El passat dia 10 d'agost es va celebrar a Oslo, en el marc del congrés de la International Humanist and Ethical Union (IHEU), el congrés fundacional de l'Associació Internacional del Lliure Pensament, la primera decisió del qual transcric, informant que va ser aprovada per unanimitat:
L'Associació Internacional del Lliure Pensament, reunida al seu Congrés fundacional, ha aprovat la resolució següent:
Davant la propera visita a Espanya del senyor Ratzinger, cap de l'Església catòlica, els dies 19 al 21 d'agost, denunciem les autoritats espanyoles per contemporitzar amb una persona, que és el cap autoritari d'un grup misogin i antidemocràtic, i finançar el seu viatge amb càrrec als ciutadans que no comparteixen les seves idees, la qual cosa queda agreujada perquè es tracta d’un país en situació de profunda crisi econòmica. I ens solidaritzem amb les activitats de protesta que es duen a terme en moltes ciutats, malgrat l'oposició de les autoritats, que no respecten l’aconfessionalitat de l'Estat prevista en la Constitució Espanyola.
A Oslo, a 10 d'agost del 2011
Cada 9 de maig és la festa, el dia!, d’Europa. Entre els símbols de la Unió europea – bandera, motto, himne…-, aquest és un dels que més m’agraden a mi. Cada societat té la seva festa. I haver escollit el 9 de maig, la data de la Declaració Schuman, del 1950, em sembla un encert de 10.
Al meu Institut ja fa alguns anys que celebrem aquesta festa en el marc de l’Any europeu corresponent: el 2009 va ser la creativitat i la innovació, l’any passat, el 2010, la lluita contra la pobresa i l’exclusió social, i el 2012 – l’any vinent, però es comença a preparar ja ara – serà el de l’envelliment actiu.
Europa ha de ser estimada. No és fàcil perquè la nostra estimació sol anar relacionada amb l’aferrament del vincles de la sang, l’enamorament, la gent que ens ha fet favors o ens ha volgut bé primer, i la nostra nació, el nostre petit – o gran – país. Però Europa és també la nostra ”identitat”, la intemitja entre la pròpia nació i la identitat universal, la del Drets Humans. I l’estimació es pot afavorir, coneixent-la millor, celebrant-ho, parlant-ne i “vivint-la”.
Aquesta és una de les propostes de la celebració del Dia d’Europa 2011. Ho hem fet, en les setmanes prèvies a l’Institut, i el dia 6, divendres, al Castell de la Trinitat, una atalaia emblemàtica de la costa de l’Alt Empordà . Tenim informació a la web i arreu. Aquí només vull comentar uns pocs fets.
Els docents i alumnes som tots variats i diferents: cadascú vibra més amb unes coses i menys amb altres. M’impressiona quan, qui penso que no farà res, em sorprèn amb el seu esforç: per exemple, els comentaris dels grups de treball del cinefòrum, o la valoració positiva que molts alumnes m’han fet dels tallers amb ONG. I el comportament molt més que digne d’uns adolescents que, de problemes, no en tenen pas pocs.
També m’ha cridat positivament l’atenció el seguiment de l’actuació simbòlica de dansa contemporània del rosinc “Projecte dansa” a la terrassa del Castell, oberta a la immensa badia de Roses, o l’interès pel concert per Europa del jove i genial grup rosinc “Yedrass”.
I, per què no, les aportacions dels diferents alumnes (les que s’han vist i les que són al Campus virtual) : apart dels concursos de fotos o textos, la cançó dels de Música de 4t “Dóna una oportunitat a la solidaritat”, les intervencions d’àrees com Economia, Francès, Anglès o Projecte de recerca, i la Mostra de Visual.
