Ha arribat un altre final de curs i unes altres proves d'accés a la Universitat, les famoses PAU. Tan famoses són que són notícia i ens han vingut a entrevistar a l'institut per a un telenotícies. Als alumnes els han preguntat sobre les seves expectatives, és a dir, sobre la nota que necessiten per a obtenir una plaça a la carrera que volen i on la volen. A mi m'han preguntat què fèiem a les classes d'aquestes setmanes. M'han avisat amb poca antelació, així que, tot i que no era una pregunta difícil, he hagut d’improvisar.
De ple he caigut en el fons de la reflexió que aquests dies, també com cada curs per aquestes dates, s'ha produït en una xarxa de correu electrònic de professorat de filosofia de secundària de la qual formo part modestament, però sobretot, bastant solitàriament.
La finalitat de l'ensenyament de la filosofia i la preparació per a l'examen de filosofia de les PAU semblen ser incompatibles. Aquest cop ens hem avançat als resultats d'aquestes proves i no hem fet la valoració des del greuge que suposa que els considerats
bons alumnes no aconsegueixin ratificar les notes del curs. Ho hem fet a partir d'una pàgina web que aporta recursos per preparar la prova de filosofia de les PAU:
Filoselectivitat. L'autora no és professora de filosofia en exercici en l'actualitat. La pàgina va ser presentada per TV.
Què fem a les classes de preparació de les PAU? De més de cinc minuts, s'han quedat només amb una frase, com podeu comprovar
aquí (minut 11:33). No sé si ho he fet bé. A gent més sàvia em remeto, com sempre. Si és que n’hi ha saber i no mera opinió sobre això.
Però on és la incompatibilitat real? No ho acabo d'entendre. Dues setmanes posen en qüestió tot el que hem compartit durant mesos a l'aula? Ajudar als nois i noies que han triat fer les PAU de filosofia donant consells pràctics per superar el millor possible la prova es pot fonamentar enlloc que no siguin aquests mesos? Hem de perdre de vista tota mena d'objectiu pràctic extern a l'exercici personal de la docència per sentir que fem filosofia? No hem volgut aprovar els exàmens que vam fer nosaltres abans que els nostres alumnes? I no vam intentar disposar de materials i estratègies per superar-los amb la millor nota possible?
Dec ser molt limitada, però fa temps que penso que els exàmens només serveixen per fer un diagnòstic parcial de les habilitats i coneixements dels examinats en un moment concret. Tenen poc potencial per demostrar què se sap. I ara no em dedicaré a posar en solfa això del
saber per no dispersar-me més del que acostumo. Però sembla clar que aprendre és un procés i el diagnòstic és puntual, limitat i arbitrari, sempre. Hi ha la pretensió, al meu entendre malaltissa, de que els exàmens siguin
objectius, de que s’ajustin al que l’alumne ha de saber, aspecte que s’identifica sense més amb el que el professor ha determinat ensenyar i valorar basat més o menys en el decret pertinent.
Després de passar per tants exàmens, estic convençuda de que fer exàmens només serveix per aprendre a superar exàmens i no per demostrar el que potser, d’alguna manera imprecisa per a la meva comprensió, se sap. No dic que no sigui important aprendre-ho, no dic que no calgui fer exàmens; sinó que la seva funcionalitat és restringida i la seva finalitat com a requisit d’admissió, quant més precís i concret millor, és preferible a la pretensió de prova de coneixement en un sentit profund, que és el que hauria de tenir en tot l’àmbit educatiu però que ningú pot defensar que pugui ser copsat en un examen, no importa com sigui aquest.
Si d’aprendre es tracta, els exàmens ens fan perdre temps per aprendre. Si de conèixer es tracta, un procés que hauria de ser per tota la vida no pot ser examinat més que per un mateix a la pròpia vida.
On queden les reflexions dels meus alumnes sobre la justícia i el poder, sobre la democràcia i la desobediència civil, sobre l’educació dels governants i la igualtat, sobre la possibilitat d’assolir la veritat o la negació d’aquesta? Què dir de les seves reaccions davant la crida de Nietzsche a la superació de la moral dels esclaus, davant de la perspectiva milliana d’una felicitat general que potser no pot ser la pròpia, però que és LA felicitat? On queda la sorpresa davant del geni maligne i el cogito cartesià? Per on deu parar la inspiració sostinguda del mite de la caverna amb el rerefons de la mort de Sòcrates? Tot el que ha arribat a passar a les classes de filosofia i fora d’elles és molt més del que pugui saber, del que pugui descriure. Resta secret i al seu interior. Sorgirà algun dia? Ho farà de manera conscient?
Hi ha algun examen que pugui tenir en compte tot això? Volem un examen per poder posar punts a això? N’hi ha de millors i de pitjors en això? No es va passar Plató tota la vida filosofant? Una cosa és haver de saber matemàtiques per entrar a l’Acadèmia, una altra molt diferent és que a l’Acadèmia es donin diplomes que garanteixin que se sap filosofia. Pot el Parmènides de Plató respondre a això?
Anècdota 1, per acabar. A. R, exalumna, estudiant d’educació social. Escriu perquè li han fet descriure la seva biografia d’aprenentatge. S’ha recordat d’alguns professors amb els quals va aprendre, afirma. Mai no va obtenir unes notes excel·lents a filosofia segons el barem de l’examen de les PAU.
Anècdota 2, per acabar, també. V.I, alumne de 1r de batxillerat. Parlem de com està anant el seu final de curs. Diu que bé, que amb les matèries que ha d’aprendre, va bé i que s’ha adonat que aquelles en les quals ha d’
empollar, no hi ha manera. Pregunto què vol dir. La diferència, segons ell, es troba en haver de superar exàmens memorístics, merament.
Anècdota 3, i final. F.M., millor nota del darrer parcial de filosofia de 1r de batxillerat. Es fa amb apunts, llibre, el que vulguin. No se’l va preparar. La comprensió, la capacitat d’anàlisi, l’expressió argumentada de les pròpies idees, no es prepara. Es practica, a ser possible sempre, i no només a la classe de filosofia. Els conceptes específics s’entenen, llavors es recorden.
21:53 
