Hi ha un atònit repòs en les estrelles / quan floreix el teu ventre de roselles, / l'amor en una bàrbara agonia.
Agonia de llum és el recull de la poesia completa de Mercè Rodoreda (1908-1983), que es va publicar per primer cop l'any 2002, curat per l'escriptor i poeta Abraham Mohino. El 2022 se'n va reeditar una versió revisada, que va tornar a posar en relleu la poesia de l'autora, gràcies també a l'excel·lent assaig de Jordi Julià
L'Odissea de Mercè Rodoreda, publicat aquell mateix any. La publicació d'
Agonia de llum va suposar una autèntica descoberta per als estudis rodoredians, en tant que revelava una faceta de l'autora sovint desconeguda i considerada marginal dins la seva obra: el seu èxit mundial sempre ha estat com a novel·lista i contista i ella mateixa, de fet, va abandonar totalment la poesia durant les últimes dècades de la seva vida. De fet, els cent quatre poemes que es recullen al volum, la majoria d'ells sonets, i que conformen el corpus canònic de la poesia de Mercè Rodoreda, responen a una etapa molt concreta de la seva vida, en què va canalitzar la seva angoixa existencial i el seu sentit de desemparament en unes circumstàncies vitals que no li permetien dedicar-se plenament a la novel·la. Presa de la paràlisi del braç, possiblement a causa de la feina de cosidora que l'extenuava físicament durant el seu exili a França, el seu únic recurs per alliberar l'impuls creatiu va ser escriure poemes a màquina amb un sol dit. La sinergia que va establir per correspondència amb Josep Carner, que la va aconsellar continuadament i la va ajudar a polir l'estil, va suposar una empenta inestimable per tal que Rodoreda trobés la seva pròpia veu poètica.
Així és com Rodoreda s'embarca en un projecte literari ambiciós que, tot i no arribar a veure la llum en la forma amb què l'havia planificat originalment, com a volum únic, ens mostra la seva incomparable habilitat per transmetre emoció crua i reflexió filosòfica a través dels seus textos, i la seva relació sempre dinàmica i profundament original amb els clàssics que li serveixen de referència: el resultat és
Món d'Ulisses, una reinterpretació de l'
Odissea en forma de poemes, que acabava abocant sobre la pàgina les inquietuds existencials de l'exili, els horrors i la violència de la guerra, els horrors i la violència de les passions humanes, i la sensibilitat femenina davant els sentiments d'abandonament i victimització que provoquen tots aquests esdeveniments. Es tracta també d'un moment personal delicat pel que fa a la seva vida sentimental, a causa de l'abandonament que pateix per part de la seva parella a l'exili, Armand Obiols, que decideix trencar la relació per tornar amb la seva esposa, i que la deixa amb una marcada sensació d'ambivalència respecte dels seus propis sentiments: Rodoreda es percep menystinguda i abandonada com a amant, però a la vegada es troba tan enamorada que no pot evitar suplicar i insistir per les engrunes de la relació. Per tant, en els poemes de Nausica i de Calipso abandonades, amb tons molt diferents, o en el de la mateixa Penèlope (
"Esquerpa, sola, tota fel i espina") trobem diverses facetes d'aquest abandonament, de la ira a la desolació, però també passant per la passió i el desig afirmatiu que continua movent la veu poètica.
