BLOCS DE FILOSOFIA » Orelles de burro » julio 16, 2014

Canales

22362 temas (22170 sin leer) en 44 canales

Associacions

• Adhoc. Filosofia a secundària (25 sin leer)
• Associació filosófica de les Illes Balears (101 sin leer)

Estudiants

• telèmac (1035 sin leer)

Professors

• A l'ombra de Zadig. (165 sin leer)
• Aprender a Pensar (181 sin leer)
• aprendre a pensar (70 sin leer)
• ÁPEIRON (16 sin leer)
• Blog de Filosofía - Filosóficamente - Blog de Filosofía - Filosóficamente (23 sin leer)
• Boulé (267 sin leer)
• carbonilla (45 sin leer)
• Comunitat Virtual de Filosofia (739 sin leer)
• CONTRA LA NECIESA (31 sin leer)
• CREACIÓ FILOSÒFICA II (28 sin leer)
• DE SOFISTA A SAVI (10 sin leer)
• DIDÁCTICA de la FILOSOFÍA (41 sin leer)
• Educación y filosofía (229 sin leer)
• El café de Ocata (4693 sin leer)
• El club de los filósofos muertos (88 sin leer)
• El Pi de la Filosofia
• EN-RAONAR (489 sin leer)
• ESTÈTICA DE L'EXISTÈNCIA. (570 sin leer)
• Filolaberinto bachillerato (209 sin leer)
• FILOPONTOS (10 sin leer)
• Filosofía para cavernícolas (604 sin leer)
• FILOSOFIA A LES TERMES (164 sin leer)
• Filosofia avui
• FILOSOFIA I NOVES TECNOLOGIES (36 sin leer)
• Filosofia para todos (134 sin leer)
• Filosofia per a joves (11 sin leer)
• L'home que mira (74 sin leer)
• La lechuza de Minerva (26 sin leer)
• La pitxa un lio (9417 sin leer)
• LAS RAMAS DEL ÁRBOL (78 sin leer)
• Materiales para pensar (1020 sin leer)
• Meditacions des de l'esfera (13 sin leer)
• Menja't el coco! (30 sin leer)
• Minervagigia (24 sin leer)
• No només filo (61 sin leer)
• Orelles de burro (498 sin leer)
• SAPERE AUDERE (566 sin leer)
• satiàgraha (25 sin leer)
• UN LUGAR PARA APRENDER FILOSOFÍA (69 sin leer)
• UNA CAIXA D´EINES PER PENSAR (40 sin leer)
• Vida de profesor (215 sin leer)

Orelles de burro (2 sin leer)

• julio 16, 2014
• 13:12

  ¿Merece Ortega un 10% del programa de Historia de la Filosofia LOMCE?

   » ‎ Orelles de burro
  Segons l'esborrany de la LOMQE, la Història de la Filosofia deixa de ser una assignatura comuna i passa a ser troncal d'opció. Això vol dir que passa a competir amb Economia de l'Empresa, Geografia, Grec II, Història de l'Art i 10 més per tal que l'alumnat en trii dues -sempre i quan el centre l'oferti. Desapareix també a la revàlida, excepte si l'alumnat la tria per examinar-se'n (ho ha de fer d'una de les dues que hagi triat en la seva opció). I per descomptat, desapareix a les PAU, si és que segueixen.
  No reiterarem les raons que qualifiquen aquest projecte de catàstrofe. Només constatar que aquesta desaparició s'acompanya -i en certa mesura és el mitjà- d'una revàlida on tot l'alumnat de l'Estat tindrà l'oportunitat -i l'obligació- d'examinar-se d'Història d'Espanya en una prova centralitzada pel Ministeri.
  L'esborrany actual centra la Història de la Filosofia en 10 autors, tot relacionant-los amb algun altre: Plató (Sòcrates i els presocràtics), Aristòtil (Demòcrit), Tomàs (la filosofia àrab, jueva i el nominalisme), Descartes (Spinoza), Hume (Locke política), Kant (Rousseau), Marx, Nietzsche (Schopenhauer), Ortega (Unamuno y "otras figuras de la filosofia europea") i Habermas (y "el pensamiento posmoderno").
  Trobo positiva la concreció en 10 autors. Això permet llegir-los de manera aprofundida i facilita el fer una història de la filosofia que sigui filosòfica, és a dir, que no sigui el simple relat d'un seguit de corrents i autors. A l'hora de jutjar un programa, existeix la temptació -molt nostrada- d'aplicar el que hem anomenat altres vegades "la cullerada". Consisteix a exclamar-se que no hagin inclòs un determinat autor o corrent i proposar que s'hi afegeixi. Això ignora que el temps escolar és limitat, i que per tant, cal triar. 
  Qüestionem, però, la tria pel que fa dels darrers. En primer lloc, tot i reconeixent la importancia de la filosofia feta en alemany, sembla una mica excessiu que 4 dels 10 siguin alemanys i de temàtica vinculada, com si als segles XIX, XX i XXI no hi hagués hagut filosofia en altres llengües i amb temàtiques diferents, com el pragmatisme, el neopositivisme, l'existencialisme o, especialment, la filosofia d'orientació analítica.
  