Els meus agraïments per l’acte del dia 6 al Castell van a tothom: als nostres òptims convidats, als qui han col·laborat oferint Mostres i exposicions, als diferents patrocinadors i, de manera molt especial, a totes les persones de l’Institut que ens han fet confiança. Incloc aquí el Personals d’Administració i Serveis i els docents: els qui van pujar al Castell i els qui no van poder, perquè no s’atura la vida acadèmica.
D’europeistes n’hi haurà més o n’hi haurà menys, però una cosa és clara: o hi ha valors en les nostres vides personals i civils, o la decadència i nihilisme que havia anunciat el “mal profeta” que era Nietzsche ens podria ofegar.
Felicitats, Europa! Visca Europa! I, per molts d’anys!!!
Al cinema Verdi Park de Barcelona (C/ Torrijos, 49 – Metro Fontana) fan aquests dies una pel·lícula documental que crec és recomanable, sobre la crisi econòmica del 2008. Es tracta d’Inside Job, premi Oscar 2011 a la millor pel·lícula documental. El director, guionista i productor és Charles Ferguson, matemàtic per la Universitat de Califòrnia i doctor en ciències polítiques pel M.I.T. Vaig anar divendres passat perquè havia llegit el dia anterior un magnífic article d’opinió de Marina Espasa sobre aquest “esfereïdor documental” («Se’ls peten», Ara, 28.04.2011).
Quan vaig entrar a la sala, vaig haver de tornar a mirar el tiquet, em pensava que m’havia equivocat perquè estava molt plena i anava amb la idea de veure un documental d'economia en un cine on mai hi ha gaire gent a les sales. Al final la gent va aplaudir i, encara que feia molts anys que no havia vist aquesta reacció del públic en un cinema, no em va sorprendre. El documental és un magnífic pamflet o material de lluita per un món millor, fet amb molta intel·ligència i pedagogia. Vaig sortir del cine animat. Comentant el documental amb un amic , coincidíem a opinar que un aspecte que ens havia agradat especialment era la part en què es descriu la corrupció intel·lectual dels departaments d'economia de Harvard i Columbia. Coincidíem en opinar que algú hauria de fer el mateix amb els economistes cortesans de casa nostra. A la denúncia dels intel·lectuals cortesans, que fan malabarismes per justificar l'injustificable en economia, s’hauria d’afegir la denúncia dels bufons de les humanitats que, amb un discurs mistificat i aparentment crític, practiquen la impostura intel·lectual i el cinisme moral.
Tots tenim, d’alguna manera, por. Fa ara uns vint segles, tres dones van ser les primeres en tenir la certesa que Jesús, el Natzarè, havia ressuscitat. Així s’ha explicat:
“Passat el repòs del dissabte, Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume, i Salomé van comprar olis aromàtics per anar a ungir el cos de Jesús. El diumenge, molt de matí, arribaren al sepulcre a la sortida del sol. Es deien entre elles:
–¿Qui ens farà rodolar la pedra de l’entrada del sepulcre?
Llavors van alçar els ulls i s’adonaren que la pedra ja havia estat apartada; era una pedra realment molt grossa. Van entrar al sepulcre i veieren assegut a la dreta un jove vestit de blanc, i s’esglaiaren. Ell els diu:
–No us espanteu. Vosaltres busqueu Jesús de Natzaret, el crucificat: ha ressuscitat, no és aquí. Mireu el lloc on l’havien posat. Però ara aneu a dir als seus deixebles i a Pere: “Ell va davant vostre a Galilea; allà el veureu, tal com us va dir”.
Elles sortiren del sepulcre i van fugir, plenes d’esglai i tremoloses; i no digueren res a ningú, perquè tenien por”.
El 1613 va pintar l’escena Bartolomeo Schedoni. Va morir dos anys més tard, potser desesperat pels deutes del joc. No ho sé! Certament fou un pintor barroc primerenc i una mica excèntric. Va pintar poques obres, excel·lents, amb un estil noble i sever, on la llum és rellevant i les expressions esdevenen delicades.
