 |
| Byung-Chul Han |
Han ensenya filosofia a Berlín després d’haver estar professor a Karlsruhe, de la mà d’un dels filòsofs alemanys més traduïts: Sloterdijk, que el va descobrir quan va llegir la seva tesi doctoral sobre Heidegger. Prèviament havia estudiat metal·lúrgia a Corea. Va anar a Alemanya amb la intenció de cursar literatura, convençut que la família no l’hi deixaria fer a Seül.
Es podria dir que hi ha dos tipus de professionals de la filosofia, que es distingeixen pel llenguatge que utilitzen. Uns escriuen per a tothom i busquen fer-se entendre; altres no necessiten que els entenguin i fan servir un argot de vegades incomprensible. Han es fa entendre i, a més a més, parla de problemes reals de les persones reals. Descriu una societat malalta que genera homes malats. Creu que hi ha dos tipus de malalties: les víriques, on la infecció prové de fora, i les que s’originen a l’interior de l’individu: el cansament, la depressió, el sentiment de fracàs.
Bona part d’aquests mals tenen a veure amb la forma de viure, és a dir, amb l’esquema d’organització social.
La societat actual ve d’una organització disciplinària. Les desviacions de la norma originaven bojos o criminals. I la solució era en tots dos casos la mateixa: la repressió, l’internament en presons o manicomis. Però el present ja no és disciplinari, diu Han, i per tant busca altres vies. Una és aconseguir que l’individu assumeixi com a propis uns objectius vinculats a la producció i el consum, fen innecessària la repressió. Ara bé, en la mateixa mesura que els objectius no sempre són assolits, es genera el sentiment de frustració. Si, des de la perspectiva del marxisme, l’home era un ésser explotat per un explotador i la confrontació entre ambdós era la lluita de classes, Han sosté que l’explotació de l’individu ja no és exterior: ell mateix s’imposa viure explotat. Es violenta a si mateix des de dins, cosa que el porta a la desmoralització i, per què no, al càncer, una malaltia d’origen intern. Obligat a l’èxit, acaba fracassat, i no pot ser d’altra manera, diu, perquè aquest tipus de violència interior és immanent al sistema neoliberal, una societat del rendiment on domina l’autoexplotació.
El lector es pot reconèixer fàcilment en aquest home impulsat a assolir-ho tot i condemnat a no arribar-hi i, a més, en solitud, desproveït d’un horitzó d’esperances i de fe perquè el primer que ensorra el sistema productiu són les creences.
De fet, tot gira al voltant del mercat, tot es mercantilitza. Des de l’amor, que passa a convertir-se en pornografia, fins a la política, que passa a convertir-se en espectacle. Tota la societat es converteix en espectacle i mercaderia. Una mercaderia que cal que sigui exposada perquè allò que no és vist no té existència. És l’exposició el que introdueix les coses (i les persones) al mercat, fent-los objectes de compra i venda.
En aquest context, destaca Han l’exigència que es fa avui de transparència política, que no és fruit d’una voluntat participativa sinó de la societat de l’espectacle, on ha fet fallida la confiança. Entengui’s bé: no es condemna la transparència política, sinó l’exigència de transparència. Si el ciutadà confiés en el polític, no li exigiria que fos transparent. La confiança suposa una relació positiva amb l’altre, i avui no es dóna. És un valor en vies d’extinció. El dirigent polític es converteix ell mateix en espectacle, com s’ha vist en les darreres campanyes electorals, on els candidats es passejaven per programes televisius gens polítics o ensenyaven la seva casa com a manera d’ocultar la manca d’idees: espectacle sense discurs, opinió sense creences, present sense futur. Serveix com a diagnòstic?
Francesc Arroyo, Diagnòstic del malalt, El País 13/01/2015
La societat de la transparència / La societat del cansament
Byung-Chul Han
Traduccions: Jordi Rosiqué
Herder