| William James |
Hi ha tres escenes fundacionals de la filosofia als diàlegs platònics. Tres com a mínim. Són la condemna a mort de Sòcrates, la sortida i la tornada del filòsof de la caverna i l’expulsió dels poetes de la República, imaginada pel filòsof rei. Segons la tercera, l’imperi de la filosofia, com a projecte educatiu i de societat, passaria pel divorci amb la poesia. Podem discutir si Plató volia dir això. Hi ha un llibre molt interessant, Prefacio a Platón, de Havelock, que ho matisa i mostra que del que està parlant Plató a la República és d’un conflicte entre models educatius i els valors que transmeten. Però més enllà del que estigui passant en aquest diàleg, el que és veritat és que la nostra cultura ha pretès donar per vàlid aquest divorci, fins i tot l’antagonisme entre el concepte filosòfic i la creació poètica. Contra aquesta pretensió, protesto. Però per protestar, cal argumentar, i ho intentaré en el marge dels escassos espais d’aquesta columna.En un llibre meravellós i inesgotable, El mundo en el oído, el poeta i historiador de la música Ramón Andrés diu una cosa molt interessant: diu que a Grècia, i de manera clara amb la filosofia d’Aristòtil, neix el formalisme que triomfarà a la modernitat. Més concretament: amb el pensament formal, diu, li és arrabassat a l’home “el pensament acústic”. Això té com a conseqüència deixar d’escoltar el pensament per començar a veure els conceptes i les seves relacions. El conflicte entre l’escolta i la visió, entre l’oïda i la vista, és innegable, i que a Occident ha dominat una concepció visual del coneixement també. Però, ¿això vol dir que hem deixat de sentir -en el doble sentit que té en català la paraula- el pensament?Aquí és on penso que cal dir que no ha estat així. La poesia, com a gènere literari, ha guardat la mètrica i, per tant, la relació explícita amb la respiració i el ritme. Però la filosofia no seria un pensament viu si no hagués mantingut, a la seva manera, la relació amb una rítmica que és el que fa de cada filosofia una manera singular de respirar. William James, el filòsof nord-americà, deia precisament que pensar és respirar. És impossible llegir bé els textos filosòfics si no hi sentim la respiració i el ritme de qui els ha escrit, viscut, patit i compartit. Per això cal llegir-los també, de tant en tant, en veu alta, encara que siguin traduïts. Proveu-ho. A l’escola ens han ensenyat a fer esquemes per retenir les idees. I si n’escoltem el ritme? Veureu que s’entenen moltes més coses que només amb les imatges no havíeu arribat a escoltar.Marina Garcés, Respirar el sentit, Ara 08/11/2015