un intel·lectual aburgesat. 
  No m'agrada: Potser perd en la comparació amb El mestre i Margarida. En aquest cas, Cor de gos és més lleugera (fa de molt bon llegir) i potser menys arrodonida. 
• agosto 27, 2014
• 21:15

  El compromís

   » ‎ telèmac
  -Vaig fer de practicant a les illes durant un temps. Després vaig servir a l'exèrcit estonià. Vaig assolir una bona posició. No sé gens què va passar. Sa mare i jo som gent positiva, però el noi és negatiu... -Estaria bé escoltar-lo a ell, també. -No se'l pot escoltar. Li dic: "Iura, per què em menysprees? Ho he aconseguit tot treballant de valent. No he tingut una vida fàcil. Ara ocupo una bona posició. Com és que un modest practicant com jo ha estat nomenat director mèdic? Què et sembla?". I ell respon: "Perquè han afusellat tots els teus col·legues intel·ligents". Com si els hagués afusellat jo... 
  Després de La maleta i La zona, de Serguei Dovlatov (1941-1990), ara he llegit El compromís, la novel·la que va dedicar a les seves nombroses aventures com a periodista. I una autèntica reflexió sobre què significa el periodisme en un context totalitari, i potser fins i tot més enllà. A mi em sembla la més esbojarrada i hilarant de totes tres però, com sempre, l'equilibri entre el que resulta divertit i el que resulta grotesc, entre la farsa i la tragèdia, pot venir ben bé d'un pèl. I és que escriure en un règim com el soviètic, en què informació i propaganda es confonen quasi inextricablement, té molt a veure a arribar a un constant "compromís" entre els fets i la ideologia, entre la retòrica política i l'existència en la quotidianitat més banal. Enmig de la matèria primera i el refinat producte ideològic queda la realitat, que el lector haurà d'anar destriant entre el discurs oficial dels mediocres funcionaris soviètics i el relat descaradament cínic i desencantat que Dovlatov ofereix.
  
  Sinopsi: El compromís és un conjunt de relats curts, de llargades molt diferents, però tots amb una estructura comuna. Primer trobem la transcripció d'una notícia o article breu escrit per Dovlatov a l'època en què treballava per a diaris estonians a principis dels 70. La retòrica concisa i altisonant del sistema soviètic caracteritza el to d'aquestes històries estranyament pintoresques. El relat que segueix a cada notícia és la sovint rocambolesca cadena d'esdeveniments que dóna peu a aquest text final.
  
  M'agrada: Com sempre, l'estil mesurat i contingut de Dovlatov, que aconsegueix passar per desídia, però que en realitat revela un amor insospitat (per contestatari) a la paraula escrita. 
• agosto 21, 2014
• 15:02

  Bury my heart at Wounded Knee

   » ‎ telèmac
  Els blancs només van explicar una versió. La van explicar per fer-se contents. Van dir moltes coses que no són veritat. Només les seves millors accions, només les pitjors accions dels indis, això és el que va explicar l'home blanc. -Yellow Wolf dels Nez Percés 
  
  
  L'any 1970, es va publicar per primer cop aquest assaig, Bury my heart at Wounded Knee, on l'historiador Dee Brown (1908-2002) prenia la veu dels natius americans per donar una versió de la seva història des d'una òptica poc acostumada en aquell moment. El relat és molt aclaridor a nivell històric, perquè presenta els principals esdeveniments de la conquesta de l'oest com el que van ser en la majoria dels casos: un genocidi administrativament organitzat. En aquest sentit, conforma un contrapunt indispensable a la història dels Estats Units com és sovint explicada des del punt de vista dels blancs. De fet, el to de la narració -que barreja l'estil de l'assaig històric amb un ritme que recorda l'estil oral- és obertament irònic, perquè procura en tot moment la complicitat dels lectors, que estaran cansats de veure westerns per televisió i coneixeran l'altra visió de la història: aquella que converteix els indis en un altre absolut, en el salvatge gratuït, en una amenaça velada i sense caràcter, sense sentiments ni filiacions comunitàries, col·locat simplement allí com a revulsiu de l'acció heroica dels protagonistes blancs. La ironia, però, és en tot moment tràgica, ja que el que trobem aquí és una història de joc brut sistemàtic, d'engany obert i de salvatgeria promoguda principalment per l'exèrcit dels Estats Units i una colla de colons disposats a qualsevol cosa per treure'n profit econòmic, sovint des de la ideologia racista del destí manifest. En aquest context, els caps de les principals tribus es trobaran atrapats en un dilema que els ve imposat de fora: lluitar per la llibertat o acceptar el règim de les reserves, tot i que en ambdós casos sortiran perdent. 
  Continguts: L'assaig se centra sobre tot en el període de 1860 a 1890, on l'ocupació dels territoris indis va ser més sagnant i que va acabar amb el confinament dels pocs supervivents en reserves aïllades i escampades pel territori dels Estats Units. Tot i que és un procés que havia començat ben bé des de l'arribada dels primers colonitzadors en territori americà els segles XVI i XVII, l'interès per delimitar les fronteres dels recentment fundats Estats Units comença a ser més clar a partir de principis del segle XIX. És curiós que les campanyes més organitzades comencessin precisament al mateix temps que la Guerra Civil Americana, perquè en moltes ocasions durant aquests primers anys, aquesta guerra va servir de pantalla per a la conquesta de l'oest i les campanyes sistemàtiques per expropiar les terres dels natius americans i traslladar-los forçosament a espais cada cop més estrets. El sistemàtic trencament de pactes i tractats per part de les administracions governamentals és una de les parts més fosques d'aquest relat, juntament amb les massacres a sang freda i les lluites desiguals amb els natius. Els trasllats forçosos són especialment traumàtics per a comunitats profundament lligades a la terra i als avantpassats, que en alguns casos no veuen com és possible comerciar amb el que és sagrat, i en d'altres comprenen amb gran agudesa l'estratègia dels blancs però es veuen obligats a jugar-hi en obert desavantatge. A mesura que passen els anys, el desavantatge es fa més ampli i les fugides endavant més desesperades, fins al punt que l'últim capítol narra la massacre de Wounded Knee com un dolorós i abrupte epíleg a tot aquest procés. 
  M'agrada: És un relat extraordinari, en la seva realitat i fidelitat als fets. Tots els episodis estan meticulosament registrats i testimoniats des de les veus dels protagonistes, i l'estil es fa fàcil de seguir, i sobre tot, promou una empatia profunda respecte als protagonistes de la història. 
• agosto 14, 2014
• 13:18

  L'última gran decepció

   » ‎ telèmac
  Campanya militar per motius humanitaris... Duració i abast limitats... Ampliació d'objectius... Sona estranyament familiar. Sembla que Barack Obama va accedir al poder amb la promesa de finalitzar el conflicte d'Iraq, i ara mira de tornar a introduir les tropes per la porta del darrere. Sembla que tenia raó Marx i que, si t'esperes prou temps, la història es repetirà com a farsa. En un exercici de doble llenguatge digne de la pitjor fantasia distòpica d'Orwell, preferim dir "pau" i "campanya humanitària" quan volem dir "guerra". 
  A ningú l'hi va sorprendre que ho fes Bush fill: el seu projecte polític sencer es basava en aquesta campanya. A partir del seu mandat es va definir un "eix del mal" que s'havia de combatre, encara que fos a través de mitjans no precisament bons. A partir d'aquest moment es desenvolupa una nova cultura, la de la guerra contra el terrorisme, la de Guantánamo i d'altres espais de legalitat dubtosa, que empenyora la llibertat a costa de la seguretat i ens fa sentir feliços/segurs a través de vendre els drets dels altres. Feu un exercici de memòria, i el discurs cultural canvia a molts nivells, fins i tot en els seus productes més populars. 
  Compareu a tots els nivells el Batman de Tim Burton i el de Christopher Nolan. Què ha canviat entremig? S'ha engegat la croada contra el mal. En aquest context, qualsevol és terrorista si representa una amenaça. La policia pot confiar perfectament en els mètodes poc ortodoxos del justicier emmascarat de torn sense ni tan sols envermellir. Rere això, tanmateix, els interessos geopolítics per tal de superar les febleses energètiques en constituïen un factor rellevant. Ballant al so que Bush fill i el seu gabinet tocaven, els estats occidentals es van haver de convertir en "el cavaller obscur" per al món, l'heroi que Gotham necessitava, no el que mereixia. Des d'això, ja no m'ha abandonat la impressió que potser mereixíem una mica més. I fins i tot un pas més: amb l'explosió de la bombolla del crèdit (que als Estats Units no va ser menor que a Europa), la croada a seguir és conservar a qualsevol preu el capital en joc. Recordeu Bane, l'epítom del terrorista misteriós i fugisser, l'enemic en majúscules precisament perquè amb prou feines el podem definir, entrant a "ocupar Wall Street"? Recordeu com el cavaller obscur s'ha d'auto-immolar per acabar salvant els actius dels angoixats ciutadans de Gotham? 
  Pensàvem que això eren productes d'un malson projectat per Bush fill i que, un cop els ciutadans dels Estats Units van obrir la porta al canvi, s'inaugurava una nova etapa. Després d'una campanya d'eslògan enganxós i d'omnipresència mediàtica, era difícil no deixar-se dur per l'entusiasme, fins i tot a l'altra banda de l'Atlàntic. Recordo que aquí també estàvem superant l'etapa Aznar. L'únic que vull deixar clar és que va ser una època d'optimisme, i es feia difícil imaginar que les coses podien tornar a anar a pitjor. No podem deixar de defensar el dret a il·lusionar-se amb el futur. 
  Tornant a Obama: d'acord, la reforma sanitària pintava bé. D'altra banda, recordo que el seu mandat va començar amb bones notícies respecte al conflicte palestino-israelià, i sonaven idees que tot just el dia abans havien semblat impossibles: projectes en ferm per l'estat palestí. Ara sembla clar que EUA va crear un monstre en el seu moment en l'estat d'Israel, però només ens n'hem començat a preocupar un cop n'ha perdut el control... Quan les noticies són bones, no veus en perspectiva un estiu com el que estem passant ara, quan sembla que amuntegar barbàrie sobre barbàrie ja comença a ser el costum de cada informatiu... També recordo que la cosa ja va començar a anar pel pedregar amb la concessió del Premi Nobel de la Pau el 2009 al mateix Obama a títol personal, que el va recollir recalcant "el poder de l'exèrcit dels EUA per fer el bé". Sí, sembla de nou el cavaller fosc que ara ja no sap com fer-s'ho per tornar a semblar resplendent i immaculat. De fet, potser la qüestió del Nobel de la Pau no té més importància, al capdavall. Recordem que el Mahatma Gandhi no el va aconseguir mai i que Henry Kissinger en té un. Bé, de fet, la Unió Europea en té un, també. 
  Són les decepcions excusa o justificació per deixar de creure en el canvi? Potser no, o no del tot. Tot i així, també és cert que ja estem una mica crescudets per a engrescaments transatlàntics. Seguirem creient en el canvi com a possibilitat oberta del futur, en el canvi a millor com a motor polític, és clar. Però ara ja desconfiem força de campanyes electorals, de messianismes, d'eslògans enganxosos i de solucions màgiques. Seguim il·lusionant-nos amb la possibilitat del canvi a millor, però conservem l'escepticisme millor que abans, aquella mena de distanciament malenconiós que constitueix la perspectiva filosòfica. Els ídols, a casa, ja feia temps que havien caigut, però sembla que l'herba del veí sempre rellueix una mica més que la nostra. Per això em penso que la d'Obama és l'última gran decepció. A partir d'ara la nostra capacitat de decepció es veurà preservada, perquè ja no gastem el temps lliure construint ídols i potser ja no ens queden gaires complexos respecte a observar el canvi polític com a possibilitat de futur. 
  http://internacional.elpais.com/internacional/2014/08/13/actualidad/1407952340_122067.htm
  [www.lavanguardia.com]
  [www.lavanguardia.com]
  Per cert, seguirà Dreams from my father essent el magnífic llibre que és? Seguirà el retrat de Frank Fairey per a la campanya essent la icona pop que va ser en el seu moment? Un altre cop el mateix: sí, si som capaços de congelar el moment en un present continu i abstreure'ls del seu context. En tot cas, queden per sempre tenyits d'un contrapunt irònic que potser no els fa pitjors, però els converteix en el que són. 
• agosto 12, 2014
• 15:33

