BLOCS DE FILOSOFIA » FILOPONTOS » mayo 2013

Canales

22362 temas (22170 sin leer) en 44 canales

Associacions

• Adhoc. Filosofia a secundària (25 sin leer)
• Associació filosófica de les Illes Balears (101 sin leer)

Estudiants

• telèmac (1035 sin leer)

Professors

• A l'ombra de Zadig. (165 sin leer)
• Aprender a Pensar (181 sin leer)
• aprendre a pensar (70 sin leer)
• ÁPEIRON (16 sin leer)
• Blog de Filosofía - Filosóficamente - Blog de Filosofía - Filosóficamente (23 sin leer)
• Boulé (267 sin leer)
• carbonilla (45 sin leer)
• Comunitat Virtual de Filosofia (739 sin leer)
• CONTRA LA NECIESA (31 sin leer)
• CREACIÓ FILOSÒFICA II (28 sin leer)
• DE SOFISTA A SAVI (10 sin leer)
• DIDÁCTICA de la FILOSOFÍA (41 sin leer)
• Educación y filosofía (229 sin leer)
• El café de Ocata (4693 sin leer)
• El club de los filósofos muertos (88 sin leer)
• El Pi de la Filosofia
• EN-RAONAR (489 sin leer)
• ESTÈTICA DE L'EXISTÈNCIA. (570 sin leer)
• Filolaberinto bachillerato (209 sin leer)
• FILOPONTOS (10 sin leer)
• Filosofía para cavernícolas (604 sin leer)
• FILOSOFIA A LES TERMES (164 sin leer)
• Filosofia avui
• FILOSOFIA I NOVES TECNOLOGIES (36 sin leer)
• Filosofia para todos (134 sin leer)
• Filosofia per a joves (11 sin leer)
• L'home que mira (74 sin leer)
• La lechuza de Minerva (26 sin leer)
• La pitxa un lio (9417 sin leer)
• LAS RAMAS DEL ÁRBOL (78 sin leer)
• Materiales para pensar (1020 sin leer)
• Meditacions des de l'esfera (13 sin leer)
• Menja't el coco! (30 sin leer)
• Minervagigia (24 sin leer)
• No només filo (61 sin leer)
• Orelles de burro (498 sin leer)
• SAPERE AUDERE (566 sin leer)
• satiàgraha (25 sin leer)
• UN LUGAR PARA APRENDER FILOSOFÍA (69 sin leer)
• UNA CAIXA D´EINES PER PENSAR (40 sin leer)
• Vida de profesor (215 sin leer)

FILOPONTOS (2 sin leer)

• mayo 24, 2013
• 10:45

  Cançó filosòfica de Nietzsche

   » ‎ FILOPONTOS

  [youtube [https:]

• mayo 03, 2013
• 17:27

  El llegat de Gandhi, una eina útil per transformar el món

   » ‎ FILOPONTOS

  Vivim immersos en una crisi profunda, global i de caràcter universal que afecta també el nostre món occidental, que semblava per a alguns haver escapat de les contradiccions i conflictes que estarien reservats als països pobres o anomenats, de manera més paternalista, “en vies de desenvolupament”.
  És una crisi econòmica, ecològica, política, social i ètica en el sentit més ampli. Hi ha conflictes oberts o latents en gran nombre de països i àrees del planeta: increment de la pobresa i de la separació entre rics i pobres, problemes ecològics, conflictes interculturals i interreligiosos, pugnes pel domini d’àrees estratègiques i geopolítiques. Quasi cap part del món se n’escapa. Es tradueix en el sorgiment i manteniment de nombrosos enfrontaments: guerres, protestes, disconformitat amb les formes polítiques tradicionals i de domini… I no s’albiren gaire alternatives clares a l’estat de coses actual. Han caigut en descrèdit velles creences, el propi concepte de la política, la idea de lideratge…
  En aquest context, recuperar la figura de Gandhi i el seu llegat em sembla una oportunitat per repensar alternatives que ofereixin un bri d’esperança en que es pot avançar cap a societats més justes, responsables, lliures i menys violentes. No es tracta d’adoptar la seva figura com un nou fetitxe, profeta o dogma; sinó de coneixèr-lo, mirar d’entendre el seu llegat i fer-lo dialogar amb altres propostes emancipadores que s’han produït al llarg de la història. De passada seria un bon antídot per contrarrestar l’etnocentrisme i el xauvinisme del món occidental que creu que només es pot pensar i elaborar projectes polítics “seriosos” des del paradigma de la “ciència política” d’Occident.
  Sovint es veu Mahatma Gandhi com una personalitat exòtica, mística, només comprensible en el context específic de l’Índia dels segles XIX i primera meitat del XX. Es cau en el clixé neocolonial tan ben expressat per Winston Churchill (gran defensor de l’Imperi) quan el titllava de “faquir semi nu”. Se’l veu com una mena de “santó”, amb algunes excentricitats incomprensibles, que predicava la no violència i que per una sèrie de circumstàncies històriques es va trobar al capdavant del moviment d’independència de l’Índia. Però com diu la historiadora Judith Brown, Gandhi no era un “sant de guix”, fou un ésser humà dotat d’algunes característiques excepcionals (amb les seves contradiccions) que va saber formular moltes de les grans preguntes que preocupen a tot ésser humà que malda per la justícia i per construir un món millor; encara que algunes de les seves respostes siguin discutibles.

