Es fa la votació i, per un vot de diferència, guanya la pregunta: "És el mateix ser feliç que sentir-se feliç?
- Algú dels que ha votat la pregunta podria començar?- Home, sembla que, si et sents feliç, ja ets feliç, per tant seria igual.- Però que passaria si fossis feliç, però no t'hi sentissis ...? Potser tinguis de tot el que cal per ser feliç, però et sentis infeliç.- És que per ser feliç no cal tenir res! Pots ser feliç amb qualsevol cosa. - Ser feliç com aquell home -de tots conegut- que camina de Rubí a Sant Cugat i torna.- Una de les claus per ser feliç és no estar aferrat a res ni a ningú.- Doncs jo crec que part de la felicitat és estar vinculada a persones, estimar algú. - Però això pot ser una font d'infelicitat, perquè els altres et fan patir.- Ser feliç és subjectiu: a cadascú el fan feliç coses diferents!- Aleshores, podem deixar de parlar o discutir. Aleshores si no volem emmudir, hauríem de deixar de discutir per passar a informar els altres sobre què ens fa feliços a cadascú. No seria una mica avorrit?- A mi em sembla que si algú diu que és feliç és un babau. De vegades ho diem d'algú, d'una criatura: "mira-te'l, què feliç".- O amb un cert paternalisme, quan senyalem algú que no té res, que és un desgraciat, i diem "però en canvi és feliç".
- Potser el que passa és ens fa vergonya confessar que som feliços. O ens fa por que, per dir-ho, perdem la felicitat.- Si que n'és de fràgil aleshores! - Jo crec que moltes vegades confonem felicitat amb acontentament, que no és el mateix. Estar content no és ser feliç. Ni alegre, eufòric o satisfet.- Felicitat és el mateix que satisfacció, si no, mireu-ho al diccionari.
- La felicitat és un tema com antic, passat, carrincló. És el mateix que estar content. Guanya el Barça, i la gent diu que és feliç. La publicitat et diu que has de ser feliç. La mentalitat consumista atia el consum fent-nos veure que el tenir ens farà feliços. La munió de llibres d'autoajuda ...- Freud deia que la felicitat era un sentiment que provenia de la satisfacció imprevista d'un desig llargament cobejat. Potser és aquesta la diferència entre felicitat i satisfacció: l'imprevist.- Segurament el marxisme ha tractat tan poc la felicitat perquè la felicitat és una alienació. Sentir-se feliç pot ser un estat alienat.- Home, "de cadascú segons les seves capacitat, a cadascú segons les seves necessitats" es pot interpretar com un projecte de felicitat col·lectiva.- Mireu, ser feliç és ser capaç de gaudir de les petites coses.
- Una de les claus de la felicitat fóra desitjar només allò que pots assolir. L'acceptació de la vida tal com vé, la resignació.- No estic segur de si esteu dient el mateix. - Camus afirma que podem imaginar Sísif feliç, tot i no poder-se deslliurar de la seva condemna a pujar la pedra que caurà.- Epicur proposava com a màxima felicitat el gaudi del plaer i l'amistat, i per això vivien en una comunitat que acollia adults i joves, dones i homes. El que sorprèn és que quan expecifica sobre quins són els plaers, diu que no són els banquets, ni els peixos, "ni els nois", sinó "el pa i l'aigua" de vegades acompanyats amb "algun formatge".
- Però abans a més s'esplaiava sobre la necessitat de l'exercici en lliurar-se de les pors als déus, al destí, al dolor i a la mort. Sembla que principal problema són els obstacles a la felicitat: Bertrand Russell dedica la major part del seu llibre sobre la felicitat al descriure'ls i combatre'ls: la infundada creença que tot és "vanitat de vanitats", la fatiga, l'avorriment, l'enveja, el pecat, la mania persecutòria, la por al què diran ...
