TOTS ELS ÉSSERS HUMANS NEIXEN LLIURES I IGUALS EN DIGNITAT I DRETS ...
Què he après, doncs, que pugui formular i transmetre? Abans que res, que és necessari i possible rebutjar l'inacceptable. Els que durant dècades s'havien doblegat, considerant que no hi havia res a fer, tant els oponents incapaços d'unir-se abans de prendre el poder com els no resistents després de la victòria de les forces assassines, els que havien renunciat, considerant el combat perdut per endavant, no tenien una cosa fonamental, una cosa que distingeix a l'home en la seva dignitat.
Aquestaés la paraula que buscava. Quan en 1948 els redactors de la Declaració Universal dels Drets Humans van intentar caracteritzar la persona humana, el terme que van triar perquè forma part de totes les religions i totes les filosofies és «dignitat».
És el concepte que inspira l'article 1 d'aquesta Declaració i el que als meus ulls resumeix tota la problemàtica del nostre món contemporani: «Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i drets i, dotats de raó i consciència, han comportar-se fraternalment els uns amb els altres ».
El inacceptable és que s'atempti contra la dignitat. Aquest atemptat de vegades' emmascara amb un rebuig de l'altre perquè li falta alguna cosa, perquè és massa diferent, massa incapaç, perquè legalment té menys privilegis. Però legítimament ningú no pot ser mai tractat com inferior. Aquest tractament és inacceptable. I és legítim indignar.
Aquí éson la indignació ha de trobar la seva via i conduir a un veritable compromís. Si es queda en pur rebuig es debilita, es converteix en còlera, en cruixit de dents. Trobar què és el que mereix indignació és la primera vocació que he de transmetre als qui s'enfrontaran amb aquest nou món tan greument amenaçat.
És una qüestió de consciència
Stéphane Hessel, En resumen ... o casi, Aguilar, Madrid 2012
Precisamente por eso, lassociedades modernas, por estar presididas por una suerte de principiomalthusiano según el cual la basura crece más rápidamente que los medios parareciclarla de modo tradicional, necesitan disponer de tierras baldías,vertederos y escombreras en donde depositar las basuras para quitarlas de enmedio y poder seguir viviendo, seguir desperdiciando sin ahogarse entre suspropios residuos. Y junto a estos no-lugares urbanos (por utilizar laafortunada terminología del antropólogo MarcAugé, sobre la que en seguida volveré) es preciso también disponer de no-lugaressociales a los que pueda trasladarse la población sobrante que los sistemasproductivos y consuntivos no pueden absorber (suburbios, chabolas, favelas,ghettos, campamentos, etc.). “Basura” es lo que no tiene lugar, lo queno está en su sitio y, por tanto, lo que hay que trasladar a otro sitio con laesperanza de que allí pueda desaparecer como basura, reactivarse, reciclarse,extinguirse: lo que busca otro lugar para poder progresar. En su obra WastedLives (cuyo título propongo traducir al castellano como “Vidas-basura”), elveterano sociólogo Zygmunt Bauman haexplicado que la actual crisis de la modernidad se expresa al mismo tiempo deestas dos maneras: por una parte, los problemas de contaminación (yespecialmente, por su simbolismo, el problema que representan los residuos deorigen nuclear) han alcanzado un punto de inflexión en el momento en el que seha descubierto que el planeta estaba lleno, que ya no había más WasteLands adonde trasladar los residuos para quitarlos de en medio; por otraparte, la emigración, que era la salida tradicional para las poblacionesresiduales a las que el progreso industrial y post-industrial desplazaba ydejaba sin papel alguno que representar, ha dejado de ser una soluciónpracticable, porque ahora todos los lugares sociales del mundo están ocupados,no hay puestos libres en donde colocar a los que están de más.