Ariadna et va conduir, fa molts anys, durant mitja hora, a través d'un singular però senzill laberint. Et precedia, i donaves un tomb, enmig de veus i figures estrafolàries. Podies seure, si et marejaves, en un racó plàcid, triat pel teu compte. No havies de topar amb el Minotaure. El laberint era intrascendental, sense perill, per a turistes. Quan te'n cansaves, Ariadna acudia, sol·lícita, i et mostrava, amb molta pau, el punt de partença. Si t'endevinava, però, agosarat, et deixava, benèvola -sense ella t'hauries perdut-, la il·lusió de la descoberta del pas de sortida. Ariadna era discreta, a penes parlava, insinuava amb un gest suau la seva guia. Ariadna era mòdica, i jo t'advertia de com l'havies de retribuir: calia convidar-la en plegar de la feina al te i a ballar. Si s'agradava de tu -Ariadna era romàntica, educada a Alemanya- corresponies als sentiments de l'afectuosa noia, t'era lícit de recordar que Naxos sempre quedava molt a prop. La bella dormidora es planyia, en despertar, del silenci, però aviat es consolava: ran de la costa Dionís recollia el destí d'Ariadna. Després varen venir tanmateix temps difícils, i aquell destí es va espatllar, i també el meu, i potser el de tots nosaltres.
Salvador Espriu, Ariadna al laberint grotesc
Donem la benvinguda a l'any Espriu.
Ens mantindrem fidels.