La sèrie es deia Man about the house , i aquí va ser traduïda com Un hombre en casa . Estem parlant dels setanta profunds. L'interpretava Richard O'Sullivan, però el que ens interessa són els actors secundaris que formaven el matrimoni Roper (dos grandíssims actors còmics: Yootha Joyce i Brian Murphy). A quasi tots els episodis se subratllava que el senyor Roper vivia, des de temps immemorials, de les prestacions socials, tot i que aparentment no les necessitava. El senyor Roper vivia parasitàriament gràcies, en part, a la política de "diàleg social" de James Callaghan, primer ministre del Regne Unit entre el 1976 i el 1979, que havia normalitzat l'ultracorporativisme sectorial tot transformant els sindicats en un govern paral·lel que no havia triat ningú. Aquest és l'origen directe de les successives majories electorals que van fer que Margaret Thatcher fos primera ministra al llarg d'onze anys, des del 1979 fins al 1990. Els britànics ja n'estaven farts, llavors, del que representava el senyor Roper; i també de totes les altres anomalies democràtiques generades per l'exacerbació d'un fals "diàleg social" que, en realitat, era una vulgar forma de coacció basada a boicotejar constantment els serveis bàsics. Per entendre Margaret Thatcher cal conèixer primer els efectes devastadors de la política econòmica de Callaghan (amb grans paral·lelismes, per cert, amb la frivolitat de Zapatero). Cal recordar també que la dècada de la senyora Thatcher va ser la que va gestionar les darreres espeternegades de la Guerra Freda, cosa no gens fàcil. En el seu llarg mandat (1979-1990) Margaret Thatcher va ser una figura immensament impopular, tant dins com fora del Regne Unit. De fet, ahir mateix, només uns minuts després de fer-se pública la seva mort, Thatcher va batre probablement el rècord d'obituaris despectius o directament insultants. És curiós que el tòpic de la Dama de Ferro no recaigués en el seu predecessor Callaghan, en aquest cas a títol de cavaller ferruginós: va ser ell qui, sent ministre de l'Interior, va desplegar les tropes de Sa Majestat a l'Ulster amb la gens oculta intenció d'aixafar els ciutadans de segona categoria catòlics irlandesos. També és estrany que ningú no hagi reconegut mai que Margaret Thatcher fou l'únic líder europeu que es va enfrontar a la dictadura argentina de l'única manera amb què cal tractar els dictadors sanguinaris: a hòsties. Per descomptat no crec que hi hagi ningú que vulgui recordar tampoc que fou un dels poquíssims membres del Partit Conservador que a la dècada del 1960 va votar a favor de despenalitzar l'homosexualitat al Regne Unit, on constava com a delicte.
¿D'on prové la insòlita antipatia generalitzada cap a Margaret Tatcher? Probablement, de la seva escassa o nul·la habilitat per calcular el preu mediàtic de la responsabilitat política, així com d'un posat estereotipat i rígid de senyora de classe mitjana amb problemes de restrenyiment crònic i roba interior de color carn. També, sens dubte, per una fermesa mal entesa, en què la línia de separació entre les pròpies conviccions i la intransigència més primària era sovint inexistent: el cas de Bobby Sands i altres presos de l'IRA n'és un exemple dramàtic i, al meu entendre, constitueix la pitjor de les seves errades polítiques. En tot cas, l'animadversió dels intel·lectuals europeus cap a aquesta dona no prové d'aquest fet, sinó de ser la primera veu que no va riure les gràcies al totalitarisme soviètic en un moment en que això encara era chic . Ho va explicar molt bé el novel·lista anglès Martin Amis en evocar la ignorància petulant dels nois de bona casa que contemplaven la misèria del socialisme real fent dringar els glaçons d'un bon whisky. Que Margaret Thatcher actués amb responsabilitat històrica en relació a aquell final agònic va ser realment molt mal vist. Cal un afegit: "Mal vist"... on? A la tele, per descomptat.
El mandat de Margaret Thatcher coincideix amb l'època daurada de la BBC, molts productes de la qual vam veure gairebé al mateix temps a casa nostra. Es tractava d'un humor veritablement àcid, sovint duríssim en el cas de la imatge de la primera ministra i la seva política. Thatcher va acceptar el joc esportivament, i la televisió pública britànica va dur a terme exemplarment la seva feina. Sigui com sigui, convé no perdre de vista que la impopularitat no és el resultat de l'atzar, ni sovint tampoc dels propis actes. Thatcher, curiosament, passarà a la història amb una denominació -Dama de Ferro- que va aparèixer per primer cop al Pravda : quina envejable impopularitat!
Ferran Sáez Mateu, Thatcher: responsabilitat i impopularitat, Ara, 09/04/2013
