BLOCS DE FILOSOFIA » aprendre a pensar

« Expand/Collapse

aprendre a pensar (20 sin leer)

Skip to page: 1 2

diciembre 23, 2012
11:41
Foucault i la parresía
» ‎ aprendre a pensar

Normal 0 21
Abans de partir de vacances m’agradaria enviar-vos un missatge de Nadal, o més aviat, de bones intencions. Per això, vull rescatar un concepte de l’últim Foucault que és el de parresía. En els seus darrers anys realitzà una revisió de la filosofia grecoromana, una mena de tasca genealògica, un modus operandis molt en la línea de Nietzsche, per realitzar una indagació del conceptes de subjetivitat, llibertat o veritat. A l’Antiguitat, existia una cultura de la cura de si, una manera de ser i estar en el món, que no només obeïa a regles de conducta, sinó un subjecte que preten fer-se a si mateix i forjar-se un sentit autèntic de la seva existència. Aquesta concepció es tradueix en una sèrie d’activitats que conformaren les tecnologies del jo. Les tecnologies del jo són les tècniques que s’exerxeixen sobre un mateix i que li permeten als individus efectuar una sèrie d’operacions sobre els seus cossos, les seves ànimes i les seves conductes.
S’havia pensat sempre que el principi bàsic de la filosofia grega correspon a la màxima que Sòcrates va fer coneguda i que apareixia en el frontispici del temple de Delfos: Coneix-te a tu mateix. Però Foucault ens mostra que la preocupació més important en aquella època va ser la cura d’un mateix, del que els grecs anomenavan epimeleia heautou y los latinos cura sui. La cura d’un mateix implica coneixer-se, per poder també ocupar-se dels demés. Aquesta recerca es dóna amb l’exercici de la parrhesía.Un terme que solem traduir com a franquesa, el parresiasta era algú que deia tot el que tenia en la ment, que no amagava res i s'obria completament als altres en el seu discurs, proporcionava un relat complet i exacte del que es pensava i evitava qualsevol forma de retòrica que velés el pensament. Foucault definia d'aquesta manera el que significava aquest concepte en la filosofia grecoromana:
“la parresia és una forma d’activitat verbal en la qual el parlant té una relació específica amb la veritat a través de la franquesa, una certa relació amb la seva pròpia vida a través del perill, un certa relació amb ell mateix o amb els altres a través de la crítica (autocrítica o crítica a d’altres persones), i una relació específica amb la llei moral a través de la llibertat i el deure. Concretament, la parresia és una activitat verbal en la qual el parlant expressa la seva relació personal amb la veritat, i arrisca la seva pròpia vida perquè reconeix el fet de dir la veritat com un deure per millorar o ajudar d’altres persones (o també a si mateix). En la parresia, el parlant fa ús de la seva llibertat i escull la franquesa en lloc de la persuasió, la veritat en lloc de la falsedat o el silenci, el risc de mort en lloc de la vida i la seguretat, la crítica en lloc de l’adulació, i el deure moral en lloc del propi interès i l’apatia.” (FOUCAULT, M. 2004. Discurso y verdad en la Antigua Grecia, pàg 46).
El que vol dir Foucault és que el fet mateix de córrer un risc en parlar és allò que dóna força de veritat a la seua paraula. En altres termes, parresia no és demostrar la veritat, sinó construir-la exercint-la a l’interior d’una relació de poder i, per tant d’implicació personal. Per acabar, vull dir que no aniria malament una mica de franquesa i sinceritat per part de tots, de compromis, crítica, valentia i d’implicació per part dels polítics i de tots plegats. Molt bones festes.
noviembre 13, 2012
12:18
Hadot i la mirada des de dalt
» ‎ aprendre a pensar