Aquesta imatge correspon al seu oli “Les dues Maries a la tomba”, i és a la “Galleria Nazionale”, a Parma, la coneguda ciutat emiliana famosa pels formatges i els pernils. No sé per què no esmenta la tercera dona, Salomé. Cada una d’elles devia tenir la seva història. Com cadascú de nosaltres la nostra. Però elles eren allà: on va succeir el miracle, la victòria sobre el mal. I van agafar por: la mateixa por que molta gent experimenta quan entenen el sentit profund de la vida. Es pot tenir por perquè no se sap ni on es va ni qui s’és; i també si se sap, per la feinada que se’ns ve a sobre. No sé on situar-me jo; i vosaltres?
Els crítics diuen que Schedoni pinta amb intensitat i que a vegades els seus blancs “enlluernen”. S’ha escrit que produeix un “efecte gairebé metafísic”. En fi, bones Pasqües a totes i a tots!, enguany amb una imatge del s. XVII.
Jean-Paul Sartre (Paris, 1905-1980) fou un filòsof i escriptor francès que es situa en el moviment filosòfic de l’existencialisme que emfatitza l'acció, la llibertat i la decisió com a fonamentals per a l'existència humana, oposant-se fonamentalment en contra de la definició de l'ésser com bàsicament racional. Refusa l'existència d'un déu i el seu paper en l'existència de l'home. El pensament sartrià és fonamentalment pessimista, l'home no neix amb essència ni naturalesa, comença per no ésser res, i són els seus fets els què li concedeixen existència, que és fonamentalment absurda i, per tant, provoca sensació de nàusea. Segons Sartre, l’home no ha estat creat amb cap objectiu, no hi ha hagut un artesà Déu que hagi dissenyat l’home amb cap propòsit especial. Així, doncs, cada home ha de cercar la seva pròpia finalitat. L’home es va construint ell mateix a mesura que va prenent determinades decisions al llarg de la seva vida de les quals és totalment responsable.
L’home de Sartre no està determinat sinó que és lliure. És més està condemnat a ser lliure, no és lliure de ser lliure. Això no vol dir que Sartre negui l’existència de condicionaments, però, dins de cada situació donada, no deixa d’haver-hi llibertat per escollir. Un home, fins i tot, en un cas extrem, pot estar a la presó, però, tot i així, pot decidir viure el seu presidi amb resignació, amb rebel·lia, sentir-se humiliat, etc. Per tant, com l’home és lliure, també és responsable dels seus actes. Sartre considera el determinisme com un intent d’autoengany, com un intent de desresponsabilitzar-se dels propis actes, atribuint-ne la responsabilitat a Déu, a la genètica, a l’ambient, etc. Aquestes actuacions les anomena de “mala fe” i són les culpables de fonamentar una mala comprensió de l’home i del món.
El vídeo mostra algunes frases d’una de les seves obres literàries La nàusea. Podeu llegir les frases que s’han seleccionat del llibre i fer comentaris sobre la llibertat, l’indeterminisme, el determinisme, de l’existència sense sentit o de l’absurd que suggereix Sartre a la seva obra.El temps passa volant i en el món d’avui dia casi mai ens aturem a pensar-hi. De fet, si t’atures, estàs perdut!
Amb les PDA i els Android i tot plegat la vida adquierix un ritme de vertígen, i quan no és un partit del Barça és un problema professional, o una multa de trànsit que ens sembla injusta o una malatia o un ensurt de salut. I què és allò important? Possiblement sigui fer un bon ús de la nsotra llibertat, tan malmesa en les èpoques en què sembla que n’hauríem de tenir més.