  Qui era Gandhi?
  Comprendre Gandhi significa apropar-se al seu context cultural, polític i social: l’Índia britànica del darrer terç del segle XIX i primera meitat del XX; una Índia ancestral, plena d’història; però també incorporada pel seu caràcter de colònia preferent de l’imperi britànic al món modern dels segles esmentats. Però Gandhi ultrapassa el seu univers específic i esdevé un exemple viu, personal i paradigmàtic del diàleg amb el món occidental i diversos dels corrents culturals i polítics que se’n deriven.
  Mohandas Gandhi va néixer un dos d’octubre de 1869 a Porbandar, un poble banyat per l’oceà Índic, a la península del Gujarat. Era el fill petit d’una família que en termes occidentals anomenaríem de classe mitjana. El seu pare ocupà diversos càrrecs polítics al Gujarat i era un home influent. Però la societat índia estava molt marcada per la pertinença a la casta. L’estructura social de l’hinduisme es dividia en quatre castes subdividides en milers de subcastes. Les quatre bàsiques eren, per ordre de consideració:
  Els Brahmans (la casta sacerdotal)
  Els Shatryas (la casta guerrera)
  Els Vaysia (comerciants, professions liberals…)
  Els Sudras (treballadors manuals, la casta més baixa en el sistema hindú)

  Per sota de totes elles hi havia els intocables o dalits, considerats “impurs” sense casta, que no es podien barrejar amb les altres, estaven condemnats a les feines pitjors i vivien en barris depauperats, separats dels hindús de casta.
  La família de Gandhi pertanyia a la casta dels Vaysia, subcasta dels Bania. La seva mare era una devota jainista que influí en molts aspectes sobre Mohandas. Alguns preceptes bàsics del jainisme acompanyaren Gandhi al llarg de la seva vida i en el procés d’elaboració de la seva filosofia política, com el concepte de Ahimsa (abstenir-se de fer mal) Satya (Veritat); així com la desafecció per les possessions materials i el concepte de Brahmacharya (o autodomini, que Gandhi aplicà anys més tard també a l’autocontrol de la seva sexualitat). També el dejuni formava part de la pràctica habitual dels jainistes i Gandhi el contemplà sovint en la seva pròpia mare. Com tants nois i noies indis de l’època, Gandhi fou casat als 13 anys amb Kasturbai, amb qui conviuria fins la mort d’ella el 1942.
  Als 19 anys Gandhi anà a Londres a estudiar Dret, on hi passà tres anys i obtingué el títol d’advocat. Aquesta experiència li comportà un contacte de primera mà amb la cultura i la societat britànica i la civilització europea. Però Gandhi aprofità també per contactar amb cercles vegetarians, cristians amb inquietuds socials, membres de la societat teosòfica… També hi llegí el Nou Testament i, per primera vegada, el Bhagavad Gita, llibre que l’influí de manera important.
  Quan retornà a l’Índia, convertit en advocat, tingué alguna mala experiència en l’exercici de la seva nova professió i l’atzar el portà a Sudàfrica a resoldre un plet d’un comerciant gujarati musulmà establert al Natal. Però allà experimentà la discriminació que vivien els milers d’indis que hi treballaven i aquesta experiència marcà definitivament la seva vida. Gandhi decidí quedar-s’hi per organitzar la lluita dels indis contra aquesta discriminació. El que semblava que seria un període de temps no gaire llarg es convertí en una estada de 21 anys. Aquesta experiència fou decisiva, doncs a Sudàfrica elaborà i experimentà les eines fonamentals de la seva lluita política i es forjà ell mateix com a líder. Gandhi organitzà als indis a Sudàfrica, fent-los prescindir de les seves diferències de casta i de religió i instaurant des de bon començament com a mètode la Veritat i la no violència. La lluita s’anà radicalitzant i el 1906 sorgiren els conceptes bàsics del mètode gandhià: la Satyagraha (aferrar-se a la veritat, a la causa justa), l’Ahimsa (no violència) i la desobediència civil de masses. El 1903-04 fundà l’organ de premsa Indian Opinion. S’organitzaren marxes, vagues, cremes de certificats, actes de desobediència radical, però sempre no violenta…
  Paral•lelament a la lluita, Gandhi experimentà canvis fonamentals en la seva vida. Va tancar el seu bufet d’advocat i la casa a Johannesburg que li permetien una vida còmoda i anà a viure a Phoenix en un Ashram (comunitat), on practicaven una vida austera i comunitària. En aquest període llegí, entre d’altres, a Ruskin, Tolstoi (amb qui mantingué una breu correspondència, truncada per la mort de l’escriptor) i Thoreau, dels qui rebé gran influència. Molts dels conceptes de la filosofia política de Gandhi, neixen d’aquest diàleg entre la tradició índia i l’occidental més crítica.
  Durant el 1913-1914 tingué lloc la darrera campanya massiva contra una nova llei d’immigració d’asiàtics, que acabà amb una victòria per als indis de Sudàfrica. Gandhi s’havia convertit en un líder reconegut i conegut ja a l’Índia. Era l’hora del seu retorn.

