Luis Roca Jusmet
Què és l’home ? Lántropologia filosòfica tracta de trobar una concepció interdisciplinária i global de l´home i al mateix temps reflexionar el problema de la llibertat i sobre el sentit i el valor d ela vida humana
.
Al segle XVIII es feia mitjançant únicament el mètode científic newtonià, basat en el
llenguatge matemàtic i l’experimentació (ciència moderna). Però, es pot estudiar l’home des
del punt de vista científic, és a dir, buscant lleis? Al segle XIX sorgeixen les ciències humanes
(August Comte), de les quals destaquen les ciències socials (història, sociologia, antropologia)
que són quantitatives i hermenèutiques i la psicologia, que té una base biològica en les
neurociències (estudi científic del cervell humà). Tot i així, es continuava intentant donar una
resposta mitjançant el punt de vista únicament científic i, la conducta humana és
indeterminada, és a dir, no funciona ni amb el llenguatge matemàtic ni amb l’experimentació.
Així doncs, sorgeix l’antropologia filosòfica, que intenta donar una visió global a partir dels
diferents coneixements que ens dóna la ciència humana. A més, contesta les preguntes sobre
l’ésser humà que no pot contestar la ciència (sentit i valor de la vida humana). Per tant, és
evident que hem de reconèixer una dualitat de l’home, és a dir, l’existència de dues parts
independents com deien Pitàgores i Plató. Plató, concretament, parlava d’una ànima eterna i
indivisible i d’un cos mortal i divisible complementats per la transmigració de la sang i, per
tant, també de l’ànima. Així doncs, si es reconeix aquesta existència dual de l’home, és molt
important la fenomenologia de les religions i és que aquestes teories dualistes continuen com
en l’època hel·lenística.Plató, en canvi, parla d’una alliberació de l’ànima. En tot cas l´`anima sobreviu a la mort físic que es prepara per tornar al món més perfecte del que venia. El cristianisme rep la influència de la teoria dualista de Plató, tot i que no defensen la teoria de la trasmigració d eles ànimes que ell defensava. Igualment l´ànima de Plató era eterna i la del cristianisme immortal, ja que l'havia creat Déu.
Epicur defensa una visió materialista, és a dir, la vida no té finalitat sinó valor i defineix la
ment com una cosa física que es redita. Són teories monistes-materialistes Al segle XVIII hi ha un ressorgiment de les teories materialistes, que defensen que el cervell i la ment són la mateixa cosa, mi ha diferència entre ment i cervell però no contradiu una dependència: si no hi ha cervell, no hi ha ment. Per ment s’entén el conjunt de representacions amb càrrega emocional (imatges, records, fantasies, idees, emocions), és a dir, com una xarxa. Diferencia per tant, un llenguatge simbòlic (que hem d’inventar i aprendre) pròpiament humà d’un llenguatge de signes comú en la resta d’animals. De fet, el filòsof Ernest Cassier ja va dir que “som un animal simbòlic” . Hume va dir anteriorment que el “jo” era producte de la imaginació/memòria, és a dir, que els humans som instruments del llenguatge. Aquest “jo” del que parla Hume és el que ens dóna identitat,l’autoconsciència. També cal destacar a Freud i la teoria de l’inconscient.
El que és molt important, però, és que l’home és un animal no-acabat, és a dir, que té
plasticitat neuronal, connexions cerebrals no rígides. No estem genèticament adaptats al medi
com la resta d’animals i, pels humans, l’instint és secundari a favor de la cultura, és a dir, que
som éssers condicionals però no determinats. Una condició estableix una relació tendencial
(pot escollir), mentre que el determinisme és una necessitat (no pot escollir i, per tant, no és
responsable).
Pel que respecta al sentit les teories dualistes séncaminen a respostes religioses, que donen un sentit trascendent. Pels materialistes la vida pot ser absurda ( Cioran) o pot tenir un snetit immanent. D´aquesta manera és l´home el que crea el sentit de la seva vida. Això es pot enfocar de manera individualista ( Nietzsche) o social ( Marx)