Normal 0 21
Pierre Hadot (Paris, 1922), especialista en filosofia antiga, defensa que en l’Antiguetat, la filosofia es, essencialment diàleg i es tracta més d’una relació viva entre persones que d’una relacio abstracta amb idees. “Intenta formar, més que informar”, per reprendre les paraules utilitzades per Victor Goldschmidt a Les Dialogues de Platon. El que considerabam a l’Antigüetat com pura teoria, era pràctica, tant per la seva forma d’exposició com per la seva finalitat. Formació que va molt unida a ensenyar a raonar. Hadot és ben conegut per l’estudi i divulgació dels exercicis espirituals que s’inspiran en la tradició filosòfica. L’expressió exercici espiritual, no té una connotació religiosa. Es tracta d’una pràctica voluntària, personal, destinada a operar una transformacióa la persona a partir d’una manera nova de veure el món
Un dels exercicis que analitza és el de la mirada des de dalt, que consisteix a prendre distància respecte a les coses i els esdeveniments, a esforçar-se a veure’ls des d’una perspectiva de conjunt, desprenguent-se del punt de vista individual, parcial i passional. En el seu llibre, La filosofia como forma de vida ho expressa amb les següents paraules: Este ejercicio puede ser puramente imaginativo, pero también corresponde a una acción física como la ascensión de una montaña. Lo que importa es que nos libremos de nuestros anteojos, si se puede decir así, que restringen nuestra visión sólo a nuestro propio interés. Se trata de ponerse en el lugar de los demás y de intentar resituar nuestra acción a la vez en el punto de vista de la humanidad, no de la humanidad en abstracto, sino de los otros hombres, y también en el punto de vista del mundo, no tanto para decir lo que podemos aportar al cosmos, cuanto para volver a situar los acontencimientos en esta amplia perspectiva. Es un tema muy tradicional capital que se puede resumir así: la tierra misma no es más que un punto, somos algo microscópico en la inmensidad. Este ejercicio que consiste en recorrer con la imaginación la inmensidad del espacio, en acompañar el movimento de los astros, pero también en dirigir desde lo alto la mirada hacia la tierra, para observar en ella el comportamiento de los humanos, es descrito con frecuencia, por Platón, Epicuro, Lucrecio, Marco Aurelio...
Pierre Hadot ens segueix explicant: Este esfuerzo de la imaginación, pero también de la inteligencia, está destinado, sobre todo, a volver a situar al ser humano ante la inmensidad del universo, haciéndole tomar conciencia de lo que es. Conciencia en primer lugar de su debilidad, ya que le hace sentir cuántas cosas humanas que nos parecen de una importancia capital son, vistas desde esta perspectiva, de una pequeñez ridícula. Se trata asimismo de hacer tomar conciencia al ser humano de la grandeza del hombre, ya que su espíritu es capaz de recorrer todo el universo. Pues este ejercicio conduce a una ampliación de la conciencia. deprenderse de su punto de vista egoísta y conduce a la imparcialidad, para abrirse a una perspectiva universal. Es precisamente la mirada desde lo alto lo que permite al hombre salir de sus límites, que vuelve a situar a la humanidad en el Todo y que, al mismo tiempo, haciéndonos tomar conciencia del hecho de que somos parte del Todo, nos mueve a abrir nuestro corazón a todos los seres vivos y de ponerse al servicio de la comunidad humana. De una manera general, esta preocupación de la comunidad humana es una dimensión esencial del pensamiento y de la vida filosófica. Sócrates, en la Apología de Platón, insiste mucho en el hecho de que desatiende todos los intereses personales para ocuparse únicamente de los otros (aunque sólo se ocupe de sus almas).
A altra obra seva No te olvides de vivir. Goethe y la tradición de los ejercicios espirituales, podem trobar al capítol II La mirada desde lo alto y el viaje cósmico, on es tracta de nou aquest exercici espiritual. Comença fent una recerca històrica des de la filosofia antiga, passant per per bona part de la tradició occidental, on fa una aturada a l’època de Goethe per mostrar la mirada des de les alçades en bona part de la seva obra. Més endavant, també assenyala les similituds existents entre Nietzsche i Goethe en relació a aquesta temàtica i, per acabar descobreix la influència que poden haver tengut els viatges en globus aerostàtics a l’epoca de Goethe i a la Lluna a l’actualitat. El fet del globus va marcar porfundament a Goethe. De forma casual, a un llibre que llegeixo, que és una antologia del conte de ciència ficció espanyola actual que es titula Prospectivas, editat per Fernando Angel Moreno podem observar aquest fet. Doncs, bé, em trob un conte de Juan Miguel Aguilera que porta com a títol: Todo lo que un hombre puede imaginaron un ancià Jules Verne ascendeix, amb un artefacte que té apariència de globus, a la velocitat de la llum fins arribar al Punt Omega, un punt fictici que existeix al final del temps i que està molt en consonància amb les teories contemporànies de la física quàntica i certes idees clàssiques extretes de Descartes i de Kepler que mostren l’Univers com un instrument de rellotgeria. Aquest viatge em provoca diferents pensaments que només enunciaré. Per una banda, l’impacte d’aquest viatge a través de les estrelles que protagonitza un Jules Verne fictici que permaneix tancat entre quatre parets a Amiens i la seva immediata tranformació personal quan observa el món com realment és i d’una perspectiva d’immersió dins de l’Univers. D’una altra banda, com hauria afectat de forma real un viatge d’aquestes característiques a Jules Verne, en la seva trajectòria vital i literària. Per últim, en el cas que existeixi una transformació personal a partir de una nova interpretació del món, com es donaria en termes d’una nova cosmivisió com és el de la física quàntica i que es reflexen en algunes obres de ciència ficció. Viatges, que en certa manera, ens transporten a distopies on regna el desenvolupament tecnològic, les aspiracions econòmiques i estratègiques, però on imperen uns sentiments que ens acompanyan al llarg de la història. Com molt bé explica l’astronauta Edgar Mitchell, existeix una nova relació amb l’Univers després de les seves expedicions: “He sentido bruscamente que el universo es inteligencia, armonia y amor”.
Per acabar, ens convé relacionar aquesta última qüestió de l’impacte i la transformació aplicades als homes que han fet viatges reals a la lluna. El mateix Hadot al final del capítol esmentat fa una petita reflexió sobre els astronautes que han experimentat un viatge d’aquestes característiques. Tots els viatges imaginats per poetes, filòsofs i escriptors es fan reials. Hadot es pregunta quines transformacions poden implicar en la conciència dels individus, en la representació que la humanitat es fa de si mateixa i del món. Podem preguntar-nos si l’experiència real ens pot provocar el mateix que aquells filòsofos i poetes que ho van experimentar com a exercici espiritual. Des d’aquest ùltim, alguns filòsofs havien denunciat la vanitat i les injustícies de les desigualtats socials i la inutilitat de la guerra; com l’home es concebia com a ciutadà del cosmos, s’alliberaba del temor de la mort i li procurava pau i serenitat interiors. L’estudi de Hadot sobre els testimonis d’alguns astronautes expressen el següent: “Sonrio al darme cuenta de la inmensidad irrisoria y relativa de nuestro planeta. En primer lugar son seducidos por la belleza de la Tierra y, como Goethe, por la variedad de sus colores, pero, sobre todo, la Tierra vista desde el cielo despierta en muchos amor y solicitud. Como dijo el astronauta Wubo J. Ockels: Creo que el hecho de estar en el espacio y de poder observar la Tierra-Madre hará nacer poco a poco un sentimiento de proteccción hacia ella. Hay que señalar el hecho de que la expresión “Tierra- Madre vuelva tan frecuentemente en los testimonios de los astronatuas”. És obvi que els astronautes no poden canviar el món i que tampoc uns pocs filòsofofs, poetes, artistes i esciptors, però Hadot expressa que sí poden canviar-lo els polítics i que els vindria molt bé practicar l’exercici interior de la mirada des de dalt, com a mínim per aconseguir obrir el seu cor a tots els éssers vius i a la naturalesa sencera i alliberar-se de mirades parcials i egoistes. En el poema de Goethe Genio que planea por encima de la esfera terrestre ens expressa aquest sentiment amb aquest poema:
Entre lo alto y lo bajo, planeo para mirar con alegría,me complazco en la multitud de colores,me regocijo en el azur.Y cuando, durante el día, lo lejanode las montañes azules me atrae apasionadamentey cuando, por la noche, la sobreabundancia de los astrosplanea, espléndida, por encima de mí, Todos lo días, todas las noches,Alabo así la suerte del hombre.Si se piensa en lo que es Justo,Tendrá simpre belleza y grandeza.
Com ens diu el mateix Hadot, la justícia no es troba fent el bé o practicant la justícia, sinó en relació a la contemplació de la bellesa del cosmos del que formen part. Això provoca una elevació de la nostra conciència cap al Tot i és des d’aquesta perspectiva des d’on aplica la justícia al servei de la comunitat humana. Una gran lliço de Hadot als polítics que haurien de prendre nota dels seus exercicis per comprendre el que passa al món. Jo afegeixo, i no puc evitar-ho, millor que alguns d’ells se’n vagi a la Lluna i no torni més.
octubre 14, 2012
10:20
Amb filosofia
» ‎ aprendre a pensar

Normal 0 21 Una nota breu per informar-vos que al Canal 33 el divendres passat va començar a emetre Amb filosofia. Una sèrie de programes on es reflexiona sobre diferents continguts filosòfics. El programa del capítols el podeu trobar aquí. De fet, la primera emissió va tractar sobre l’amistat i el segon sobre Déu.
septiembre 17, 2012
12:47
Vides precàries de Judith Butler
» ‎ aprendre a pensar