  Cercles

   » ‎ telèmac
  Un altre cop vols agitar les aigües
  del llac.
            Està bé, però pensa
  que no serveix de res tirar una sola pedra,
  que has d'estar aquí des de la matinada
  fins a la posta, des que neix la nit
  fins al llevant
            -tindràs la companyia
  de les estrelles, podràs veure l'ocellassa
  de la nit negra covant l'ou de la llum
  del dia nou-,
            assajant sempre cercles,
  per si al cap de molts anys, tota una vida, et sembla
  -i mai potser no n'estaràs segur-
  que has assolit el cercle convincent.
  
  Joan Vinyoli, (1979)
  
  CIRCLES
  
  Once again you want to stir the waters 
  of the lake. 
            It's alright, but bear in mind
  that it's useless to throw in a single stone, 
  that you have to stay here from early morning
  until sunset, from the beginning of the night
  until sunrise 
            -you'll have the company
  of the stars, you'll be able to see the huge hen 
  of black night incubating the egg of light 
  of the new day-
            always sketching circles,
  just in case it seems to you, many years, a whole life later,
  -and maybe you'll never be certain-
  that you reached the convicing circle. 
  
  
  Joan Vinyoli, from Cercles (1979)
• agosto 08, 2014
• 15:09

  Maus

   » ‎ telèmac
  -La vida sempre és al costat de la vida, i d'alguna forma culpa les víctimes. Però els que van sobreviure no eren les MILLORS persones, ni tampoc no van morir els pitjors. Va ser pur ATZAR! (...) En tot cas, les víctimes que hi van morir mai no podran contar la SEVA part de la història, així doncs potser sigui millor que no hi hagi més històries. -Ahà. Samuel Beckett va dir: "Cada paraula és com una taca innecessària en el silenci i el no-res". -Sí.-Així i tot, ho va DIR. 
  Vaig emprar un dia de vacances a rellegir Maus, d'Art Spiegelman. D'acord, és un còmic, per tant la facilitat se li suposa. La facilitat de lectura sí, la de digestió és una altra cosa. La tempesta emocional que pot arribar a desencadenar és quelcom de què només poden parlar els qui l'han llegit. Maus és, sens dubte, un llibre de re-lectura obligatòria i, per cert, l'única novel·la gràfica que ha guanyat mai el premi Pulitzer. Potser és perquè és la novel·la gràfica per excel·lència, ja que fa gràfica una història quasi impossible de posar en imatges, i ho fa probablement millor del que qualsevol intent cinematogràfic hagi aconseguit mai. Maus. Relat d'un supervivent és la recopilació en un sol volum de les dues parts que van conformar en un principi l'obra mestra de l'artista gràfic underground Art Spiegelman. La història és la dels supervivents del camp d'extermini d'Auschwitz com mai no ha estat explicada, i la d'una família, els Spiegelman, que haurà de lluitar per salvar, contra tot pronòstic, els pocs bocins d'existència recuperats després de la tragèdia. Res de llàgrimes prefabricades, de banda sonora pujant progressivament de volum, de missatges esperançadors impresos sobre la imatge a mesura que s'arrosseguen lentament els primers títols de crèdit. Maus és així: realitat que parla a la realitat. La lliçó, si n'hi ha, l'haurà d'extreure cada lector. A través de les seves dues parts, El meu pare sagna història i I aquí van començar els meus problemes, la trama transcorre a un ritme lent però constant, amuntegant desgràcia sobre desgràcia i patiment sobre patiment, i fent ploure en tot moment sobre mullat, per conduir-nos fins a un final que representa tot un anticlímax. Tanmateix, Maus no és només el relat de les vicissituds del matrimoni Spiegelman a la Polònia ocupada pels nazis, que culmina a Auschwitz i més enllà a través d'un farcit inventari de misèries i mesquineses humanes, i constitueix la història d'una supervivència contra tota possible esperança; Maus és també el relat de l'existència americana del fill, Art, i del dolorós procés de gestació de l'obra mateixa que els lectors tindran a les mans. És una història de la culpabilitat del supervivent fins a la segona generació, i un relat cru que ens allunya dràsticament de qualsevol pretensió d'innocència o d'ignorància per part dels seus protagonistes, ja siguin víctimes o botxins.
  
  Sinopsi: Maus narra la història de les vicissituds de guerra i empresonament de Vladek i Anja Spiegelman, un matrimoni acomodat, a l'oest de Polònia durant l'ocupació nazi. Des dels il·limitats esforços per salvar la família i eludir els registres de jueus, passant pel camp de concentració i totes les seves penalitats, fins a les dures marxes d'escapada amb les restes de l'exèrcit nazi un cop acabada la guerra, Maus representa un exhaustiu relat de l'existència del supervivent Vladek Spiegelman i una amarga reflexió sobre la culpabilitat i el fet mateix de sobreviure. Al mateix temps, Art Spiegelman explica el seu propi procés creatiu i emocional fins a arribar a (re-)crear el relat del seu pare.
  
  M'agrada: Per damunt de tot, l'honestedat de la proposta, que no busca justificacions ni explicacions de context, ni tan sols l'objectivitat mateixa dels fets, sinó que roman profundament subjectiva i personal, per tal d'enfrontar-nos a l'inexplicable.
  
  No m'agrada: Potser el fet mateix que una obra així hagi d'existir, és clar. L'alta càrrega emocional del relat arrossega el lector mateix en el sentiment de vergonya i culpabilitat de la humanitat sencera. Es fa impossible sentir-se indiferent o impassible davant d'una lectura així, i potser això és bo, en si mateix, però no deixa de ser una experiència agredolça. 
• agosto 01, 2014
• 18:32

  Sarabande

   » ‎ telèmac
  I ara, un silenci reverent, si us plau.
  
  
• julio 28, 2014
• 17:51

  Víkings al Marítim

   » ‎ telèmac
  Una exposició interessant que s'estarà al Museu Marítim fins al 28 de setembre, recomanable per a tothom interessat en la història i en l'arqueologia. L'exposició ens proposa una explicació força global de la història i els costums dels pobles Norse, popularment anomenats "víkings", però que només utilitzaven aquesta denominació quan es referien a emprendre travessies en vaixell. Com a punts forts de l'exposició, destaquen el volum d'informació disponible per al visitant, que recull de forma força exhaustiva la seva història (entre els segles IX i XII) i les dimensions principals del seu estil de vida (vida quotidiana, artesania, usos funeraris, religió i mitologia, navegació, etc.). Les nombroses peces exposades són d'un gran interès com a il·lustració de les explicacions. Destaco, especialment, els apartats destinats a la mitologia, religió i rituals i narratives funeraris, que conformen una particular cosmovisió basada en la supervivència en climes hostils, per a la qual és necessària l'adquisició del coneixement. La divisió en classes de la seva societat, així doncs, es tradueix també al panteó dels deus, així com a la vida ultraterrenal. Si bé el seu interès rau, evidentment, en la seva especificitat, no és menys interessant l'eclecticisme amb què reben les influències del cristianisme i com en aquestes cultures el ritus cristià s'adapta amb flexibilitat a la mitologia preexistent. En els altres àmbits, per exemple en el de l'artesania orfebre i els objectes d'ús quotidià, la gran quantitat d'objectes exposats representen l'interès central de la proposta. La interactivitat de l'exposició queda a un nivell insuficient entre panells i més panells explicatius; la cronologia de les peces no queda justificada, i el recorregut dels visitants entre àmbit i àmbit resulta un pèl confús. Tot i així, és una exposició d'abast internacional, ideada des de Suècia, i és una oportunitat única de veure les peces que s'hi exposen. 
  [www.mmb.cat]
  
  
• julio 25, 2014
• 19:52

  But is it art?

   » ‎ telèmac
  Aquest llibre de Cynthia Freeland és una obra introductòria a la teoria de l'art. És força breu i amè, en el sentit que no tracta les diferents teories d'interpretació de l'art sistemàticament, sinó que les introdueix a través de diversos eixos temàtics sense seguir un ordre preestablert. Aquests eixos temàtics són la relació de l'art amb la bellesa/lletjor, els diferents plantejaments de l'art al llarg de la història, els valors que pot adquirir en diferents cultures, la seva relació amb el valor monetari i amb la indústria museística, les qüestions de gènere, els temes relacionats amb la interpretació de l'art al voltant de les teories expressiva i cognitiva i, finalment, el tema de la relació de l'art amb les nous suports i mitjans tecnològics. L'explicació és clara i entenedora en tot moment, ja que els conceptes introduïts pels diferents autors queden il·lustrats per molts exemples diferents. La virtut de la proposta és que no pretén respondre la pregunta Què és l'art? d'una forma unívoca o definitiva, sinó que n'explica diferents respostes i les problematitza. Així, a través de problemes i dificultats que sorgeixen en provar diferents teories o explicacions l'autora ens apropa d'una forma força didàctica al concepte general d'art. És cert que la proposta és força introductòria, però la claredat explicativa s'agraeix, i pot ser una primera aproximació al món de l'art i els seus problemes de delimitació molt interessant. 
  Continguts: El primer capítol problematitza les teories de l'art ritual i formalista des de propostes més aviat contemporànies. El segon capítol fa una breu presentació de diversos paradigmes sobre la finalitat de l'art que s'han donat a través de la història. El tercer capítol presenta enfocaments més antropològics, des de la pregunta sobre si l'art pot esdevenir un llenguatge universal que plantegi una comunicació efectiva entre cultures, o hi ha un element intraduïble o irreductible pertanyent a cada cultura. El capítol quart parla del debat sobre el valor monetari de l'art, i explora la gestió que en fan diferents institucions, públiques i privades. El capítol cinquè tracta les perspectives de gènere, i il·lustra dues perspectives diferents respecte al feminisme al món de l'art: propostes que pretenen incloure més dones artistes al cànon existent, i altres que pretenen revisar el cànon i concepte d'art existent per denunciar-ne la ideologia implícita. El sisè capítol és un enfocament més hermenèutic, sobre dues teories de l'art com a llenguatge i comunicació (la teoria de l'expressió i la cognitiva). Finalment, el setè i últim capítol presenta noves perspectives artístiques des de nous mitjans d'expressió, especialment relacionats amb les tecnologies de la informació i la comunicació. 
  M'agrada: És un llibre molt amè i fàcil de llegir, i és útil perquè resumeix molts conceptes i teories en poc espai, i mostra com estan relacionats entre ells. Tot i que a un nivell molt introductori, és un bon resum del tema de la teoria de l'art i, en la seva simplicitat, ajuda a clarificar certs aspectes de les teories filosòfiques descrites. 
  No m'agrada: Potser per la intenció de fer la lectura més amena, l'enfocament filosòfic queda subordinat a un de més sociològic. En la majoria d'ocasions les teories estan explicades només superficialment, i els eixos temàtics de vegades fan perdre una mica el fil de l'enfocament més teòric. Potser hagués estat més efectiu plantejar cada teoria per separat, i dins de cada teoria explicar-ne diferents contextos culturals i socials en què poden sortir problemes. 
• julio 23, 2014
• 20:27