  En segon lloc, la tria d'Ortega com a monotema de la filosofía hispànica del segle XX. A banda que suposa una reiteració d'alguns temes de la tradició alemanya, sembla en aquest cas tendenciós centrar la filosofia hispànica en aquest autor. Els redactors de l'esborrany estan afectats de megalomania o no hauríen prescrit dedicar un 10% del curs al pensador espanyol, ni proposat com a contingut avaluable apreciar "la repercusión de su pensamiento en el desarrollo de las ideas y la regeneración social, cultural y política de España".
  
  Nosaltres segurament suspendríem aquesta pregunta de la revàlida, perquè no apreciem la seva contribució a cap desenvolupament de les idees ni especialment a cap regeneració del país. Suposar aquest valor implica desconèixer  el daltabaix de la guerra civil i la postguerra franquista per a la filosofia. Fins i tot l'entusiasta promoció de la recent biografia Ortega y Gasset de Jordi Gracia ha de defensar-lo de l'acusació de fatxa, carca i antic.
  
  El tema de la filosofia a l'Estat, que efectivament caldria promocionar en els estudis secundaris, caldria vertebrar-lo a partir d'aportacions rigoroses com la de Francisco Vazquez La Filosofia española. Herederos y pretendientes  sobre la "transició filosòfica" (veieu-ne aquí una recensió i aqui una entrevista amb l'autor). També caldria atendre al llarg exili i depuració d'intel·lectuals, a  l'ocupació ideològica de l'academia per part dels integristes i a la lenta reconstrucció.
  
  Si es tracta de prescriure l'estudi d'aquells reconeguts internacionalment, per què Ortega i no Ferrater Móra? Serà perquè Ferrater ben aviat denuncià la crueltat de les corrides mentre que Ortega enaltí «la trágica amistad, tres veces milenaria, entre el hombre español y el toro bravo». I per què citar, en relació a Ortega, Unamuno i no Zambrano o Nicol? Perquè aquests es van mantenir republicans i es van exiliar, i aquell va renegar de la República i es va prestar a ser manipulat per la propaganda franquista? Em sembla que, si cal construir una divulgació de la filosofia hispànica del XX i XXI, es requereix confegir un mapa de les seves figures, no encimbellar-ne una que tot i estar citada respectuosament per molts, poc aporta al debat filosòfic actual.
  
