 |
| Gilles Deleuze |
Gilles Deleuze li va dir una vegada a
Toni Negri: “Creure en el món és el que més ens falta”. Era una entrevista que va tenir lloc l’any 1990, segurament a París. Cinc anys després,
Deleuzees va tirar daltabaix del pis on vivia. Recordo que aleshores jo era a Berlín, aprofitant un parell de mesos de poca pressió a la universitat (aleshores els cursos eren anuals, i no quadrimestrals) per aprendre alemany. És a dir, que estava jo mateixa fora de classe. En aquells temps no hi havia internet a mà i jo no llegia prou bé els diaris. M’ho va dir un conegut, una tarda freda en un bar, i recordo les llarguíssimes hores que vaig passar en estat de xoc fins que vaig poder contrastar la notícia. Deien, les cròniques, que no estava deprimit ni desesperat, sinó que patia dels pulmons i no volia arrossegar-se per la vida, o pel món. No volia viure si li faltava l’aire. En un altre lloc havia escrit “Doneu-me possibles, que si no m’ofego”.Des d’aquell moment la frase
creure en el món és el que més ens falta em va acompanyar com un enigma i encara cinc anys més tard vaig acabar una tesi doctoral que vaig titular
En las prisiones de lo posible . Novament, els possibles i l’ofec. El món m’ofegava com una presó on es podia escollir entre un passadís o un altre, entre un pati o un altre, entre un color del vestit o un altre, però d’on no es podia sortir sense tirar-se daltabaix.
Deleuzedeia que ens falta creure en el món. Però què ens falta per poder creure-hi? Esperança? Compromís? Sentit de la realitat? Proximitat? De què està feta la incredulitat que ens ofega? Hi ha moltes respostes possibles a aquesta pregunta, segurament. Però n’hi ha una que, al cap dels anys, em sembla inevitable: està feta de por. Podem analitzar molts dels fenòmens de la vida moderna que han ampliat la distància entre cada un de nosaltres i el món: l’individualisme, la vida urbana, els mitjans de comunicació... Però en el fons de tot, continua governant-nos la por. Segurament ho ha fet sempre, i potser per això en lloc de creure en aquest món hem hagut de creure en altres mons, divins o utòpics.Això em fa pensar que no calen raons per creure en el món: només cal perdre la por. No parlo de les pors concretes, necessàries. Parlo de la por. La por que ens fa viure contra els altres. La por que ens fa témer perdre el control de les nostres vides. La por amb què alcem els murs de les presons que ens protegeixen. Creure en el món és descobrir que no hi ha un fora de la presó perquè la presó dels possibles no existeix. Només hi ha una realitat injusta i dolorosa de la qual ens costa tant marxar que només ho fem esgotant l’últim alè d’aire.
Marina Garcés,
Creure en el món, Ara, 22/06/2014
[elpais.com]
Adhoc. Filosofia a secundària
(25 sin leer)Associació filosófica de les Illes Balears (101 sin leer)
aprendre a pensar (70 sin leer)
ÁPEIRON (16 sin leer)
Blog de Filosofía - Filosóficamente - Blog de Filosofía - Filosóficamente (23 sin leer)
Boulé (267 sin leer)
CREACIÓ FILOSÒFICA II (28 sin leer)
El café de Ocata (4693 sin leer)
El club de los filósofos muertos (88 sin leer)
ESTÈTICA DE L'EXISTÈNCIA. (570 sin leer)
Filolaberinto bachillerato (209 sin leer)
FILOPONTOS (10 sin leer)
Filosofia avui
FILOSOFIA I NOVES TECNOLOGIES (36 sin leer)
La lechuza de Minerva (26 sin leer)
La pitxa un lio (9417 sin leer)
LAS RAMAS DEL ÁRBOL (78 sin leer)
Minervagigia (24 sin leer)
Orelles de burro (498 sin leer)
satiàgraha (25 sin leer)