  Re-reading Harry Potter

   » ‎ telèmac
  Aquest llibre, del professor Suman Gupta de l'Open University, és un estudi literari força interessant sobre la saga Harry Potter. De fet, va ser publicat el 2002 (quan només havien vist la llum els primers quatre volums de la sèrie), però el 2008 en va afegir una nova secció revisant les seves opinions i responent a les crítiques que se li havien fet després de la primera edició a la llum dels tres últims volums de la saga. El plantejament parteix de distingir dos tipus d'anàlisis: l'anàlisi interna del text, d'una banda, i el conjunt de factors externs que poden determinar-ne la recepció fins a constituir un fenomen de les característiques que l'èxit internacional de Harry Potter ha tingut. Tot i així, només l'última part del llibre, afegida el 2008, pren aquest últim punt de vista. L'anàlisi se centra més aviat en els aspectes interns que deriven del text, i es porta a terme bàsicament des de la lectura reflexiva del text. Per a l'autor, el fenomen en general té més a veure amb els adults que amb els infants des de la premissa que es fa extremadament difícil categoritzar la literatura infantil com a tal, i també des de l'observació que els adults han derivat una noció abstracta d'"infant" per fer-lo objecte del conjunt d'una indústria al voltant de Harry Potter. De la mateixa manera que l'autoria es pot llegir com una noció abstracta, com han fet els estudis literaris en les últimes dècades, la noció de "públic" a qui apunta el mercat també es pot construir socialment d'aquesta forma. La noció de literatura fantàstica també pot ser problemàtica des d'un punt de vista de lectura social i política del text. I passa exactament el mateix amb les lectures i interpretacions religioses que se n'han fet. A partir de totes aquestes consideracions preliminars, que tenen més a veure amb qüestions hermenèutiques, l'autor passa a analitzar pròpiament el contingut dels textos de la saga: aquesta és potser la part central del llibre i on les revelacions poden ser més impactants, especialment per a fans de la saga. La conclusió general de l'anàlisi és que el text de la saga de Harry Potter amaga una ideologia conservadora (especialment en qüestions de classe i gènere) sota una aparença i un to lleugerament liberals. 
  Continguts: El conjunt de la segona edició consta de tres parts: la primera és una sèrie de justificacions preliminars respecte al camp d'estudi i a la metodologia emprada. La segona és la que pròpiament estudia el text des de diferents perspectives, centrant-se sobre tot en la seva càrrega ideològica i les contradiccions que el plantejament dels seus móns (màgic i muggle, en relació amb el món real dels lectors) poden presentar des dels punts de vista, principalment, de classe i gènere. La tercera part passa a destacar la revisió respecte a l'edició de 2002 i, seguidament, aprofundeix en l'estudi de l'èxit de la saga com a fenomen global. 
  M'agrada: En general, l'argumentació és molt sòlida pel que fa a l'anàlisi del text, on la relació entre els móns descrits per Rowling i el del propi lector posa sobre la taula conclusions força convincents respecte a la ideologia implícita en la història. Potser per motius de deformació professional, m'ha agradat fins i tot més la primera part, en què l'autor delimita molt clarament i explica les línies d'anàlisi literari existents, per exemple, en la delimitació de gèneres, o la distinció entre diferents tipus de lectures, el procés hermenèutic en general, etc. 
  No m'agrada: Sí que és cert que, en determinats moments de la lectura, l'anàlisi se centra en explorar especialment els aspectes negatius del text, mentre que conseqüències positives que el fenomen pot haver tingut (fomentar la lectura entre els més joves, qüestions educatives, per exemple) queden reconegudes però no desenvolupades. En determinats moments, l'anàlisi em sembla molt propera a la distinció que feia Eco entre apocalíptics i integrats i, en aquest sentit, el to de la proposta es decanta inevitablement pel cantó apocalíptic. 
• julio 17, 2014
• 13:20

  L'ampla mar dels Sargassos

   » ‎ telèmac
  En girar la cantonada he vist una noia que sortia de la seva cambra. Portava un vestit blanc i cantava una melodia. M'he aplanat contra la paret perquè no volia que em veiés, però s'ha aturat i ha mirat al voltant. He procurat que no veiés res més que ombres, però no ha caminat fins al capdamunt de les escales. Hi ha anat corrent. S'ha trobat una altra noia i l'altra noia ha dit: "Que has vist un fantasma?"
  Qui era la boja amagada a les golfes? Qui era Bertha Mason, el fantasma que rondava Thornfield? Quina història ens explicaria si se li oferís la veu que se li denega a Jane Eyre? L'ampla mar dels Sargassos (1966), obra mestra escrita per Jean Rhys (1890-1979), pretén donar resposta a aquestes preguntes, i a la vegada oferir una visió alternativa sobre el món de les colònies del Carib, que a la novel·la de Charlotte Brontë se'ns descriu de forma esbiaixada, a través dels prejudicis de l'època i de la mentalitat victoriana. La primera senyora Rochester, que a la novel·la original és una dona exuberant i seductora, carnal i animalitzada en contraposició amb l'espiritual Jane Eyre, aquí és una dona amenaçada des de la infància amb els horrors d'una societat en decadència i en crisi econòmica, que assenyala de per vida aquells que en queden al marge. Ja que la mare d'Antoinette, ella i el seu germà, en ser mestissos, queden marcats i exclosos tant per blancs com per negres. Així, el relat sencer adquireix un color de paradís perdut, de serp i d'arbre de la vida en flames, d'heretats perdudes, i Antoinette pren un caràcter propi des que es veu obligada a adaptar-se a un món que d'alguna forma la rebutja. El victimitzat Mr Rochester de la novel·la original no en surt gaire ben parat quan, en la segona part, pren la veu narrativa. És cert que tampoc s'emporta tota la responsabilitat del cas, que Jean Rhys és més que benèvola amb ell i intenta ser fidel als arguments que Charlotte Brontë construeix al seu favor: inconsciència, víctima de la seva pròpia família i dels Mason, un jove completament perdut dins d'un món estrany i desconegut; però d'altra banda, acaba fent-se més antipàtic que a Jane Eyre, amb la seva incapacitat per comprendre qualsevol realitat cultural que no encaixi en les seves concepcions prèvies, la seva prepotència en esperar comprar amb diners el que des d'un principi no és per a ell, i la disposició a titllar de bogeria qualsevol actitud que s'escapi dels seus rígids estàndards de comportament social. Així l'argument es desenvolupa fins al tràgic i conegut final, però en aquest cas el veiem des d'un punt de vista que posa a prova els valors patriarcals per demostrar que hi ha possibilitat de relats alternatius.
  
  Sinopsi: En la primera part de la novel·la, Antoinette Mason explica en primera persona els seus records d'infantesa i adolescència a la propietat de la seva mare a Jamaica. A la segona part hi trobem la relació entre Antoinette i Rochester, que es desenvolupa amb la creixent desconfiança d'aquest últim envers la seva dona. A la tercera part més breu, Antoinette ja es troba reclosa a Thornfield, i s'estableix el nexe d'unió amb la novel·la de Charlotte Brontë.
  
  M'agrada: En realitat m'agrada tota la novel·la en conjunt, amb la seva ambientació, la complexitat dels personatges i les imatges que et van portant d'un lloc a l'altre de la narració. La història conté bàsicament dos punts de vista diferents, el d'Antoinette i el de Rochester, que entren en tensió i es van complementant l'un a l'altre, en tant que cadascun té només una versió dels fets o una part del panorama de conjunt. En especial la tercera part, on l'autora aconsegueix una curiosa quadratura del cercle, perquè Antoinette acaba assemblant-se sospitosament a una versió en negatiu (fotogràfic) de la mateixa Jane Eyre.
• julio 10, 2014
• 13:07

  Senyor de les mosques

   » ‎ telèmac
  Publicada per primer cop l'any 1954, Senyor de les mosques és una obra clau de la narrativa en llengua anglesa, que li va valer el premi Nobel de Literatura al seu autor, William Golding (1911-1993). La història, marcada pel trauma de la Segona Guerra Mundial i pel patiment diari que els éssers humans som capaços d'infligir-nos els uns als altres, ens transporta a un espai remot i perdut en l'oceà: una illa deserta. Tot i així, és un lloc farcit tant de possibilitats com d'amenaces, i això ho constaten des del principi els protagonistes, una colla d'infants que han sobreviscut a un accident d'avió. L'argument està entrelligat al voltant de símbols i imatges evidents sobre el procés de construir una societat ordenada, però tot i ser un relat fins a cert punt al·legòric, al final queden oberts molts matisos i possibles interpretacions. Ja que Senyor de les mosques és un relat que parla del bullying tant com del lent i encobert ascens del totalitarisme en les societats democràtiques: és un relat que parla del mal latent en la condició humana i de la deshumanització a què sotmetem l'altre quan no estem disposats a acceptar la seva diferència. La tesi del llibre és que la pressió del grup ens pot portar a desencadenar aquests instints malignes fins a les últimes conseqüències, però també que nosaltres tenim la responsabilitat última sobre les nostres accions. El final, per abrupte i inesperat, apunta, em sembla, precisament en aquesta direcció, quan els protagonistes queden finalment obligats a enfrontar-se a la magnitud dels seus actes. Pel camí queden els justos i els coratjosos: precisament els que la societat acaba rebutjant en la seva follia. En tot aquest procés, és clar, hi juga un paper fonamental la por: que passa de ser un factor extern (els monstres, la bèstia, els fantasmes), a ser l'element constituent de la nova societat. En aquest camí, els infants han de passar pel procés d'esbrinar la veritat sobre la bèstia, tot i que aquest donarà fruits inesperats i reveladors. 
  Sinopsi: Després d'un accident aeri, un grup d'escolars britànics queden abandonats en una illa deserta. En un primer moment escullen Ralph, el carismàtic, com a líder del grup, assessorat per l'assenyat Piggy. Entre els dos proven d'organitzar la comunitat al voltant de la paraula, i d'un foc que serà la seva única esperança de ser vistos en la distància i rescatats. Quasi des del primer moment queda clar l'antagonisme entre Ralph i Jack, l'altre líder potencial, que posa el pes de la supervivència més en la seva habilitat per caçar que no pas en el foc. D'altra banda, els nens més petits comencen a desaparèixer poc a poc des del primer dia, i això els fa sospitar de la presència d'una bèstia o un monstre a l'illa. Jack col·loca un cap de senglar en una pica com a ofrena per aplacar la bèstia, i aviat una gran part dels infants se separen del grup inicial per unir-se al grup dels caçadors. Tanmateix, l'únic convençut de la necessitat de descobrir la veritat sobre la bèstia és un altre dels nois, el malaltís Simon, que emprèn una expedició al cim de la muntanya per descobrir la veritat sobre la criatura que els amenaça. A partir d'aquest punt, l'acció es complica en un ritme frenètic fins a l'anticlímax que suposa el desenllaç. 
  M'agrada: Les imatges que l'autor utilitza per transmetre una sensació d'inquietud i de malestar durant tota la novel·la, amb un suspens que s'intensifica com més ens apropem al final. 
• julio 07, 2014
• 11:40

