11:49 El coneixement és allò que adquireixes a partir de la pregunta per a la veritat. Sempre és la
relació entre un subjecte (qui pensa) i un objecte (què pensa). El punt de partida d’aquest
coneixement és l’experiència. Així doncs, la informació que obtenim d’allò que percebem amb
els sentit (sempre és una percepció present) d’objectes físics presents al nostre camp sensorial
(llindar sensorial) és el que aporta informació al cervell. Aquesta informació és el punt de
partida de tot coneixement.
La percepció no és un tret propi dels humans, sinó que tots els animals en tenen i, a través de
la informació que rebem d’aquesta percepció, actuen per instint (no aprenen, únicament
reaccionen a partir de les seves característiques genètiques). Si a la percepció hi afegim la
memòria, és a dir, la xarxa d’imatges mentals associades al que percebem (ment), és el que
ens diferencia i ens permet tenir la capacitat d’aprendre.
D’altra banda, els homes tenim subjectivitat, fet que també ens diferencia dels animals, que
com que no tenen coneixement no poden establir la relació subjecte-objecte. La subjectivitat
(coneixement) ens permet tenir una autoconsciència (ser conscient d’un mateix—jo, de la
pròpia identitat) i un llenguatge simbòlic. Aquest llenguatge simbòlic és un sistema de
comunicació diferent al de tot animal ja que els humans tenim la capacitat innata d’inventar
un llenguatge i, per tant, al ser convencional, s’ha d’ensenyar.
Per transmetre aquest llenguatge, igual que tots els coneixements adquirits de generació en
generació utilitzem la cultura (allò no natural). Per tant, els humans tenim unes pautes
genètiques (instint), una capacitat d’assolir coneixement i una cultura (sistema per transmetre
aquest coneixement).
Totes les paraules tenen un significat abstracte i representen un concepte (realitat possible).
Entorn a aquesta abstracció, han sorgit dues visions de “llengua”. Segons Chomsky, totes les
llengües són iguals perquè es construeixen a partir de la lògica humana, és a dir, totes les
llengües diuen el mateix però de diferent manera. La segona visió, en canvi, és defensora que
cada llengua representa un visió diferent del món.
Les imatges perceptives, és a dir, allò que obtenim a través dels sentits en un present,
esdevenen imatges mentals (memòria) i després conceptes empírics (en la raó), que a través
del llenguatge (requereix un procés d’abstracció) poden arribar a ser conceptes universals. Cal
recordar que aquesta abstracció i el fet que la percepció pugui ser externa o interna
(sentiments) són proves de la nostra subjectivitat.
La nostra percepció és limitada i, per això, també elaborem conceptes teòrics, és a dir,
conceptes que representen realitats invisibles (infinit, déu, inconscient, etc.). Tot i això, un
concepte s’inventa per representar qualsevol tipus de realitat, visible o invisible i, per tant, hi
ha conceptes empírics i conceptes teòrics.
La veritat, és a dir, allò que es correspon a uns fets, només pot ser resposta de proposicions,
mai de paraules. Aquestes proposicions poden ser afirmatives o negatives i, depenent de la
resposta, seran proposicions universals. Aquestes proposicions universals s’han d’argumentar i
per això hi ha diferents tipus d’arguments:
- Arguments deductius: són conclusions lògiques, si les premisses són veritat, la
proposició també serà certa (ex. si tots els homes s’han mort, jo també em moriré).
- Arguments inductius: són conclusions provables obtingudes per coherència (cal dir que
a vegades els prejudicis dificulten aquesta coherència). Un exemple seria les decisions
jurídiques a través d’unes proves coherents.
- Arguments causals: són aquells en què un fet o procés és causa de l’altre.
La veritat s’ha de relacionar amb el llenguatge, que alhora està lligat amb el pensament
(pensament-paraula-proposició). Una afirmació o negació serà veritat en funció de si s’adequa
o no amb els fets (fenòmens percebuts). Tot i això, no podrem arribar mai a una proposició
universal a partir de casos concrets (ex. Llei de la gravetat).
Les argumentacions de les proposicions universals poden obtenir-se a partir de la relació
d’altres proposicions que permeten arribar a una conclusió (proposició nova). Aquest és el cas
de “Cogito, ergo sum” de Descartes. Hi ha dos inicis possibles:
- Acceptar l’evidència de la raó
- Acceptar l’evidència d’experiències inqüestionables
Argumentar vol dir establir una relació lògica entre una sèrie de proposicions i arribar a una
proposició nova. Un tipus d’argument és el científic, que a partir de les proves que obté de
l’experimentació elabora deduccions (conseqüències) objectives. Aquest argument científic,
però, mai es podrà verificar (demostrar que és vertader).
