( Aquest article s´ha publicat el llibre
Hi ha una nova
política ? )
( La Busca edicions, 2014)
Luis
Roca Jusmet
1.
La democràcia com a
projecte emancipatori en Cornelius Castoriadis
Cornelius
Castoriadis va néixer a Constantinopla el 1922 i va miliar a les
joventuts comunistes. L'any 1945 arriba a França, s'afilia al PCI (
trotskista) però aviat funda una tendència dissident amb Claude
Lefort. En 1948, després del V congrés, trenquen amb el partit i
funden el grup
Socialisme o barbàrie,
actiu fins a l'any 1967. Opten per un socialisme autogestionari,
criticant radicalment el paper dirigent dels partits i a la URSS.
El grup es dissolt i Castoriadis abandona la militància per a
dedicar-se a la filosofia i la psicoanàlisi, mentre exerceix de
professor de Filosofia en l´École des Hautes Études en Ciències
Socials entre 1980 i 1995. Va morir l'any 1997, als 75 anys.
Castoriadis
considera que cal recuperar el contingut radical de la paraula
democràcia,
en contra de la seva apropiació per part d'oligarquia liberal.
Castoriadis planteja des de
Socialisme o
Barbàrie un projecte global
autogestionari, contraposat a la jerarquia social existent. La
definició precisa de
jerarquia és
que hi ha divisió radical entre una minoria que dirigeix (decideix)
i una majoria que obeïx (executa). Els primers tenen el poder i els
privilegis dels que estan privats els segons. En la societat actual
disposen del poder cada vegada més els experts i dels polítics
professionalitzats. És una societat tecnocràtica, gestionada per
una oligarquia, sigui en forma totalitària o liberal. Pretén que
només una minoria és competent per a la funció directiva, que
exerceix a més un poder coercitiu per a resoldre els conflictes.
L'autogestió és
una alternativa que implica necessàriament informació i formació
política per part del ciutadà. És l'autoinstitució d'una societat
per ella mateixa, l'autocreació conscient i col·lectiva del propi
imaginari social. La concepció marxista considera que els drets són
burgesos i formals i estan establerts en interès del capitalisme,
com ideologia per a ocultar l'explotació. La història demostra,
però, que la democràcia i els drets adquirits són producte de la
lluita popular anterior a aquest sistema econòmic i que no són una
justificació política del mercat.
La democràcia és
l'única pràctica històrica d’igualtat davant de la llei. És
l’única que possibilita un espai social on la llibertat és
efectiva, social i concreta. Els objectius de la democràcia són la
igualtat i la llibertat reals, que són complementaris. En contra del
que plantegen els anarquistes (i en cert sentit també Marx) les
institucions explícites de poder són necessàries en qualsevol
forma social. No té sentit, diu Castoriadis, plantejar la societat
com un contracte, ja que l'individu és un producte social. Sense
socialització no hi ha éssers humans i això implica institucions i
significacions imaginàries col·lectives prèvies. El poder és la
capacitat de legislar, d'executar, de governar i de resoldre litigis.
La llei és necessària, però únicament en la democràcia és
possible una autogestió social basada en l'autonomia individual.
Això vol dir que és el conjunt de la societat la que crea, manté i
transforma la llei i les institucions. L'autonomia no és la
llibertat de fer el que vols, sinó la de seguir una llei feta per
tots. Amb aquesta afirmació Castoriadis segueix el plantejament que
uns segles abans havia fet Spinoza.
La
primera crítica al liberalisme és que separa radicalment l'espai
privat i el públic, com fa John Stuart Mill. Castoriadis manté, en
canvi, que entre l'espai privat (
Oikós)
i el públic (
Ecclesia)
hi ha un espai intermedi (
Àgora).
És l’àmbit pròpiament polític, el lloc on els ciutadans parlen
quotidianament dels problemes públics. Implica una llibertat de
paraula, de pensament i de crítica sense límit. Es complementa amb
una reflexió crítica sobre la pròpia història (com
l'Oració
fúnebre de Tucídides). La segona
crítica és que s´oblida totalment que la democràcia ha d'estar
total i necessàriament vinculada al bé comú. En cap cas podem
considerar que la democràcia és l'espai on cada grup social defensa
els seus interessos particulars a través dels partits polítics. La
democràcia no pot ser instrumental, en cap cas s´ha d´entendre com
una canalització dels interessos particulars. Això no vol dir, per
descomptat, que no hagin d'existir mecanismes per a la protecció de
les minories, però plantejat en termes de drets. La tercera crítica
és entendre la llibertat com capacitat d'elecció. La llibertat és
creació i autodeterminació, tan individual com col·lectiva. També
aquí segueix el plantejament d’Spinoza.