  Les dues vides de Rodriguez

   » ‎ telèmac
  Una recomanació per a l'estiu: el magnífic documental Searching for Sugar Man (2012) del recentment desaparegut Malik Bendjelloul. És la sorprenent història de les dues vides del cantautor Sixto Rodriguez; dues vides que al cap de molts anys, i amb molts esforços per part d'una colla de fans impenitents, van arribar a tocar-se. El llargmetratge va guanyar, molt merescudament, l'Òscar al millor documental l'any 2013. Els seus punts forts indiscutibles són, d'una banda, l'originalitat de la seva aposta narrativa, i d'altra banda, les magnífiques cançons de Rodriguez com a banda sonora. Pel que fa a la narració dels fets, el que és original de la pel·lícula és que, tot i ser un documental, es basteix a ritme d'intriga, revelant la història poc a poc i sense precipitar-la, sobre tot durant la primera meitat. Per això és converteix en el relat d'una història magnífica que podria ser digna de la millor novel·la o pel·lícula de ficció, precisament per aquella màgia que tan sovint té la contingència dels esdeveniments més casuals i imprevistos. De tant en tant, l'absència d'imatges reals de l'època se supleix amb senzilles animacions, que contribueixen al manteniment d'aquest aire general de misteri. Pel que fa a la música, no hi a res a dir tret de la recomanació més entusiasta: per a tot aquell que no conegui Rodriguez prèviament, el documental es converteix en la revelació d'una obra poètica i musical impressionant, així com de la personalitat d'un poeta humil, que va preferir romandre impassible davant d'una fama que a hores d'ara ja ha donat la volta al món. 
  D'una banda, tenim la història de Sixto Rodriguez, una figura envoltada d'una aura de misteri que subsisteix als suburbis de Detroit cantant en bars musicals. Els anys 1970 i 1971 grava els dos únics àlbums de la seva carrera, Cold Fact i Coming from Reality que, per a sorpresa dels seus productors, amb prou feines venen cap còpia. A resultes dels dos fracassos, el tercer àlbum es queda pel camí. Així és com el compositor que feia que Bob Dylan sonés light, i que significativament és despatxat dues setmanes abans de Nadal, retorna a una vida d'anonimat que mai no havia perdut. Tanmateix, la segona vida de Rodriguez comença a posar-se en marxa amb una autonomia pròpia i sense ni tan sols el coneixement del seu protagonista. Un dels discos viatja casualment a Sudàfrica i allà es converteix en un fenomen de masses, per la seva càrrega crítica contra el sistema. És així com I wonder i The establishment blues es converteixen en autèntics himnes contra el règim de l'apartheid, són objecte de censura i inspiren a tota una generació de músics sud-africans. Amb el pas del temps, els dos àlbums coneguts esdevenen banda sonora de la classe liberal blanca, i venen milers de còpies arreu del país. Però a causa d'aquest sobtat èxit, el misteri a l'entorn de la seva figura s'accentua encara més. En tant que no hi ha informació sobre ell enlloc, Rodriguez es converteix en una mena de llegenda d'estrella maleïda, i comencen a proliferar els relats escabrosos sobre el seu suïcidi en directe. El fet que no es convertís en una superestrella al seu país natal és quelcom que no arriba a entrar al cap dels entregats fans sud-africans. Però, què se'n va fer, realment, de Rodriguez? Searching for Sugar Man, malgrat tot, és la història d'un impossible que arriba a fer-se realitat, d'un reconeixement que arriba amb quasi 30 anys de retard. Però que, finalment, arriba.
  
  
  
• julio 04, 2014
• 13:46

  Sorolla. El color del mar

   » ‎ telèmac
  L'exposició s'estarà al Caixafòrum fins al setembre, i ens ofereix una retrospectiva sobre l'obra del pintor valencià dedicada a la seva particular visió del paisatge costaner. Una magnífica mostra de l'impressionisme no francès, en tant que la seva aposta pel color i la pinzellada ampla fan de Sorolla un excel·lent captador de les impressions, aquell instant fugaç que ens dóna la natura en què la llum queda fixada en un punt concret, per abandonar la seva posició en menys d'un instant. El mar és un espai canviant per definició, i el moviment ha d'ésser captat de pressa, com a esborrany que la mà del mestre anirà modelant poc a poc per oferir-nos la instantània d'allò que no pot ser fotografiat. El seu tractament de la llum és màgic i no té res a envejar a cap dels impressionistes francesos. La figura humana, situada en aquest context, adquireix una vida pròpia i una indiscutible empremta de realitat. La mostra està dividida en certs fils temàtics que tampoc no són del tot vinculants: és més aviat una invitació a la passejada, a l'observació relaxada i a la reflexió sobre el procés creatiu. 
  
  
• junio 26, 2014
• 16:44

  July's People

   » ‎ telèmac
  Per motius obvis, no acostumo a ressenyar lectures obligatòries. Tanmateix, July's People de Nadine Gordimer (Premi Nobel de Literatura el 1991) suposo que entra dins d'aquella categoria de lectures obligatòries de la vida. La novel·la ens ofereix una visió distòpica i mig fabulada de les possibles conseqüències de l'apartheid a Sud Àfrica a curt termini i, comptant que va ser publicada (i immediatament prohibida pel règim de Botha) l'any 1981, l'exercici no deixa de ser suggerent i provocador. L'any 80, els grups insurgents en defensa de la població negra aconsegueixen fer-se forts gràcies a l'ajut exterior i esclata una guerra civil al país, amb la conseqüent matança de blancs. En aquest context, la família protagonista (els Smales) aconsegueix escapar gràcies al seu servent negre (July), que els porta al seu poblat i els amaga en una cabana. Els tres fills s'adapten de seguida a la nova vida a través del contacte amb els altres infants del poble; en canvi, els pares han d'aprendre primer a categoritzar el rol que July pren a les seves vides i la seva dependència respecte a ell. Les seves concepcions de la propietat, els diners i la família es comencen a posar a prova quan han de valorar què és l'indispensable per sobreviure. La convivència, per tant, es desevolupa enmig de les tensions i friccions que deriven de la situació prèvia de dominació blanca: July cau en una mena d'indefensió adquirida respecte als seus amos, mentre que aquests, de mentalitat liberal, no poden entendre com la situació ha arribat fins a aquest punt. No és fins que la protagonista, la senyora Smales, arriba a posar-se realment a la pell de July que podrà entendre la injustícia del sistema en què ha viscut fins ara, tot i que per arribar a aquest punt haurà de pagar fins i tot amb la seva pròpia indentitat.
  Sinopsi: El punt de partida de la història és la fugida d'una família blanca, que es veu obligada a refugiar-se al poblat on viu el seu servent negre. Quan els rols es reverteixen i els blancs passen a deprendre de l'ajut de July per sobreviure, el relat avança fins a conseqüències imprevisibles. 
  M'agrada: El joc de veus i discursos que s'estableix al llarg de tota la novel·la, a través de les actituds dels tres protagonistes és molt interessant. També la progressiva dissol·lució de la identitat dels protagonistes, que resulta un motiu per la reflexió. 
  I aquí, un exercici de reflexió molt interessant: el book trailer del llibre, elaborat per estudiants de Books Inspiring Films.
  
• junio 18, 2014
• 20:40

  La infància del PSUC 1936-1939

   » ‎ telèmac
  Emocionant exposició que hem pogut veure al Cèntric i que s'hi estarà fins al 28 de juny. L'arribada dels papers de Salamanca el 2012 va significar la recuperació de documentació molt valuosa per a la reconstrucció de les històries personals i polítiques d'alcaldes, regidors i militants del PSUC durant els fatídics anys de la Guerra Civil al Prat de Llobregat. L'exili, l'empresonament i, fins i tot en alguns casos, l'execució de tants ciutadans i ciutadanes marcats de per vida per una filiació política i pel compromís amb unes institucions escollides democràticament ens hauria de fer present el nostre deure de recordar. 
  
  
• junio 11, 2014
• 18:20

  Turing i una filosofia de la ment

   » ‎ telèmac
  Enrenou a la xarxa aquests últims dies amb els resultats fets públics per la Universitat de Reading al voltant d'un programa de conversa que aparentment hauria superat el test de Turing. Una bona oportunitat per tornar-se a plantejar les qüestions de filosofia de la ment que tenen a veure amb la intel·ligència artificial. No me'n recordava de Searle i la "cambra xinesa", però de cop i volta, tot va tornar a quedar sobre de la taula. La notícia: 
  [www.reading.ac.uk]
  [www.theguardian.com]
  Ara, l'altra cara de la notícia. Interpretacions (humorístiques) en contra de la validesa del test. [Respecte a la primera: sí, Kevin Warwick es defineix a si mateix com a cyborg, en haver-se implantat un xip al braç. Respecte a la segona: un brillant exercici de sàtira.]
  [www.theregister.co.uk]
  [www.theguardian.com]  
  I per cert, a aquestes alçades, els optimistes respecte a la intel·ligència artificial encara no han explicat com gestionar els falsos positius (persones a qui els jutges declaren màquines). Sortosament, el Voight-Kampff encara no ha estat inventat! Tampoc no han explicat el caràcter purament estadístic de la proposta (podem considerar científica una prova que es basa en la subjectivitat de l'avaluació d'un jutge, i que defineix un percentatge determinat del total de valoracions de tots els jutges com a determinant de si una màquina és intel·ligent o no?) 
  Un article força aclaridor que explica l'estat de la qüestió: 
  [www.thenewatlantis.com]
  
• junio 03, 2014
• 22:51

  Combatre l'amnèsia

   » ‎ telèmac
  ... esmolant l'enginy. Davant de sistemes disposats fins i tot a esborrar la memòria, la creativitat treballa al límit. No sé si la fantasia més boja de George Orwell hagués aconseguit inventar la censura per a les paraules "avui" i "demà". Però la realitat ens retorna amb escreix les ficcions més extremades. Nosaltres que podem, procurem no oblidar mai el 4 de juny, l'home del tanc ni els estudiants assassinats a la plaça de la pau eterna. 
  [www.latimes.com]
  [focustaiwan.tw]
  
• mayo 29, 2014
• 18:57

  Tot és ara i res

   » ‎ telèmac
  El que jo sóc és un concupiscent,
  però no perdo, mal que ho sembli,
  del tot la mesura:
            els crepitars d'agost
  vora la mar, la llum meridiana,
  les pluges de setembre, els coures octubrers,
  les gleves roges dessagnant-se com entranyes,
  els arbres enteranyinats on les aranyes aguaiten
  l'insecte amb ulls vermells fins que l'atrapen i el devoren,
  les branques negres fent crec-crec amb pes de neu als hiverns,
  m'estrenyen fort, em fan caure, contemplativament. És un dir...
  