Per això, els parlo de 4 cosetes. Totes ho són d’importants, però decideixin vostès a quina li donen més vàlua. La votació es pot fer en els comentaris, que crec que estan activats (però mai se sap):
a) el 14 de maig la Plataforma en defensa de la Filosofia tornarà a recordar que l’atenció que les autoritats educatives i el currículum donen a aquesta àrea de coneixment és insuficient. Aquesta vegada la concentració – serena i pacífica – serà Mataró, el matí del dissabte 14 de maig. Ens hi veurem? Val la pena! Cal!
b) els cristians celebrem en aquests dies la Setmana Santa i, al final, la Pasqua. Els poso aquí la imatge del Crist mort, del Mantegna. Ben coneguda. Impressionant. Si se’n vol saber més, se’n pot saber més… Qui era Jesús? Era un home genial? Era el fill de Déu? Sigui quina sigui la resposta, fanàtics i superficials no cal que hi participin: ells ja en tenen prou en anar tirant
c) aviat celebrarem el Dia d’Europa 2011 al Castell de la Trinitat, de Roses. Enguany tracta de l’Any europeu del Voluntariat, una qüestió ben important – a Europa i aquí – per a joves i no tan joves. Podeu trobar les informacions des d’aquest enllaç, i si voleu feu-nos companyia el 6 de maig. Els protagonistes principals en seran els meus alumnes de 4t d’ESO. Ara m’agradaria que gaudiu amb el vídeo que un d’ells ha penjat l’endemà de tornar de viatge de final d’estudis a Itàlia. A que és guai: diu i no diu, et du i et torna… i si coneixes la gent que hi surt… els reconeixes!!! Enhorabona, alumne!
d) i la quarta…., què els puc dir? Sóc un home i de pau… i no m’agrada cridar! Però – com en Jordi Pujol recentment ha reconegut – ara potser ja n’hi ha prou. Aquesta gent que no entenen les ganes de treballar i de viure en harmonia i solidaritat dels catalanas, s’estan passant un pèl. I potser haurem de prendre una decisió, no pas egoista, sinó d’estricta justícia. Llàstima que fins fa poc hi havia una “cinquena columna” enmig nostre (encara hi és, i ben activa i desmotivadora: són esl qui, de la política, en viuen!!). Gent bona per a res. Si algú en vols explicacions, me les pot demanar.
Mentrestant, bona Pasqua a totes i a tots i seguim treballant per al bé de cadascú, ja que – com escriu Mill a “On liberty” – jo també penso que “l’argument més fort contra la intervenció de la col·lectivitat en la conducta purament personal és que, quan hi intervé, és molt probable que ho faci malament i fora de lloc”. Ja n’hi ha prou dels tirans de fora i desl de dins.
Un dels problemes fonamentals de l’ètica és que ho tenim tot molt clar quan no és la nostra vida, quan hem de judicar allò que els altres fan. Per aquest motiu m’agraden tant, i crec que són tan instructives si s’aprofiten, les pel·lícules que ens conten fets reals, que ens expliquen – amb la peculiar visió de qui les ha fet – les narracions vitals de persones, amb heroïcitats i amb defectes. I n’hi ha moltes. la que he vist més recentment està protagonitzada per una de les meves actrius favorites, la Naomi Watts, i és “Caza a la espía”. Aquí en tenen l’enllaç al tràiler.
En aquest cas es recull l’enrenou que va provocar a l’opinió pública mundial, i en espacial nord-americana, la filtració de l’activitat encoberta d’una agent de la CIA que, per “cremar-la” va fer un alt càrrec de l’ONU de l’administració Bush. Tot per atacar el seu marit, que havia publicat un article qüestionant les raons de la Casa Blanca para envair l’Irak. Són persones reals, amb debilitats, amb qualitats… una lliçó per ala nostra petita vida real. L’estimació a la família i al propi país, i a veritat com a guia de l’actuació… són alguns del grans temes proposats. Queda clar com se’ns plantegen conflictes d’interessos.