  A l’Índia.
  El retorn definitiu a l’Índia, el 1915, significà la seva etapa de plenitud política i personal. L’Índia es trobava immersa en la lluita per l’autonomia (Swaraj) i un millor tracte dins l’Imperi. Aquesta lluita era dirigida pel partit del Congrés, un partit de notables fundat el 1885 sota l’aquiescència britànica. El partit havia anat evolucionant en les seves demandes i autonomia però, en aquest període, estava dividit en dues tendències bàsiques representades per Lokamanya Tilak i Gopal K. Gokhale. La seva arribada fou rebuda amb gran expectativa, però Gandhi revolucionà el partit. Criticà el seu distanciament de les masses índies i la necessitat d’apropar-s’hi assumint les seves necessitats bàsiques. Afirmava que no li interessava la independència de l’Índia si només es tractava de canviar uns polítics britànics per uns altres d’indis que fessin el mateix, vivint distanciats dels milions de pobres. D’aquesta manera Gandhi revolucionà el partit i el transformà, facilitant la convivència entre les diverses tendències, connectant-lo amb l’”Índia real” i convertint-lo en una organització de masses. I comptà amb la col•laboració de molts dels seus quadres, entre els quals destacà Jahawarlal Nehru.
  Gandhi dirigí moltes campanyes de desobediència civil per tot l’Índia, entre les quals destacaren l’Hartal i Satyagraha de 1919-1922, la marxa de la sal de 1930 o la campanya final de 1942 sota el lema “Quit India”, demanant als britànics la plena llibertat i independència de l’Índia; evolucionant així, com tants altres, des d’un plantejament més autonomista fins a reclamar la independència total (Purna Swaraj), decebut per la política i el tracte que rebien dels britànics. Però la seva lluita estigué sempre impregnada d’un fort contingut social en favor dels pagesos i treballadors, els intocables, les dones… i amb nombroses propostes constructives.
  Les principals preocupacions del seu combat per una Índia lliure foren la situació dels sectors més desamparats, l’abolició de la intocabilitat que considerava una lacra inacceptable de la societat índia, la convivència intercomunitària i el diàleg constructiu entre les diferents religions i cultures existents al subcontinent. En aquest sentit, s’oposà a la separació del Pakistan respecte a la futura Índia independent, doncs creia que podien conviure diverses religions en un mateix país i que la partició seria font de nombroses catàstrofes, com així va ser. Fins al final, posà en risc la seva vida lluitant per aquests objectius, utilitzant també el dejuni com a recurs, fins que fou assassinat per un fonamentalista hindú.
  Però Gandhi també creia, i aquesta és al meu entendre una de les seves aportacions més profundes, que per transformar la societat s’ha de transformar també cada individu en un procés paral•lel, dialèctic, no separant una cosa de l’altra. Per això defensava i practicava la lluita constant per la millora personal, sense la qual, al seu entendre, no seria possible construir un món millor.

