Aquesta novel·la de l'autora canadenca Miriam Toews es va publicar per primer cop el 2004 i és una crònica autènticament desoladora sobre els estralls que pot arribar a causar el fanatisme religiós a la vida d'una família corrent. A principis dels anys 80, en una comunitat mennonita del Canadà prop de la frontera amb els Estats Units, la família Nickel queda destrossada davant la sobtada desaparició de la filla gran, la Natasha, que fuig del poble amb el seu xicot, i poc temps després la de la mare, la Trudie, que desapareix un dia deixant a casa el passaport i els seus objectes personals. El pare, en Ray, i la germana petita, la Nomi, han de continuar navegant el seu dia a dia amb el pes d'aquestes absències: mentre que en Ray es va enfonsant progressivament en l'apatia i el mutisme, la Nomi, en plena adolescència, emprèn un camí de descoberta i autodestrucció davant la manca de futur que veu que l'espera. Els joves d'East Village semblen els veritables damnificats de la resignació religiosa i la via de submissió que prediquen els seus adults: l'escorxador de pollastres local i el negoci turístic són les úniques sortides laborals per als graduats de l'institut, que tot sovint acaben casant-se immediatament per perpetuar els models de la família tradicional.
Gran part de l'encant de la novel·la és el retrat de la família protagonista, i com a través de cada personatge l'autora ens va exposant les diverses posicions que cadascun dels membres adopta respecte de la comunitat religiosa que controla les seves vides. Es tracta d'un grup tradicionalista i extremadament conservador que pretén fiscalitzar qualsevol petit detall de la vida privada, i que condemna a l'ostracisme aquells qui se'n desmarquen o cometen faltes que es consideren imperdonables. En una espera resignada al dia del judici final per tal de conèixer un destí que ja està predeterminat d'entrada, la vida no té cap més valor que mantenir la comunitat unida i en tot moment controlada. Tot i que aquest control social té un evident biaix masclista, al final tots els feligresos acaben sent víctimes d'aquesta opressió col·lectiva i omnipresent. Davant d'aquesta situació, cada membre de la família adopta la seva pròpia postura respecte de les seves pròpies creences i les dels altres: ben bé des del principi de la novel·la la Nomi ens planteja el dilema de la seva mare i la seva germana en tercera persona. Mentre que la Tash és la rebel de la família, que comença a desafiar tots els principis religiosos de la comunitat obertament, la Trudie pren una posició més ambivalent, validant en tot moment els sentiments de la Tash i els seus propis dubtes sobre el dogma establert, i fent del benestar de la família la seva prioritat. En Ray, el pare, és un devot fidel de la fe mennonita, però està profundament enamorat de la seva dona i secretament fascinat per les seves rebel·lions quotidianes.
Quan és més petita, la Nomi viu amb autèntic temor la revolta de la seva germana Tash, des del convenciment que s'està condemnat per a l'eternitat, mentre comença a intuir que la mare empatitza més amb aquesta actitud rebel del que pot reconèixer obertament. A mesura que es vagi fent gran, però, la seva pròpia rebel·lió anirà adquirint matisos més autodestructius: mentre que la Tash rebia l'empatia dels seus progenitors i albirava, amb les seves aspiracions artístiques, un futur fora del poble; en la seva adolescència la Nomi es troba lligada al carreró sense sortida que suposa la vida al poble, incapaç de deixar el seu pare i trencada internament per l'abandonament que ha patit per part de la mare. De la mateixa manera, mentre que la relació de la Tash amb el seu xicot es basava en els plans de futur fora de la comunitat, la relació de la Nomi amb el seu xicot del poble els aboca a tots dos a una espiral de desafiaments, experimentació amb les drogues i amb els seus cossos i una mena de conhort resignat davant d'un futur buit de sentit. A través d'aquest panorama angoixós, les decisions dels pares, que es fan difícils de justificar vistes des de fora, però que la novel·la ens prova d'apropar a través de l'ampli context que ens mostra, ens aniran mostrant el sentit d'aquesta "bondat complicada" de què ens parla el títol: una sèrie d'autèntics sacrificis i renúncies aparentment inexplicables, però que s'acaben revelant beneficioses per a les filles, encara que vinguin donades al preu de destrossar la família.
En aquest sentit el desenllaç esdevé especialment rodó en la seva ambigüitat: totes les preguntes queden pendents de respondre, però a la vegada les pistes que hem anat recollint durant la lectura ens donen prou informació com per treure'n conclusions al respecte. Una part de l'interès de la lectura rau a anar descobrint aquestes peces del trencaclosques, que la Nomi tan sols anirà desbloquejant a través del seu accidentat flux de consciència. Precisament aquesta recreació de la veu interior de la protagonista és un altre dels punts forts de la proposta: Toews recrea el llenguatge de l'adolescent de l'època, d'una eloqüència tot sovint fascinant, i amb un recurs a l'humor sempre punyent i inesperat, a través de retalls de converses i anècdotes diverses que ens van il·lustrant a la vida del poble. Així assistim a una tragèdia col·lectiva que trenca el cor especialment per la forma com l'adolescent és colpida constantment per la negligència i la incapacitat afectiva dels adults que haurien de cuidar-la. Si una cosa fa la novel·la és il·lustrar el perill de les sectes i del pensament religiós quan pretén imposar-se sobre la vida individual de forma totalitzadora. Quan la Nomi encari la seva pròpia fugida - que no acabarem de veure realitzada sobre el paper - serà després que li hagin trencat tots els llaços afectius que encara li quedaven: amb el seu xicot, amb la seva millor amiga, fins i tot amb el seu pare. La seva última aposta per l'esperança, davant la veritat que se li presenta en tota la seva cruesa, esdevé metàfora de la narració sencera i un desenllaç realment inigualable.
Sinopsi: A principis dels anys vuitanta, l'adolescent Nomi Nickel afronta el futur amb una mescla de desesperació i resignació. Amb la ferida oberta de la desaparició de la seva mare i la seva germana anys enrere, i el progressiu distanciament del seu pare respecte de la realitat, els pocs lligams d'afecte que encara li queden es van fent cada cop més tènues, mentre comença a dependre cada cop més de les drogues per evadir-se de la situació de precarietat i abandonament en què es troba. A mesura que anem llegint, anirem comprenent millor el context del poble, els habitants del qual pertanyen a la secta mennonita, i el mosaic de relacions familiars i socials que condicionen les decisions més dures que els membres de la família hauran de prendre.
M'agrada: L'aposta pel punt de vista parcial i sovint desarticulat de la protagonista, que ens va il·luminant progressivament amb la imatge de conjunt de la tragèdia col·lectiva que se'ns retrata.