  Pregunto si no és
  un gran consol dir la paraula "pluges"
  i fer que plogui tot un llarg
  matí d'abril,
            on a recer d'una ala
  de plom prenyada de tempesta
  puja en espiral el cant d'un rossinyol
  afemellat, des del fullam espès
  que esquinça i omple de memòries
  els racons emborlats de dàlies.
            Quin jardí?
  Quina era sola? Quins pallers? Quin rec?
  L'arbre ja sec s'embeu d'aquestes aigües
  filtrades dels orígens,
            el fullatge
  caduc revé ple de molts ulls d'abril
  i la verdor puja compacta
  de l'ancestral subsòl de pedra tosca.
            Crits
  que jo m'invento, que ningú no sent; els morts
  flueixen hiperbòlics.
            Tot és ara i res.
  
  Joan Vinyoli, 1970
  
  
  What I am is a concupiscent man, but I don't lose measure completely, even if it appeared so:           the splutterings of Augustnear the sea, the midday light, September rains, October coppers, the red fields bleeding to death like entrails, the cobwebbed trees where spiders wait for the red-eyed insect until they trap it and devour it,the black boughs creaking with the weigh of snow on winter, they embrace me tightly, make me fall, in contemplation. So to speak...
  I wonder if it wouldn't be great comfort to say the word "rain" and make it rain for a whole long April morning,            where sheltered under a wing of lead pregnant of stormthe song of an effeminate nightingalewould twirl upwards, from the thick foliage
  that rips up and fills with memories 
  corners tasselled with dahlias. 
            Which garden?
  Which threshing floor, alone? What haystacks? Which dyke? 
  The tree, already dry, soaks up in these waters 
  filtered from the origins, 
            the withered 
  foliage revives full of April eyes 
  and greenness, compact, grows up, 
  from the ancestral underground of brute stone. 
            Screams 
  that I make up, which no one hears; the hiperbolical 
  dead ones flow. 
            All is now and nothing. 
  
  
  Joan Vinyoli (from Tot és ara i res, 1970)
• mayo 22, 2014
• 18:56

  Never forget. To vote

   » ‎ telèmac
  L'assentiment acrític a ideologies de qualsevol tipus pot posar en risc la democràcia mateixa. Per això, tenir presents els riscos que la democràcia ha afrontat en el passat, d'una banda, i anar a votar d'una forma reflexiva i conscient, de l'altra, són actituds bàsiques per salvaguardar la democràcia present. Un doble deure cívic, doncs: no oblidar, i anar a votar. Això, i els seus particulars motius, ens explica Rainer Höss en un anunci per al partit socialdemòcrata suec: 
  
  
• mayo 17, 2014
• 22:12

  Mediterrani. Del mite a la raó

   » ‎ telèmac
  
  Cal aprofitar les poques setmanes que queden (fins al 15 de juny) per veure aquesta exposició al Caixafòrum. En especial la gent de filosofia, que no ens trobem amb propostes d'aquest tipus tots els dies. En particular, quan he entrat a l'exposició, m'esperava una de les mostres arqueològiques que el Caixafòrum acostuma a cuidar tan bé, estil Rutes d'Aràbia o Abans del diluvi. Només que hagués estat això, ja hauria valgut la pena el viatge. Però el que m'ha sorprès més de la proposta, aquest cop, és l'excel·lent estructura narrativa que conduïa l'espectador a través dels mites grecs, en primer lloc, i més endavant a través de l'evolució d'aquests en filosofia, pensament polític i cívic, i l'aprofundiment en el coneixement d'un mateix. Des dels viatges fundacionals i originaris (Europa, Hèracles, Odisseu i Jàson) a la fundació de la ciutat i el desafiament de les explicacions mítiques per part d'un ésser humà pensant i encuriosit, arribem a l'amor platònic i, de tornada, a una revifalla de la religiositat mistèrica i a una curiosa cura d'humilitat per al cristianisme. El cercle es tanca on havia començat. Odisseu salpa de nou.
  
  La veritat és que sempre que sento o llegeixo l'expressió "Del mite a la raó", em sona força a clixé simplista que intenta encabir la història d'un procés cultural molt complex en un eslògan de fàcil memorització. Per això guardava les meves reserves respecte al títol --i al contingut, tot s'ha de dir-- de l'exposició. Quan n'he sortit, he trobat aquest cop una satisfacció que no m'esperava: perquè l'exposició no pretén en cap moment destriar mite de raó, sinó més aviat mostrar com ambdós s'entreteixeixen en la cultura antiga per donar peu a la civilització --occidental? europea?-- a la qual pertanyem. Al principi de l'exposició observem com els mites contenen la seva pròpia raó; a mesura que avancem veiem com la fundació de la democràcia i la recerca d'un mateix, a través del guiatge de la raó, segueixen alimentant-se de mites dels millors.
  
  
  
• mayo 09, 2014
• 13:32

  Sintonies

   » ‎ telèmac
  • Ahir vaig demanar un llibre en una llibreria, havent comprovat prèviament per Internet que estava disponible. Els llibreters van buscar-lo a l'ordinador, i també els sortia disponible. Malauradament, no van ser capaços de trobar-lo físicament dins la botiga. 
  • Al mateix temps, una botiga segueix enviant-me avisos per tal que passi a recollir un encàrrec que no he fet mai. No sé ni tan sols quina botiga és, ni en quin punt de l'univers es troba. Ni tan sols sóc capaç d'identificar el producte que suposadament els vaig demanar. 

  
  Em penso que m'estaré de treure'n conclusions. De vegades em fa la impressió que el món i jo sintonitzem ondes diferents. 
  Aprofito per celebrar la decisió de concedir el Premi Catalunya a Desmond Tutu, "consciència moral de Sudàfrica". I del món sencer. Oportunista per part del govern? Potser. Però millor això que després anar repartint reconeixements a títol pòstum. 
• mayo 05, 2014
• 17:34

  Jornada de reflexió

   » ‎ telèmac
  Pensava que es tractava de l'arribada de la democràcia, però sembla que aquesta encara es farà esperar, ja que el que havia començat amb mobilitzacions massives a peu de carrer continua amb encaputxats sembrant mort i incertesa. Tinc la impressió que ens estem perdent part de la notícia. I potser també la lliçó i tot: que la guerra freda no es va acabar mai, però ens n'havíem oblidat. Reflexions sense fil, però passa que la història no es conjuga en present. I que el divendres, quan vaig obrir el tauler d'estadístiques del blog, tenia 11 visites d'Ucraïna. El més probable és que només fos spam, però realment em van fer sentir fatal. 
  [www.lavanguardia.com]
• mayo 02, 2014
• 12:39

  El tercer home

   » ‎ telèmac
  -Només era un autor de novel·les per passar l'estona.-I per què carai no? -va fer en Martins furiós. -Home, jo només volia dir...-Què era en Shakespeare? Algú, amb gran gosadia, va dir: -Un poeta. -Ha llegit mai Zane Grey? -No, la veritat és que... -Aleshores no sap de què parla.Un dels joves va provar de venir en socors d'en Crabbin. -I James Joyce? On posaria vostè James Joyce, senyor Dexter? -Què vol dir posar? Jo no pretenc posar ningú enlloc -va dir en Martins. 
  El tercer home de Graham Greene (1904-1991), escrita el 1949, figura entre les obres menors del seu autor, i serà eclipsada per sempre per la pel·lícula homònima dirigida per Carol Reed el mateix any. De fet, cosa força estranya en la indústria del cinema, la novel·la va ser escrita expressament com a pas previ per al guió del film, perquè Graham Greene no se sentia còmode escrivint el guió de bones a primeres si no tenia un material de partida, "una història", en les seves pròpies paraules. I és clar, si la pel·lícula no hagués resultat una de les millors de la història del cinema, potser la novel·la a hores d'ara seria més coneguda o reconeguda. Perquè la "història" és una petita obra mestra: un thriller brillantment desenvolupat, amb una intriga dosificada que fa la seva lectura molt difícil de deixar. Una de les seves grans virtuts és que el to general de la narració és més aviat humorístic, escampant un sarcasme típic del seu autor, però que potser aquí és portat a l'extrem. El panorama de la Viena desolada de postguerra, dividida en sectors per les potències aliades, amb el garbuix administratiu que això comporta, esdevé el decadent escenari d'una línia argumental molt senzilla: l'escriptor de novel·les barates Rollo Martins arriba a Viena convidat pel seu amic d'infància Harry Lime. Només en arribar, descobreix que aquest acaba de morir atropellat i assisteix al seu funeral. Tanmateix, de seguida descobreix que Lime és viu i que els seus negocis eren més que dubtosos.
  
  Sinopsi: Rollo Martins arriba a la Viena ocupada pels aliats amb l'esperança de retrobar-se amb el seu amic Harry Lime, però de seguida s'assabenta que aquest és mort i assisteix al seu funeral. Quan comença a adonar-se que les diferents versions de la seva mort presenten incongruències, es proposa esclarir la veritat del cas. Enmig de les seves investigacions, encara té temps de participar en una atípica tertúlia literària i signar llibres, col·laborar amb al policia i enamorar-se de l'amant de Lime. El seu viatge fins al fons de la veritat avança fins al seu clímax a la sínia del Prater i a la inevitable persecució per les clavegueres de la ciutat. El final, a més, presenta una diferència significativa amb el de la versió cinematogràfica, tot i que Greene pensava que el canvi en la pel·lícula era per a millor.
  
  M'agrada: El to humorístic però contingut de la novel·la, que sembla molt difícil d'aconseguir si no és amb la mestria de Graham Greene. En especial, la hilarant tertúlia literària que trenca l'argument pel mig a tall de còmic intermedi. 
• abril 18, 2014
• 18:26

  "Me alquilo para soñar"

   » ‎ telèmac
  El Márquez de sempre, per sempre.
  
  [www.literatura.us]
  
  
  
• abril 17, 2014
• 14:03

  La rebel·lió dels gira-sols

   » ‎ telèmac

  A brown Christ crucified in a field of pink and white cosmos. His face has streaks of red from the red sun that burns from the safety of a green ball suspended against a blue and white sky. He wears a black loincloth and hangs on the grey cross like a bird in flight. One big sunflower grows next to the cross, its yellow petals touching the bent knees of the Christ. Another big sunflower stands behind the cross. Sunflowers always face the sun and thrive on basking its rays. But these two giant sunflowers have turned their backs on the sun in silent defiance. 