  Actualitat de Gandhi
  Des del meu punt de vista, el llegat de Gandhi és de gran actualitat i no ens l’hauríem de deixar perdre, si pretenem construir un món més just i menys violent. N’assenyalaré algunes claus essencials. No disposem de l’espai necessari per desenvolupar-les en aquest article, però pretenen oferir alguns elements per a la reflexió.
  – L’ètica com a principi i transversalitat. L’ètica ha d’impregnar la política, l’economia, la vida individual i en comunitat. Aquest sentit ètic profund, per a Gandhi està vinculat a la recerca de la Veritat (Satyagraha), però no és una veritat dogmàtica i única, sinó una “veritat” que cadascú cerca en el camí de la seva pròpia millora.
  – La revolta contra tota injustícia, del tipus que sigui. D’aquí en derivà Gandhi el seu compromís i acció política: la “no cooperació amb el mal”, la desobediència civil. Aquesta revolta comporta, especialment, abraçar la causa dels més desamparats i maltractats. El pacifisme gandhià té, doncs, un fort contingut social. Els intocables, els pagesos pobres, els treballadors, les dones, els barris miserables… A més, Gandhi volgué viure entre ells i dur una vida senzilla, com ells. Per això podem parlar d’un “socialisme gandhià”.

  – La no violència (Ahimsa), com a objectiu i com a mètode. Desenvolupar la idea gandhiana de no violència requeriria, almenys, un extens article; només assenyalarem aquí algunes idees bàsiques. No es tracta d’una no violència passiva o resignada; tot el contrari. Per a ell la no violència és una força, capaç de transformar l’individu, fins i tot l’adversari més hostil. A més té una gran eficàcia política doncs el desarma, sovint no sap com fer-li front. Aquesta va ser la seva experiència tant a Sudàfrica com a l’Índia britànica. Però es tracta d’una no violència activa i radical, la màxima expressió de la qual fou la desobediència civil, amb mètodes de lluita com vagues, marxes, boicots… i també l’ús del dejuni, en el seu cas. Moralment la considerava superior a l’ús de la violència que, fins i tot quan es pugués considerar justificada, deixa un pòsit de ressentiment i odi. Així ho van entendre Martin Luther King i més tard Nelson Mandela, entre molts altres.
  Una altra qüestió seria el debat de si sempre és possible la no violència o hi ha determinades situacions en que és inevitable respondre a la violència amb violència; però això no anul•la al meu parer gran part de les consideracions i experiència de Gandhi al respecte.
  – La no separació entre el canvi social i la transformació individual. Una de les aportacions més originals i importants de Gandhi, per la manera com ho va saber combinar i aplicar a la seva praxis, amb una dimensió de masses. La convicció que per construir una societat més justa, també s’ha d’auto-transformar el propi individu: no es pot dissociar o posposar l’una a l’altra. Això el portà a l’exigència moral dels seus partidaris i a fomentar l’autocrítica, especialment la pròpia. Cercar la coherència en la pròpia vida. Valorar la capacitat d’introspecció. Apostar per l’individu reflexiu (això és, de passada, un gran antídot contra el fanatisme).

  – L’austeritat, condició per a Gandhi de l’igualitarisme. Implica tant sensibilitat social com vers la natura. Representa una visió ecològica i avança el concepte tan actual de decreixement.
  “La regla de oro a aplicarse… es negarse resueltamente a tener lo que millones no tienen. […]. La primera cosa que hay que hacer es cultivar la actitud mental de no tener posesiones o comodidades que son negadas a millones… [Gandhi. Young India, 24 de juny de 1926]
  – Gandhi defensava el diàleg constructiu entre cultures i religions. La no imposició d’unes sobre les altres i menys per la força. Totes poden aportar. Però no es tracta d’un relativisme cultural. El diàleg és el camí a la recerca d’un consens moral bàsic.
  – Cal destacar la diversitat i creativitat de les formes de lluita utilitzades per Gandhi, sovint vinculades a un “programa constructiu” que anticipava aspectes del tipus de societat que aspirava a construir, cercant la coherència entre la finalitat i els mitjans emprats.

  Prendre’s seriosament aquest llegat, evidentment en diàleg amb altres tradicions i aportacions, podria derivar en una transformació de la manera d’entendre la política tan necessària i reclamada en aquests temps d’indignació. Podria assenyalar un dels camins per on plantejar una alternativa a l’indesitjable estat de coses del nostre món.

  Artur Domingo i Barnils