Vaig decidir ressenyar aquest clàssic de Daphne du Maurier (1907-1989) per uns quants motius que podria esmentar breument, sense que tampoc guardin un pes fonamental, en realitat. (1) Perquè acabo de llegir el llibre per quarta vegada. (2) Perquè la meva àvia i jo érem fans incondicionals de l'adaptació cinematogràfica de Hitchcock, i l'havíem vista en cinta de vídeo més vegades del que qualsevol consideraria normal. (3) Perquè fa temps em vaig mirar la meva llista de llibres i em vaig avergonyir de la poca quantitat d'escriptores dones que havia ressenyat. De vegades les coses surten així sense una intenció concreta.
Rebecca ha estat categoritzada moltes vegades com a literatura menor o com a novel·la romàntica, tot i que el relat en si mateix és força més complex que això. Entre línies s'hi llegeixen subtextos en clau homosexual i uns quants motius freudians: per exemple, els episodis onírics, el protagonisme del mar en els esdeveniments principals, la omnipresència de les flors al llarg del text, les poc explícites relacions que s'estableixen entre el marit i les dues esposes, així com les implícites identificacions de la segona esposa amb la primera. A mig camí entre
Jane Eyre i el conte de Barba-blava,
Rebecca ha donat peu a interpretacions en clau de gènere que resulten molt interessants quan es posen en relació amb la riquesa d'imatges que presenta el text. Ara bé, per evitar
spoilers innecessaris, em limitaré a unes quantes impressions personals que he derivat de la lectura. El que més m'atrau de la novel·la és com l'autora és capaç de posar-nos a la pell del personatge principal, fins a un punt en què no en seguim la història d'una forma objectiva, sinó filtrada a través de les seves emocions i la seva veu interior. Aquest aspecte està molt aconseguit. I d'altra banda, la tensió entre les dues esposes, la protagonista i la difunta primera esposa, em sembla que també es pot llegir en clau d'una tensió entre aparença i autenticitat. Rebecca oferia una imatge al món que la segona esposa es veu incapaç d'emular, per més que li agradaria. Tanmateix, la senzillesa i incompetència d'aquesta, en quedar inserida en un món que està per sobre de les seves possibilitats, la converteixen en un personatge autèntic, una dona que resulta ella mateixa en tot el que fa i que desperta empatia (fins i tot llàstima) per aquest mateix motiu. La primera esposa presenta dues cares, i la segona només una, ja que guarda la segona cara en el món de les seves fantasies. Així és com es desenvolupen dues històries paral·leles sobre Rebecca: el que de debò va passar, que no s'acaba de revelar del tot fins a força prop del desenllaç; i el que tothom (protagonista inclosa) pensa que va passar. Aquest és, potser, el nivell de lectura més superficial, si ens acontentem amb això, però és també la lectura més probable dels lectors que van rebre la novel·la en el seu moment, o la que s'adiu més amb el context (històric i social, cultural, fins i tot emocional) en què s'inscriu la novel·la. En tot cas, aquest és només un nivell de la lectura.
Sinopsi: En unes vacances al sud de França com a acompanyant subalterna, la jove protagonista coneix un vidu milionari (Maxim de Winter), i finalment s'acaben casant. Quan la nova esposa arriba a la mansió familiar, es troba que el record omnipresent de Rebecca, la primera esposa, i els esforços de la majordoma (senyora Danvers) per mantenir-lo viu s'interposen perillosament en el seu matrimoni. Tanmateix, la trama es complica quan surt a la llum el terrible secret que amaga el senyor de Winter en el seu passat.
M'agrada: L'enorme tensió psicològica, que arriba a ser fins i tot angoixant, creada al llarg del relat. Els moments de clímax després de moltes pàgines de suggestions i mitges tintes són realment impactants. Em remeto, per exemple, als sinistres atacs d'adoració que li agafen a la senyora Danvers, especialment quan es troba a l'habitació de Rebecca.
No m'agrada: Sí que és cert que l'argument en sí mateix no resulta gaire creïble, i no deixa en gaire bon lloc la protagonista des d'un punt de vista feminista, però també és cert que depèn molt del context social en què la novel·la s'insereix, i resulta una lectura molt interessant en la seva complexitat. Al capdavall acaba sent una novel·la per a incondicionals.
1:08 
