BLOCS DE FILOSOFIA » La pitxa un lio » diciembre 17, 2013

Canales

22362 temas (22170 sin leer) en 44 canales

Associacions

• Adhoc. Filosofia a secundària (25 sin leer)
• Associació filosófica de les Illes Balears (101 sin leer)

Estudiants

• telèmac (1035 sin leer)

Professors

• A l'ombra de Zadig. (165 sin leer)
• Aprender a Pensar (181 sin leer)
• aprendre a pensar (70 sin leer)
• ÁPEIRON (16 sin leer)
• Blog de Filosofía - Filosóficamente - Blog de Filosofía - Filosóficamente (23 sin leer)
• Boulé (267 sin leer)
• carbonilla (45 sin leer)
• Comunitat Virtual de Filosofia (739 sin leer)
• CONTRA LA NECIESA (31 sin leer)
• CREACIÓ FILOSÒFICA II (28 sin leer)
• DE SOFISTA A SAVI (10 sin leer)
• DIDÁCTICA de la FILOSOFÍA (41 sin leer)
• Educación y filosofía (229 sin leer)
• El café de Ocata (4693 sin leer)
• El club de los filósofos muertos (88 sin leer)
• El Pi de la Filosofia
• EN-RAONAR (489 sin leer)
• ESTÈTICA DE L'EXISTÈNCIA. (570 sin leer)
• Filolaberinto bachillerato (209 sin leer)
• FILOPONTOS (10 sin leer)
• Filosofía para cavernícolas (604 sin leer)
• FILOSOFIA A LES TERMES (164 sin leer)
• Filosofia avui
• FILOSOFIA I NOVES TECNOLOGIES (36 sin leer)
• Filosofia para todos (134 sin leer)
• Filosofia per a joves (11 sin leer)
• L'home que mira (74 sin leer)
• La lechuza de Minerva (26 sin leer)
• La pitxa un lio (9417 sin leer)
• LAS RAMAS DEL ÁRBOL (78 sin leer)
• Materiales para pensar (1020 sin leer)
• Meditacions des de l'esfera (13 sin leer)
• Menja't el coco! (30 sin leer)
• Minervagigia (24 sin leer)
• No només filo (61 sin leer)
• Orelles de burro (498 sin leer)
• SAPERE AUDERE (566 sin leer)
• satiàgraha (25 sin leer)
• UN LUGAR PARA APRENDER FILOSOFÍA (69 sin leer)
• UNA CAIXA D´EINES PER PENSAR (40 sin leer)
• Vida de profesor (215 sin leer)

La pitxa un lio (4 sin leer)

• diciembre 17, 2013
• 22:20

  El tren de la vida (pel.lícula).

   » ‎ La pitxa un lio
  
  
• 22:07

  La solitud escollida.

