17:25 Escrit per Luis Roca Jusmet
El concepte de “filosofia de la cultura” podem entendre'l com una reflexió crítica sobre allò que entenem per cultura. La cultura és un conjunt de pràctiques i de discursos. La filosofia de la cultura pensa sobre aquestes pràctiques i aquests discursos però és en sí mateix un producte cultural.
Si parlem d'unitat en l'ésser humà llavors es tracta només d'una unitat funcional, no substancial, que engloba qüestions universals (naturals i culturals que afecten a tota l´espècie humana), particulars (identitat de grups) i singulars ( la manera com s´articula en cada individu)). Segons l'antropòleg Eduard Taylor, la cultura és el conjunt de coneixements, creences, llenguatge, art, moral, dret, costums i capacitats adquirides per l'ésser humà com a membre de la societat.
Quan parlem sobre les qüestions universals de la cultura, parlem d'allò que es natural en l'home i d'allò que es cultural. La dicotomia natura/cultura ens pot portar a dos reduccionismes, el naturalista i el culturalista. El naturalista vol entendre la cultura en termes biològics, similars a qualsevol altre espècie que té capacitat d´aprenentatge. El culturalista planteja que no hi ha res cultural en l´home, que tot és artificial. La cultura no és un complement de l'ésser humà, sinó que es un suplement. Això vol dir que la cultura és adquirida per solucionar problemes que l´instint no soluciona. És apresa, es transmet generacionalment. És compartida: la cultura no es un atribut de l'individu, sinó de la societat (procés d'enculturació és el de socialització). Però que la cultura, sobretot a través del llenguatge simbòlic, genera un món de significacions que crea nous problemes i nous desitjos. El filòsof Ernst Cassirer expressa que l´hom és un animal simbòlic, és a dir que està definit pel món que ell mateix ha transformat. El pensament simbòlic es exclusiu i crucial per a l'ésser humà. L'ésser humà va descobrir un nou mètode per a adaptar-se al seu ambient. Entre el sistema efector i el receptor, que tenen tots els animals, es troba el sistema simbòlic. L'home no és que visqui en una realitat més amplia, sinó que viu en una altra realitat, que es la realitat del símbol. Peró a mes, ja no pot fugir del seu mon, i mes que viure en un mon físic, viu en un mon simbòlic. Segons Ernst Cassirer, l'ésser humà és més un ésser simbòlic que no pas racional, ja que la raó és un terme inadequat per a descriure totes les activitats humanes. El punt de partida de l'ésser humà el representa la determinació conceptual del llenguatge. Tenim un llenguatge abstracte que representa la frontera entre el mon humà i l'animal, ja que cap animal ha fet el pas cap al llenguatge abstracte. No hem de confondre els signes amb els símbols. Molts animals tenen un sistema complex de signes, però això no vol dir que tinguin símbols, és a dir un sistema artificial de significacions.
Una de les qüestions que sorgeix amb el llenguatge és saber si la llengua condiciona el nostre pensament o viceversa. El llenguatge és convencional, ja que es producte d'un acord. Tot i aixi podem comprovar com els significants son arbitraris, no hi ha cap justificació perque la idea de taula en català sigui d´aquesta manera i no d´un altre. Els nominalistes van defensar la idea que els significats també son arbitraris i que compleixen una pràctica. Els realistes, en canvi, sostenien la idea platònica que darrere de cada concepte sempre ha d'haver-hi una realitat. Aquesta discussió no ha estat resolta i encara ens movem en la discussió de si cada llengua es una forma diferent de veure el mon o si totes les llengües expressen de diferente manera més o menys el mateix mon de significats. Els últims estudis són prudents : en llengües semblants no hi ha diferències conceptuals importants però en llengües molt diferents sí, encara que sempre hi ha elements comuns que fan possible, per exemple, la traducció i, en snetit més ampli, la comunicació.
Per tant, la unitat del llenguatge (si existeix) no es de tipus substancial, sinó que es tracta d'una unitat funcional. I així doncs, ens hem de situar al mig de les dues teories (nominalistes i realistes) si volem comprendre fenòmens com “les diferents tonalitats del blanc per als esquimals” o “la
inexistència de formes verbals per als xinesos”. Aixo demostra que els noms tenen una funció: subratllar un aspecte particular d'una cosa. Aquesta funció l'aprenem inconscientment. Per a un adult el món objectiu té una forma definida. Les percepcions, intuïcions i conceptes s'han formatamb els termes i formes lingüístiques de la llengua materna. Quan l'adult intenta aprendre una llengua estrangera, ha de trencar el vincle entre les paraules i les coses, cosa molt difícil a determinada edat. Una societat oberta canviara mes sovint els significats, que no pas una societat tradicional que tindrà significats méss rígids i inamovibles. L'ésser humà és un animal inacabat, ja que els seus instints són insuficients per a poder sobreviure al món. Es la cultura la que li atorga un món simbòlic i una consciència. Però no hem de confondre la societat amb la cultura. En una societat tradicional si es conforme una comunitat cohesionada i els seus membres comparteixen característiques culturals comunes ( llengua, creençes, rituals, gestos...). Però en una societat moderna atomitzada i canviant, no. Comporta a més un proces de globalitzacióque dona lloc a l'aparició de societats inter i multiculturals. El desenvolupament i consolidació del capitalisme al món, ha fet que l'economia (formes de producció i distribució més la tecnologia) esdevingui un element important de la societat. La política també es pot considerar un element social, entenent-la com a relacions de poder i govern estructurades per un Estat. Aixi doncs, podríem dir que la societat es: cultura, economia i política. Tenim dues corrents de pensament respecte a les identitats : l'essencialista i el constructivista. L'essencialista sosté que la cultura es una cosa ja donada que es transmet desde que naixem; el constructivista afirma que la identitat és una comunitat imaginada, que no se'ns dóna d'una vegada per totes, no es unitària i inamovible, sinó que la identitat es va construint i transformant.
Segons els sociòlegs Berger i Luckman, la identitat es un fenomen que sorgeix de la dialèctica entre l'individu i la societat. Alguns elements de la nostra identitat els tenim al néixer: les característiques físiques, el sexe, el color de la nostra pell i del nostre cabell, etc. Aquests elements però no ens classifiquen en un grup social identitari. La societat s'encarrega de donar-li un sentit diferent a aquestes característiques físiques; es a dir, que no és el mateix ser dóna a Noruega que a l´ Iraq. La pertinença a un grup (a un poble, a una religió, a una tribu urbana, a una tendència política, etc.) envaeix la identitat. Aquelles persones que la comparteixen es senten solidaris entre ells, s'agrupen i fins i tot es poden mobilitzar; però sobretot allò que fan es diferenciar-se dels que no comparteixen les mateixes característiques, idees, voluntats. La identitat per tant inclou i exclou. En nombroses ocasions s'ha afirmat que moltes guerres han estat causades per problemes identitaris. Per exemple, la guerra de Iugoslàvia i Rwanda. Peró la veritat es una altre, les causes d'una guerra son múltiples (geoestratègiques, polítiques) i la qüestió identitària sovint s'utilitza per a separar comunitats i donar legitimació a un enfrontament.
La cultura fa sempre referència a les identitats particulas, les de grup. Però és important no perdre mai de vista que la cultura no pot amagar ni el que tenim de comú ( el que és universal) ni el que tenim de propi ( element singular)