11:20 És difícil no posar-se de mal humor veient el panorama del trist estiu cultural barceloní. Hem quedat definitivament fora de la segona divisió cultural europea (a la primera només hi juguen París, Londres i Berlin), sense opcions per força temps; i això fa mal. O almenys a mi em fa mal, potser perquè encara no he aconseguit fer pell dura entre tant cínic vulgaríssim. Poca cosa de bo aquest estiu a la ciutat aturada. Mariachis de tercera divisió, músics que van tenir un moment de glòria fa vint anys i festes per a cacatues verdes, sovint joves i cultes - cosa més trista encara. I en mig de la desolació de les exposicions, només resta en primera línia el museu Picasso, amb els autoretrats i especialmente amb l’obra mestra absoluta que és l’Autoretrat pòstum (Autoretrat de la calavera, també en diuen) de 1972, on Picasso, que moriria al cap de pocs mesos, expressa amb la força dels ulls esbatanats immensos la perplexitat i la força de la vida.
Trista Barcelona,sense un euro, amb teatres buids, amb biblioteques desabastides, amb cacics que toquen la pera i només mostren la seva supina estultícia, i amb entitats com l’Ateneu Barcelonés obligades per la Conselleria de Cultura a presentar-se a concursos de subvencions per esgarrapar quatre quartos. Vulgar festival Grec que només té de ‘grec’ la retallada en qualitat dels espectacles. Patètic any Espriu, que el dia de Sant Jordi ni tan sols tenia a les parades cap llibre de l’Espriu per regalar a la nòvia. Misèria del silenci sobre Amat-Piniella, que anuncia silencis a venir. Convicció que la pura tristor cultural d’enguany (heu trobat bons llibres d’assaig per llegir?) , només prefigura la misèria cívica i política de demà. Quan tothom del món cultural s’ha de citar per a la inauguració d’una llibreria de 90 metres quadrats, i de nom Impossible, vol dir que tot plegat està molt fotut. Al pas que anem, a base d’oferta cultural patrocinada per marques de cervesa (i que durin!), amb sort competirem amb Bratislava.
Marxo a Pals fins al setembre; em tanco a preparar classes i a escriure qualsevol cosa (els escriptors catalans sempre escrivim qualsevol cosa; aquí no et deixen un forat ni per pinso, i menys ara!) i preparo una escapada a Marsella, un lloc on sempre m’he trobat bé perquè, a diferència de Barcelona, la gent no dissimula allò que és. Els toca capitalitat cultural, museu nou de Stefano Boeri i bones exposicions a Aix. Vull pasar un matí a Saint Paul de Vence a l’exposició de VHL sobre Art i filosofía. I Barcelona? a Barcelona confonen escriure un assaig amb fer-se una palla mental parlant sobre independencia. La ciutat cansa; i cansa, sobretot, la falta d’espectatives.