  
  Zakes MDA, The Madonna of Excelsior. A Novel. New York: Picador, 2002. p 78
  

  Crucificció de Frans Claerhout

  
  No crec que aquest sigui el quadre a què es refereix el novel·lista en el fragment, però Claerhout no és gaire conegut i no hi ha gaire d'on triar entre el que hi ha a Internet. Simplement que quan vaig llegir la novel·la em va semblar que aquesta imatge era significativa, potser. 
  

  Un Crist marró crucificat sobre un fons de cosmos rosa i blanc. El seu rostre té tocs de vermell del sol vermell que crema des de la seguretat d'una bola verda suspesa contra un cel blau i blanc. Porta un parrac negre i penja de la creu grisa com un ocell al vol. Un gran gira-sol creix prop de la creu, amb els pètals grocs tocant els genolls doblegats del Crist. Un altre gran gira-sol s'alça rere la creu. Els gira-sols sempre s'encaren al sol i s'enforteixen congratulant-se en els seus raigs. Però aquests dos gira-sols gegants s'han girat d'esquena al sol en un desafiament silenciós. 

  
  
• abril 14, 2014
• 20:17

  Heidegger privat

   » ‎ telèmac
  No donis mai res per fet. Sobre tot en filosofia.
  
  [cultura.elpais.com]
  
  
• abril 08, 2014
• 20:14

  Subirachs, una mirada

   » ‎ telèmac
  Avui ens assabentàvem de la mort de Josep Maria Subirachs, escultor, dibuixant i gravador. Més que les escales monumentals que de vegades pugen al cel i de vegades no saps ben bé on, a mi el que més m'agrada de la seva obra són les concavitats i les convexitats emergent d'entre les característiques arestes nues. I és clar, que la seva obra en determinats moments interrogui i reinterpreti la de Salvador Espriu. 
  

  Detall de la Porta de Sant Jordi al Palau del Lloctinent, Barcelona

  
  [www.lavanguardia.com]
  [www.elpuntavui.cat]
  
• abril 07, 2014
• 17:18

  Lamb

   » ‎ telèmac
  Curtmetratge premiat el 2002, de la directora australiana Emma Freeman. És el pare qui enganya el fill, o el fill qui enganya el pare al final?
  
• marzo 26, 2014
• 17:38

  Es busquen profetes

   » ‎ telèmac
  L'enhorabona a l'homenatge que tv3 va dedicar la nit del dilluns i la d'ahir al bisbe Casaldàliga amb la minisèrie Descalç sobre la terra vermella, basada en el llibre de Francesc Escribano, i el reportatge que es va emetre en finalitzar la sèrie: Pere Casaldàliga: les causes i la vida, que potser, per això de l'interès humà, valia més la pena que la pròpia sèrie. Podem compartir o no compartir les causes, podem trobar difícil traduir a Europa la particular idiosincràsia de l'Amèrica Llatina, i no puc evitar de trobar estranya aquesta mena de fixació que té Casaldàliga amb la mort i el martiri, molt arrelada a una concepció tradicional de la missió i la vida religiosa. Tanmateix, el Casaldàliga de les causes més importants que la vida mateixa, el Casaldàliga de la poesia i dels ideals segueix, fins i tot avui, essent un símbol que es possible pensar en un món i una societat millors. Aquí l'enllaç amb el vídeo del documental:
  
  [www.tv3.cat]
   
  
  
• marzo 21, 2014
• 11:57

  Take Five

   » ‎ telèmac
  interpretada per Dave Brubeck.
  
  
• marzo 12, 2014
• 17:36

  Les filles de Hanna

   » ‎ telèmac
  Aquesta és una novel·la molt interessant, de l'escriptora sueca Marianne Fredriksson (1927-2007). Narra la història de tres generacions diferents de dones en una mateixa família. La història de Hanna, l'àvia de la protagonista, té lloc en la duresa de la vida rural i és, al meu parer, el més vívid dels tres relats. Després, l'acció es trasllada a la ciutat de Göteborg, amb els seus canvis a través del segle XX. Johanna, la filla de Hanna, creix a la ciutat i té accés a millors oportunitats que la seva mare, tot i que la seva vida tampoc no sigui fàcil. Finalment, Anna, la filla de Johanna, s'asseu a narrar el relat de totes tres, tot just quan la vida de la seva mare comença a apagar-se. L'acció s'atura molt poc en esdeveniments històrics o en retrats de context, per centrar-se exclusivament en la intimitat familiar dels personatges principals, en les seves simpaties i antipaties, en els seus prejudicis, les seves rareses, i també en tota la seva simplicitat. A partir d'aquests esbossos, d'anècdotes diferents en una història més o menys lineal, ens anem fent a la idea de com canvia la percepció que la dona té de si mateixa al llarg de la història, especialment la vida de les dones casades i mares de família. És un llibre que tracta les qüestions de gènere d'una forma honesta i oberta, però més com un procés de progressiva conscienciació per part de les dones que realment com un diàleg obert amb els homes. La impressió general, en acabar la novel·la, és una mica contradictòria, en tant que l'àvia, per a mi, segueix essent la més valenta i franca de totes tres. El tens equilibri entre amor i submissió, i la incapacitat de comunicar-se amb la parella, acaben sent els grans interrogants que queden oberts en el relat. 
  Sinopsi: Mentre la vida i la memòria de Johanna s'apaguen en una residència per a la gent gran, la seva filla Anna comença a interrogar-se sobre les vides de la seva mare i la seva àvia, i intenta posar-les per escrit a partir dels records materials que en conserva. El primer relat, el de Hanna, és en tercera persona i explica la duresa de la seva vida en un poblet a la frontera entre Suècia i Noruega, durant les últimes dècades del segle XIX i les primeres del XX. El segon relat, el de la seva filla Johanna, és explicat en primera persona, i representa que és un manuscrit trobat per Anna. Al mateix temps, la pròpia vida d'Anna queda entrelligada entre els dos relats principals. 
  M'agrada: Especialment, el relat de Hanna, que és més fort i directe que els altres dos, possiblement perquè el context queda més ben dibuixat, i els personatges secundaris queden molt millor caracteritzats que en els altres dos casos. Sigui pel motiu que sigui, potser per l'ambient rural, aquesta primera part de la novel·la em va recordar molt a Pedra de tartera.
  No m'agrada: Els relats de les altres dues dones no queden al mateix nivell: la majoria del temps queden només esbossats i, sobre tot cap al final, les decisions d'Anna, la protagonista, no queden gaire justificades. La seva incapacitat de comunicar-se amb el marit i les filles és força menys comprensible que la de la seva mare i la seva àvia. 
• marzo 07, 2014
• 12:20

  Suite Française

   » ‎ telèmac
  Aquest és un clàssic de la literatura del segle XX, i l'obra pòstuma de la seva autora, Irène Némirovsky (1903-1942), que va morir a Auschwitz víctima de l'Holocaust. És una obra complexa, dura i colpidora: d'acord amb la seva intenció musical, manté un ritme constant que avança pausadament sense aturar-se, per endinsar-se en passatges commovedors que s'obren inesperadament durant la lectura. Pretén ser una obra mosaic, farcida de personatges de diferents estrats socials, amb subtrames i escenaris diversos; però d'aquest potencial mosaic n'entreveiem només una petita porció, les dues primeres parts, en versió esborrany, que l'autora va deixar entre els seus manuscrits quan va ser detinguda. Némirovsky emprèn així un retrat social del salvatge èxode a províncies dels habitants de París, en la primera part, en què tothom hi té alguna cosa a perdre i el pitjor enemic pot resultar el ciutadà respectable. En la segona part, l'acció es fa més dilatada i se centra en l'ocupació d'un poblet francès per part d'una companyia de l'exèrcit alemany. En aquest context, la línia entre amics i enemics es va fent cada cop més fina a mesura que s'imposa la necessitat de conviure amb el conqueridor. En el seu rerefons es troba la idea que no és fins que ens trobem encarats amb l'experiència límit que la realitat adquireix la seva vessant més autèntica, que ens trobem enfrontats amb qui som de debò. El descobriment, però, acostuma a ser insòlit i pertorbador. La descripció sobre les diferències de classe i sobre el caràcter i defectes de cada estrat social és molt acurada, tot i que el fet que la novel·la quedi inacabada fa que aquests detalls es vagin dissolent en el conjunt. 
  Sinopsi: En la primera part trobem un conjunt d'històries paral·leles sobre la fugida dels habitants de París al camp per evitar els bombardeigs alemanys. Durant aquest viatge, els personatges aniran demostrant les seves veritables personalitats, amb les seves mesquineses i heroïcitats, entre les quals acaben pesant més les primeres inevitablement. La segona part és la història de l'ocupació alemanya d'un poblet de províncies, alguns dels personatges de la qual ja havien estat presentats a la primera. Les ambigües tensions entre els habitants del poble i els ocupants són més subtils del que pot semblar en un principi, mentre la línia argumental principal és la història d'amor que es comença a dibuixar entre una dona de la classe mitjana acomodada i un oficial alemany. 
  M'agrada: L'atenció que l'autora guarda pels detalls, amb la seva descripció minuciosa dels objectes decoratius i d'ús quotidià que, especialment en la primera part, adquireixen un protagonisme ambivalent. És també a la primera part on es produeixen impactes en l'acció totalment inesperats i colpidors.  
  No m'agrada: La segona part surt perdent en comparació amb la primera, i la trama em sembla un pèl més lenta i forçada en determinats moments, sobre tot pel que fa a la idealització dels militars alemanys que, almenys a mi, m'ha acabat semblant exasperant. 
• febrero 24, 2014
• 1:08

  Dosis de realitat

   » ‎ telèmac
  Per un motiu o per un altre, de vegades convé sortir de la torre de marfil i estirar les cames una estoneta. Aquesta setmana la realitat és desbordant. Anem per parts:
  
  

  • Sí, es veu que primer els civils han de caure a centenars i després arriben els canvis polítics. Subscrivim plenament l'afirmació que tanca la notícia: "Necessitem un líder que estimi Ucraïna més que a si mateix". Sembla que ha quedat més que demostrat. I la part curiosa de la notícia, els ciutadans del carrer fent un edificant tour per les dependències presidencials abandonades a corre-cuita. Les fotografies mateixes són prou eloqüents (fins i tot massa): 

  [www.theguardian.com]
  [www.theguardian.com]
  
  

  • Parlant de barbàrie contra civils tampoc no ens oblidem de Veneçuela, és clar. Potser és una lliçó contra messianismes polítics. Des d'aquí, desitgem de tot cor que torni la democràcia: 

  [www.lanacion.com.py]
  
  

  • I ara, una mica més a prop de casa. Els observadors internacionals (sembla que en aquesta Espanya de me basto y me sobro a algú encara li costa d'entendre) venen precisament per això de les garanties: 