Món d'Ulisses també és una reflexió profundament humanística sobre els estralls de la guerra i la condició de l'exili, que esdevé un emblema de la profunda desemparança existencial amb què Rodoreda resumeix la condició humana en general. Si al poema dedicat a l'illa de Circe, Odisseu mateix ens convida a recomençar
"l'aventura difícil de ser humans", el conjunt ens anirà revelant la complexitat intrínseca d'aquesta empresa, marcada de bon principi ja per l'empremta de la violència i de la mort. Rodoreda ens revela l'existència quasi com a condemna, en el moment que cada naixement es troba marcat ja d'entrada per la necessitat de la mort, de la mateixa manera que els guerrers que es dirigeixen a una Troia encara orgullosa i imbatuda ja porten amb ells el presagi de la destrucció que s'esdevindrà, com observa el poema que obre el volum, "Barrejadors de ciutats". El contrapunt a aquest primer poema és el número IX, "Soldats morts", que ens porta les veus d'aquests guerrers des de l'Hades i que acaba amb una evocació punyent de la vitalitat i la joia, però també de la qualitat efímera, de l'existència. S'estableix així una continuïtat orgànica entre la vida i la mort, que es reclamen l'una a l'altra, de la mateixa manera que la continuïtat també s'estableix entre el món masculí i el món femení, que recorda la presència amenaçadora i constant de la brutalitat i la foscor en la vida humana: com si es tractés d'un úter còsmic, fosc i insondable però al capdavall inevitable, l'Hades és el contrapunt tenebrós d'aquesta espurna efímera de vida que proven d'exercir els homes a través de la guerra i les aventures. En aquest sentit tots els poemes de l'Hades són reveladors, i especialment em quedo amb el d'Anticlea (XII) per resumir a la perfecció les oposicions entre el món femení ocult i el masculí de la guerra, lligats a la imatge de la vida i la mort.
Per tant, és evident com Rodoreda no tan sols fa una relectura del text original totalment rellevant en termes contemporanis, sinó que també embranca amb total fidelitat amb la tradició de les imatges homèriques mateixes. Si una aportació hi fa en especial és la dels personatges anònims, que retraten la vida quotidiana especialment de les dones (les molineres i les rentadores, per exemple), posant l'accent en la banalitat prosaica de l'existència quotidiana, lluny de les gestes heroiques. Ara bé, les seves intervencions presagien constantment la foscor del que s'esdevindrà, una violència especialment gràfica i colpidora en els poemes dedicats a les morts dels pretendents i la d'Agamèmnon (XIV). Un exemple especialment punyent d'aquesta violència és la que reben les serventes penjades (XXXI) en un poema que, mantenint-se fidel a l'ambivalència de la lletra de l'original homèric, i sense entrar en judicis morals, ens les mostra en tota la seva vulnerabilitat i indefensió com a víctimes absolutes de fets que s'escapen al seu control. La veu d'Odisseu mateix és la més escadussera de tot el conjunt, paradoxalment, i en el reflex que en fa Rodoreda aquest personatge esdevé dipositari d'una saviesa més reposada que la de les altres veus poètiques, possiblement perquè l'autora també integra al personatge homèric la relectura dantiana.
Al marge de
Món d'Ulisses, trobem unes altres quatre seccions líriques o apartats en què Mohino va classificar els poemes trobats. En segon lloc, en els poemes recollits a
Albes i nits la veu poètica explora el món profundament subjectiu i oníric de la nit en soledat, abandonada pel seu amant, i expressa la seva desolació existencial en un desig de mort que es tradueix també en fusió amb la natura. Així doncs, les imatges d'arbres i de flors esdevenen també símbols de mort, d'una natura que tot ho destrueix amb la seva força irresistible. Hi trobem imatges de morts en aigua i, especialment, morts en arbre, que recorden inevitablement la selva adolorida de l'
Infern dantià o el mateix imaginari rodoredià a
La mort i la primavera o
Mirall trencat. A continuació,
D'amor i de mort també explora la ferida de l'amant abandonada, però aquí des d'un ventall d'experiències existencials més ampli, que recull també el testimoni de la guerra i l'exili, sovint a través d'imatges de personatges bíblics o literaris en unes situacions d'extrema despossessió i vulnerabilitat. Els poemes d'exili són especialment dolorosos a l'hora de connectar aquesta experiència amb la pèrdua de la innocència i la infantesa com a paradís d'un passat irrecuperable. Aquest tipus d'imatges són constants en boca de la persona exiliada que ha de dir adéu al món de la infància i dels pares, fonts d'una protecció i seguretat que ja no tornaran mai més, i que acaba identificant terra paterna amb paradís perdut. També són destacables els poemes de guerra, dipositaris d'un clam impotent per part de la veu poètica (
"oh nit d'afusellats i rossinyols!") per una terra marcada irrevocablement amb aquesta xacra.