Són necessàries
institucions que exerceixin un poder, però aquest no determina
l'existència d'un Estat, que és un perill per a la democràcia. Els
orígens històrics de la Democràcia i de l'Estat són totalment
diferents; mentre que la primera és un invent grec, l'Estat ho és
en canvi de societats radicalment antidemocràtiques, com Mesopotàmia
i la Mesoamèrica precolombina. És un aparell burocràtic
jeràrquicament organitzat incompatible amb una veritable democràcia.
Les institucions han de ser democràtiques, la qual cosa vol dir que
és la pròpia societat qui les organitza establement amb una funció
social. Altra qüestió és la de la cultura democràtica, tema que
també és fonamental en el seu contingut i en el seu caràcter no
elitista.
Castoriadis
manté que la democràcia és un invent estrictament grec, reprès
posteriorment a l'Europa moderna. La democràcia és la capacitat
d'una societat d'autocrear-se i això implica l'aparició d'una
mirada crítica que pot jutjar, triar i decidir el que considera
millor per a sí mateixa. Hi ha un relació entre l'aparició de la
democràcia i la de la filosofia, com expressions d'una societat que
reflexiona críticament sobre si mateixa, que s'acostuma a
l'argumentació i que no accepta el poder de la tradició. A la
democràcia originària grega, els governants són resultat de
l'atzar i no de l'elecció, ja que consideren que aquesta, al buscar
els millors, està inspirada en el principi aristocràtic. Només els
experts poden ser triats, sota el criteri de seleccionar el
millor en funció de la seva capacitat tècnica. Però la política
és una capacitat universal pròpia de qualsevol ciutadà i el poder
de representar al col·lectiu ha de basar-se exclusivament en la
responsabilitat davant dels iguals. La política és opinió, no és
un saber, com diria Plató; ni una tècnica, com dirien els
tecnòcrates moderns. El plantejament democràtic grec es basa en la
separació radical entre el govern (política) i l'administració
(tècnica). No hi ha continuïtat entre la democràcia (que es
correspon amb el primer registre) i l'Estat (que correspon al segon).
El límit necessari per a
l'autonomia és la autolimitació, ja que no hi ha cap Llei divina ni
natural que fonamenti les lleis humanes. L'exemple grec és el d'una
democràcia amb contingut, en el qual la política és l'intent de
viure en comú amb la Saviesa, en la Bellesa i volent el Bé comú.
El desig i la
pràctica de la igualtat social i política dels grecs representa una
singularitat excepcional en l'imaginari social. Castoriadis qüestiona
el tòpic interessat que considera el cristianisme com fonamentació
de la igualtat social i política. L'única cosa que plantegen els
cristians és la Igualtat davant Déu com possibilitat universal de
Redempció. L´Església ha justificat sempre la jerarquia, la
desigualtat social i política. Crist va dir que “El seu Regne no
era d'aquest món” i que “cal donar a Déu el que és de Déu i
al Cèsar el que és del Cèsar” És a partir del segle XI, amb les
comunes medievals on comença a ressorgir, fins a la seva reinvenció
a partir de la Revolució Francesa, la pràctica democràtica. Aquí
apareix una qüestió polèmica amb Charles Tilly, un dels grans
representants de l'escola nord-americana de la sociologia històrica.
Encara que estarà d'acord amb Castoriadis que la democràcia és un
experiment europeu amb arrels a Atenes considerarà que no podem
parlar pròpiament d'ella fins al segle XVII.