La vida real és “sense maquillatge”, dins de la casa, amb les frustracions del que no surt i, en aquest cas, a més, amb unes preguntes clau: quina importància té la família, que pot fer un ciutadà enfront de l’immens poder de l’administració, com ajudar a que hi hagi més justícia al món, què significa estimar els altres – a tots – i ser honest? Moltes pel·lícules tracten de fets reals, entre les que més he apreciat en els darrers temps: Katyn, Sophie School (sobre el moviment de la “Rosa blanca”), o Un corazón invencible, que ara estem veient amb els meus alumnes de Ciutadania de 3r d’ESO.
En breu, com val la pena viure històries que ens moguin a mirar de ser millors, però no només mentre veiem la pel·lícula sinó en el món real, el de l’ètica cívica de debò, aquells on només es transformen en heroïcitats les lluites per la dignitat, la família, la veritat…
Sobre l’esforç humà i què és el que ens mou a actuar, observin aquest clip promocional d’una sèrie documental de la BBC, o bé les lliçons – que també ha fet servir a classe – d’aquests dos mini clips: el dels mòbils i el de la filla i el seu pare.
Com n’és d’interessant la lògica de les realitzacions humanes, i – més a fons – l’Ètica viscuda de les accions humanes.
Per cert, l’escena clau de la pel·lícula “Caza a la espía”, per a mi, és aquesta: [vimeo.com]
Una de les actituds que es contemplen davant del coneixement és l’escepticisme. La paraula "escepticisme" prové del verb grec sképtomai, que significava "examinar", "observar detingudament", "indagar". Pirró d'Elis (360-270) natural d’Elis, ciutat de Grècia, és el màxim representant de l'escepticisme en l'antiguitat en la seva forma radical. Ja sabem que la filosofia s'origina en la recerca, però mentre el filòsof dogmàtic considera que ha trobat la veritat, l'escèptic considera que no podem assolir cap coneixement amb absoluta certesa, ja que l’únic que podem captar són les aparences de les coses i mai les coses en si mateixes.
Els escèptics recorren a tres arguments:
1. Segons Pirró, els sentits capten la realitat i generen un coneixement relatiu que està determinat per les nostres percepcions.
2. Hi ha una gran diversitat d'opinions humanes i els filòsofs, molt sovint, sostenen punts de vista contradictoris, sense arribar mai a una conclusió definitiva. Tota doctrina filosòfica pot ser defensada per qualsevol pensador, i ningú estarà, segons l'a teoria escèptica, en disposició de defensar la seva completa validesa o invalidesa.
3. El coneixement que considerem "segur" i "irrefutable" és, però, relatiu. Això s'entén perquè tota veritat exposada i afirmada està immersa en una època i cultura concretes, que comporta una postura subjectiva davant el món i la realitat, plena de tòpics i prejudicis, siguin conscients o no.
L'escepticisme vindria a ser, doncs, la postura de qui considera que la veritat és inaccessible. Si allò que és veritat per a uns no ho és per a d'altres, no podem afirmar res amb certesa absoluta. Si tot es redueix a la mera opinió, si no es pot assolir un coneixement objectiu i vàlid universalment, la persona assenyada es lliura al silenci (aphàsia) i a la suspensió de tot judici (epoché).
Posteriorment, l’escepticisme adoptarà una forma més moderada que estableix l’existència de la limitació cognoscitiva de l’home per conèixer. Podem obtindre algunes certeses amb caràcter de probabilitat a partir de l’adopció d’una actitud crítica i uns criteris que ens poden mostrar si una idea és verdadera o falsa. El seu màxim representant és D. Hume.
Per acabar, un vídeo, aquesta vegada de deu minuts, on E. Punset mostra les relacions que pot establir-se entre l’escepticisme i el coneixement científic. Ja sabeu, mantingueu una discussió crítica entre tots.És fàcil argumentar perquè tothom vol ser feliç. Si ens fixem en el significat de la paraula feliç veurem que té el mateix significat que «allò que volem». Amb aquest significat l’expressió «Vull ser feliç» es converteix en una tautologia i «No vull ser feliç» en una contradicció. Ningú acostuma a dir: «Jo no vull ser feliç». Però, si algú volgués afirmar que ell vol ser infeliç, el seu sentit seria: «El que la gent acostuma a anomenar felicitat no és la meva felicitat. La meva infelicitat em fa... feliç».
