v:* {behavior:url(#default#VML);} o:* {behavior:url(#default#VML);} w:* {behavior:url(#default#VML);} .shape {behavior:url(#default#VML);} Normal 0 21 false false false ES-TRAD X-NONE X-NONE /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Taula normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-priority:99; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:11.0pt; font-family:"Calibri","sans-serif"; mso-ansi-language:ES-TRAD; mso-fareast-language:ES-TRAD;}
Jordi Roca Jusmet és catedràtic de Teoria Econòmica de la Universitat de Barcelona. És un expert en la relació entre ecologia i economia i ha escrit articles sobre la crisi del petroli. Com també és el meu germà, ha tingut la delicadesa de contestar-me unes preguntes pel blog.
Hi ha realment un problema greu amb el petroli ?El petroli és, des de fa moltes dècades, la principal font energètica a nivell mundial. Al món se n´extreuen anualment més de 4.000 milions de tones i la demanda no para de créixer, especialment pel transport en cotxe, camions i avions. Els problemes que planteja aquesta gran –i creixent- dependència són de dos tipus.
El primer, que es tracta d’un recurs no renovable; tot i que diem que el petroli es “produeix”, en realitat no fem més que extreure unes quantitats limitades d’un recurs produït en processos geològics lents de milions d’anys . Segurament hem extret ja més o menys la meitat de les reserves que es podran explotar de forma econòmicament viable i sobretot ho hem fet en els darrers cinquanta o seixanta anys. Una part creixent de les extraccions de petroli es fa a llocs cada cop més problemàtics, amb més costos econòmics, energètics i ambientals. La pregunta no és quan s’acabarà el petroli ja que de fet no s’acabarà mai sinó quan ens haurem d’adaptar a una oferta decreixent, és a dir, quan arribarem al que s’ha denominat el
peak oil o el cim del petroli. Quan més retardem l’adaptació a viure amb menys disponibilitat de petroli, més augmentarà la dependència respecte aquest recurs i més complicat serà l’ajust.
El segon problema, tan o més important que l’anterior, és el dels impactes ambientals generats per la seva extracció: els locals –que, molts cops, recauen sobre poblacions pobres que viuen molt lluny dels llocs de consum i que no treuen cap benefici de la seva explotació- i els globals com ara el canvi climàtic. El principal gas d’efecte hivernacle és el CO2 i el principal focus d’emissió és amb diferència la crema de combustibles fòssils: petroli, carbó i gas natural. L´ única forma de reduir de forma significativa les emissions que causen l’escalfament global és reduir de forma important l’ús de combustibles fòssils.
Hi ha energies alternatives que puguin substituir-la ? Què penses de l´energia nuclear ?En algun ús energètic ja s’ha produït una important substitució del petroli com és en el cas de la generació d’electricitat i en alguns usos industrials. Les energies alternatives, especialment l’energia eòlica, han tingut un paper en això gràcies a l’enorme desenvolupament que han tingut en alguns països. Tanmateix, globalment el procés és extremadament lent en comparació a la urgència dels problemes generats per l´ús dels combustibles fòssils: avui la principal font per obtenir electricitat al món és el carbó i la segona és el gas natural. Pel que fa al transport, la situació és encara més difícil ja que la dependència dels derivats del petroli és aclaparadora i les alternatives per substituir-lo són molt complicades. Es parla dels cotxes elèctrics o d’hidrogen; certament poden tenir un important paper en el futur però s´ha d’anar molt en compte: ni l’electricitat ni l´hidrogen són fonts d’energia primàries que es trobin accessibles a la natura. Cal obtenir el petroli i l’hidrogen (per exemple, separant-lo de l’aigua mitjançant corrents elèctrics): la qüestió és doncs d’on vindrà l’energia necessària per obtenir-los. Fa uns anys hi va haver una gran expectativa sobre la possibilitat d’utilitzar agrocarburants per al transport però ara hi ha molt menys optimisme: fer cultius destinats al transport treu terres per cultivar aliments i per “alimentar” un cotxe normalment caldria molta més terra que per alimentar una persona.
Respecte a l’energia nuclear, la meva opinió personal és que hi ha raons suficients per renunciar al seu ús tant pels perills que comporta (la mostra més recent és l’accident de Fukushima al Japó, però abans hi ha hagut molts altres accidents) com pel problema moral que comporta generar residus radioactius amb una vida mitjana de milers d’anys. De fet, contra el que molta gent pensa l’energia nuclear al món està gairebé estancada des de fa més de deu anys (es posen molt lentament en funcionament noves centrals però en contrapartida se´n tanquen altres): l’època de gran expansió de l’energia nuclear ja està molt lluny, van ser els anys 1970 i primers 1980. Actualment la proporció d’electricitat d’energia nuclear al món és moderada: menys del 12% del total.
Es pot mantenir per molt de temps el nivell de consum actual ?Des d’una perspectiva de mitjà i llarg termini és obvi que és inevitable una transició cap a les energies renovables i, en la meva opinió, molt especialment cap a un sistema on l’energia solar tingui un paper clau. Les qüestions són, primer, si estarem a temps de fer aquesta transició de forma ordenada i no traumàtica o si caldrà una gran crisis energètica per dur-la a terme i, segon, si és viable un món futur sostenible amb uns nivells de consum d’energia per càpita com els que tenim avui a les societats riques i ,a més, estesos a molts habitants d’altres llocs del món. Sobre la primera qüestió no sóc gaire optimista però la resposta depèn en gran part del recolzament polític i econòmic que es doni a les energies renovables i també –i això connecta amb la segona qüestió- si avancem decididament cap a una major eficiència i estalvi energètic. La meva opinió és que qualsevol futur sostenible passa per adoptar estils de vida molt menys intensius en energia.