Per
Castoriadis la referencia, de tot i les seves limitacions, segueix
sent la Grècia antiga en general i la Polis atenesa en
particular. La noció de democràcia apareix en l'imaginari grec com
la matriu bàsica de la qual sorgeixen els conceptes, les creences
que determinaran les normes i les institucions d'un país. Torna així
sobre els seus temes claus però enriquits amb unes aportacions
noves. La primera és el plantejament que la democràcia
és un exercici basat en la suposada sinceritat i no en el pressupost
modern que una cosa és el que es diu i l'altra el que es fa. Hi ha
un compromís entre la paraula i la veritat, tema que també tractarà
d'una manera complementària Michel Foucault amb
la
parresia . La segona és la
consideració que en l'imaginari grec l'home queda definit per la
seva mortalitat, per la seva finitud, la qual cosa converteix la vida
humana en tràgica. El perill és la Hybris, la desmesura que duu
necessàriament al desastre. No és una Llei externa la qual marca el
límit, ja que aquest ho posem els humans en funció del
mesotes,
el sentit de la mesura. Això suposa una tensió permanent en les
nostres decisions, ja que mai tenen garanties de ser les encertades.
El tercer aspecte és l'ontologia grega, que considera que l'Ésser
està sempre entre el Caos i el Cosmos. L'Ésser no és per tant
necessàriament ni bo, ni racional ni just. La conclusió de
Castoriadis és que cal aprendre dels grecs, però sense pretendre
tornar a ells. Encara que veu la democràcia grega com superior a la
moderna que es desenvolupa a Europa a partir dels segles XI-XII,
considera que en aquesta segona etapa hi ha plantejaments que superen
a la primera. Una és la universalitat de la democràcia, és a dir
de la ciutadania. L'altra és que la democràcia, és a dir, la
política, s'estén a tots els àmbits. Per als grecs la propietat i
la família estan en un àmbit privat que quedava fora del registre
democràtic.
A
partir del final de la Segona Guerra Mundial, Castoriadis és
conscient que el poder tecnocràtic, burocràtic, mediàtic i
econòmic és el principal perill per al projecte democràtic. El
problema és que hi ha una acceptació d'aquesta situació que es
basa en un conformisme generalitzat, produït per la societat de
consum. Fins a la Segona Guerra Mundial existien els conflictes
socials i polítics. Però cada vegada més ràpid es desplaça la
política cap al màrqueting: és ell domini del que Castoriaids
anomena
la insignificança. Ja
no hi ha idees polítiques, només eslògans publicitaris que encara
que suposadament defensen ideologies contraposades, en realitat totes
són formes semblats de gestió tecnocràtica de l'Estat. La
democràcia cal entendre-la com un règim, no només un procediment
formal. Necessita una sèrie de condicions, de continguts, com són
l'equitat, l'educació i la cultura democràtica. Però el que es viu
avui a les societats capitalistes industrialitzades és una
oligarquia liberal, un sistema electiu de caràcter elitista. El que
hi ha darrera d´ells són grups socials ben protegits en les seves
posicions de poder. El seu paradigma és la partitocràcia: les
regles del joc entre partits estan produïdes per les oligarquies que
dominen les seves estructures jeràrquiques. Són institucions
burocràtiques, no institucions democràtiques. Els polítics
professionals fan politiqueria, no política. La política implica
accedir al poder per a governar, però avui no es governa, només es
gestiona amb
diferent retòrica però sempre d´una manera semblant. Els polítics
professionals representen grups de poder i sobretot es representen a
si mateixos. És una contra-educació democràtica perquè se li diu
a la gent que la política és qüestió seva, d'experts. La
democràcia no pot ser mai representativa, ja que no podem delegar
en uns altres la nostre capacitat de decisió. I encara menys d'una
manera inequívoca, no revocable, cada quatre o cinc anys. Els
suposats representants, a més, no tenen poder propi, ja que el poder
decisori i únic ho té l'oligarquia que controla el partit dominant.
Aquest imposa les seves decisions en el Parlament i governa en el mal
cridat poder executiu, que no es dedica a executar les lleis sinó a
governar al marge d'elles, ja que la majoria de decisions no estan
especificades legalment. L´altre element de deriva antidemocràtica
és el procés iniciat de privatització. Les gents s'han replegat en
les seves cases a la seva vida familiar o solitària. Els valors
dominants són els diners, la tecnociència i la burocràcia. La
globalització manifesta d'una forma molt clara que la democràcia és
incompatible amb el capitalisme a nivell mundial decideixen cada
vegada més poders financers anònims. La política es devalua
convertint-se en màrqueting i el joc econòmic se sembla cada vegada
més a un casino.