Un dels llibres que he llegit aquest estiu és el de Judith Butler en disputa. Lectures sobre la performatividad que ha estat editat per Patrícia Soley-Beltran i Leticia Sabday. Un llibre que explica en general les repercusions polítiques del gir performatiu que Butler plantetja.
Judith Butler (Cleveland, 1956) és catedràtica de retòrica i literatura comparada a la Universitat de Califòrnia, Berkeley. El gènere en disputa (1990), obra fundadora de l'anomenada teoria queer i que ha esdevingut una obra indispensable per a comprendre la teoria feminista actual. Defensa que les identitats de gènere i de sexe són productes exclusivament culturals i exclou una fonamentació de caire biològic. Judith Butler introdueix la performativitat del gènere com un concepte que qüestiona les teories tradicionals o essencialistes. Quan Butler parla de performativitat es refereix a una teoria basada en la d’Austin, que sosté que la funció dels enunciants que emitim no és simplement descriptiva o prescriptiva sinó també performativa i que cada vegada que algú pronúncia una frase executa una realitat. En aquest sentit es pot entendre el sexe i el gènere com una construcció del cos i de la subjecitivitat com a producte de l’efecte performatiu d’una repetició ritualitzada d’actes que acaben naturalitzant-se i produeixen la il.lusió d’una substància, d’una essència.
Posteriorment, des de la publicació de Vida precaria y Deshacer el género (2004), el seu pensament s’ha desenvolupat cap a l’ètica i la política a partir d’una reflexió de caire humanista que subratlla la importancia d’esbrinar el què constitueix el què és humà, la vida pròpiament humana.. La resposta a aquesta pregunta ens pot proporcionar elements fonamentals per a construir una bona comunitat política. Es plantetja, doncs, una ètica de la responsabilitat cap a l’altre basada en un element que enllaça a tots els éssers vius i que és el de la vulnerabilitat. Tal com afirma a l’entrevista que us adjunto diu el següent: En primer lugar, pretendo afirmar que toda vida es precaria, y que este carácter de precariedad afecta tanto a la vida humana como a la no humana. En cierto sentido, la precariedad implica que somos animales humanos, y que por tanto estamos conectados con otros tipos de seres vivos. En segundo lugar, pretendo mostrar una precariedad producto de una política, la misma que intenta crear más precariedad para unas poblaciones que para otras. Es lo que se podría llamar una distribución diferencial de la precariedad, la cual está ligada con la distribución diferencial de la salud y de los bienes, y que también se relaciona con el aspecto de la vida humana expuesta al hambre, a la intemperie, la violencia o la destrucción.
Con Marcos de guerra. Las vidas lloradas (2009) el pensament de Butler en els últims anys ha derivat cap a l'anàlisi de la violència política sobretot a partir de l'atemptat de les Torres Bessones de Nova York, la guerra d'Iraq i la d'Afganistan.. Per a Butler a Occident s'està produint un rebuig al reconeixement de l'altre (el musulmà, el gitano, etc) que ens mostra que les categories sobre les quals s'ha edificat la cultura i les societats desenvolupades s'aixequen sobre la negació de les formes de vida diferent de les nostres.
La política necessita comprendre la precarietat com una condició vital generalitzada, que implica l’existència d’una dependència de xarxes i condicions socials. El nostre deure comporta una responsibilitat ètica i política d’acceptar que tots som vulnerables a la destrucció per part dels demés i, per tant, tots estem necessitats de protecció fent acords multilaterats basats en el reconeixement d’aquesta precarietat compartida.
Per acabar, unes paraules de la mateixa Butler: La clave es luchar por aquellas formas de reconocimiento que alivian la precariedad y luchar contra las normas dominantes que exponen a la población a la precariedad sin recursos para una agencia política. No es solo que necesitamos vivir para actuar, sino que tenemos que actuar, y hacerlo políticamente, para poder asegurar las condiciones de la existencia.

Entrevista Judith Butler
julio 11, 2012
12:25
Les emocions com a fonament d'una ciutadania activa
» ‎ aprendre a pensar

La revaloració de les emocions és un dels projectes filosòfics portats a terme per la filòsofa Martha Nussbaum (1947, Nova York), amb l’objectiu de reeducar als ciutadans, millorar la qualitat democràtica i assolir un món que sigui més just amb la creació del concepte de capacitats. Les emocions són el fil conductor que sustenta una visió més humana i profunda de l’Ètica i la Política. Nussbaum planteja que les emocions tenen components cognitius i són educables i que certes emociones com l’amor i la compasió són indispensables per a comprendre certes accions a l’àmbit de l’ètica i és indespensable la seva aplicació a una educació de ciutadans responsables que garanteixen una democràcia real. Actualment, és fins i tot el contrari, el que s’esdevé al nostre país. S’elimina una assignatura com Educació per a la Ciutadania, que combrega amb les idees que proposa Nussbaum, per donar pas a una altra assignatura, que s’anomenarà Educació Cívica i Constitucional, que preten formar ciutadans a partir de continguts merament teòrics. Aquest fet suposa un retrocés i una similitut a èpoques pre-democràtiques. No cal recordar que les emocions han estat infravalorades dins de la nostra tradició cultural i quasi sempre supeditades a les capacitats racionals que han de dominar els nostres impulsos afectius i sentiments. Nussbaum está convençuda de que les nostres reaccions i actituds morals tenen una important dimensió que no és de naturalesa discursiva sinò afectiva.
És des de la filosofia hel.lenística d’on extreu la idea d’una filosofia pràctica i compasiva –és a dir una filosofia al servei dels éssers humans, destinada a satisfer les seves necessitats més profundes, fent front a les perplexitats més urgents i portar-los des de la infelicitat a a un cert estat de floriment o eudaimonia. Totes les filosofies hel.lenístiques van concebre la filosofia com un un mitjà que ens permet superar les dificultats de la vida. Per Nussbaum, tota filosofia política que aspira a ser pràctica ha de tornar a aquest punt. Com va dir Epicur “buit és el argument d’aquell filòsof que no permet curar cap sofriment humà”.
Nussbaum, per últim, és coneguda per desenvolupar el seu enfocament de capacitats. Crítica las teories de la justícia socials abstractes que es basen en la idea del contracte social per centrar-se a treballar sobre problemes concrets que tracten formes d’exclusió i desigualtat.. És en aquest contexte on Nussbaum crea el concepte de capacitats (com Amartya Sen ha fet a economia): allò que les persones són efectivament capaces de fer i de ser es converteix en la font dels principis polítics per a una societat lliure i pluralista. Un criteri que justifica una llista de deu capacitats com a requisits bàsics per assolir una vida digna i que formen part de una teoria mínima de la justícia social.
L’enllaç de sota us condueix a una entrevista que se li va realitzar a l’any 2011 i que aclareix, en part, algunes de les idees esmentades.
[www.barcelonametropolis.cat]
junio 06, 2012
18:08
Examined Life
» ‎ aprendre a pensar

