19:31 alcem les dues copes.
Veiem la nostra llum, cadascú als ulls de l'altre.
Un home i una dona, en un instant,
poden equivocar-se.
Però l'instant no tornarà mai més.
Joan Margarit, Es perd el senyal
Estava rellegint Es perd el senyal, de Joan Margarit i, sense poder-me'n estar, he escollit l'austeritat d'aquest poema per davant d'altres que fins i tot em semblen perfectes. El brindis m'ha recordat un altre brindis poètic, el d'Anna Akhmàtova a Vorónej, i llavors m'han marxat del cap tots els altres, tot i que "Poema de l'últim refugi" segueix essent el meu preferit del llibre, em sembla.
No podrien ser més diferents, però. "Brindis" de Margarit és l'evocació d'un instant, quelcom que per ser efímer és irrepetible, "no tornarà mai més". I cada cop que el llegeixo, sembla --per un moment m'agradaria enganyar-me-- que estigui a punt de tornar en les paraules llegides. "Vorónej" em sembla el camí invers: també és la condensació d'un instant que no tornarà mai més, però en la ment de l'autora queda glaçat, perquè el record d'Óssip ho inunda tot, i aquest record és dolorós tot i la dringadissa joiosa --el brindis-- de les fulles dels àlbers.
Per cert, jo brindo per la setmana de la poesia!