2. La
democràcia com a desenvolupament de les capacitats de qualsevol en
Jacques Rancière
Jacques
Rancière va néixer a Algèria l'any 1942. Es trasllada a París i
queda fascinat per la figura de
Louis Althusser, amb el que col·laborarà fins que comença la seva
participació a la creació del Departament de Filosofia a la
Universitat Paris-VIII. Tot envoltat pel Maig del 68, qüestionarà
l'autoritat d'Althusser i s´afiliarà al grup maoista
La
Gauche Prolétarienne. Més tard
deixarà la militància i estudiarà els moviments obrers francesos
emancipatoris del segle XIX. La qüestió, diu Rancière, és que
s’ha d’eliminar és
la frontera entre els estudiantes i els obrers. Tots som traductors,
ja que el que fem és transformar el que ens ve donat en experiència
pròpia. No s’ha de lluitar per la igualtat de les capacitats, ja
que justament aquesta igualtat és el punt de partida. El poble té
suficient capacitat per entendre que està explotat sense recórrer a
les ciències socials. Però no és la consciència de la seva
explotació la que porta a l'emancipació. Emancipar-se és veure una
altra vida possible. Rancière qüestiona la dictadura dels experts i
el dirigisme de les suposades avantguardes, que en els dos casos
porten el poble al silenci. Rancière defensa una poètica del saber
que posi els mètodes de la ciència al terreny comú del pensament
compartit.
L´axioma
és la igualtat de les capacitat del éssers parlants, la capacitat
de tothom per decidir sobre la pròpia vida i les qüestions comuns.
El moviment per reivindicar aquesta capacitat és la democràcia, que
és la qüestió del que anomena del
repartiment
sensible, que és
l'establiment d'una sèrie de llocs i
de funcions pels cossos. La democràcia és una acció col·lectiva
de subjectes singulars, que formen una comunitat política
heterogènia. Però l'establiment i el d’un ordre no és una
qüestió política, per Rancière, sinó una qüestió policial. La
comunitat política és antagònica amb l'ordre establert i la seva
distribució dels cossos i dels espais. És
el
poble, un suplement que està fora de
la comptabilitat de les institucions. La política no és una relació
de poder, és una modalitat específica d'acció col·lectiva que
obre un espai nou, un altre món simbòlic. També es pot dir
proletari, que
significa igualment els "sense part". Rancière senyala
l'ambigüitat del terme en Marx: en un sentit tenia aquest significat
i en un altre el de classe obrera, com grup determinat per criteris
econòmics. S’ha de recuperar el primer sentit i criticar el segon.
La base de la
política és el desacord i la seva negació és el consens. La
política no és una expressió de la naturalesa humana (Aristòtil)
ni una esfera cultural (Hannah Arendt). La política és contingent,
és l'aparició del conflicte d'aquells que no es conformen amb el
lloc i la funció que els han assignat. La democràcia és un
escàndol perquè reivindica una igualtat radical a l'hora de
governar, de decidir. La filosofia apareix a Atenes quan es formula
el primer discurs antidemocràtic, que és de Plató. La democràcia
grega va ser la lluita i la victòria dels pobres contra els rics. La
llei de la sort, de l'atzar per escollir els governants era el
principi igualitari perquè unes eleccions per escollir els millors
es consideraven conseqüència d'un plantejament aristocràtic.
L'Estat i les seves institucions formen part sempre de la lògica
policial: la normalització que garanteix la permanència i la
reproducció de l'ordre jeràrquic. L'Estat imposa una
despolitització i la democràcia és la lluita contra el procés de
privatització que vol apartar la gent de les qüestions públiques.
Les
societats autoproclamades democràcies són en realitat sistemes
representatius de caràcter oligàrquic. Són oligarquies lliberals
dels poders econòmics i burocràtics. Tenen un caràcter
representatiu discutible perquè si fossin democràtiques els mandats
electorals serien curts, renovables i incompatibles amb altres
càrrecs públics o interessos privats. Aquesta oligarquia considera
que l'axioma bàsic és que el moviment capitalista globalitzador
respon a la necessitat històrica de la modernització. El sistema
exclou a la societat de la política, que queda en mans dels experts.
Això produeix un
malestar que es manifesta amb diferents símptomes, com l'aparició
de l'integrisme religiós, els moviments nacionalistes o l'aparició
de l'extrema dreta populista. La política del consens deixa l'espai
polític buit, que es aprofitat demagògicament per aquests grups.