• 0:35

  D'un temps, d'un pais, d'una professió

   » ‎ Orelles de burro
  S'ensumaven canvis. Petits indicis, com assabentar-se que el professor de Formación del Espíritu Nacional, conegut per fer a classe el numeret de treure's la pistola i deixar-la damunt la taula sense que ningú gosés dir-li res, havia estat colpejat per la policia quan provava de fer valdre la seva condició de falangista per tal que aquesta el deixés passar una barrera amb un grup d'alumnes amb els que havia fet una sortida. Els grisos no només ens pegaven a nosaltres, sinó també a ells. Petites alegries.
  Era l'època que la gent aplegada  al capdamunt de les Rambles per discutir de futbol va començar a parlar de política més obertament. Primer amb precaució, intentant endevinar si al seu rotlle hi havia entrat l'agent de la brigada político-social, però ben aviat sense embuts. De seguida es va passar  a xiular cada cotxe luxós -reduït gairebé als Dodge Dart- que, tot venint des de Pelai, tombava  i tirava Rambla avall. Era l'extensió matinal de les xiulades de l'entrada a les funcions de gala del Liceu, que s'amanien amb els comentaris de les dones que s'hi aturaven mentre feien el carrer. Tarda sí tarda també hi havia una manifestació a l'entorn de la Plaça de Catalunya. La Rosa de foc semblava revifar.
  Jo era professor pluriempleat en dos col·legis, en un de religiós i en una cèntrica acadèmia. La primera classe la donava a les 9 del matí i la darrera a les 9 de la nit. Això em va permetre viure intensament l'ambient de la Transició al centre de la ciutat. Quan acabava l'acadèmia a la tarda, havia de travessar la Plaça de Catalunya, preveient les càrregues de la policia contra les manifestacions que sovintejaven per tal de no quedar-hi atrapat. Per tornar a casa, encara havia de refer el camí fins l'estació de Catalunya, travessant les restes del camp de batalla. Fins i tot un dia, que havia estat especialment agitat, davant del Novedades vaig experimentar la magnífica descàrrega d'adrenalina generada en adonar-me que el riu de grisos brandant la porra que sorgia d'una lletera que s'acabava d'aturar corria directament cap a mi, solitari transeünt que aquell dia va arribar a agafar el ferrocarril d'abans perquè va córrer com si li haguessin ficat un coet al cul.
  
  En aquells moments hi havia una expansió de l'ensenyament públic, producte de la implantació de l'EGB, que al seu torn havia donat una empenta als estudis de batxillerat, com ho faria més tard més tard als universitaris. Molts instituts es van crear gràcies a la reivindicació veïnal. Al meu barri hi sobreviu encara una pintada dels 70 que diu "No dan el Instituto si no se exige". L'ensenyament privat confessional o no, tremolava per la possibilitat que s'adoptés un model d'ensenyament estatalitzat com el de França, i de fet l'article 27 de la Constitució va ser molt debatut.
  
  Però a començaments del curs de 1978, les cares llargues dels patrons de la privada van enriolar-se. S'havien organitzat. La redacció final de l'article 27 de la Constitució trencava amb el model francès i definia un ensenyament privat subvencionat amb fons públics. L'estratègia de classe de segmentar l'alumnat s'havia imposat. La directora de l'acadèmia, que el curs anterior somicava mentre em deia "haurem de tancar", ara em comunicava que si volia cobrar dotze pagues, havia de treballar el juliol fent classes de repàs. A la privada religiosa, el rector em preguntava, sense amenaçar, però sí demanant coherència: "Jordi, quin lloc té un ateu en una escola confessional?". Recordo que una privada religiosa femenina de la part alta de BCN, quan es va desplegar la xarxa concertada, va dedicar la primera subvenció a emmoquetar la biblioteca.
  
  Filosofia, Literatura, Llatí, Història, ... tutoria, cinefòrum i grup de teatre. 25 hores de classe setmanals, més les classes de repàs tot el mes de juliol. Per al professorat de la privada s'imposaven unes oposicions. Al 1978, es van convocar places per a tot l'Estat: Agregats de filosofia: 354+137 en expectativa; Catedràtics de filosofia 33+66 d'accés = 99. És una xifra que equival  al total actual del professorat de l'especialitat a Catalunya als centres públics (486). 
  Han passat trenta-sis anys, la població ha augmentat, el jovent estudia secundària superior en major proporció. En canvi, observem una progressiva disminució del professorat en general, per no parlar del de filosofia. Constatem que les jubilacions d'aquells que vem entrar aleshores no es cobreixen o es cobreixen amb professorat precari. I que, comparat amb els llicenciats d'ara, vem ser afortunats. D'un temps.