Examined Life (2008) és una pel.lícula sobre filosofia dirigida per Astra Taylor a partir d’una cita de Plató: una vida que no ha estat examinada no val la pena que sigui viscuda. La directora recull unes converses de pensadors i pensadores com són Peter Singer, Slavoj Zizek, Judith Butler, Cornel West, Mihael Hardt, Martha Nussbaum, Anthony Appiah, Kwame Anthony Appiah. Els protagonistes mentres caminen per diferents escenaris, des d’un carrer a Nova York fins a una deixalleria desenvolupen diferents problemes actuals al al llarg de 10 minuts. Tot un alegat a l’exercici de la filosofia pràctica que paga la pena veure.
mayo 06, 2012
12:11
El populisme com a enemic
» ‎ aprendre a pensar

/* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Tabla normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-priority:99; mso-style-qformat:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:11.0pt; font-family:"Calibri","sans-serif"; mso-ascii-font-family:Calibri; mso-ascii-theme-font:minor-latin; mso-fareast-font-family:"Times New Roman"; mso-fareast-theme-font:minor-fareast; mso-hansi-font-family:Calibri; mso-hansi-theme-font:minor-latin; mso-bidi-font-family:"Times New Roman"; mso-bidi-theme-font:minor-bidi;} La por ens transforma en èssers que restem immòbils davant de les injustícies. La por ens condueix a un desterrament del pensament crític i de l’acció responsable. La por ens paralitza i ens cosifica, ens trasforma en objectes fàcils de manipular. En els temps que corren la por resulta ser un mal company de viatge però, malauradament, constitueix un dels ingredients bàsics del populisme, el qual ens allunya cada vegada més dels valors democràtics. Ho havia anticipat Hannah Arendt en els seus estudis sobre els totalitarismes de la primera meitat del segle XX. El gran problema, afirmava, és que quan la por ho domina tot estem adobant el terreny per, en primer lloc, propiciar l'aparició de lideratges populistes i, més tard, obrir la porta a la intolerància i al totalitarisme. La por ho impregna tot, permetent allò que en altres circumstàncies seria inadmissible i justificant allò que és injustificable.
L’assagista Tzvetan Todorov (Sofia, 1939) en el seu nou llibre, Los enemigos de la democracia ens explica que existeixen tres formes de desmesura, en oposició a la moderació, virtut per excel.lència democrática. Una virtut que resulta necessària per limitar la desmesura o els excessos que afecten la democràcia. Els seus enemics o vicis, en termes aristotèlics, són el messianisme polític, l’ultraliberalisme i el populisme. El messianisme polític representa una desmesura perquè esdevé populisme. La promesa del paradís perdut per part d’un representant del poder, el poble es converteix en massa acrítica i passiva. Per exemple, quan tenim por de perdre la feina, la casa i ser incapaços de proporcionar sustent a la família. El gobernador té pràcticament “carta blanca” per prendre les mesures oportunes, el poble resignat no es subleva i espera que el salvin de la situació nefasta on es troba. Estratègies que van ser emprades per tots els liders totalitaris en un passat no gaire llunyà. L’ultraliberalisme com altre enemic interior de la democràcia és també una desmesura, de forma òbvia per molts de nosaltres. La dictadura dels mercats que subestimen i controlen les accions i lliures pensaments de les persones. . La ideologia ultraliberal ha associat la idea de prosperitat a la de la llibertat d’aquests mercats. Els estats democràtics estan al seu servei. Per Todorov el fonamentalisme neoliberal liquida la societat.El tercer enemic de la democràcia és el populisme. Segons Todorov, els presumptes demòcrates que ens governen el fan servir cada vegada més. El populisme de dretes s'obsessiona amb l'amenaça dels estrangers i els veuen com un greu perill que atempta contra la societat i l’estabilitat social i econòmica del país. La xenofòbia es una xacra social que es troba en expansió, que s'utilitza de forma demagògica per uns representants que no pensen en el futur, sinó en seguir el corrent de la multitud per a justificar la seva autoritat inapel·lable amb reiterades invocacions als perills que ens amenacen si no els seguim. Todorov defensa la virtut, la mesura, la moderació i la lluita contra els vicis, els excesos i els enemics de la democràcia. Per aconseguir-ho proposa mirar-nos a nosaltres mateixos, ser crítics, indignar-nos davant de la injustícia i que aquesta indignació esdevingui acció política. Només dins de la col.lectivitat trobem la solució. La solitud i l'aïllament –com afirmava Thomas Hobbes– alimenten les pors que justifiquen el Leviatan, aquell monstre totalitari que ens salva dels perills d'una mort imminent.
abril 01, 2012
13:47
La virtut de la Justícia per Nancy Frazer
» ‎ aprendre a pensar

