Enfront d’aquest retorn del jo com a arcàdia perduda, m’agrada recordar les iròniques paraules que Denis Diderot fa dir a un dels seus personatges, un D’Alembert fictici, en ple deliri nocturn, amb la consciència capturada entre l’estat febril i l’èxtasi eròtic. És a dir, quan és menys un jo. La seva preocupada amant li pregunta: i com puc saber que jo soc jo i tu ets tu, si tots som part d’un mateix flux de matèria viva? D’Alembert li respon: el jo és aquell lloc al qual més vegades tornes. I fa servir la imatge de la teranyina i l’aranya, amb el seu moviment d’anar i venir. El jo no és l’aranya i el món la teranyina, com es podria malinterpretar. El jo és la relació d’anar i venir entre l’aranya i la teranyina. L’animal camina sobre el no-res fent servir la xarxa que ell mateix ha creat i sense la qual no seria res. Enllaçada al branquilló d’un arbre o a la cantonada tranquil·la d’una teulada, la teranyina relaciona mons. Només així l’aranya pot caminar i viure. No sap qui és. No es busca a ella mateixa. Crea i recrea les seves relacions.
Marina Garcés, Les teranyines del jo, Ara 30/04/2017 [www.ara.cat]