- Diògenes i els cínics deien que havíem d'aconseguir l'autosuficiència. Es conten moltes anècdotes d'aquest filòsof que no va escriure res: només tenia una capa, un bastó i un got. El bastó i la capa li servien per aixoplugar-se a l'hivern i per fer-se ombra a l'estiu, el got per beure i menjar. Un dia va veure un nen que bevía amb la mà; aleshores va llençar el got.- Sembla que hauríem de distingir entre felicitat com a sentiment (quan diem "ens sentim feliços") i felicitat com a valor (quan diem "té una vida feliç"). Podríem tenir una vida feliç i no sentir-nos feliços sempre.- És allò de Stuart Mill: "És millor ser un Sòcrates insatisfet que un neci satisfet; un ésser humà insatisfet que un porc insatisfet".- Una vida feliç seria un vida de plenitud.- Aristòtil proposava que una vida feliç requeria bastantes coses. Calia practicar les virtuts del coneixement, el que ell anomenava de la "vida contemplativa" i a més, le virtuts del caràcter, "ètiques", com podien ser el valor, la temprança, la magnanimitat, la generositat, l'orgull sense sobèrbia, etc. A més, calia tenir amics i un cert benestar material. I finalment, havíem de tenir sort, perquè podria ser que disposéssim de tot allò però emmalaltíssim o se'ns moris algú estimat.- És clar que Aristòtil proposava un model aristocràtic de vida feliç. Avui concebríem diverses classes de vida plena. Potser donaríem menys importància a la vida teòrica i més al gaudi estètic. També modificarien algunes virtuts, potser afegint-hi les de preservar les relacions, la cura, la simpatía ...- Conec una persona que tot i tenir una feina poc "aristocràtica" -ven cupons- em sembla que és feliç i irràdia felicitat, et fa sentir feliç a tu mateixa només de veure-la.- El coneixement i la pràctica influeixen, tant per tal de saber gaudir, com per saber prendre's les contrarietats de manera que ens afectin el menys possible. Una persona entesa en art és més capaç de gaudir d'una obra d'art que una persona que no ho sigui.- O també de repugnar-li certes obres, de disgustar-li obres que a la gent li agraden. Aleshores seria menys susceptible de ser feliç ...- I què passa si a algú el fa sentir-se feliç, no tan sols la desgràcia dels altres, com de vegades passa, sinó el fer mal? Un franctirador a Sarajevo, o a la plaça Maidàn ... - Jo insistiria en la pràctica del no aferrar-se a res. En aquest sentit, em sembla que el budisme ensenya moltes coses. Recomano el llibre de Matieu Ricard, que es un monjo budista francès que quan el Dalai Lama ve a Europa li fa de traductor: En defensa de la felicidad. Afirma que la felicidad es un estat interior, que cal cultivar evitant les emocions destructives, etc.- Sembla que la vida feliç pot incloure el patiment, perquè de vegades hem de patir per arribar a allò que volem i que ens fa feliços: aprendre un instrument musical, entrenar en un esport, estudiar quelcom que inclou parts àrides, etc.
Aqui s'acaben les notes que recullen algunes intervencions. Tanmateix, resten algunes preguntes i n'apareixen de noves:- Què és el plaer? Tot el plaer prové de la satisfacció de desitjos?- Quins requisits hauria de reunir una vida perquè poguéssim dir que és plena? És el mateix una vida plena que una vida plenament viscuda?- Quines són les virtuts que avui podríem considerar imprescindibles per jutjar una vida com a feliç?- Fins a quin punt el sentir-se feliç no és un estat alienat?- La felicitat no serà un sentiment relatiu?- Aconseguir que les contrarietats de la vida no es transformin en neguits o enutjos és una simple tècnica psicològica?- El que ens fa infeliços és l'imperatiu de ser feliços. D'acord?- Realment és tan important ser feliç?...
Bibliografia:
Alguns clàssics:Aristòtil: Ètica a Nicòmac.Epicur: Lletra a Meneceu.Epictet, Marc Aureli, Enquiridió: Reflexions.Una dona del XVIII:Madame de Chátelet: Discurso sobre la felicidad. Un home de començaments del XX:Bertrand Russell: La conquista de la felicidad.Avui:Savater: El contenido de la felicidad.Bruckner: La euforia perpetua.Singer: Ética para vivir mejor.