Tanmateix, en aquesta secció també hi trobem poemes que contrasten amb una oberta exploració del tema del sexe i del desig, sempre connectat amb imatges de mort i de natura, però que tot i així és afirmat amb valentia i sense cap mena de recança per part del jo poètic. Em semblen memorables el poema LXIV, en què la lassitud dels amants després del coit evoca una imatge mortuòria, i el poema XLIX, en què les paraules d'Adam a Eva després de l'expulsió del paradís esdevenen una joiosa celebració de la nova condició mortal. Crec que és especialment hàbil la inversió en termes de gènere de l'habitual imatge que associaríem a Adam i Eva (
"el que encara resta de teu en mi" és el que Adam celebra de la seva estimada), i el darrer tercet conclou el poema amb un cert to de rebel·lia respecte del relat original que aconsegueix subvertir l'habitual imatge de despossessió que associem al mite de l'expulsió del paradís. Tot i així, malgrat les imatges de força i vitalitat, com aquesta o l'evocada al poema dedicat al nedador o nedadora (LVIII), la nota dominant en aquesta secció sempre és la implicació de la mort com a revers inexorable de la vida. Un bon exemple n'és el poema dedicat a Judit i Holofernes (L), en què Holofernes, com si es tractés d'una de les ànimes de l'Hades homèric, recorda a una Judit victoriosa que ella també passarà per l'experiència última de la mort. Finalment, l'angoixa existencial es va fent cada cop més omnipresent a través dels darrers poemes de la secció, fins arribar al nivell de la desesperació còsmica en el darrer de tots (LXVIII), possiblement el més pertorbador del volum sencer, en què un fetus adreça la seva pregària a Déu perquè li estalviï els patiments de la vida.
Les dues darreres seccions del recull són una mica més breus.
Illa dels lliris vermells és una sèrie de sonets i d'altres composicions d'art menor que capturen instants quotidians, o visions oníriques per part de la veu poètica lligades novament a imatges naturals, especialment de flors i de pluja. L'illa dels lliris vermells és una mena de refugi íntim per al jo poètic, una espai a recer en què explora el seu propi envelliment i la solitud des d'un to introspectiu i novament sense recances. Finalment, tanca el recull
Bestioles, un conjunt d'estampes breus que recullen les veus de diferents animals, amb un to més desenfadat i humorístic que la resta dels poemes, però on la presència de les imatges de mort també hi són freqüents. Si sou fans de Rodoreda, llegiu-ne la poesia i descobrireu que la seva obra és un continu a través de diversos gèneres i formats, i que no treu cap a res intentar etiquetar-la o classificar-la d'antuvi.
Agonia de llum és una lectura que no sabia que necessitava, que m'ha omplert d'una forma que no esperava, i que m'ha apropat a una Rodoreda sovint desconeguda, però profundament coherent amb l'imaginari de la resta de la seva obra escrita.
Continguts: Agonia de llum recull el cos principal de l'obra poètica de Rodoreda agrupat en diferents seccions amb una coherència pròpia, temàtica i formal. A
Món d'Ulisses trobem els poemes en què Rodoreda rellegeix i reinterpreta l'
Odissea d'Homer, un projecte literari que volia publicar en forma de llibre, però que finalment va quedar inacabat.
Albes i nits són poemes d'abandonament de la veu poètica femenina, en què explora la seva desolació a través de diverses imatges de natura i mort.
D'amor i de mort és una secció de poemes dedicats a la guerra, a l'experiència de l'exili, i al desig sexual de la veu poètica, íntimament lligat també a la desolació existencial i la imatge de la mort. En aquesta secció hi trobem també imatges de personatges bíblics i literaris que evoquen aquestes mateixes visions.
Illa dels lliris vermells és una secció més breu que evoca una mena d'escapada onírica a un món quotidià un punt més protector i reconfortant que en els altres poemes del recull i, finalment,
Bestioles recull una sèrie d'imatges de diversos animals que ofereixen en primera persona les seves versions particulars de l'existència.
M'agrada: Evidentment,
Món d'Ulisses, que coneixia d'abans, però també les altres seccions, especialment
D'amor i de mort, que revela les inquietuds i les imatges habituals en l'obra de Rodoreda però amb una profunditat sorprenent per la seva concisió i la seva càrrega lírica.
1:07 
.jpg)