Popper va distingir entre la teoria científica (es pot refutar fàcilment) i la teoria no científica
(per exemple l’astrologia i la psicoanàlisi). Va plantejar el mètode hipotètico-deductiu, és a dir,
fa hipòtesis a partir de preguntes (raó) i observacions (percepció).
Tant la filosofia com la ciència han d’argumentar, a través de l’experiència o la raó, el seu
coneixement fonamental (no pas raó). De fet, fins al s. XVIII no van ser diferenciades pel
llenguatge: la filosofia es basa en un llenguatge conceptual (argumentar no a través de
l’experimentació) i la ciència en un llenguatge matemàtic (experimentació).
Kant va definir filosofia com el “saber sobre la manera com els humans construïm el món” (és
a dir, el procés a través del qual pot existir un món pels humans, que tenim una forma per
ordenar les coses), mentre que la ciència era el “saber sobre el món”, però cap dels dos es
basaven en l’opinió. Per Kant, el coneixement és la relació entre un subjecte (qui coneix) i un
objecte (cosa coneguda) construït pel subjecte.
A partir d’aquí, ell distingeix entre el “saber” (subjectivament tenim una certesa que podem
provar objectivament), “creença” (subjectivament estem convençuts d’una certesa que no la
podem provar objectivament) i “opinió” (no la podem provar ni subjectivament ni
objectivament). El “saber”, segons Kant, pot ser filòsof o científic, la diferència rau en
l’argumentació.
El Positivisme del segle XIX, en canvi, defensa l’existència de dues cultures: la cultura científica
i la cultura filosòfica. La cultura científica permet aconseguir un saber de manera objectiva a
partir d’uns fets (realitats físiques) i, aquest saber, són unes lleis o veritats provisionals. La
cultura filosòfica, en canvi, ens aporta una opinió subjectiva a partir d’uns valors.
Aquest sistema, però, sobrevalora la ciència i infravalora la filosofia. La ciència, en realitat,
actua en funció de veritats provisionals aprovades per una comunitat de científics. Per arribar
a aquestes lleis o veritats provisionals, es basa en mètodes objectius, però com que són
científics els que escullen la que creuen més certa per mitjà de l’observació, es pot considerar
que tenen una visió intersubjectiva i no pas del tot objectiva.
La filosofia, en canvi, no és tan subjectiva com afirmen els positivistes. Per començar, la
paraula opinió sempre fa referència a un concepte que no el tenim del tot segur. Si bé la
filosofia és una reflexió singular, cal dir que també té un criteri intersubjectiu, perquè les
argumentacions procedeixen d’opinions públiques. A més, totes dues cultures es basen en
l’argumentació per demostrar la veritat de les seves afirmacions i les argumentacions, tant
científiques com filosòfiques, i sempre són subjectives encara que parteixin d’una tradició
concreta. Segons Comte, impulsor del Positivisme, la religió i la filosofia són passades i és la ciència la font de coneixement ja que es basa en la idea moderna del progrés. També és l’origen de la
Sociologia (que pot ser quantitativa si aplica mètodes objectius com l’estadística o qualitativa) i
el Conductisme (part més psicològica), és a dir, l’estudi de la conducta perquè no podem
conèixer la ment.També apareix el concepte de Ciències Socials, és a dir, volen que tot aquell coneixement mésfilosòfic també pugui ser comprovat des d’un punt de vista científic (intenten definir
consciència), però això no és possible perquè mai es podrà estudiar la ment, ni individual ni
col·lectiva.
Així doncs, les dues cultures no es poden separar perquè la filosofia no pot ignorar la ciència a
l’hora de reflexionar i la ciència ha de partir dels valors filosòfics per dur a terme els seus
experiments. És a dir, són dues fonts de coneixement diferents, la filosofia, que té per objectiu
pensar, dóna més importància als problemes i menys a les respostes, mentre que la ciència
busca unes formes experimentals per resoldre les diferències i arribar a un resultat acceptat
com a vàlid per la majoria.
En la filosofia antiga, la concepció de la veritat sempre anava en relació amb la realitat. La
Filosofia comença amb la pregunta per la veritat i això significa buscar un criteri. El primer
concepte de veritat és una noció de veritat, com veure la realitat tal com és. Aquest és el cas
dels presocràtics com Heràclit, Parmènides, etc. Així doncs, la veritat apareix com una mirada,
aletheia (veure una cosa tal com és). Plató, en canvi, iguala la veritat amb la llum a través del Mite de la Caverna. Tant Plató com els presocràtics, però, enfoquen la veritat com la realitat que es manifesta. Aristòtil és el primer de dir la veritat en termes de llenguatge. Per Aristòtil, “el que és veritat o fals són les coses que nosaltres diem o pensem sobre el món”. Per tant, el que és veritat o fals són les proposicions i la veritat és una propietat del llenguatge i la realitat la mesura d’aquesta veritat.