  [www.lavanguardia.com]
  Finalment, i aprofitant l'efemèride, celebrem el fals documental de Jordi Évole sobre el 23-F, més per l'actitud periodística i el missatge final que no pas pel contingut. Ens ha tingut amb l'ai al cor, tot i que només durant els primers 15 minuts (realment molt potents). A partir d'aquest primer quart d'hora, molts detalls petits i incongruents aixecaven la llebre, essent el (poc o gens creïble) paper atorgat a José Luis Garci en tota la trama el més evident de tots. 
• febrero 20, 2014
• 12:11

  Rebecca

   » ‎ telèmac
  Vaig decidir ressenyar aquest clàssic de Daphne du Maurier (1907-1989) per uns quants motius que podria esmentar breument, sense que tampoc guardin un pes fonamental, en realitat. (1) Perquè acabo de llegir el llibre per quarta vegada. (2) Perquè la meva àvia i jo érem fans incondicionals de l'adaptació cinematogràfica de Hitchcock, i l'havíem vista en cinta de vídeo més vegades del que qualsevol consideraria normal. (3) Perquè fa temps em vaig mirar la meva llista de llibres i em vaig avergonyir de la poca quantitat d'escriptores dones que havia ressenyat. De vegades les coses surten així sense una intenció concreta. Rebecca ha estat categoritzada moltes vegades com a literatura menor o com a novel·la romàntica, tot i que el relat en si mateix és força més complex que això. Entre línies s'hi llegeixen subtextos en clau homosexual i uns quants motius freudians: per exemple, els episodis onírics, el protagonisme del mar en els esdeveniments principals, la omnipresència de les flors al llarg del text, les poc explícites relacions que s'estableixen entre el marit i les dues esposes, així com les implícites identificacions de la segona esposa amb la primera. A mig camí entre Jane Eyre i el conte de Barba-blava, Rebecca ha donat peu a interpretacions en clau de gènere que resulten molt interessants quan es posen en relació amb la riquesa d'imatges que presenta el text. Ara bé, per evitar spoilers innecessaris, em limitaré a unes quantes impressions personals que he derivat de la lectura. El que més m'atrau de la novel·la és com l'autora és capaç de posar-nos a la pell del personatge principal, fins a un punt en què no en seguim la història d'una forma objectiva, sinó filtrada a través de les seves emocions i la seva veu interior. Aquest aspecte està molt aconseguit. I d'altra banda, la tensió entre les dues esposes, la protagonista i la difunta primera esposa, em sembla que també es pot llegir en clau d'una tensió entre aparença i autenticitat. Rebecca oferia una imatge al món que la segona esposa es veu incapaç d'emular, per més que li agradaria. Tanmateix, la senzillesa i incompetència d'aquesta, en quedar inserida en un món que està per sobre de les seves possibilitats, la converteixen en un personatge autèntic, una dona que resulta ella mateixa en tot el que fa i que desperta empatia (fins i tot llàstima) per aquest mateix motiu. La primera esposa presenta dues cares, i la segona només una, ja que guarda la segona cara en el món de les seves fantasies. Així és com es desenvolupen dues històries paral·leles sobre Rebecca: el que de debò va passar, que no s'acaba de revelar del tot fins a força prop del desenllaç; i el que tothom (protagonista inclosa) pensa que va passar. Aquest és, potser, el nivell de lectura més superficial, si ens acontentem amb això, però és també la lectura més probable dels lectors que van rebre la novel·la en el seu moment, o la que s'adiu més amb el context (històric i social, cultural, fins i tot emocional) en què s'inscriu la novel·la. En tot cas, aquest és només un nivell de la lectura.
  
  Sinopsi: En unes vacances al sud de França com a acompanyant subalterna, la jove protagonista coneix un vidu milionari (Maxim de Winter), i finalment s'acaben casant. Quan la nova esposa arriba a la mansió familiar, es troba que el record omnipresent de Rebecca, la primera esposa, i els esforços de la majordoma (senyora Danvers) per mantenir-lo viu s'interposen perillosament en el seu matrimoni. Tanmateix, la trama es complica quan surt a la llum el terrible secret que amaga el senyor de Winter en el seu passat.
  
  M'agrada: L'enorme tensió psicològica, que arriba a ser fins i tot angoixant, creada al llarg del relat. Els moments de clímax després de moltes pàgines de suggestions i mitges tintes són realment impactants. Em remeto, per exemple, als sinistres atacs d'adoració que li agafen a la senyora Danvers, especialment quan es troba a l'habitació de Rebecca.
  
  No m'agrada: Sí que és cert que l'argument en sí mateix no resulta gaire creïble, i no deixa en gaire bon lloc la protagonista des d'un punt de vista feminista, però també és cert que depèn molt del context social en què la novel·la s'insereix, i resulta una lectura molt interessant en la seva complexitat. Al capdavall acaba sent una novel·la per a incondicionals. 
• febrero 14, 2014
• 14:49

  El complot contra Amèrica

   » ‎ telèmac
  The Plot against America, de Philip Roth, és una ucronia sobre el paper dels Estats Units en la Segona Guerra Mundial. El president Roosevelt perd les eleccions al tercer mandat, i qui guanya és l'aviador Charles Lindbergh, el candidat que s'oposa a la intervenció dels Estats Units a la guerra i que, només arribar a la presidència, pacta la seva neutralitat amb el govern de Hitler. No és la història, però, de la instauració d'un règim feixista als Estats Units, almenys no ho és fins força a prop del desenllaç, tot i que la inquietud i els temors de la població jueva de Newark queden més que justificats. Tampoc no és història en majúscules, és a dir, no és pròpiament una història política, sinó que se centra en la vida quotidiana de la família protagonista. El que sí és cert és que, en aquest sentit, Roth aconsegueix captar molt bé el clima d'inestabilitat i d'inquietud que viu la gent del carrer mentre els governants fan i desfan. Al meu parer, el temor de la població jueva que descriu Roth al llarg de la novel·la, i que es desencadena a partir de 1940, seria comparable a la situació dels jueus europeus molt a principis dels anys 30, ja que l'amenaça és latent i pertorbadora, però ningú pot dir amb certesa en què acabarà tot fins que no es desencadenin els esdeveniments principals. I, en tot cas, els pocs previsors que intenten alertar de la situació són titllats d'alarmistes enmig de la normalitat democràtica. Així doncs, la història es fa progressivament pertorbadora perquè els canvis en la vida dels protagonistes són molt subtils, però al final acaben pesant decisivament fins a determinar la resta de les seves vides. Com en moltes de les novel·les de Roth, la qüestió de la identitat jueva als Estats Units és descrita des de l'interior, sobretot des del punt de vista de les famílies corrents i moltes vegades minoritzades, confrontades desesperadament a una majoria incapaç de comprendre la diferència. És cert que, dins la producció de Roth, és una obra un pèl estranya i, en comparació amb d'altres novel·les seves, aposta especialment per remarcar els aspectes obscurs i negatius de l'existència quotidiana. Això es deu, suposo, en part, a què a diferència d'altres novel·les seves, tota la història és explicada des del punt de vista d'un nen. D'altra banda, els personatges són molt complets i plens de matisos i, tot i que la ficció sobre la història de vegades pugui conduir a l'escepticisme, l'estil inconfusible de Roth (una prosa que s'ha d'escometre amb forquilla i ganivet) i una trama molt ben elaborada el fan una lectura recomanable. 
  Sinopsi: Narra la història de la (fictícia) presidència de Lindbergh des de l'òptica de l'infant Philip Roth i la seva família en un barri jueu de Newark. A partir de la victòria de Lindbergh a les eleccions, que condueix immediatament a la neutralitat dels Estats Units a la Segona Guerra Mundial, la família protagonista veu com els jueus d'arreu del país es divideixen entre seguidors i detractors del nou govern. Mentre el cosí de Philip s'escapa a Canadà per tal de lluitar a la guerra amb la causa aliada, la germana de la seva mare s'alinea amb el nou règim de la mà dels personatges més poderosos de la ciutat.
  
  M'agrada: La construcció i caracterització dels personatges, fins i tot dels menys rellevants.La forma com es manté la tensió al llarg de tot el relat.
  
  No m'agrada: Al costat d'altres novel·les de Roth, potser perd una mica en la comparació; i el desenllaç és un pèl abrupte i decebedor en comparació amb la resta de la novel·la.
• febrero 06, 2014
• 15:03

  Canviar de punt de vista

   » ‎ telèmac
  "A la porta de Rashomon hi vivia un dimoni, i diuen que va marxar per por dels homes." És cert, és inútil buscar l'origen sobrenatural del mal quan n'hi ha ben bé prou amb les accions i decisions dels éssers humans. Però aquest no és el tema central de Rashomon d'Akira Kurosawa. L'any 1950, Rashomon va fer un gir a la narrativa cinematogràfica en presentar fins a quatre versions diferents dels mateixos fets. Des de llavors, aquesta pel·lícula ha donat nom al recurs d'explicar la mateixa història des de diverses òptiques, amb variants importants en funció de quin sigui el punt de vista. En aquest cas, els fets que es narren són l'assassinat d'un samurai i la violació de la seva dona a mans d'un bandit dels boscos. El procés per tractar d'aclarir els fets passa per la versió del lladre Tahomaru (interpretat per Toshiro Mifune), la de la dona del samurai, la del samurai mateix i la d'un llenyataire que va presenciar els esdeveniments. Cadascuna de les versions presenta matisos que les altres no tenen, de forma que al final resulta quasi impossible saber quina de les històries és més probable, i el judici queda en mans de la interpretació que cadascú en vulgui fer. Pel que fa a l'última versió, la del llenyataire, que aquest sigui més aliè als fets no vol dir que el seu relat sigui el més fiable: el dubte sobre la seva sinceritat queda plantejat, encara que només sigui per prejudicis de classe, per cobdícia o per escrúpols d'alguna mena. 
  Sota la porta de Rashomon, esperant que passi el temporal, s'ajunten tres personatges amb diferents visions de la vida i de la condició humana. El més voluble i jove de tots, horroritzat per l'infern que els éssers humans poden arribar a crear sense motius aparents, és també el més ràpid a fer judicis. Els altres dos són conscients que la veritat és polièdrica i que no l'abastaran només desitjant-la, tot i que només per això l'actitud és d'escepticisme ja d'entrada. Però és en l'epíleg final, en la troballa d'un nadó abandonat, que l'anterior història amb les seves quatre variants adquireix el seu relleu, com si fos una faula. L'últim quadre ens presenta un món on hi ha el mateix lloc per l'egoisme que per l'altruisme, en tant que en realitat som nosaltres qui construïm la imatge de l'altre i qui acceptem o rebutgem les versions que se'ns en presenten. D'una banda hi ha el relat, i de l'altra el món de les decisions que de vegades sí podem controlar, sobre tot pel que fa a qui volem esdevenir. 
  
