0:37 
L'agost de 1992, quan s'acabava la canícula, vaig emprendre un viatge a peu pel comtat de Suffolk, a l'est d'Anglaterra, amb l'esperança de poder fugir del buit que es propagava dins meu després d'haver conclòs una feina important. No havia llegit mai cap obra de l'autor alemany W. G. Sebald (1944-2001) i he de dir que Els anells de Saturn m'ha semblat una novel·la totalment fascinant. El narrador, que sovint els lectors identifiquen amb el mateix Sebald, tot i que la narració estableix un joc molt curiós entre realitat i ficció, emprèn un viatge d'uns quants dies per la costa est d'Anglaterra, al comtat de Suffolk. Un any després, convalescent a l'hospital d'una operació, comença a escriure un diari amb els seus records del viatge, que el porten per una contínua associació d'idees cap a diferents episodis de la història d'Europa i de la seva pròpia trajectòria vital com a alemany resident a Anglaterra. Més enllà d'aquesta successió de records i de relats de fets històrics, la novel·la no té cap altre fil argumental, i de vegades es llegeix amb la curiositat de saber fins on pot arribar l'amuntegament de dades, fragments de relats i fets anecdòtics que ens ofereix l'autor a propòsit del seu recorregut geogràfic. Una cosa que em va cridar l'atenció en especial mentre el llegia era que, mentre que a Cos Olga Tokarczuk prova de fer el mateix però el resultat acaba fent-se pretensiós i totalment soporífer, Sebald ens ofereix el conjunt de reflexions des d'una veu natural i estranyament consistent. Fins a cert punt la veu del narrador prova d'esborrar-se dels fets narrats, com si fos un observador extremadament distant i objectiu i, tot i així, arriba a commoure amb la seva perspectiva extremadament pessimista i existencialment angoixada.
Fins i tot en absència d'un fil argumental i amb constants salts abruptes d'uns temes a uns altres i entre diversos moments històrics i geogràfics sense aparent solució de continuïtat, la narració resulta coherent fins al final, potser perquè s'hi entreveu certa honestedat intel·lectual, perquè defuig els alliçonaments i les grans paraules, i perquè ens ofereix un cert sentit de direcció en el viatge del protagonista, per més que al capdavall esdevingui una linealitat metafòrica. Tots els relats i les anècdotes exposades al llarg de la narració van tocant una vegada i una altra els mateixos temes de fons, com si es tractés d'un únic tema musical desenvolupat amb diferents variacions. Amb la vista posada cap a l'est, el narrador ens ofereix una perspectiva única cap a un món del passat i que s'esvaeix, i una crítica eloqüent, tot i que mig velada, de la cultura occidental i la seva noció lineal de progrés, que tot sovint ha consentit les atrocitats més inimaginables en la seva cavalcada triomfal. En aquest sentit, la perspectiva micro sempre acaba revelant perspectives polítiques més àmplies: per exemple, la lliçó d'anatomia del doctor Tulp ens revela l'adveniment de la ciència moderna i la racionalitat cartesiana, però a la vegada deixa al descobert una fascinació quasi malsana per l'ajusticiament del cos criminal i el seu posterior desmembrament. De la mateixa manera, el rigor taxonòmic del col·leccionisme i els museus de curiositats tempta la imaginació amb una quimera de món ordenat i racional, quan revela entre línies la violència desplegada arreu del món pels imperis colonials europeus.