Aristòtil també afirma que “saber què és una cosa és saber quina és la seva causa”. És a dir, cal
saber el perquè de cada cosa i això sempre fa referència a la necessitat. La veritat és la recerca
de les causes, per tant, només són veritat les coses necessàries (amb l’atzar, allò contingent,
no funciona). I, finalment, Aristòtil defineix la lògica com l’argumentació. Posteriorment a Aristòtil, sorgeixen els escèptics, que neguen la veritat ja que “no és possible arribar a la veritat perquè no podem dir que un criteri sigui millor que un altre; tots els criteris tenen una justificació, per tant, no tenim una veritat certa, sinó una veritat parcial”. És a dir, la posició d’una persona sàvia és no negar ni afirmar res perquè únicament té un punt de vista.
Així doncs, la filosofia antiga (grecoromana) es pregunta si és possible accedir a la veritat i quin
és el camí que porta a ella. Amb la filosofia moderna hi ha una ruptura i es passa a preguntar si
hi ha una realitat a la qual nosaltres formem part i es pregunta com són les coses. Per tant, la
veritat esdevé un accés a la realitat.
Aquesta ruptura l’inicia Descartes, que “problematitza” la pròpia realitat, dubte de la seva
existència i diu que l’única evidència (el punt de partida) és la ment. Descartes distingeix tres
tipus de realitats: mental, Déu i física (extensió). Aquestes realitats estan relacionades amb un
subjecte (tenim representacions mentals de les coses). Així doncs, parteix d’un solipsisme, és a
dir, només existim nosaltres com a ment i no sabem si les altres coses són reals. Tot i això,
posteriorment defensa l’evidència de l’existència de Déu i del món físic. Kant, en canvi, creu que el món és una cosa que construïm amb una cosa que ve de fora (realitat) i una cosa que ve de dins (món propi). La realitat és inqüestionables i, a partir de la seva influència construïm el nostre món, que esdevé un sistema d’ordenació del món, una perspectiva humana. Aquesta alternativa crítica evita el solipsisme i el realisme ingenu.
Les teories idealistes, en canvi, dubten que existeixi una manera de demostrar que les
representacions de la nostra ment siguin alguna cosa més que representacions de la nostra
ment. Així doncs, la diferència entre la posició d’afirmar el món de la filosofia antiga (invent grec) i la posició de problematitzar la raó de la filosofia moderna (posterior a Descartes) és clau per
entendre la història de la filosofia. Amb paraules més senzilles, podríem dir que els antics,
principalment Aristòtil, es pregunten què significa que una cosa és; mentre que la filosofia
moderna iniciada per Descartes opta per preguntar-se l’existència del món.
La resposta a la pregunta d’Aristòtil és la recerca de la veritat i això implica una interacció
entre l’experiència i la raó. El coneixement comença en l’experiència però és la raó l’element
que permet assolir-lo. La raó fa tres qüestions: conceptualitza (és a dir, forma conceptes),
formula proposicions (afirma o nega coses i relacions conceptes) i elabora arguments a partir
de la lògica i del principi de la causalitat (estableix relacions correctes entre coses que passen,
és a dir, estableix una relació causa-efecte en un fet).
La filosofia antiga parteix de que hi ha un món i la pregunta per la veritat és saber què és, com
és i per què és aquest món. Si es problematitza el món, per demostrar que existeix cal una
evidència (diferència entre Descartes i Hume). Si Descartes diu que l’única evidència és que
pensa, com es pot arribar a demostrar l’existència del món? El problema de Descartes és que
només pot demostrar una realitat mental i això porta al solipsisme. Berkeley defensa que “ser és ser percebut”, per tant desapareix tota raó per admetre l’existència material de les coses perquè és absurd admetre que les coses materials són causa
Hume parteix de l’evidència empírica, de l’experiència i això genera certa distorsió. Però clar,
això el porta a l’escepticisme (des de l’experiència podem afirmar proposicions empíricament
contrastables). Cal dir que, a més, l’experiència és únicament presència i no pas record. La
regularitat de l’experiència és també un fet empíric. Però no podem assegurar una relació
causa-efecte. Els humans necessitem una seguretat psicològica i, per tant, considerem que les
coses probables són segures. No podem viure amb aquesta incertesa total. Per Hume, la
ciència és més probables que la màgia i la religió (no tenen cap base en l’experiència), però no
deixa de ser una creença raonable.
Ni la manera de Descartes ni la de Hume, des del punt de vista de la veritat, porten a cap lloc,
és a dir, cap dels dos té garanties de veritat. Com podem plantejar el tema de la realitat si ni
tant sols podem sortir de l’escepticisme de Hume i del solipsisme de Descartes?