A partir de John Rawls i de la publicació de la seva obra Una Teoria de la Justícia (1971), es torna a revifar la reflexió i l’estudi de la filosofia política en general i el concepte de Justícia en particular. Teoria que es troba compresa i elaborada des de la redistribució de béns, d'oportunitats i de drets de forma equitativa dins d’un marc democràtic. Es parteix d’una comunitat que aplica un procediment hipotètic (una mena d’experiment mental) per assolir la màxima justícia possible i que ell anomena vel d’ignorància. Els membres de la comunitat ignoren el seu lloc, classe social i característiques de la societat on viuran i, per tant, afavoriran als més necessitats, és a dir, reparteixen més trossos del pastís al que més ho necessita i menys al que ja en té. Destacaré també de Rawls el seu concepte de Justícia com a contraposat al de Plató, que com ja sabeu, a partir de la seva teoria de les Idees, estableix el concepte de la Justícia.. Rawls deixa de banda aquesta idea de justícia que considera abstracte per concretar i intentar redefinir el terme a partir de la eliminació de les injustícies que es pateixen en el món. . A partir d’aquesta reflexió molts autors han continuat treballant el concepte de justícia. Subratllaré la importància del treball en aquesta línea per Nancy Frazer. És catedràtica de Filosofia i Política a la New School for Social Research de Nova York. Accepta les premisses explicades de J. Rawls i afegeix nous elements com la globalització, les xarxes socials, el feminisme, la representació i el reconeixement . El reconeixement de tots els col·lectius, per exemple, homosexuals, negres i dones i la representació de tots els grups, estesa, per tant, a minories sense presència política efectiva. Reconeixement en l’àmbit sociocultural i la representació en el terreny polític. Reconeixement que podem relacionar amb la identitat i la representació amb l’àmbit polític. Qüestions que ara no analitzaré i que són realment complexes i que Frazer desenvolupa amb l’objectiu d’evitar la creació d’identitats falses que s’hagin construit a partir de models autoritaris i basats en patrons unívocs de la hegemonia, així com que es transformin en meres titelles en mans dels poder. Al seu darrer llibre Escales de Justícia (2009) tracta de solventar el problema amb una teoria de l’estatus. La justícia requereix que la gent tingui la posició, l'estatus, per participar com a iguals en qualsevol àmbit de la vida social; és a dir, en la vida familiar, en el mercat del treball, en la societat civil i, és clar, en la política i en l'esfera pública política, però no solament en elles. Així els homosexuals o les dones, pateixen discriminacions en algun grau com a mínim ja que no participen totalment dels criteris d’èxit occidentals (home, blanc, nascut a Europa, protestant, etc..) D’aquesta manera es dóna entrada a una situació, un present que “impedeix la participació en igualtat de condicions en la vida social i que està també associada a una distribució desigual de la riquesa”. Així la justícia no es viu individualment, "el que sentim realment és la injustícia” i el que cal és practicar-la dia a dia, perquè la definició de justícia és precisament la negació de les injustícies.Les conclusions del seu treball i que molt bé explica ella mateixa a una conferència a Barcelona el passat 14 de febrer, ens convida a formar part d’un projecte comú, que es basa a fer de la justícia una virtut mestra no només sobre el paper sinó a la pràctica. Con fer-ho? Amb la denúncia de la injustícia, el cultiu de la indignació que ha de poder ser manifestada de forma pública i, per últim, amb un element no menys important, la creativitat que ens permetrà construir noves maneres de viure millor.
febrero 01, 2012
18:30
El concepte de bellesa de Yukio Mishima
» ‎ aprendre a pensar

Un koan és un gènere literari xinès que procedeix del budisme i preten provocar il.luminacions i revelacions al lector. A la tradició Zen, es presenta com un problema que el mestre presenta al novici i que aquest ha de resoldre allunyant-se de la raó i apropant-se més a un nivell de consciència propiciat per la meditació que li permet la la visió d’una possible solució.
Doncs bé, Yukio Mishima (Tòquio, 1925 – 1970) a la seva obra El pavelló daurat (1956) intrerpreta a través d’un koan, que es titula Nansen mata un gat, un concepte de bellesa que és ben difícil d’entendre, acostumats a Occident a exercir més la capacitat lògica i racional per a solucionar els problemes que se’ns presenten.
El koan citat és el següent:
En la época Tang vivía en el monte Nan Chuan un famoso sacerdote: Pu Yuan, llamado también Nan Chuan (Nansen en japonés) por el nombre de la montaña. Un día que todos los monjes habían ido a segar al monte, un pequeño gato hizo su aparición en el desierto y tranquilo templo. Fue un acontecimiento. Todo el mundo corría detrás del gato. Lo atraparon. Pero luego hubo una disputa entre los monjes de los edificios Este y Oeste: se trataba de saber quién se quedaría con el gatito para cuidarlo. Visto lo cual, el padre Nansen cogió al gato por la piel del cuello, apoyó la hoz en su garganta y dijo: «Si alguno de vosotros puede pronunciar la palabra, el gato está salvado; si no, morirá». Nadie pudo responder y el padre Nansen mató al animal en el acto.
A la noche llegó Choshu, el primero de los discípulos. El Prior le contó lo ocurrido y le preguntó qué pensaba de ello. Choshu, sin pensárselo un segundo, se quitó las sandalias, se las puso sobre la cabeza y se fue.
El padre Nansen se deshizo en lamentaciones: «¡Ah, sólo con que hoy hubieses estado tú aquí! ¡El gatito se habría salvado...!».

Una vegada explicat el koan sorgeix la interpretació que fa Mishima a través dels protagonistes per captar el concepte de bellesa. El gat simbolitza la bellesa i els dos grups de novicis es barallen per ell perquè volen poseir-la però la bellesa s’ofereix a tothom però no pertany a ningú que és la interpretació de Kaskiwagi, però que es comentada per Mizoguchi (el protagonista principal): Porque, si bien la Belleza puede ofrecerse a cualquiera, ella no pertenece a nadie. La Belleza -¿cómo decirlo?- sí... es como una muela cariada, que nos roza la lengua, nos la agarra, nos hace daño, que yergue su existencia como un alfiler. Finalmente, no podemos ya más con el dolor y el dentista nos la arranca. Entonces, al contemplar en el hueco de nuestra mano aquella pequeña cosa marrón, sucia, sanguinolenta, uno se dice más o menos: «¿Es esto? ¿Es esto lo que me hacía tanto daño, lo que no cesaba de recordarme su existencia de un modo tan desagradable, lo que me clavaba raíces tan tenaces? ¡No es más que materia muerta! [...]. Matar el gato significaba arrancar la muela que causaba dolor, extirpar la Belleza de raíz. ¿Quedaba resuelto el problema? Yo no lo sé. Las raíces de lo Bello, a pesar de todo, no habían sido cortadas; se mató a la bestia, pero no, tal vez, su belleza. Y es para burlarse de esta solución demasiado cómoda que Choshu se pone las sandalias sobre la cabeza. Él sabía, por así decirlo, que no hay otra solución sino soportar el dolor de muelas.

Mizoguchi acaba al final del llibre canviant de postura perquè si en un principi adopta la postura de Choshu que sap que la idea de bellesa existeix malgrat eliminem al gat, finalment apostarà per la postura de Nansen d’eliminació del gat per eliminar el dolor i les dispustes. Mizoguchi crema el pavelló daurat, que idealitza com a màxim estandard de la bellesa i de la perfecció, temple dins del qual treballa i refusa qualsevol altre model de bellesa. El pavelló daurat representa la bellesa en contra de la resta de la realitat que ens envolta i no permet una reconciliació entre el que desitgem i el que ens ofereixen. El jove novici està encadenant a un concepte que el determina i decideix que la bellesa és la seva mortal enemiga. Aposta així més per l’acció que per el coneixement. El protagonista aconsegueix alliberar-se d’aquest concepte de bellesa que no el deixa viure. De fet el llibre finalitza amb aquestes paraules: Volia viure.