També és fàcil argumentar que els que diuen que poden mentir, poden mentir i, per tant, no menteixen. Perquè si la seva afirmació fos una mentida, aquesta afirmació confirmaria la seva possibilitat de dir mentides. Per tant, és indubtable que els que poden dir que poden mentir, poden mentir.
Però que passa amb els que diuen que els agraden les coses lletges? Hi ha coses que ens agraden, però no ens agrada que ens agradin. Crec que era Wagensberg qui va confessar que li agradaven les curses de braus, però no li agradava que li agradessin i va lluitar en favor de la seva prohibició. També pot haver-hi coses que no ens agraden i que les estimem i volem que ens agradin. José Antonio Primo de Rivera afirmava que estimava Espanya perquè no li agradava, i aquesta afirmació no es pot considerar irracional o absurda.
Susan Sontag, en un article publicat primerament en The New York Review of Books i que després formaria part del seu llibre Sobre la fotografia (On Photography, 1977) diu que el que mou la gent a fer fotografies és, excepte quan s’utilitza la càmera per documentar o per assenyalar rituals socials, la troballa d’alguna cosa bella. Sontag ens recorda que el nom amb el qual Fox Talbot va patentar la fotografia el 1841, va ser calotip: de kalos, bell. Segons Sontag, ningú exclama: «Que lleig és això! He de fotografiar-lo». Per Sontag, si algú, en efecte, digués això, l’únic sentit possible de la seva afirmació seria: «Aquesta cosa lletja em sembla... bella». D’una manera semblant al que passa amb l’afirmació: «No vull ser feliç».
Però em sembla exagerat reduir i identificar bellesa i fotografia. Potser la fotografia és un llenguatge i el seu sentit sigui el seu ús. De la mateixa manera que el segon Wittgenstein ens feia veure que hi ha multitud de jocs de llenguatge, també es podria dir que hi ha multitud de jocs de fotografia. Podríem dir que tota la realitat de la fotografia està en el seu ús, i que l’única tasca de l’anàlisi fotogràfica és la d’entendre els diferents usos fotogràfics. I els usos fotogràfics (o gèneres fotogràfics) són múltiples i variats, tan diversos com els contextos o les situacions en les quals es pot trobar el fotògraf. Per tant, no seria l’objectiu de l’anàlisi fotogràfica tractar d’esbrinar què és la fotografia o què té en comú tota foto, perquè de la mateixa manera que no hi ha un únic llenguatge fotogràfic per analitzar, no ni hi ha cap cosa que sigui comuna a totes les fotografies. Igual que no es pot privilegiar cap joc lingüístic particular, com feia el Wittgenstein del Tractatus, donant només validesa al llenguatge descriptiu de la ciència, no podem privilegiar el joc fotogràfic de la recerca de la bellesa. Wittgenstein, en les seves Investigacions filosòfiques (apartat 23), ens dóna una llista oberta de jocs llenguatge. Es podria fer un exercici similar amb els jocs fotogràfics:
Una infidel paràfrasi de l'apartat 23 de les Investigacions filosòfiques podria dir: Però, quants tipus de fotografies hi ha? Potser artística, documental i de rituals socials? N’hi ha d’innombrables d’aquest tipus; innombrables tipus diferents d’utilització de tot allò que anomenem «fotos», «imatges», «instantànies», «seqüències». I aquesta multiplicitat no és quelcom fix, donat un cop per sempre, sinó que sorgeixen nous tipus de fotografies, nous jocs fotogràfics —tal com podem dir—, i d’altres envelleixen i són oblidats.