Però el problema no és l'extrema dreta sinó la seva causa, que és
el consens. Rancière no considera clar parlar de populisme per
l'ambigüitat del terme, que només genera confusió. De totes
maneres Rancière no està d'acord en dir que les suposades
democràcies amaguen un estat d'excepció permanent, una mena de camp
de concentració encobert, tal com ho formula Giorgio Agamben. Cal
reconèixer que el fet que el govern estigui triat per electors marca
uns límits a les elits dominants i a la corrupció administrativa.
Igualment l'existència de llibertats individuals i polítiques són
un element que no ens permet anomenar a les nostres societats
totalitàries. Aquestes societats s'haurien de dir postdemocràtiques,
ja que volen eliminar la democràcia (és a dir, la política) de
l'espai públic. La política desapareix identificant el que és el
govern amb l'aspecte jurídic. La pràctica governamental i els
dispositius institucionals s'atribueixen d'aquesta manera la lògica
de la política quan en realitat és la lògica policial el que
representen. Tot sembla visible perquè tothom té el seu lloc i
qualsevol desacord es converteix en un problema legal amb una solució
jurídica. Però la política es torna , en realitat, impossible.
Perquè l'estat i les lleis estan subordinades al poder econòmic. No
hi ha restes ni fissures, tot es U, tot és el Mateix. La comunitat
és idèntica a sí mateixa. Altre aspecte de la postdemocràcia és
la barreja entre l'expert i el mediàtic, a través de les
avaluacions i les estadístiques. Poble i població s'identifiquen i
es manifestaren a través de "l'opinió pública". Un altre
manifestació que critica Rancière és el que ell anomena el gir
ètic, que és una altra manera de negar la política. La
reivindicació dels drets polítics es desplaça per termes
abstractes com
dignitat,
respecte o reconeixement.
L’humanitarisme apareix també
formulat en termes d'una mena de deute infinit que tenim tots amb els
que pateixen.
Finalment
s’ha de constatar l'aparició del que Rancière diu
odi
a la democràcia, que és tan antic com
la filosofia, ja que apareix amb Plató. Però va adquirint noves
formes, que va des del discurs gros dels evangelistes estatunidencs
fins a discursos molt més sofisticats que apareixen a Europa. La
manera conservadora d'aquest odi és clara : només una elit pot
governar i aquesta ve
determinada per la propietat, la filiació o la competència. La
democràcia no és una forma de govern i encara que la república
sigui la forma més favorable la relació és paradoxal perquè
qualsevol institució lluita per suprimir l'excés democràtic i no
vol donar la paraula a qualsevol. El nou discurs antidemocràtic,
formulat per antics lacanians o maoistes, presenta la democràcia com
el regne del individualisme hedonista i consumista i reivindica
tornar als valors i als vincles socials sòlits que s'han perdut. No
entenen o no volen entendre que és el capitalisme i no la democràcia
la causa del que critiquen
Cal
apuntalar els moviments de resistència a la lògica policial però
fent que siguin polítics, és a dir, donant a les seves
reivindicacions un caràcter universal. Això vol dir qüestionant
aquest repartiment sensible establert. Els moviments reivindicatius
són criminalitzats presentant-los com egoistes i corporatius en nom
del consens i del suposat bé comú, que no és una altra cosa que el
manteniment de l'ordre establert. Cal, però, que els moviments
defensius en contra de l'Estat i del Capital transformin les seves
reivindicacions específiques en reivindicacions polítiques. El
problema és donar continuïtat a aquestes lluites. Cal una
organització política que sigui la seva memòria i els doni una
perspectiva global, però no sabem com a de ser per no caure en un
nou dirigisme.
3.
Una reflexió final
Cornelius
Castoriadis va tenir la lucidesa de desmarcar-se de manera renovadora
de les concepcions dogmàtiques de l'esquerra i mantenir com
essencial del projecte socialista l'autonomia personal i la
autogestió col·lectiva. Va insistir cada vegada més que
l'experiència democràtica grega i europea era l'única via que
recollia històricament aquest projecte de manera conseqüent. La
democràcia és la societat que es crea a si mateixa a partir de la
participació activa dels ciutadans i la deliberació sobre el bé
comú. El que avui rep enganyosament aquest nom no és més que una
oligarquia liberal al servei d'una societat capitalista i
burocràtica. Rancière també parteix de la Polis grega com inici de
la democràcia i de la política.