No he pogut evitar pensar en aquests models estètics actuals que provoquen que algunes dones es posin malaltes com a resultat de la confrontació a vegades mortal entre aquell ideal de bellesa inassolible i el seu propi aspecte físic.
diciembre 12, 2011
18:41
Nina Berbèrova
» ‎ aprendre a pensar

Normal 0 21
Enguany llegeixo més llibres de literatura que de filosofia. No és que estigui més lluny de la tasca filosòfica sinò que més aviat em sento més propera a ella a través de les obres literàries que em trobo per atzar a la biblioteca. En aquest cas començo la lectura d’un llibre que es titula El subratllat és meu, d’una autora russa injustament no gaire coneguda, que s’anomena Nina Berbèrova (1901-1993). Es tracta d’una autobiografía que es projecta en un viatge espiritual protagonitzat per la pròpia autora al llarg del segle XX. En paraules de Berbèrova: He estimat i estimo la vida, i no menys que la vida (però tampoc no més) estimo el seu sentit. [...] Per a mi no existeix un sentit de la vida a part de la pròpia vida. La meva vida estava i està plena de sentit. L’existència és l’única realitat, darrera d’ella no hi ha res. Nosaltres no reflectim res, no intentem arribar enlloc, estem aquí i només aquí, i només l’ara té un significat. Sempre m’ha semblat indispensable desxifrar el sentit de la realitat (dins fora de mi) trobar el fil que uneix –una amb l’altra, i am el tot- les facetes aïllades d’aquest sentit [...] Vaig saber molt aviat que amb seny no s’hi neix, que “el nostre seny ens l’anem construint gradualment nosaltres mateixos” segons paraules de Txaadaiev. I vaig aprendre a construir aquest seny com vaig poder, en vaig aprendre i n’aprenc avui dia, i encara és poc per a mi, perquè només amb el coneixement pot viure l’home en relació amb l’eternitat, en coordinació amb els esdeveniments i els noms. Així, si estic davant del quadre de Rembrandt Aristòtil contemplant un bust d’Homer, percebo la cadena que reté fortament Homer, Aristòtil, Rembrant i jo mateixa, que estic plantada davant del quadre. Com una xarxa d’artèries i venes que porta sang de l’un a través de l’altre cap al tercer, i finalment cap a les meves pròpies venes. Ens trobem en una mateixa fila que és indestructible si jo no la destrueixo. Jo, però, no la destrueixo perquè aquesta sang em dóna un buf d’escalfor que recorre la meva persona, i estic viva gràcies a ella, i m’obre la porta als raonaments i als impulsos imaginatius, els quals, al seu retorn, m’ofereixen la possibilitat de fer meu tot el sistema de símbols i mites amb què ha viscut la humanitat des del primer dia que s’inclinà davant del sol. Aquest llibre que narra l’experìencia vital de l’autora com un camí d’autoconeixement i de transformació està ple de fragments literaris que mereixen ser citats i que plasmen la unió indisoluble entre coneixement, espèrit i història. Només amb les 65 pàgines que he llegit es tracten temes tan diversos com la llibertat, la transcendència, la consciència, el coneixement i la ciència que es desenvolupen a partir de les seves vivències. Per acabar un altre fragment que era en realitat el desencadenant d’aquest petit article però que ha resultat ser el que ho acaba. Aquestes són les seves paraules: La vida quotidiana i el pa de cada dia són el pla horitzontal de la nostra existència comuna; no parlaré d’ella ara, sinó de les seves verticals. En altre temps hi havia molt poca gent que visqués en la dimensió vertical (l’intel.lecte), i els que hi vivien patien sovint una sensació de culpa envers la resta dels altres, que vivien en la dimensió horitzontal. Actualment tothom que vulgui pot aprendre a viure en vertical amb la consciència tranquil.la. Per aconseguir-ho són imprescindibles tres condicions: voler llegir, voler pensar, voler saber. Com va dir Jaspers: no cal aprendre a tossir ni a esternudar; però sí que cal aprendre a pensar. Raonar és quelcom que s’ha d’aprendre. Raonar no és una funció de l’organisme.Finalment, de forma casual cercant la imatge del quadre que cita N. Berbèrova he trobat que el filòsof Paul Ricouer creu que aquesta obra de Rembrandt representa perfectament la tasca filosòfica. Podeu trobar la informació en aquest enllaç: [www.filosofiayliteratura.org]
octubre 23, 2011
11:41
Relacions entre la filosofia i la literatura
» ‎ aprendre a pensar

Normal 0 21
Ha estat tot un descobriment llegir a Iris Murdoch. Una filòsofa que ha desenvolupat, entre altres temes, les relacions que se poden establir entre la literatura i la filosofia. De fet, puc afirmar que la filosofia en majúscules, palpita a través de les seves obres literàries. Representa tota una demostració de que no cal fer grans obres teòriques de filosofia moral per explicar i comprendre la naturalesa moral de les persones. Segons Murdoch, el llenguatge quotidià s’adequa molt bé a la tasca filosòfica. Crítica, per aquest motiu, la tradició analítica contemporània que preten fonamentar la moral a partir de l’anàlisi exclusiu de la lògica del llenguatge. Proposa un discurs descriptiu i narratiu que tingui en compte les circumstàncies i el context que envolta a les accions enfront de postures presuntament objectives i cientifistes com els plantejaments behavioristes que empobreixen i redueixen les accions humanes a simples fragments aïllats del món.

Rescata la idea contrària a moltes veus contemporànies de fer servir els mites i les metàfores com a eines que ens proporcionen visions enriquidores i realistes del món. Mites i metàfores que provenen d’expressions artístiques, literàries i musicals i que ens apropen al model de la visió de l’autèntica realitat que s’inspira al mite de la Caverna de Plató. Aquesta nova mirada que ens poposa Murdoch és una clara pretensió de defensar l’ètica com un coneixement pràctic. Una de les idees que més m’ha impactat és l’allunyament de fer servir la raó com a instrument de coneixement moral i filosòfic. Són els sentiments, les circumtàncies que ens envolten, les experiències vivides i la palpitant vida interior, alguns dels elements claus que poden fer possible una “visió” metafòrica de la nostra moralitat. I què millor recurs que la mateixa literatura per iniciar-nos en un viatge d’aquestes característiques?

Recomano la lectura de A Fairly Honourable Defeat Aquesta obra ataca els usos abusius que fem del llenguatge filosòfic i com aquest s’allunya del coneixement pràctic. Així, alguns dels protagonistes d’aquesta novela, com Rupert, Julius, Axel i Morgan són els intel.lectuals que dominen el llenguatge de la filosofia moral, elaboran eloqüents discursos teòrics de la bondat, l’amor i la veritat. Paraules que no es corresponen amb una bona praxi. Tots menteixen, no saben estimar i inclús exerceixen certes accions manipuladores sobre tots els demés. El mateix Julius, un jueu supervivient d’un camp d’extermini, és capaç de fer experiments amb les persones que li envolten per aconseguir demostrar teories puerils. Rupert, un dels grans protagonistes, que gaudeix de molt bona reputació i d’una moral intatxable, expressa els seus coneixements teòrics sobre el bé i l’amor, però mostra clares contradicions quan afirma que el seu fill Peter necessita amor, però ell, el seu pare no sap fer-li ni una abraçada .

