JEAN COCTEAU, MORALISTA
Aquest estiu sense pretendre-ho he tornat a llegir Jean Cocteau. Els llibres de Cocteau tenen un regust com de sopar d’estiu amb alguna vella dama, parenta llunyana. Cocteau resulta com aquells coneguts de família de tota la vida, que ja es feien amb el pare i que d’en tant en tant, per no molestar, han continuat passant per casa com per costum. Un dandi vell, agradable si no es fa carregós per repetitiu. Fins i tot entranyable quan exagera l’ego. Si trobeu que sobreactua perdoneu-li l’errada amb un somriure i quan l’encerta endevineu l’esforç que ha de fer per dissimular la intel•ligència. Li agrada disfressar la seva intel•ligència fent-la passar només per enginy, cosa que és un senyal de bona educació. Sempre se’n pot aprendre alguna cosa perquè ha viscut molt encara que exageri els formalismes. A propòsit de la crisi que ens amenaça quan tornem a Barcelona, estaria bé recordar una frase del seu “Diari” ( 17 d’abril de 1943):
«El terrible d’una època és que cal viure-la en detall».
Em sembla exacte: sempre són els detalls allò que angunieja. Per la resta la vida està prou bé. En canvi m’agradaria esmenar-lo quan diu: «El secret de la calma és no témer res, no llegir els diaris i quedar-se a casa» (11 de gener de 1944). Tal com ho veig el secret de la calma és una mica diferent: no témer res, llegir diaris en quatre o cinc idiomes diferents i viatjar una mica. Tot plegat ajuda a relativitzar les misèries.
JEAN COCTEU PER A RESISTENTS
Quan no queda altre remei que tornar a Barcelona, copio un text del seu Diari (3 d’abril de 1944) que des del punt de vista literari no m’agrada gaire perquè està escrit en l’estil carregós dels minyons escoltes quan es fan bons propòsits innocentons; però que recull també l’esperit del temps present.
Un text massa moral, però amb una proposta per pensar-hi i que els vells resistents podem entendre bé:
«No deixar-se endur pel pessimisme, per les converses que us enfonsen més. Treballar, creure, deixar-se veure poc, parlar amb el mínim de persones possible. Fer com si el futur no erigís un enigma espantós. Donar gràcies al cel per la sort de cada dia. Una sola política: la noblesa d’ànima».
Doncs això, tornar-hi!