Castoriadis defensa explícitament que les societats primitives són
heterònomes i no autònomes. Encara que en aquestes societats no
existissin jerarquies, faltaria la capacitat reflexiva
d’autoinstitució, de qüestionar les pròpies institucions, que és
l'essencial en la democràcia. Pierre Clastres, antropòleg
contemporani de Castoriadis, estudia les societats indoamericanes com
exemple de societats democràtiques sense Estat. Peró Castoriadis
diu explícitament
que en les societats primitives estudiades per Clastres només es
parla dels millors mitjans per a administrar l'existent, que mai pot
qüestionar-se. El gran historiador Charles Tilly considera que les
bases de les pròpies democràcies europees les trobem en
experiències històriques tardomedievals. La democràcia és, per
ell, una consulta protegida dels ciutadans i la lluita per la
universalitat del sufragi universal.
La
democràcia no és un procediment, diu Castoriadis, és un règim. La
democràcia no és una reglamentació formal, és una manera de viure
en la qual tots som ciutadans amb una autonomia només limitada pel
respecte a la llei. Aquesta autonomia implica participar en les
decisions i les tasques públiques, ja que no podem contraposar
l'ètica, com ideal de vida personal, a la política, com ideal
social. L'autonomia i l'autogestió es complementen i juntes formen
aquest règim democràtic. Tots els ciutadans fan les lleis i per
tant les compleixen. Aquí trobem la crítica explícita de Rancière
a Castoriadis. Rancière diu que la pregunta radical de Castoriadis
és la següent: Com poden els subjectes fer la història si és
aquesta la que els hi fa el que són? Per Rancière el plantejament
de Castoriadis és utòpic, impossible. No es pot donar aquesta
explicitació i creació col·lectiva del poder. La societat i les
seves institucions mantenen i defensen sempre un ordre policial, que
pot ser millor o pitjor. Hi ha gestió, no política. La política i
la democràcia, que són el mateix, diu Rancière, apareixen amb el
desacord. No és una relació identitària, com diu Castoriadis, sinó
un desacord. Es tracta de trencar la relació identitària en que es
col·loca l'Altre, és a dir l'Ordre institucional. La democràcia i
la política no funden institucions, les qüestionen. La democràcia
és un moviment, una experiència alternativa.
Descartades
les revolucions violentes inspirades en el comunisme i també el
reformisme social que manté intactes les institucions jeràrquiques,
queda un camí per crear, per inventar, diu Castoriadis. Cal
oblidar-se de la il·lusió compartida per anarquistes i marxistes,
diu, d'eliminar el poder de la societat. El poder és necessari però
no ho és l'Estat, amb la qual cosa cal pensar en institucions
democràtiques que exerceixen un poder sense separar-se de la
societat ni jerarquitzar-se internament. Rancière accepta
que s’ha de plantejar el tema del poder però considera que no és
l'aspecte de la democràcia que vol desenvolupar. Com són possibles
les institucions sense Estat en una societat moderna? Com és
possible una democràcia directa i no delegada en aquesta societat?
Aquestes preguntes van dirigides a Castoriadis. Com es pot exercir el
poder sense jerarquia?
Els principals
enemics de la democràcia avui són el poder econòmic i el
burocràtic. Vivim en una oligarquia lliberal amb elements
democràtics, no en una verdadera democràcia. Aquesta és
incompatible amb el capitalisme. La lògica del capitalisme és la de
l'acumulació de capital i l'Estat-nació és l'instrument que
necessita per a fer-lo. Hi ha una oligarquia econòmica, política i
cultural que és la que gestiona aquesta lògica i ho fa mantenint
una relació jeràrquica que li dóna poder i privilegis. Fa falta
una revolució que transformi les institucions, que les transformi en
democràtiques i autogestionàries. La democràcia com emancipació
ha d'alliberar-se de la servitud econòmica que la lliga al
capitalisme. La democràcia, per altra banda, no és contrària al
mercat, segons Castoriadis. El mercat i la planificació han
d'autogestionar-se de manera equilibrada per la societat i per a això
no hi ha fórmules establertes. És la combinació del poder del
Capital i de la burocràcia de l'Estat la que s'oposa a la
democràcia.