En contrast absolut es presenten altres protagonistes que es mostren aparentment com a mediocres en l’àmbit intel.lectual però que actúen en l’àmbit pràctic amb alçada moral. És remarcable el personatge de Tallis, que resulta magistralment descrit, com una persona immersa en el fracàs absolut, que viu a una casa plena d’escombraries i una cuina on emmagatzema innombrables ampolles de llet podrides. Tallis, careix de discursos teòrics, pregunta en varies ocasions si és bó o dolent robar, quan descobreix que Peter, el fill de Rupert, és un lladre. Però resulta ser l’únic personatge del llibre que sap estimar sense condicions a una dona que li ha abandonat, que cuida a un pare que sempre l’ha maltractat, al mateix fill de Rupert que aquest no sap estimar, que participa en accions solidàries per ajudar a la gent i és, a més, l’únic que no es deixa manipular per Julius.

Per acabar he trobat aquest vídeo d’una entrevista a Murdoch on poden trobar comentaris molt interessants de les relaciones entre filosofia i literatura.

Normal 0 21
septiembre 06, 2011
17:15
La constitució de la moral
» ‎ aprendre a pensar

Normal 0 21
Mary Midgley és una filòsofa moral anglesa nascuda l’any 1919. Un dels principals temes que tracta és la idea que la ciència no proporciona un coneixement capaç d’explicar tots els àmbits del coneixement. Ataca, doncs, el reduccionisme científic quan intenta explicar el comportament humà a partir de la biologia, l’evolució o la genètica. Un dels reduccionismes que més ha combatut és el del divulgador Richard Dawkins.

Una de les grans preocupacions de Midgley és explicar la naturalesa de la constitució moral humana. Un darrer assaig The Solitary Self, mostra l’existència d’una tendència natural de l’ésser humà col.laborativa, que ha estat combatuda per diferents sistemes polítics i socials al llarg de la història. Qüestiona la idea acceptada, de forma general que mostra que les accions humanes venen guiades per interès propi. En concret, la tesi del gen egoísta de R. Dawkins.

Midgley no nega que existeixi una tendència a l’interès egoista, però defensa que es deriva, més aviat, d’una herència cultural no natural, heretada de la Il.lustració i d’autors com a Hobbes i la seva teoria del contracte social. Segons aquesta autora, uns dels elements claus que constitueixen la moralitat humana és la consideració i la simpatia als demés. Com afirma l’autora al Compendi d’Ètica de Peter Singer: Les normes, ideals, gustos i prioritats comuns que fan possible una moralitat comuna es fonamenten en alegries i penes compartides i totes requereixen una simpatia activa. La moralitat no només necessita conflictes (com afirmava Hobbes) sinó la disposició a cercar solucions compartides a aquests. I això només pot donar-se, de la mateixa manera que el lenguatge, a éssers naturalment socials. Aquest fragment entronca directament amb un altra idea que cita amb el seu darrer assaig: Com va expressar Darwin, som éssers a la Terra, obligats a interactuar constantment entre nosaltres i els complexes ecosistemes dels quals som una ínfima part. Per a nosaltres les lligadures socials no suposen únicament restriccions, sinò línees de vida”.
Normal 0 21
Normal 0 21
mayo 02, 2011
20:21
apunts Ètica 1r Batxillerat
» ‎ aprendre a pensar

Els apunts de la unitat didàctica 6. Les teories ètiques.
abril 17, 2011
21:30
La nàusea de Jean- Paul Sartre.
» ‎ aprendre a pensar

Normal 0 21
Jean-Paul Sartre (Paris, 1905-1980) fou un filòsof i escriptor francès que es situa en el moviment filosòfic de l’existencialisme que emfatitza l'acció, la llibertat i la decisió com a fonamentals per a l'existència humana, oposant-se fonamentalment en contra de la definició de l'ésser com bàsicament racional. Refusa l'existència d'un déu i el seu paper en l'existència de l'home. El pensament sartrià és fonamentalment pessimista, l'home no neix amb essència ni naturalesa, comença per no ésser res, i són els seus fets els què li concedeixen existència, que és fonamentalment absurda i, per tant, provoca sensació de nàusea. Segons Sartre, l’home no ha estat creat amb cap objectiu, no hi ha hagut un artesà Déu que hagi dissenyat l’home amb cap propòsit especial. Així, doncs, cada home ha de cercar la seva pròpia finalitat. L’home es va construint ell mateix a mesura que va prenent determinades decisions al llarg de la seva vida de les quals és totalment responsable.

L’home de Sartre no està determinat sinó que és lliure. És més està condemnat a ser lliure, no és lliure de ser lliure. Això no vol dir que Sartre negui l’existència de condicionaments, però, dins de cada situació donada, no deixa d’haver-hi llibertat per escollir. Un home, fins i tot, en un cas extrem, pot estar a la presó, però, tot i així, pot decidir viure el seu presidi amb resignació, amb rebel·lia, sentir-se humiliat, etc. Per tant, com l’home és lliure, també és responsable dels seus actes. Sartre considera el determinisme com un intent d’autoengany, com un intent de desresponsabilitzar-se dels propis actes, atribuint-ne la responsabilitat a Déu, a la genètica, a l’ambient, etc. Aquestes actuacions les anomena de “mala fe” i són les culpables de fonamentar una mala comprensió de l’home i del món.
El vídeo mostra algunes frases d’una de les seves obres literàries La nàusea. Podeu llegir les frases que s’han seleccionat del llibre i fer comentaris sobre la llibertat, l’indeterminisme, el determinisme, de l’existència sense sentit o de l’absurd que suggereix Sartre a la seva obra.
marzo 20, 2011
20:51
la paradoxa de la llibertat
» ‎ aprendre a pensar

Normal 0 21
Normal 0 21 Hem vist que definir la llibertat constitueix una qüestió filosòfica realment complexa. Si per aproximar-nos a assolir aquesta tasca hem distingit, en primer lloc, entre la llibertat interna i l’externa i, a continació, hem analitzat com l’existència de la llibertat interna és difícil de demostrar. Continuam la indagació del que suposa la llibertat en les nostres societats industrials i la seva relació amb la felicitat. A Occident s’ha estès la creença d’un dogma que proclama que a més possibilitats d’elecció més llibertat i, per tant, més benestar. Un psicòleg, Barry Schwartz, publicà el 2004 un llibre titulat The Paradox of Choice: Wy More is Less? que qüestiona aquesta tesi. Segons Schwartz, la immensa oferta existent en el món capitalista més que proporcionar-nos llibertat ens tiranitza. Per tot això, l’aparent llibertat d’escollir entre moltes possibilitats es presentada com a paradoxa: l’increment de possibilitats d’elecció no sempre comporta un increment de benestar o satisfacció sinó insatisfacció o decepció i comporta comporta paràlisi i no llibertat. Penseu l’elecció, d’un mòbil o d’un paquet de galetes davant d’una oferta de centenars. Segons Schwartz el secret de la felicitat és tenir poques o baixes expectatives basades en decisions amb menys opcions on el resultat és més satisfactori. Els comentaris es desenvoluparan a partir d’un programa de Redes on Eduard Punset entrevista al psicòleg Barry Schwartz.