Kant intenta sortir de l’idealisme-solipsisme (només hi ha idees però no sabem si hi ha res més
enllà de la ment) de Descartes i de l’empirisme de Hume amb una teoria del coneixement que
representa un “retorn cap a Aristòtil”, tot i que Kant sap que no podem tornar a la filosofia
anterior a Descartes i Hume. Per Kant, el coneixement és una construcció d’un món. Per construcció entén donar forma, ordenar un cosa material que ve de fora d’una manera determinada. No s’està referint a una cosa subjectiva o cultural, sinó a NOSALTRES, els humans, que construïm el món d’una manera concreta. Les “formes a priori” de la sensibilitat són l’espai i el temps ( entensa com mesura humana).
També distingeix diferents categories como a "formes a priori" de l´enteniment (per exemple, la relació causa-efecte ). Podem saber si el món tal com el construïm nosaltres és com és realment?
Kant distingeix entre fenòmens (realitat tal com la captem els humans) i noumen (realitat
en sí, concepte negatiu perquè no podem saber res d’ell). . Així, la resposta a la pregunta a la veritat són que podem conéixer els fenòmens i ens hem d’oblidar del noumen.
Kant fa una tercera posició allunyada de la negació de la veritat per part de l’idealisme i
l’escepticisme (neguen que hi hagi la possibilitat d’una cultura humana que pugui ser veritat) i
de l’afirmació d’Aristòtil. Aquesta tercera posició és el realisme crític.
Després de Kant, hi ha la teoria positivista (pretén oblidar-se de tot el què s’ha dit des de
Descartes fins a l’actualitat del segle XIX) que vol afirmar-ho tot a través de la ciència (idealista
i dogmàtic). Així doncs, defensa un autoritarisme de la ciència (els fets són els fets i
només la ciència té la manera d’explicar-los tal com són).
Posteriorment, Popper qüestiona el positivisme amb una visió menys dogmàtica de la ciència i
Shopenhauer fa una lectura idealista de Kant i arriba a la conclusió de que “el món és una
representació”.
Aprofundint una mica més en Kant, cal destacar la idea de que la construcció de l’obejcte és
paral·lela a la del subjecte. Captem el món segons les nostres característiques humanes i mai
sabrem si aquestes característiques corresponen amb la realitat. Kant defensa l’objectivitat
la ciència (saber comú), entenent l’obejctivitat a escala humana, és a dir, sense sortir de les
nostres capacitats.Vol combatre l’idealisme, és a dir, el corrent que defens que no hi ha cap realitat a part de la ment, com deia Berkeley. Així doncs, Kant diu que hi ha un món exterior a nosaltres i nosaltres
l’ordenen d’una manera concreta. Vol comabtre també el realisme ingenu, és a dir, que la
realitat es reflecteix a la meva ment tal i com és. I també vol fer front a l’escepticisme de
Hume. Amb la crítica a la causalitat, Hume diu que no hi ha una connexió necessària entre
causa i efecte, sinó que només és quelcom provable i, per tant, no hi ha res segur i no podem
saber res del cert.
Al segle XIX, Schopenhauer, lector de Kant, va més enllà i descriu “el món com una
representació humana”. D´aquí sortirà el perspectivisme de Nietzsche. El coneixement és, finalmente, una experiència singular.“Els humans veiem les coses a través dels sentits i de les idees, creació simbòlica que fa el llenguatge”. Com que no tots els humans tenim el mateix sistema simbòlic (llengua). Però al marge d´aquests condicionaments el que hi ha és l’experiència única de cadscú. Aquesta experiència està determinada per la posició d’afirmació o negació de vida. A partir d’aquí podem afirmar que les creences
depenen dels valors, que depenen de l’actitud vital. Arriba a la conclusió que “la veritat
és sempre una ficció” inventada pels humana, convencional i arbitrària. Aquesta “veritat” pot ser
social, és a dir, és la societat qui decideix què és veritat, o bé individual. Aquesta “veritat
individual” és la única vàlida i s’ha de defensar en contra de la veritat que imposa la societat.
És a dir, que partint de Schopenhauer i dels sofistes, el perspectivisme té una tendència
relativista, és a dir, la veritat en funció a la perspectiva i, de fet, a partir de Nietzsche sorgiran
les teories relativistes posteriors com la de Vahiger (ficcionalistes), els postmodernistes i els
culturalistes (perspectiva cultural). Els relativistes, igual que els escèptics, neguen la
probabilitat de la veritat.
El realisme crític (punt de partida és Kant) defensa que tot parteix d’un punt de vista individual
o cultural. Hi ha un món físic independent del subjecte i el coneixement és una construcció, és
a dir, la percepció (pensament, teories, etc.) la construïm activament. Així doncs, hi ha la
possibilitat de trobar un criteri per decidir el grau de veritat (versemblança) d’una teoria.