   » ‎ La pitxa un lio

  by Amedeo Modigliani

  La soledad no tiende a desaparecer. Incluso puede llegar a definir todo tiempo, pero bien podríamos decir que determina muy singularmente el momento presente. No es suficiente subrayar la cada vez más numerosa cantidad de personas que o eligen vivir solas o se ven abocadas a ello. Obviamente, no hemos de deducir que quienes se encuentran en tal situación están solas, del mismo modo que no siempre dejan de estarlo quienes viven con otros. En última instancia, cada quien ha de vérselas con una soledad constitutiva que es crucial en la relación que uno establece consigo mismo y que resulta determinante para que su palabra sea efectivamente singular. Nadie podrá dejar de afrontar el propio vivir, ni hacerlo en lugar ajeno.
  El espejismo de la gran y permanente vinculación, que confunde la conexión con una relación, se desvanece ante la experiencia de una enorme soledad, que es precisamente la que teje la red. Podríamos suponer que se trata simplemente de combatirla mediante toda una suerte de ocupaciones y de entretenimientos, pero sabemos que al limitarnos a ellos se agudiza y se extrema incluso la sensación de aislamiento. Ni es fácil, ni conviene caer en el error de que lo es, abordar el desafío al que parece convocarnos una cierta pérdida no suplida por sucedáneos de conversación o aparentes compañías. Y hasta tal punto que puede decirse que la tarea de afrontar nuestra soledad es una labor esencial del propio vivir.
  Sabemos que en muchas ocasiones buscamos algunas formas de soledad. Incluso las necesitamos y las preferimos. En cierto modo, poder elegirlo es ya un privilegio que constata que uno no se encuentra en la experiencia de dolor y de sufrimiento que comporta en diversos grados y modalidades el sentirse solo. Y quien lo está no acostumbra a tener la sensación de que es algo que realmente ha preferido. Por tanto, conviene no precipitarse en los valores o valoraciones sobre la vida ajena, celebrando o calificando la soledad de los demás.
  No deja de ser significativo que las diversas formas de comunidad y de comunicación, de relación y de vida en común, y las múltiples experiencias al respecto no han hecho sino ratificar otras modalidades de soledad. Ello no supone que no hayan supuesto en numerosos casos un espacio de encuentro, de convivencia y de mutuo reconocimiento para afrontar la vida. La diversidad de opciones y de modelos ha de incluir en todo caso la cada vez más frecuente decisión de vivir solos. Que signifique una preferencia no supone que no implique en muchas ocasiones la aceptación de los límites de otras modalidades de organización de la existencia. Pero todo ello no podría entenderse sin una comprensión de lo que el concepto de individuo y de individualidad supone en la conformación del presente.
  No siempre estamos ni bien preparados ni bien dispuestos para vivir solos. La proximidad del calor afectivo, emocional  y la seguridad que nos procuran determinados entornos colectivos se han propuesto con tal contundencia y parecen responder tanto a lo que por diversas razones deseamos, que más se diría que no somos capaces de estar a otra distancia de los demás que próximos y cerca. Y hasta tal punto, que parece resultarnos enigmático e incluso inquietante, susceptible de ser considerado algo un tanto extraño, que alguien se encuentre solo. Pronto establecemos un catálogo de explicaciones o de recelos para acabar por hallar razones para tan “sospechosa” elección. Sin embargo, hay quienes viven en plenitud una cordial implicación y una enorme dimensión social en sus relaciones, sin por ello dejar de estar solos. Y muestran una consistencia, capacidad de acción y de entrega en absoluto menor que quienes viven juntos.
  Aunque la soledumbre puede considerarse sin más sinónimo de la soledad, no faltan quienes atribuyen este término fundamentalmente a la soledad elegida, reunida y acumulada. No buscarla, no procurársela, no disponer de ella, en cierta medida impediría la constatación de sí mismo, imprescindible para abrirse a los otros. Lo dramático de nuestro tiempo es que al combatir toda soledumbre no hace sino procurar los cimientos para una universalización de la soledad, que entroniza formas rudimentarias de lo individual.
  Tratar de valerse por sí mismo, algo sin duda decisivo para la autonomía personal, se malentendería como la capacidad de prescindir de los demás. La necesaria hegemonía se leería entonces como indiferencia para con los otros. De este modo, la autonomía y la hegemonía se ofrecerían, interpretándolas inadecuadamente, como la gran coartada para no contar con nadie. La autosuficiencia no sería ya soledad buscada sino el gran triunfo del individualismo. Si no somos capaces de establecer una adecuada relación con nosotros mismos, asentada en un modo razonable de habitar la propia soledad, no seremos capaces de comunicación ni de solidaridad.
  Aprender la necesidad de convivir con nuestra soledad lleva toda una vida. Hacerlo es decisivo para nuestra emancipación personal, para el ejercicio del vivir y para el desarrollo de nuestra libertad. Eludirla por el simple procedimiento de dictaminar que ha sido superada supone al mismo tiempo la incapacidad de conllevarla y compartirla, que son las claves de una relación. En la soledumbre asumida y cultivada se nutre y se sustenta la capacidad de lo que Descartes denomina cogitare, y que es tanto pensar como desear, querer y sentir. Y hasta tal punto que al representarme algo me represento a mí mismo. No es solipsismo, es copertenencia, implicación. En cierta medida, pensar es habitarse, clave para abrirse desde lo otro de uno mismo a lo otro de sí. De este modo se comprende aquello que para Montaigne constituye la base de todo su conocimiento. “Estudiome. Es mi metafísica y mi física”. Pero no es el mero análisis ensimismado del yo, sino la experiencia imprescindible de sí mismo para poder ser.
  No solo son tiempos difíciles para lo común. También lo son para la experiencia de una soledad consistente. Ya resulta complicado hasta poder dar consigo. Todo parece empeñado en la ocupación y la agitación permanentes que no pocas veces no hacen sino confirmar otra soledad, la de ser alcanzado por la indiferencia, para empezar por la de uno mismo. Por ello, cultivar una cierta distancia de los valores dominantes que preconizan formas de éxito no siempre atractivas supone no una huida al refugio de lo infecundo, sino una aproximación al espacio en el que fortalecer nuestras posibilidades para el pensamiento y la acción.
  Ángel Gabilondo, La soledumbre, El salto del Ángel, 17/12/2013
• 22:00

  L'homeopatia segons el Intermedio.

   » ‎ La pitxa un lio
     
  
  
• 6:09

  Les prioritats de les elits nord-americanes.