  
• enero 31, 2014
• 21:25

  Lawrence com a humanista

   » ‎ telèmac
  En un camp de presoners de guerra durant la invasió japonesa de Java (1942), el temps s'atura de sobte en l'apatia imposada per la rutina i l'espera. En aquest espai, quasi impersonal, s'entrecreuen tràgicament les vides dels quatre personatges principals, que a la seva manera proven d'entendre el punt de vista de l'enemic sense deixar-se colonitzar per ell. Merry Christmas, mr. Lawrence (1983), dirigida per Nagisa Oshima i basada en una novel·la de Laurens van der Post, conforma d'aquesta manera un film completament original i suggeridor, que posa sobre la taula l'absurditat de la guerra a través d'una història d'imatges inesborrables que s'acaben convertint en metàfora. Per exemple, el paper jugat per les flors en el funeral clandestí del soldat holandès, o l'atac dels infants en el flashback cap al passat de Celliers, apunten en la direcció que la violència esclata de forma absurda, però que és el nostre deure mantenir la integritat i resistir la injustícia. Tanmateix, com s'anirà mostrant al llarg del metratge, quan la justícia que preval és la del vencedor, les categories culturals no serveixen com a referència, i la resistència es fa més difícil que mai. Els problemes que articulen l'argument de la pel·lícula són els derivats del xoc de cultures (el temor supersticiós al desconegut, o les assumpcions culturals al voltant de l'homosexualitat com a tabú), que es veu especialment agreujat en temps de guerra. Així, aquest xoc cultural entre japonesos i occidentals es fa evident a través de la tensió psicològica que s'estableix entre captors i captius. Els japonesos consideren els occidentals covards per no suïcidar-se en el seu deshonor, mentre que els occidentals es consideren plenament honorats en la seva capacitat de resistir. 
  Tot i ser un film bèl·lic, Merry Christmas, mr. Lawrence no és una pel·lícula d'acció. L'estructura del film s'articula al voltant dels diàlegs dels personatges, amb l'acció concentrada en determinats moments clau en què s'allibera tota la tensió acumulada. En aquest camp de presoners a l'illa de Java durant la segona guerra mundial, coincideixen els quatre personatges que porten el pes de la cinta: el comandant Celliers (David Bowie), el capità Yonoi (Ryuichi Sakamoto, que també és l'autor de la banda sonora), el sergent Hara (Takeshi Kitano) i el coronel Lawrence (Tom Conti). Mentre que Celliers encarna un esperit rebel i transgressor, però turmentat pel sentiment de culpa, Lawrence s'adapta als costums dels japonesos i prova de conèixer-los, en el paper d'intèrpret o intermediari. Lawrence sap que l'odi és l'opció fàcil i la temptació que ha de resistir, i és en aquest sentit que l'humanista que porta dins es manifesta fins i tot en els moments de patiment més cruel. En canvi, el capità Yonoi, que pretén regir el camp sota l'antic codi d'honor del samurai, insisteix en el manteniment d'un ordre que passa per sobre de la persona; però, malgrat tot, queda atrapat en la contradicció entre l'atracció que sent per Celliers i la incapacitat d'acceptar aquests sentiments com a propis. La seva intransigència queda, per tant, contrastada amb la personalitat afable de Hara, que comprèn la psicologia dels enemics, tot i que resisteix a la temptació de convertir-se en màrtir o heroi. És en aquest sentit que aquest últim arriba a encarnar una bondat que es fa essencial en la seva senzillesa. Enmig de tota aquesta tensió, Lawrence i Hara desenvolupen una simpatia mútua que sobreviu al fet mateix de la guerra: l'un com a pacificador i intermediari, l'altre com a insospitat redemptor.
  
  
• enero 24, 2014
• 10:52

  Fragments sobre la lectura i la vida

   » ‎ telèmac
  Només uns petits fragments, com a perles de saviesa, del recull d'articles i conferències d'Emili Teixidor La lectura i la vida (Barcelona: Edicions 62 labutxaca, 2012). Una petita mostra de per què Teixidor ha de ser catalogat amb els més grans. 
  

  Sense disciplina no hi ha desig. El desig anàrquic i voluble no és desig, és caprici. (p 17). 
  La fortalesa de la societat civil descansa en gent capaç de fer un pas endavant al servei de la comunitat. (p 116). 
  El fracàs de la cultura ve quan necessitem coses que ens omplin de sentit, en lloc de ser capaços nosaltres mateixos d'omplir de sentit les coses. (p 124). 

  Un mestre hauria de preguntar-se si prepara per integrar o refusar les assignatures ocultes que els alumnes trobaran fora de les aules, impartides per mestres també ocults. (p 136).  

  
  

  Il·lustració de J. R. Casas

  
  
• enero 20, 2014
• 16:40

  Presents distòpics

   » ‎ telèmac
  Si Dick i Bradbury aixequessin el cap, ens dirigirien un "Jo ja ho deia" en estèreo. Perquè sembla que la realitat sempre superi la ficció, i que les distopies del segle XX prenguin forma inevitablement en el segle XXI. 
  [world.time.com]
  
  
  
• enero 17, 2014
• 12:17

  Crucify your mind

   » ‎ telèmac
  Rodriguez ens ofereix una de les seves estranyes teràpies de l'esperit, demostrant-nos que, més que qualsevol altra cosa, ens pesa tot allò que ens hem afegit intentant ser quelcom que no érem. És quan ens adonem d'aquestes càrregues que la lletra de la cançó es transforma en un cant d'alliberament. 
  
• enero 10, 2014
• 20:15

  Teixidor cita Calvino

   » ‎ telèmac

  "Per què la construcció dura un temps tan perllongat?", va preguntar Marco Polo als constructors que treballaven a la ciutat de Tackl, en el llibre d'Italo Calvino Les ciutats invisibles. I els treballadors li van contestar, sense parar ni un moment la feina: "Perquè no pugui començar la destrucció." "És que teniu por", va tornar a preguntar Marco Polo, "que en el moment que tragueu les bastides i pareu la feina, la ciutat comenci a esberlar-se i a caure a trossos?" I els habitants de la ciutat invisible li van contestar amb celeritat, en un murmuri: "No solament la ciutat." 

  
  Trobat a Emili Teixidor, La lectura i la vida. Barcelona: Edicions 62 labutxaca, 2012 (p 28).
  
  

  Giorgio de Chirico, La família del pintor

  
  
• enero 02, 2014
• 21:07

  Crucify your mind

   » ‎ telèmac
  Comencem l'any amb la profunditat i les bones vibracions de Rodriguez. Encara que els sentiments expressats siguin negatius, el tema tracta de totes aquelles coses que afegim a la nostra vida sense adonar-nos, provant de ser quelcom que no som en realitat. És quan som conscients d'aquestes càrregues que la lletra se'ns presenta com un cant d'alliberament. 
  
• diciembre 23, 2013
• 15:00

  Pissarro al Caixafòrum

   » ‎ telèmac
  El Caixaforum ens presenta aquesta vegada una retrospectiva sobre l'obra de Camille Pissarro (1830-1903), mestre de mestres i una de les figures principals del moviment impressionista. El que és interessant sobre la mostra és que cobreix la trajectòria de l'autor d'una forma molt completa: incloent les anades i vingudes entre el camp i la ciutat i també els diferents coqueteigs amb altres estils. Una oportunitat única que s'estarà al Caixaforum fins al 26 de gener.
  
  
  
  
  
• diciembre 12, 2013
• 16:36

  The Madonna of Excelsior

   » ‎ telèmac
  Si El factor humà de John Carlin feia un bon resum històric dels principals esdeveniments polítics a la Sudàfrica del final de l'apartheid; aquesta novel·la, The Madonna of Excelsior de Zakes Mda, ens n'ofereix una suggerent i evocadora visió des del punt de vista de la gent del carrer. De fet, el punt de vista és el d'una petita localitat rural de pagesos afrikaners, Excelsior, amb el seu suburbi negre, Mahlatswetsa. L'autor utilitza un recurs, al meu parer, força impactant, per explicar una història que ens resulta familiar a nivell macro però de la qual en desconeixem el rerefons més humà: la situació narrativa parteix d'una mena d'edat de la innocència (entenc que és un mecanisme narratiu) en què la població negra amb prou feines s'atreveix a categoritzar la seva situació d'explotació com a tal, i en què la població blanca justifica el present statu quo amb arguments basats en la seva superioritat moral i cultural. Ara bé, en el si d'aquesta comunitat conservadora es comet un terrible pecat, generalment conegut com a miscegenació, i durament penalitzat per la Llei contra la Immoralitat (que prohibia a Sudàfrica les relacions sexuals  entre blancs i negres). Tanmateix, a les bases d'aquest fenomen rau l'explotació sexual de dones negres a mans de ciutadans blancs i benestants; i quan l'escàndol esquitxa la petita comunitat, el cas s'acaba tancant per falta de testimonis. Tot i així, la narració encara té un tercer acte; perquè la segona generació de personatges engega la revolució amb un esforç clandestí i continuat, fins que finalment aquest pecat acabi donant els seus fruits en la reconstrucció de la població a mans de les noves institucions post-apartheid. Tanmateix, l'estructura no és la d'un conte de fades, ja que les dificultats que afrontaran els components del nou ajuntament democràtic ocuparan gran part del llibre, sobre tot cap a la segona meitat. En tot aquest procés, les tensions polítiques i ideològiques que s'estableixen entre els diferents personatges, molt més complexes del que pot semblar en un principi, es van revelant al mateix ritme que els protagonistes evolucionen internament, en un accidentat camí per tal d'acceptar-se i perdonar-se a si mateixos. El paisatge africà queda subtilment dibuixat per la reinterpretació que Mda fa de la pintura del missioner i sacerdot catòlic Frans Claerhout (1919-2006), que emmarca cada capítol, i que també juga un petit paper en la construcció de la personalitat de la protagonista.
  
  Sinopsi: A la localitat sudafricana d'Excelsior, una criada negra, Niki, es venja de la seva mestressa iniciant una aventura amb el marit d'aquesta. Poc temps després de tenir una filla fruit d'aquesta relació, Niki és detinguda amb un grup nombrós de persones per contravenir la Llei contra la Immoralitat. Tot i que aquest fet acaba tenint poca rellevància en els esdeveniments posteriors, marcarà profundament les relacions entre els personatges principals fins a la segona generació.
  
  M'agrada: En general, el desenvolupament lineal de la història, que va guanyant complexitat a mesura que els personatges van creixent i van adquirint noves veus, rols socials i opinions. La bellesa i el color de la narració, plena d'imatges i petits detalls, que fan de la lectura una experiència colpidora i emocionant, però que a la vegada no cau en sentimentalismes fàcils ni en recursos tòpics, sinó que va oferint dosis de realitat a un ritme pausat però constant.
• diciembre 06, 2013
• 0:41

  El món sense Madiba

   » ‎ telèmac
  Hores després de publicar la ressenya del llibre, sentim la notícia amb una tristor serena i sense sorpresa. Sobre tot després d'una llarga i immerescuda agonia, celebrem la vida de Nelson Mandela com un regal únic i irrepetible. El món haurà de seguir endavant sense Madiba, però l'home que somriu seguirà ben viu als nostres cors. 
  
  

  No one is born hating another person because of the color of his skin, or his background, or his religion. People must learn to hate, and if they can learn to hate, they can be taught to love, for love comes more naturally to the human heart than its opposite. 

  Ningú neix odiant una altra persona pel color de la seva pell, ni per l'origen, ni per la seva religió. La gent hi aprèn, a odiar; i si poden aprendre a odiar, també poden aprendre a estimar, perquè l'amor és més natural al cor humà que el seu oposat.