 |
Fa uns quants anys, Alex F. Osborn (1888-1966), fundador d’una empresa de publicitat, descobrí un procediment per generar solucions que ha gaudit d’una gran popularitat fins avui: la turmenta d’idees (brainstorming). En petits grups de treball, cada participant exposa totes les ocurrències possibles que li vinguin al cap sobre un tema concret. Només existeix una limitació: estan prohibides les crítiques. Osborn sostenia que la por a una retroalimentació negativa podia obstaculitzar l’associació lliure d’idees, la qual cosa conduïa a que les persones es quedessin per a si mateixes les millors respostes.
El mètode d’Osborn no trigà a trobar adeptes dins del món de l’economia. Tanmateix, aviat generà dubtes sobre el seu funcionament. Nombrosos estudis han revelat que els equips que practiquen la turmenta d’idees produeixen un nombre menor de bones propostes que la mateixa quantitat de persones pensant en solitari. Dit d’una altra manera: el grup rendeix menys que la suma dels seus membres.
La psicòloga Charlam Nemeth, de la Universitat de Califòrnia en Berkeley, sospita que justament la prohibició de criticar altres idees debilita l’estratègia, ja que discutir de forma oberta les ocurrències podia afavorir el flux d’idees, o fins i tot argumentar-les. En 2004, junt amb altres investigadors de la mateixa universitat, Nemeth comprovà LA SEVA HIPÒTESI. Plantejà a un seguit de voluntaris la qüestió següent: Quina és la millor manera d’evitar els embussos circulatoris en la badia de San Francisco? Dividits en grups de cinc persones, els participants disposaven de 20 minuts per desenvolupar tantes solucions com els fos possible. Alguns equips empraren la turmenta d’idees clàssica (inclosa la prohibició de criticar); altres, pel contrari, debatien idees i criticaven les propostes que no els semblaven adequades. Els altres grups no reberen instruccions concretes per operar.
Els individus que havien emprat el mètode de la turmenta d’idees amb prou feines puntuaren millor que els que buscaren solucions sense basar-se en cap estratègia determinada. En comparació, els grups als que se’ls havia aconsellat que criticaren les propostes que no els semblaven adequades obtingueren millors resultats.
Daniela Zeibig, Estrategias para un pensamiento creativo, Mente y Cerebro 70, 2015