   » ‎ La pitxa un lio
   
  
  L'augment de la desigualtat no és una preocupació nova. Ja en parlava l'any 1987 la pel·lícula d'Oliver Stone Wall Street, en què es retratava una plutocràcia a l'alça que insistia que la cobdícia és bona. Però els polítics, intimidats per les advertències sobre una "guerra de classes", s'han negat a prendre's seriosament la bretxa que creix entre els rics i la resta. 
  Però això pot estar canviant. Barack Obama ha declarat que la desigualtat és "el repte que defineix la nostra època". El president i altres polítics hi han posat prou l'accent perquè la seva insistència hagi produït l'efecte reacció d'alguns opinadors, que argumenten que la desigualtat no és un gran problema. 
  Estan equivocats.
  L'argument més utilitzat per posar la desigualtat en un segon pla és la crisi econòmica. El que el defensen vénen a dir: ¿no és més important restaurar el creixement que preocupar-nos de com es distribueixen els beneficis que genera? 
  Doncs no. D'entrada, i encara que ens fixem només en l'impacte directe de l'augment de la desigualtat en nord-americans de classe mitjana, la qüestió ja és molt preocupant. Però és que, a més, probablement la desigualtat va jugar un paper important en la creació del desastre econòmic actual, i ha jugat un paper crucial en la nostra incapacitat per solucionar-lo. 
  Comencem pels números. De mitjana, els nord-americans són molt més pobres ara que abans de la crisi. Per al 90 per cent de les famílies amb menys recursos, aquest empobriment reflecteix tant que el pastís econòmic s'ha empetitit com que cada vegada en tenen un tros més reduït. Quina d'aquestes dues dinàmiques reductores ha tingut més impacte? La resposta, sorprenentment, és que han tingut un impacte similar. És a dir, la desigualtat està creixent tan de pressa que en els últims sis anys ha estat per als ingressos del nord-americà mitjà un llast comparable als mals resultats econòmics. I això, malgrat que aquests anys han coincidit amb la pitjor crisi econòmica des de la dècada de 1930. 
  I si prenem una perspectiva més àmplia, la creixent desigualtat és, de llarg, la causa més important que els ingressos de la classe mitjana hagin anat perdent poder adquisitiu. 
  Més enllà d'això, quan contemplem la gran recessió que arrenca el 2007 i la -no tan gran- recuperació que la va seguir, veiem que l'impacte econòmic i sobretot polític de la desigualtat ha sigut enorme. 
  Està àmpliament acceptat que l'augment de l'endeutament de les llars va contribuir a posar les bases de la nostra crisi econòmica. Aquest augment del deute va coincidir amb l'augment de la desigualtat, i probablement tots dos fenomens estan relacionats -tot i que la relació no és concloent-. Després de la crisi, el continu desplaçament dels ingressos de la classe mitjana cap a una petita elit va perjudicar el consum, de manera que la desigualtat està vinculada tant a la crisi econòmica com a la debilitat de la recuperació subsegüent. 
  Al meu entendre, però, el paper realment crucial de la desigualtat en la calamitat econòmica que hem viscut ha sigut polític. 
  En els anys previs a la crisi es va produir un notable consens bipartidista a Washington a favor de la desregulació financera -un consens faltat de tota justificació teòrica o històrica-. Quan va arribar la crisi, va arribar la pressa per rescatar els bancs. Però tan aviat com això es va fer, va sorgir un nou consens sobre la conveniència de deixar estar la creació d'ocupació i centrar-se en la suposada amenaça dels dèficits pressupostaris. 
  Què tenen en comú els consensos previs i posteriors a la crisi? Tots dos eren econòmicament destructius: la desregulació va contribuir a fer possible la crisi, i la tornada prematura a l'austeritat fiscal ha fet més que qualsevol altra causa per entorpir la recuperació. Tots dos consensos, però, corresponen als interessos i als prejudicis d'una elit econòmica la influència política de la qual havia augmentat juntament amb la seva riquesa. 
  Tot això és especialment clar si mirem d'entendre per què Washington, enmig d'una crisi caracteritzada per un atur persistent, es va obsessionar amb la suposada necessitat de retallar la Seguretat Social i el programa Medicare. Aquesta obsessió mai va tenir sentit econòmic: en una economia deprimida en què els tipus d'interès estaven més baixos que mai, el govern havia de gastar més, no menys, i una època d'atur massiu no és el millor moment per centrar-se en els possibles problemes fiscals de les dècades a venir. L'atac als programes de seguretat social tampoc reflectia les necessitats de la gent. 
  Però les enquestes fetes entre els molt rics han demostrat que -a diferència de la població en general- consideren el dèficit pressupostari un tema crucial i que estan a favor de les grans retallades en els programes de protecció social. I, com sabem, aquestes prioritats de les elits van prendre el control del discurs polític del país. 
  I això em porta a la meva conclusió final. La reacció contra els que volen combatre la desigualtat sol amagar, subjacentemt, el desig d'alguns opinadors de despolititzar la reflexió econòmica perquè esdevingui tecnòcrata i no partidista. Però això és una quimera. Fins i tot en aquelles qüestions que semblen purament tecnocràtiques, els conflictes de classe i la desigualtat donen forma -i, per tant, deformen- el debat. 
  Per tant, el president Obama tenia raó. La desigualtat és el desafiament que defineix la nostra època. Farem alguna cosa per afrontar aquest repte?
  Paul Krugman, Per què la desigualtat és la clau, Ara, 17/12/2013