16:24 
El bon soldat, de Ford Madox Ford (1873-1939), és, en paraules del propi autor, un relat impressionista. Sembla, d'entrada, una descripció adequada de la forma en què la història es desplega davant dels ulls del lector: centrant-se més en les llums que en les ombres, i il·luminant successivament diversos episodis inconnexos, com punts o taques borrosos, que només prenen forma i sentit, mostrant un panorama únic i coherent, al final, quan el lector ha adquirit la distància suficient per observar l'escena sencera. Ara una coneixença, ara una vaga sospita, ara només una impressió, ara un personatge secundari però decisiu, ara un retall de conversa; i al final res no és el que sembla. L'argument de la novel·la, situada en l'ambient lànguid i decadent de l'alta societat britànica de la primera dècada del segle XX, gira al voltant de la façana d'aparences, mentides i il·lusions que basteixen les dues parelles protagonistes al voltant de la sòrdida realitat de les seves relacions inconfessables i inconfessades. El que diuen en lloc del que haurien de dir i el que fan en lloc del que haurien de fer, sigui el que sigui; el tàcit consentiment a un estat de coses que s'accepta encara que no es desitgi. És una novel·la de pre-guerra, que pot xocar per la ingenuïtat, sovint quasi patològica, dels protagonistes, però també pels alts nivells de crueltat i d'insensibilitat que per aquest motiu poden arribar a mostrar. El títol, és clar, és plenament irònic, en tant que la novel·la tracta del que fa, diu i pensa la gent "bona" quan no hi ha terceres persones que els observin. Com la rata Firmin notava, un dels millors inicis de novel·la potser de tota la història de la literatura i un relat, si més no, interessant per la seva complexitat, multiplicitat de nivells i perspectives, i modernitat en la forma. Sinopsi: La novel·la explica, principalment, el pentàgon amorós que s'estableix entre dues parelles, els Dowell i els Ashburnham, i la jove afillada per aquests últims. Les repressions i les frustracions sexuals i emocionals de tots els personatges els aboquen irremissiblement a un final catastròfic.
Punts forts: La forma com el relat es desenvolupa, deixant sempre quelcom per més endavant i, per tant, fent que no es pugui abandonar el llibre fins que no s'ha acabat del tot. Pel meu gust, el fet que recordi constantment a Scott Fitzgerald (a mi El bon soldat m'ha recordat força a Tender is the Night, tot i que potser a priori no tinguin gaire a veure).
Punts febles: L'excessiva pretensió del to de la novel·la. El relat es presenta com a tragèdia, però no deixa de ser melodrama, tot i que molt ben escrit. Al meu parer, Kokoro de Soseki o Els morts de Joyce esdevenen, en la seva senzillesa, molt més tràgics i commovedors.