Aquesta mateixa dicotomia entre civilització occidental i violència i brutalitat soterrades Sebald les aprecia en el paisatge mateix de la costa oriental anglesa, una àrea especialment deprimida per la crisi econòmica dels anys setanta, i que es troba sempre a l'espera del ressorgiment del negoci del turisme, que havia portat la prosperitat a la zona de mà de l'especulació immobiliària amb el tombant del segle vint. El narrador observa les antigues cases senyorials que visita com a vestigis d'un món del passat que ja s'ha esvaït sense remei, i el record de les dues guerres mundials és sempre una presència que ha marcat les vides de generacions senceres, però que amb prou feines s'esmenta en el dia a dia. D'altra banda, la caminada per la costa oriental anglesa també és un bon motiu per mirar a l'altra banda del mar, a la costa europea, cap a Holanda i Alemanya, des de l'altre bàndol de les guerres amb Anglaterra, que en la ment del narrador, tant a nivell geopolític com personal i biogràfic, esdevenen també emblemes del món del passat que no es pot arribar a recuperar. La marxa triomfal de la història ens porta sempre d'est a oest, com si seguís el recorregut del sol i, per aquest motiu, la perspectiva macro dels vagarejos mentals de l'excursionista ens porta també a la colonització de la Xina i les guerres amb Gran Bretanya, la decadència dels últims emperadors xinesos i, finalment, en un darrer capítol memorable, al viatge des de la Xina fins a Europa de la indústria dels cucs de seda.
Pel camí, van quedant testimonis muts de tots aquest canvis històrics, sovint personatges solitaris i reclosos en la seva pròpia soledat, amb qui el narrador estableix contacte però la privacitat dels quals no s'arriba a trencar mai del tot. La decadència de les classes altes, que s'havien beneficiat especialment de l'auge de la indústria i l'especulació es fa patent en aquestes propietats desolades i aquestes fortunes que ja no donen per viure amb comoditat com en les generacions anteriors, i hi ha un cert sentit de justícia poètica en aquest sentit de desolació present, com si la història es cobrés el seu propi preu per les violències i les explotacions del passat. N'és un bon exemple el record d'una antiga visita a una família adinerada irlandesa caiguda en decadència, que no arriba a exposar les arrels polítiques de les seves dissorts presents de forma autoconscient, tot i que aquestes quedin a bastament representades entre línies en altres parts del text: hi ha un capítol sencer, per exemple, dedicat a esbossar les connexions històriques i biogràfiques entre el diplomàtic irlandès Roger Casement i l'autor polonès nacionalitzat britànic Joseph Conrad, que passen pels crims colonials belgues sobre el Congo amb la connivència de les empreses britàniques que hi feien negoci.
Aquest només és un petit exemple d'aquest entramat de connexions que s'estableix al llarg del text entre el nivell dels fets reals que semblen anecdòtics, la seva significació històrica més àmplia i un altre nivell més simbòlic, o metafòric, en què l'autor proposa un qüestionament, no només polític i històric sinó a la vegada també metafísic i existencial, que afecta la naturalesa del temps i la percepció que en tenim els éssers humans, la fragilitat de la nostra existència, i la memòria i la racionalitat humanes com a punts d'ancoratge crucials perquè la vida quotidiana mateixa no se'ns esfondri definitivament. Els episodis onírics que ens retrata l'autor, així com l'experiència d'una tempesta nocturna a finals dels anys vuitanta que l'arriba a colpir especialment pel seu contrast amb la nit estelada que la segueix, són moments de la narració que ens van posant la narració mateixa en perspectiva. A mi m'ha semblat una lectura realment recomanable, tot i que puc entendre que sigui un text difícil de classificar i que costi d'entrar-hi de bones a primeres.
Sinopsi: A partir d'un episodi d'hospitalització després d'una operació, el narrador comença el relat d'un viatge a peu que havia fet un any abans per la costa oriental d'Anglaterra, al comtat de Suffolk, caracteritzat per la seva puixança econòmica passada, ja esvaïda en el moment present. A partir d'aquesta premissa, l'autor va fent connexions amb records d'altres viatges del seu passat, amb anècdotes que li expliquen persones amb qui conversa pel camí, i una multitud ingent de dades històriques i biogràfiques que van bastint una imatge de conjunt sobre els conflictes, violències i moviments que conformen la història humana.
M'agrada: D'un cap a l'altre del text, m'ha agradat la subtilesa amb què Sebald deixa els caps solts entre uns relats i uns altres perquè els lectors els anem connectant i interpretant pel nostre compte.
.jpeg)
