Oscar Brenifier
El convidat estranger. Expectació. Oscar Brenifier és conegut per les seves obres, moltes traduïdes al català i al castellà, però la millor manera de copsar el missatge d’aquest filòsof pràctic és en persona. Conferència del matí: segueix el seu article “Els principis de la pràctica filosòfica” que pot trobar-se al seu
lloc web. Pensar és com un art marcial. Consisteix a donar-se desafiaments. Cal aprendre la tècnica i confiar-s’hi, treballar la subjectivitat. Prendre l’altre no com algú en qui trobarem complaença, sinó com una oportunitat d’enfrontar-se a un mateix. Repetir els gestos, com si aprenguéssim karate: aprofundir, problematitzar, conceptualitzar seguint la lògica, no difuminar-la sobre cúmuls de paraules. No respectar les idees u opinions; respectar només l’activitat reflexiva; no témer l’altre, no amagar-se rere els mots. De seguida comença la interacció. Qui presencia o, fins i tot, té la sort de ser interrogat per aquest filòsof pràctic i ignora tot l’anterior pot concloure precipitadament que és un mal educat, perquè agafa es teves paules en serio, i això no et permet escapar al discurs ni fer broma o efectuar reparacions sobre el que has dit. Qui en canvi, entengui el joc, es trobarà amb un exercici, no necessàriament plaent ni necessàriament dolorós, però si intens, en el que es veurà pensar.
A la tarda, al taller, màxima experiència d’interacció. Algú ha assistit a alguna conferència d’un filòsof que hagi provocat tal diversitat de reaccions? Em tocava moderar i vaig preguntar-li quan de temps estava previst que durés el taller (alguns alumnes de Màster tenien pressa per retornar a Barcelona). Em respon: “- Quan vas a ballar, preguntes quan durarà el ball?”. Es tractava d’examinar enunciats que qui els proposava cregués que eren vertaders i cercar-ne els criteris de veritat. Només vam tenir temps, en les més de dues hores, d’examinar “Ara no estic somniant” i “Una tortuga no és un elefant”. Exigència de compromís amb el que es diu, fascinant joc del pensar. Retret: “- És que tu poses les regles”. Acceptació d’invertir el joc, de ser interrogat. Més de vuitanta filòsofs -alguns després de copioses libacions, tot cal dir-ho- sacsejats, sotragats, sorollats incansablement. Mestria en conduir una discussió col·lectiva, en controlar les intervencions impertinents. Diversió però no per la broma, sinó per sorpresa, per anar en serio, perquè efectivament
ens veiem pensar. Al final, l’assistent que destacava per graciós, exclama, entre agressiu i sincer: ”Ara entenc per què van matar Sòcrates!”. Un mostra molt autèntica d’allò que ens deia el Nicies de Plató: “Si un es troba enfront d’ell en una discussió es veurà obligat, sigui quin sigui el motiu inicial de la trobada, a veure’s arrossegat per la trama inicial del diàleg, a donar compte d’ell mateix, del seu mode de vida actual i del que ha portat en el passat. I un cop hom ha caigut en això, Sòcrates no el deixarà fins que ho sospesi tot prou i bé” (
Laques 187e-188a). Al matí ja s’havia anunciat que el que proposa Brenifier no te res a veure amb una pràctica terapèutica, no tranquil·litza ni pacifica, sinó que inquieta, obliga a filosofar. El presoner arrabassat a la força fora de la caverna ...
El convidat estranger. Expectació. Oscar Brenifier és conegut per les seves obres, moltes traduïdes al català i al castellà, però la millor manera de copsar el missatge d’aquest filòsof pràctic és en persona. Conferència del matí: segueix el seu article “Els principis de la pràctica filosòfica” que pot trobar-se al seu lloc web. Pensar és com un art marcial. Consisteix a donar-se desafiaments. Cal aprendre la tècnica i confiar-s’hi, treballar la subjectivitat. Prendre l’altre no com algú en qui trobarem complaença, sinó com una oportunitat d’enfrontar-se a un mateix. Repetir els gestos, com si aprenguéssim karate: aprofundir, problematitzar, conceptualitzar seguint la lògica, no difuminar-la sobre cúmuls de paraules. No respectar les idees u opinions; respectar només l’activitat reflexiva; no témer l’altre, no amagar-se rere els mots. De seguida comença la interacció. Qui presencia o, fins i tot, té la sort de ser interrogat per aquest filòsof pràctic i ignora tot l’anterior pot concloure precipitadament que és un mal educat, perquè agafa es teves paules en serio, i això no et permet escapar al discurs ni fer broma o efectuar reparacions sobre el que has dit. Qui en canvi, entengui el joc, es trobarà amb un exercici, no necessàriament plaent ni necessàriament dolorós, però si intens, en el que es veurà pensar. 
A la tarda, al taller, màxima experiència d’interacció. Algú ha assistit a alguna conferència d’un filòsof que hagi provocat tal diversitat de reaccions? Em tocava moderar i vaig preguntar-li quan de temps estava previst que durés el taller (alguns alumnes de Màster tenien pressa per retornar a Barcelona). Em respon: “- Quan vas a ballar, preguntes quan durarà el ball?”. Es tractava d’examinar enunciats que qui els proposava cregués que eren vertaders i cercar-ne els criteris de veritat. Només vam tenir temps, en les més de dues hores, d’examinar “Ara no estic somniant” i “Una tortuga no és un elefant”. Exigència de compromís amb el que es diu, fascinant joc del pensar. Retret: “- És que tu poses les regles”. Acceptació d’invertir el joc, de ser interrogat. Més de vuitanta filòsofs -alguns després de copioses libacions, tot cal dir-ho- sacsejats, sotragats, sorollats incansablement. Mestria en conduir una discussió col·lectiva, en controlar les intervencions impertinents. Diversió però no per la broma, sinó per sorpresa, per anar en serio, perquè efectivament ens veiem pensar. Al final, l’assistent que destacava per graciós, exclama, entre agressiu i sincer: ”Ara entenc per què van matar Sòcrates!”. Un mostra molt autèntica d’allò que ens deia el Nicies de Plató: “Si un es troba enfront d’ell en una discussió es veurà obligat, sigui quin sigui el motiu inicial de la trobada, a veure’s arrossegat per la trama inicial del diàleg, a donar compte d’ell mateix, del seu mode de vida actual i del que ha portat en el passat. I un cop hom ha caigut en això, Sòcrates no el deixarà fins que ho sospesi tot prou i bé” (Laques 187e-188a). Al matí ja s’havia anunciat que el que proposa Brenifier no te res a veure amb una pràctica terapèutica, no tranquil·litza ni pacifica, sinó que inquieta, obliga a filosofar. El presoner arrabassat a la força fora de la caverna ...