L’expressió «joc fotogràfic» ha de subratllar aquí que parlar de fotografia és una part d’una activitat o d’una forma de vida. Ens podem fer presents, amb aquests exemples, i amb d’altres, la multiplicitat de jocs fotogràfics: Informar d’un esdeveniment. Inventar una història i explicar-la (fotonovel·les). Fer un acudit. Il·lustrar un concepte. Demanar, agrair, felicitar, renegar, saludar, pregar, etc.
Seré breu. Convé!! Canviar d’any i de dècada és una bona ocasió per fer un breu repàs. La major part del temps l’haurem dedicat a les coses ordinàries, oi?: cuidar de la família, anar a comprar, desenvolupar el millor que sabem les nostres obligacions professionals, unes estones d’esbarjo… I tots som diferents en gustos, caràcter, temperament… És genial!
Com sabeu bé les meves amigues i amics, també em dedico a escriure a diferents destinataris: personalitats, blocs d’Internet, alguna conferència… A vegades sóc una mica massa dur, i ho sé (algunes cartes al director de mitjans de comunicació, algun recurs d’alçada…). Però és que forma part de la “ciutadania activa” ser així!!, sense ofendre ni ser injust.
Vull repassar breument alguns articles a les pàgines d’Opinió de El Punt, en els últims 6 mesos. Si els voleu en PDF, tal i com es van publicar, demaneu-me’ls. Si en teniu prou en donar un cop d’ull, a mida que en parlo, podeu anar clickant-hi a sobre (El Punt és un excel·lent mitja de comunicació català, tant en paper com a Internet). S’obriran en pestanya o finestra nova, espero!
Alguns textos han tractat sobre el paper i la qualitat dels funcionaris o al voltant de qüestions com la honestedat o la integritat de les persones (especialment en càrrecs públics); altres són narracions de les experiències estiuenques a Escòcia; hi una anàlisi de la situació pre-electoral i una crítica a la partitocràcia, i també una valoració del concepte de cohesió social (per sobre del d’ “integració”); finalment, en relació a l’àmbit educatiu, he fet diferents propostes: la crítica a la instrumentalització política i improvisada de la innovació; destacar la importància d’un projecte educatiu coherent en els centres públics i cinc propostes de què cal fer per millorar el sevei educatiu català.
Sempre he defensat la Filosofia, com es veu en aquest article, i he escrit cartes més o menys “divertides”, sobre la filosofia d’en Guardiola, els volums d’informació que manega Google, les trobades de Filosofia de gent jove, l’embrutiment parcial de la campanya electoral a les autonòmiques,…
Tot això ho podeu veure amb el cercador de El Punt. Que tingueu molt bon Cap d’Any!!!
Una cosmovisió és una teoria de la realitat que té una persona, època o cultura, a partir de la qual s’interpreta el món i a si mateix en el món.
Una cosmovisió és científica quan aquesta teoria o explicació del món és proporcionada per la ciència. En la formació d’una cosmovisió científica podem comptar amb disciplines científiques com poden ser la física, la astronomia i la cosmologia. No totes les cosmovisions tenen que ser científiques, de fet si us passetgeu per la xarxa trobareu cosmovisions de tota mena, com antropològiques, d'una forma de vida urbana, rural, d'un nin mut, d'una dóna...És a dir, la teoria de la realitat que té un nin cec fonamentarà una interpretació del món, ben distinta a la de un nin normal. De la mateixa manera, la cosmovisió d'un jueu a l'epoca nazi o la de qualsevol cultura indígena que heu treballat en el tema anterior.
Per començar podeu veure aquest vídeo que revisa els models cosmològics que s’han format en els darrers 3000 anys, així com també explica críticament la teoria del Big Bang. Per últim, es mostra també el desenvolupament tecnològic que ha permès observar l’Univers.
Consigue majestuosidad en la narración.
He llegado a través de:
Consigue majestuosidad en la narración.
He llegado a través de:
Consigue majestuosidad en la narración.
He llegado a través de: