23:00 Un dia l’escriptor damià bardera poch (nom que cal escriure amb minúscula, com si diguéssim e.e.cummings), em va dir que feia deu anys que no llegia cap diari. Ho vaig trobar tan perfectament coherent amb la seva obra, que em vaig sentir francament idiota per no haver-ho endevinat a la primera llambergada. No hi ha diaris per a gent com ell. bardera viu en un món propi on el temps es va glaçar, l’esperança humana es va fondre i la destrucció (cummingsianament) és el primer pas, el pas imprescindible, de la creació. Si no es deixés guanyar per la ironia seria també el mestre català del sinistre. Agusa frases com qui esmola ganivets, però se li nota que no li agrada que la gent pateixi. Més aviat per estalviar el patiment dels lectors els obre en canal.
Penso que algun dia li llegirem uns contes gòtics que renovaran en gènere, plens de gent que el primer que fan de bon matí sense esmorzar és anar a buscar el gat per clavar-li una espasa. I coses encara més òbvies.
El seu darrer llibre, de títol també minusculitzat (tan minusculitzat que és difícil de trobar en llibreries convencionals), es diu els homes del sac i dóna exactament allò que el títol promet. Són contes protagonitzats per lobotomitzats, per rates o per nans. Que actuen, no cal ni dir-ho com a autèntics catalans. Cal legir-lo perquè de la vida se n’aprén més als llibres de bardera poch que llegint el diari.
Quan compreu els seus llibres, guardeu-los a la vostra biblioteca com pertoca a una bona inversió: a la futura i inexistent però francament esperable Història de la Literatura catalana (escrita per savis de la Universitat de Girona, dirigits suposo per Xavier Pla), els homes del sac rebrà la mateixa consideració que l’obra de Gabriel Ferrater a la Història de Joaquim Molas. Pels mateixos motius. Tenir ben desada una primera edició d’un bardera poch us dóna dret a esperar que els vostres fills us considerin, en un futur imperfecte, talment com si fóssiu persones intel·ligents.