La qüestió de la
cultura democràtica ens duu a un últim tema. Participació
política, cultura política, debats polítics, sistema educatiu que
formi el ciutadà, valors. Tot això és necessari perquè no pot
haver democràcia sense aquestes condicions. El sorteig és, per
Castoriadis i Rancière, la millor expressió de la igualtat
política. Triar els millors és un criteri aristocràtic, no
democràtic.
Per
Rancière la democràcia no és un règim sinó el moviment permanent
dels exclosos del sistema de poder. La democràcia és la lluita per
la igualtat política. Quina altra organització de formes de
producció, de consum i d'intercanvi podem
considerar actualment com a possible i com a desitjable? Es tracta
del desenvolupament de les capacitats en alguns punts de resistència
contra la lògica del capitalisme i de la burocràcia. Construir, ser
creatiu.
Castoriadis
i Rancière plantegen la necessitat de donar una estabilitat als
moviments de lluita democràtica sense caure en organitzacions que es
pretenen d' avantguarda. Sabem el que critiquem però no sabem ni com
serà una societat millor ni com arribarem. El que si ens donen són
materials per pensar una alternativa democràtica radical.
4.
Bibliografia
-
Abellán,
Joaquín
(2011), Democracia.Conceptos
políticos fundamentales,
Madrid: Alianza
-
Blanchard,
Daniel(2007), Crisis
de palabras,
Madrid: Acuarela
-
CALLE,
Angel (ed.) (2011), Democracia
radical. Entre vínculos y utopías Barcelona:
Icaria
-
Castoriadis,
Cornelius (2007), Democracia
y relativismo. Debate con el MAUSS,
Madrid: Trotta
-
_____
(2006 [2005]) Una
societad a la deriva.
Madrid: Katz
-
_____
(2005 [1999]), Los
dominios del hombre. Las encrucijadas del laberinto
-
Barcelona
: Gedisa.
-
_____
(2002), La
insignificancia y la imaginación.
Diálogos,
Madrid:
Trotta,
-
_____
(1999), Figuras
de lo pensable
Madrid : Càtedra
-
_____
(1998 [1996]), El
ascenso de la insignificancia Madrid:
Cátedra
-
_____
(1975), La
institución imaginaria de la sociedad, Barcelona:
Tusquets
-
Clastres,
Pierre (2010 [1974]), La
sociedad contra el Estado, Barcelona:
Virus.
-
Graeber,
David (2011 [2004]), Fragmentos
de una antropología anarquista,
Barcelona: Virus
-
Mill,
John Stuart (1997 [1859]), Sobre
la libertad,
Madrid: Alianza
-
Rancière,
Jacques
(2005 [1992]), Els
noms de la història. Una poètica del saber, València:
PUV
-
_____
(2006), El
odio a la democracia,
Buenos Aires: Amorrutu
-
_____
(2007a), El
desacuerdo. Política y filosofía, Buenos
Aires: Nueva Visión
-
_____
(2007b [2005]), El
viraje ético de la estética y la política, Santiago
de Chile: Palinodia.
-
_____
(2007c [1983]), La
philosophe et ses pauvres, París:
Champs essais
-
_____
(2007d [1998]), En
los bordes de lo político,
Buenos Aires: LaCabra
_____
(2009), El
reparto de lo sensible. Estética y política, Santiago
de Chile: Lom
-
_____
(2010 [2008]),
El espectador emancipado,
Castellón: Eliago
-
_____
(2010 [2009]), Momentos
políticos. Intervenciones 1977-2009, Buenos
Aires: Capital intelectual
-
_____
(2010), El
tiempo de la igualdad. Diálogos sobre política y estética,
Barcelona: Herder
-
Rosenberg,
Arthur ( 2006 [1921]), Democracia
y lucha de clases en la Antiguedad Mataró
:
El Viejo Topo
-
Tilly,
Charles (2007 [ 2004 ]) Contienda
política y democràcia en Europa 1650-2000
, Barcelona: Hacer
-
_____
(2010 [2007]), Democracia,
Madrid:
Akal
![Enlace permanente para '[nt]'](/blocs/themes/lilina/web//media/mark_off.gif)
18:56 