Redes 52: Por qué más es menos

Entrevista escrita a Barry Schwartz
febrero 20, 2011
20:28
Epistemologia
» ‎ aprendre a pensar

Acabem la unitat amb un vídeo que ofereix les principals teories del coneixement que s'han desenvolupat al llarg de la història. Comença amb Plató, Aristòtil, Pirró, segueix amb el racionalisme de Descartes, l'empirisme de Hume i acaba amb la filosofia analítica que és un moviment del segle XX.

És interessant com el documental realitza una introducció del tema analitzant la importància que té l'estudi del coneixement, les seves conseqüències socials i la relació existent entre el que és real i la veritat. Els comentaris poden ser sobre aquestes qüestions o algun aspecte que us hagi cridat l'atenció. Algunes de les teories poden presentar algunes dificultats de comprensió però no us preocupeu i fixeu-vos en els autors que hem treballat a l'aula. La resta d'autors us poden servir com a preàmbul de l'assignatura Història de la filosofia de 2n de Batxillerat.

També us he penjat els vídeos que vam veure de Descartes la setmana de viatge a la neu.
enero 23, 2011
20:01
L'escepticisme
» ‎ aprendre a pensar

Normal 0 21
Una de les actituds que es contemplen davant del coneixement és l’escepticisme. La paraula "escepticisme" prové del verb grec sképtomai, que significava "examinar", "observar detingudament", "indagar". Pirró d'Elis (360-270) natural d’Elis, ciutat de Grècia, és el màxim representant de l'escepticisme en l'antiguitat en la seva forma radical. Ja sabem que la filosofia s'origina en la recerca, però mentre el filòsof dogmàtic considera que ha trobat la veritat, l'escèptic considera que no podem assolir cap coneixement amb absoluta certesa, ja que l’únic que podem captar són les aparences de les coses i mai les coses en si mateixes.

Els escèptics recorren a tres arguments:

1. Segons Pirró, els sentits capten la realitat i generen un coneixement relatiu que està determinat per les nostres percepcions.

2. Hi ha una gran diversitat d'opinions humanes i els filòsofs, molt sovint, sostenen punts de vista contradictoris, sense arribar mai a una conclusió definitiva. Tota doctrina filosòfica pot ser defensada per qualsevol pensador, i ningú estarà, segons l'a teoria escèptica, en disposició de defensar la seva completa validesa o invalidesa.

3. El coneixement que considerem "segur" i "irrefutable" és, però, relatiu. Això s'entén perquè tota veritat exposada i afirmada està immersa en una època i cultura concretes, que comporta una postura subjectiva davant el món i la realitat, plena de tòpics i prejudicis, siguin conscients o no.

L'escepticisme vindria a ser, doncs, la postura de qui considera que la veritat és inaccessible. Si allò que és veritat per a uns no ho és per a d'altres, no podem afirmar res amb certesa absoluta. Si tot es redueix a la mera opinió, si no es pot assolir un coneixement objectiu i vàlid universalment, la persona assenyada es lliura al silenci (aphàsia) i a la suspensió de tot judici (epoché).

Posteriorment, l’escepticisme adoptarà una forma més moderada que estableix l’existència de la limitació cognoscitiva de l’home per conèixer. Podem obtindre algunes certeses amb caràcter de probabilitat a partir de l’adopció d’una actitud crítica i uns criteris que ens poden mostrar si una idea és verdadera o falsa. El seu màxim representant és D. Hume.
Per acabar, un vídeo, aquesta vegada de deu minuts, on E. Punset mostra les relacions que pot establir-se entre l’escepticisme i el coneixement científic. Ja sabeu, mantingueu una discussió crítica entre tots.
diciembre 19, 2010
20:49
Teoria M
» ‎ aprendre a pensar

Darrer missatge de l'any per penjar-vos un documental sobre la Teoria M, que va introduir Jeroni Mestre el dijous passat. Aprofit per a felicitar-lo a ell i també a Martí Suau per les magistrals exposicions que van impartir sobre la cosmovisió quàntica i que tantes preguntes van suscitar. En seguirem parlant a classe.

L'objectiu d'aquest vídeo és el d' aclarir dubtes i facilitar la comprensió d'aquesta part final del tema. Esper que en els vostres comentaris hagi diàleg entre valtros i que nos sigui un simple discurs individual. Per això, és necessari que es facin de forma paulatina i no tots de cop.

Esper, també que tingueu unes bones festes.
noviembre 28, 2010
21:34
Cosmovisió científica
» ‎ aprendre a pensar

Normal 0 21
Una cosmovisió és una teoria de la realitat que té una persona, època o cultura, a partir de la qual s’interpreta el món i a si mateix en el món.

Una cosmovisió és científica quan aquesta teoria o explicació del món és proporcionada per la ciència. En la formació d’una cosmovisió científica podem comptar amb disciplines científiques com poden ser la física, la astronomia i la cosmologia. No totes les cosmovisions tenen que ser científiques, de fet si us passetgeu per la xarxa trobareu cosmovisions de tota mena, com antropològiques, d'una forma de vida urbana, rural, d'un nin mut, d'una dóna...És a dir, la teoria de la realitat que té un nin cec fonamentarà una interpretació del món, ben distinta a la de un nin normal. De la mateixa manera, la cosmovisió d'un jueu a l'epoca nazi o la de qualsevol cultura indígena que heu treballat en el tema anterior.

Per començar podeu veure aquest vídeo que revisa els models cosmològics que s’han format en els darrers 3000 anys, així com també explica críticament la teoria del Big Bang. Per últim, es mostra també el desenvolupament tecnològic que ha permès observar l’Univers.
noviembre 15, 2010
20:14
apunts etica: unitat didàctica 2
» ‎ aprendre a pensar

El pròxim dia de classe començarem la unitat 2 que correspon a la diversitat cultural. La podeu descarregar en el següent enllaç:

Unitat didàctica diversitat cultural

Skip to page: 1 2

← Aprender a Pensar ÁPEIRON →

BLOCS DE FILOSOFIA » aprendre a pensar

Canales

aprendre a pensar (20 sin leer)