En les introduccions a la filosofia prolifera el tòpic que filosofia és fer-se preguntes, més que cercar respostes. També sentim de vegades suposats entesos que resumeixen la noció de pensament crític tot afirmant que és un qüestionament permanent. Crec que tots plegats obliden que preguntar-se, si té algun sentit més que el de mantenir un posat aparentment anti, apunta a respondre's, a mantenir l'alè de recerca de la veritat, a fer present la vocació fonamental de la filo-sofia.M'ha vingut al cap això, quan, en l'estel·la de l'èxit de la Mostra de Fotofilosofia, he llegit aquest post d'Angel Gabilondo al seu blog, que comença:"Interrogarse no es simplemente hacerse preguntas. Menos aún, limitarse a plantearlas. Considerar que uno es crítico o profundo porque todo lo acompaña de signos de interrogación es confundir interpelar con cuestionar. Hay quienes encuentran que todo es fácil, en especial lo que han de hacer los demás. Necesitan que sea así para asegurarse y confirmarse."(A més de la cita, li he manllevat la imatge de Borondo)